dimarts, 23 de juny de 2009

Diògenes

Doncs ja està. Avui ha estat el dia, ja ho tinc tot al nou pis i la distribució una mica decidida. Tot és ple de caixes, però ara tinc dos dies per davant per posar-ho tot a lloc. I com no, des del primer dia que tinc internet a casa. Ja vaig dir que jo no em movia enlloc si no em podia connectar, i així ha estat.

No tinc cap intenció de fer una crònica sobre la mudança, només faltaria. Però sí vull parlar de la meva tendència d'acumular coses, i de que em costi molt desprendre'm de tot el que cau a les meves mans. Aquests dies m'he hagut de desfer de moltes coses que no tenia sentit traslladar, i no sabeu la peneta que m'ha fet. Si fins i tot em volia endur el cubell de les escombraries! Gairebé tot porta associat algun record, a tot se li pot fer una relació d'idees. No hi ha manera, sóc un sentimental! Ara que, alguns pensen que això és una mena de transtorn, síndrome de Diògenes en diuen. Això és la mania d'acumular coses i coses sense parar, però pel que he llegit a l'enllaç també descriu altres comportaments amb els que no em sento identificat (i amb d'altres m'agradaria no sentir-m'hi!).

Però bé, finalment moltes coses han acabat a la brossa, tot i arrossegar-ne unes quantes que la majoria de gent hagués llençat. Ara toca reconstruir un lloc on viure, i tornar a començar en un lloc nou, però molt conegut a l'hora. Els gats (2!) s'hi estan acostumant també. Mica en mica.

27 comentaris:

  1. Molta sort i molta felicitat a la casa on acabes d'instal.lar-te!! Això de traslladar-se porta molta feina però precisament tirar coses és un dels seus avantatges perquè si no, acabes acumulant estris i andròmines de no se sap quan. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Home Tant com Diògenes! no he pogut seguir el teu enllaç, ja que diu que la pàgina no existeix, però per a tenir el títol de Diògenes, no n'hi ha prou amb guardar, a més a més s'ha de recollir objectes pel carrer o per qualsevol lloc.

    Espero que t'hi trobis molt bé i segur que a part de la peneta de llençar coses, al final te'n sents alliberat de no guardar tant. Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Això crec que és ben normal, només cal buidar una mica els armaris per veure la de coses que s'acumulen sense saber ben bé com... i si, fa peneta, però bé, són coses que s'han de fer !!

    ResponElimina
  4. Continua el paral·lelisme a les nostres vides, XeXu. Jo la faig d'aquí a 15 dies, la mudança, però estic en la fase d'anar portant coses al pis nou, de decidir què m'enduc i què no...
    A mi em dóna per guardar, sí, però de tant en tant també m'agafen rampells de neteja i no tinc gaire compassió, la veritat. Al cap i a la fi, no hi ha res que valgui l'espai que, a casa, necessito.

    Què xulo aquest procés que estàs visquent ara, de començar de nou en una altra banda. I a sobre per St Joan! Tot un símbol de renovació :)

    ResponElimina
  5. Molta sort i ànims.... segur que amb bona predisposició tot sortirà bé, i els gats estaran la mar de contents....Aquest síndrom jo l'he patit ja 4 vegades.... i encara m'en queda una cinquena, quan vengui el piset.... que al pasa que vaig serà ves a saber quan.... Em fas enveja sana, Xexu :) Salutacions!!

    ResponElimina
  6. buff! Jo també tinc molta tendència a guardar-ho tot! Ma mare sempre ha dit que això ho he agafat de mon pare, i potser és veritat... La qüestió és que m'agrada tenir tot de records i tinc moltes coses que em recorden alguna cosa i per això sóc incapaç de llançar res...

    Un cubell de les escombraries? Això no és ser sentimentalisme, això és ser estalviador, home! Sempre que el tinguis net i ben cuidat, és clar! Si al pis on vas ja n'hi ha un, sempre el pots fer servir per a reciclatge, cubell de la roba bruta, etc.

