dissabte, 20 de juny de 2009

Relats conjunts, El cafè de nit


Tornant de matinada a la ciutat on havia passat els seus anys d'estudiant, el va sorprendre veure obert aquell antre de les seves nits oblidades, aquell local prohibit i de mala fama, però freqüentat per la majoria, encara que ho neguessin. De vegades hi havia pensat, i el més normal hagués estat trobar-lo tancat, per culpa d'algun escàndol, o per la misèria, o qui sap si haurien tirat l'edifici a terra. Però encara era allà.

Sense lloc on dormir, va pensar que una copa no se li posaria malament, ni tampoc una mica de companyia femenina. Tot de flaixos li van passar pel cap en aquell moment, i un pessigolleig al baix ventre li anunciava que li venia de gust sexe mercenari, sense complicacions ni explicacions.

Va entrar-hi. La foscor de dins era semblant a la de fora, com sempre. Presidint l'entrada, aquell quadre de Van Gogh, imatge que podria recordar vagament el mateix local on ara s'endinsava. Si la memòria no li fallava, tot semblava estar igual, els llargs anys que pesaven a la seva esquena no semblaven passar per igual per l'antre. Però no s'estranyava. A saber quants anys portava obert quan ell n'era client, i quants més en perduraria. Hi ha coses que sembla que han de durar per sempre.

El que ja no el va deixar indiferent va ser trobar-se a la barra el mateix cambrer del somriure impertorbable, tal com ell el recordava, els anys tampoc no passaven per ell. Amb la mosca rere l'orella li va sentir dir "home, quant temps nano, m'alegro de veure't, et poso el mateix de sempre per començar la nit?". Sense cares de sorpresa, sense modificar ni una mica el to de veu. Tot i mencionar el temps que feia, li parlava com si l'hagués vist el dia abans. Va mirar a banda i banda i no es podia creure el que veia. Un parell de meuques a la banda esquerra, les coneixia, s'hi havia allitat més d'un cop, joves, voluptuoses... el mateix mosso de 18 anys, amb cara de tenir-ne 13, recollint els gots de les taules... la mateixa senyora gran amb les seves minúscules ulleres al guarda roba... només els clients li resultaven desconeguts, el local, la decoració, la música, els treballadors... tot igual.

Va refusar la copa i amablement es va acomiadar. Va sortir a la nit completament desconcertat. No ho entenia, el seu cap no ho podia processar. Va decidir no explicar-ho a ningú, no pensar-hi mai més. Però aquesta segona cosa no es veia massa capaç de complir-la.


La darrera proposta de Relats Conjunts. Què espereu per participar-hi?

28 comentaris:

  1. els temps s'havia congelat?
    Un bon relat!

    ResponElimina
  2. De vegades tens la sensació de què el temps no ha passat. Mires l'exterior i res ha canviat. Només tu. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  3. Molt ben descrit aquest moment atrapat en el temps, quin neguit!
    :-O
    Xulo el relat, eh? Xulo, xulo.
    ;)


    (Ara m'assabento que hi ha una nova proposta, gràcies XeXu!)
    :-)

    ResponElimina
  4. La casa de barrets de l'eterna joventut... la penya buscant una font i era un puticlub!

    Molt bo Xexu!

    ResponElimina
  5. Ostres quina por, XeXu!!

    Sí, sí... m'ha fet una sensació de por, de cosa absolutament inexplicable i que no pot acabar bé de cap manera... Com diu en Sergi sensació de neguit... i, llegit a aquestes hores, encara més :-)

    ResponElimina
  6. Fa por vore com hi ha coses que no han canviat i tu si. Però de vegades també va bé trobar raconets així per tornar per unes hores al passat :)

    ResponElimina
  7. Nooooo Bajo, no "coses que no han canviat" no, que aquella gent no havia envellit ni un dia!! Uffff

    ResponElimina
  8. Ai no me crides Assumpta! Que te sento igual :P

    Pos a mi m'agradaria compartir moments amb gent que no ha canviat gens... dis-me nostàlgica.

    Jo vaig passar per un fet així entre una conversa d'ex profes meues d'EGB i em va encantar... era com tornar al passat :) Bueno una mica de cara si que han canviat jeje

    ResponElimina
  9. Jajaja Bajoqueta :-P

    Una cosa és que "sembli que no ha passat el temps" i una de ben diferent és que aquella gent no hagi envellit gens... fins i tot el mosso que tenia 18 anys però n'aparentava 13 estava igual... però el cert és que el temps sí havia passat!!! ho diu la frase "home, quant temps nano, m'alegro de veure't, et poso el mateix de sempre per començar la nit?"

    Per tant... el temps passa però ells no envelleixen gens. Una amiga meva de Cantàbria em diria "blanco y en botella" :-))


    Sembla que estem fent un anàlisi del text com si fos un exàmen del cole jejeje

    ResponElimina
  10. hi ha coses que no canvien
    molt bo

    ResponElimina
  11. Uaaaaau, que xulo!! acabo de descobrir que es poden posar "negretes" dins les "cursives" jeje :-)) (feia temps que tenia ganes de provar-ho)

    ResponElimina
  12. Un cop més, bravo per l'Assumpta que ha sabut trobar la gràcia del relat, justament, el temps passa, però ells estan igual, igual... brrrrr! Quina angúnia...

    ResponElimina
  13. Uaaaaaau!! Em faras posar vermella :-)

    Es que el relat és boníssim!! D'aquells que veus que han quedat "rodons"... ni hi sobra ni hi falta res. Just el necessari per crear l'ambient, descriure la situació i fer-se càrrec del que passa allí. I, llegit per la nit fa canguelo, eh?

    A mi els comentaris de text i tal em "salvaven" els cursos ;-))

    A més, aquesta proposta de Relats Conjunts és genial... és un quadre del "meu" Vincent ;-)

    ResponElimina
  14. Una sensació coneguda, això de que el temps, segons com, sembla que s'atura, però jo em pregunto, per qui s'atura? pels altres? nosaltres decidim aturar-lo? ens aturem volgudament? algú atura el temps i només ens fem vells els altres? O sigui, un mar de dubtes neguitós.
    Un relat molt bo, Xexu, molt bo!

    ResponElimina
  15. Bravo, Xexu! M'agraden moooolt les paradoxes i aquest text té aquest a paradoxa, els temps ha passat, però ells estan igual. Malgrat tot, jo ho preferiria així i no al revés... que la que estigués igual fos jo! Quin horror!

    ResponElimina
  16. Uau!!! m'ha encantat!!! I la de coses que hi ha que no han canviat passi el temps que passi, i que d'aquí uns anys tampoc hauran canviat. Quantes vegades ho diem "encara hi ha coses que no han canviat", i et sorprenen perquè el seu pas del temps no els marca plenitud en res més. aix no sé, suposo que és això...

    ResponElimina
  17. Doncs a mi em deixa un aire d'esperança... no sé, potser vaig ben errada.... Sap, ha vist i s'ha retrobat en un passat, que ara ja no pertoca i fa l'esforç de sortir-se'n.

    és inevitable seguir-li donant voltes!!

    i és molt difícil no recaure en un món que produeix plaer, que fa sentir fàcil.

    Un relat molt xulo!

    ResponElimina
  18. Geeeenial... Em faria una mica de por trobar-me un lloc que no ha canviat gens ni mica...

    ResponElimina
  19. El record que en té és tant intens que se li ha convertit en una al.lucinació.

    ResponElimina
  20. De fet és una mica la sensació que tens quan de petit passes a ser una mica més gran: la gent adulta continua igual mentre tu fas el gran canvi.

    El punt de tenebror que hi ha vist l'Assumpta l'he fet fora de la meva ment, que les històries de por no em fan gens de gràcia!

    Bon relat, XeXu!

    ResponElimina
  21. Més que "punt de tenebror" el que jo veig és la imatge del que podria ser el començament d'una història terrorífica (menys mal que el protagonista marxa!!!)

    El primer que em ve al cap quan el temps passa i la gent es manté exactament igual és un pacte amb cert personatge... si, a sobre, això no passa a una sola persona si no a tot el col·lectiu que es mou dins el "cafè de nit", jo no m'atreviria a obrir cap porta d'aquell local... no saps mai on et podríes trobar...

    XeXu... no diguis més que no t'agraden les pelis i llibres de por!! Ufffff

    ResponElimina
  22. Molt bon relat! Fa una mica de cosa, però i no m'estranya que el protagonista no pugui deixar de pensar-hi...

    Feia dies que volia deixar-te un comentari per aquí. He conegut el bloc a través dels comentaris que has anat deixant en altres blocs que segueixo...! :)

    ResponElimina
  23. aquestes coses que no canviïen en el fons són recomfortants... et fan pensar, per un moment, que el temps no ha passat, que un encara és jove...

    molt bó :)!

    ResponElimina
  24. Hola Xexu el que és curiós a part del temps estantís(això del pas del temps que no passa és una de les meves cabòries preferides)és que els altres relats que he llegit, almenys m'ho ha semblat, es situen com dins del quadre mateix i el teu utilitza el quadre per fora...molt bé!!

    ResponElimina
  25. Molt bo, XeXu. M'ha encantat!

    Això del temps que no passa et ronda fa dies eh! ;-)
    Petons, maco!

    ResponElimina
  26. I els quadres del local envellien? A veure si serà el bar del Dorian Gray! Quin yuyu!!

    Bona idea, XeXu, bon relat! :)

    ResponElimina
  27. Sempre son sorprenents els bars... Sovint els que són com tu expliques segur que hi passen coses com les que has narrat, i és que el temps s'atura, o potser, en el fons, les coses no canvien tant... qui sap...

    ResponElimina
  28. L'únic que es suposa que ha de restar igual és el quadre. Enginyós el relat :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.