    Veus? Sóc una gran inventora de possibles utilitats de les coses per a no haver-les de llençar! hihihi

    ResponElimina
  7. Que tinguis molta sort! I ja que passes pàgina i comences de zero, disfruta i no pensis massa en el que deixes enrere, que no val la pena ;)
    Ara et toca mirar per tu, només per tu. Demostrar-te que ets autosuficient, i ser feliç! :)

    ResponElimina
  8. Segur que serà un canvi cap a millor :) Jo també acostumo a acumular coses i més coses... i cada vegada que vull fer neteja acabo recol·lectant encara més coses... el dia que marxi (que no falta pas molt) serà tota una aventura... sóc capaç d'endur-me la persiana i tot :S

    Un petó i molta sort!!

    ResponElimina
  9. He llegit aquest post cap a les nou del matí, hora en que m’he connectat un moment però, com tenia un munt de coses per fer, he acumulat tota la meva força de voluntat per allunyar-me del PC i ara, que ja tinc una estoneta lliure, em poso a comentar... i és que jo, que sóc una sucursal de “cal drapaire”, no podia despatxar un article com aquest en dues frases jaja...

    Mon pare, era molt ordenat i el meu marit també (víctimes de ma mare, els meus germans i jo, que no tiraríem res) així que recordo amb carinyo expressions paternes com la que he dit “Aquesta casa sembla cal drapaire” (dites -per cert- no sense una gran part de raó!!) o una freqüent pregunta d’en Josep Lluís “Això serveix per alguna cosa? És necessari que estigui aquí?”

    De totes formes, com tu mateix dius i la Carme corrobora, una cosa és ser “acumulador de coses innecessàries”, (fins fa poc, damunt la taula encara hi tenia “El Mundo Deportivo” del dia del Gamper...) i una altre és el síndrome aquest... per cert, molt mal anomenat, perquè es diu que Diògenes vivia dins un tonell o sigui que poca cosa li cabria allí dins jejeje. Potser el fet de voler viure com un pobre i que els qui pateixen aquest mal acumulen coses precisament perquè es senten pobres... ves a saber!

    Però, a més el síndrome de Diògenes inclou una sèrie de coses, com manca d’higiene personal, etc. que fan que això que ens passa no tingui res a veure... senzillament, i com tu mateix dius, és una mena de sentimentalisme :-)

    Però m’ha fet gràcia aquesta sensació que expliques perquè m’he imaginat a mi mateixa volent fer neteja... Agafo i començo a mirar coses: papers, carpetes, capsetes, una figureta, revistes, el que sigui... i bé, “no, això millor que no ho llenci perquè potser...” i acabo tirant quatre papers i mirant de col•locar de manera més o menys ben posada (perquè faci menys “bulto”) tot allò del que he estat incapaç de desprendre’m...

    I, per què no t’has endut el cubell de les escombraries? Bé et farà falta, no? jejeje

    Però no puc acabar sense un detall ple de tendresa i que m'encanta poder remarcar: Dius que poc a poc ja t’hi vas acostumant, així com els gats... DOS!!... Si!!! les teves dues besties de la nit, en Blog i en Bamboo... tots dos!! :-)

    Aquesta resposta no em valdria com a relat pel blog dels 365-contes perquè m'he passat de paraules jeje

    ResponElimina
  10. aprofita la foguera d'avui per cremar el que has deixat enrere.

    ResponElimina
  11. i què millor que fer-ho per Sant Joan, per cremar tot allò que no cal.

    ResponElimina
  12. Jo també soc una mica diogènica, tinc l'habitació plena de coses (que m'entesto en anomenar records) i els més macos els tinc en una vitrina (un tiquet de pàrking, una entrada a un concert, una piruleta, però també una màscara de carnaval o una colla de figuretes del Tim Burton...)

    Les mudances diuen que van bé per començar una nova vida, per mirar endavant i poder deixar enrere tot el que sobra... Pero molt síndrome de Diògenes que dius que tens, segur que t'anirà de conya el canvi.

    :) Un petó

    ResponElimina
  13. Home no exageris!!! A mi també em passa i sempre m'ha passat, hi ha coses que no me n'he pogut desprendre mai, tot i els 7 o 8 trasllats que he fet al llarg de la meva vida. Són coses qu sempre van amb tu i sempre hi aniran, són massa importants per deixar-les anar.
    Si una avantatge té el trasllat és que endreces, trobes, busques i tornes a endreçar, no? jeje. Petonets

    ResponElimina
  14. cal no acumular gaire de res per deixar pas a molt de nou...
    I ara que? jo que imaginava a voltes, tot pasejant per la Barna "vella", aquest poder es el Xexu? t'imagines?
    Per on se suposa que sou ara?

    ResponElimina
  15. crec que a tots ens passa una mica. Cada acte, cada trobada, cada objecte va relacionat a un record i desfer-se'n costa més o menys, segons els sentiments siguin més intensos o menys.

    quan em vaig mudar tb volia deixar enrera molts objectes, parts del passat i papers, però no em va donar temps i els vaig empaquetar per fer tria amb més calma. gairebé un any després, continuen en les caixes.

    com ja t'han dit molts, tens una nova oportunitat de tornar a començar. Busca tots les parts positives, que segur que en trobaràs!

    ResponElimina
  16. Ai jo també sóc una mica Diogenita... però els trasllats serveixen també per tirar coses :)

    Dos dies donen per molt i segur que t'hi acostumaràs de seguida!

    ResponElimina
  17. No sé pas si se'n salva ningú d'anar guardant coses sense gaire sentit...

    Que bé que als dos gatets els hi agradi!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  18. XEXU!!! Ja ets al teu nou cau, quina aventura! Ja veus que això que et passa no és gaire greu, ens passa a la majoria, a mi també, la de coses que s'arriben a guardar que no sabem perquè però que som incapaços de llençar...
    Que tinguis molts sort en aquest nou començament, jo n'estic segura de que serà aixís.

    Petonets guapo!

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Doncs sí, ja estic instal•lat, i avui que és festa vaig aprofitant per desfer caixes, desfaig un parell de caixes, m'assec a l'ordinador una estona, dues caixes més... i així anar fent. Suposo que m'hi acostumaré ràpid, i els gats també. Ara falta trobar lloc per totes aquelles coses sense sentit que he arrossegat amb mi, algunes que m'acompanyen des que vivia aquí mateix a casa dels meus pares. Com jo, aquestes coses han fet una escapada a Barcelona de 4 anys i mig i ara se'n tornen.

    Kweilan, aquest és el problema, que jo em miro l'andròmina en qüestió i solc recordar de quan és, i per això em costa tant desprendre'm d'elles. El problema més greu que tinc són els papers i paperets. Sempre em sap greu tirar-los.

    Carme, després del teu comentari vaig intentar solucionar això de l'enllaç, però es veu que blogger i les adreces amb accents no es cauen bé. Vaig haver de posar el link a la wiki anglesa. Tens raó que el síndrome implica moltes més coses, per això deia al post que espero no complir-les. Però no et creguis, que algun moble recollit del carrer sí que tinc, eh?

    Carquinyoli, sembla mentida que en tan poc temps s'arribin a acumular tantes coses. T'hi pares a pensar i no saps d'on surten, però en realitat, sí que ho saps d'on ha sortit tot. Però quan et poses a ordenar o a empaquetar per mudar-te, la quantitat de coses que surten és realment sorprenent.

    Ferran, abans de res, desitjar-te molta sort amb el teu canvi. Aquí un parell d'emigrants de Barcelona... què hi farem. A mi no m'agafen mai aquests rampells de llençar coses, a poc que pugui, tot es queda a lloc. Prefereixo no mirar-ho, perquè llavors sé que ho hauré de llençar. Aquests dies he eliminat coses acumulades que el meu primer company de pis va deixar allà, ara fa tres anys. Però saps, d'una cosa sí que m'he adonat, al respecte d'això que dius que res val l'espai que necessites. En realitat hi ha molt poques coses importants pel dia a dia. Jo tenia coses empaquetades des de feia setmanes, moltes, i només un parell de cops he hagut de dir 'ostres, ara necessito allò, i ves a saber on és!'. I total, he pogut passar sense tranquil•lament.

    Cris, jo sempre que puc m'estalvio els canvis. Ara per ara m'acabo d'instal•lar, i no puc pensar en un altre canvi, és clar, però sé que el pis on estic no serà definitiu. Bé, mai se sap, però toquem fusta. Vull tornar a Barcelona, i espero que quan torni no serà sol. De moment, acostumar-me a la nova situació i estalviar una mica. Després, ja es veurà.

    Núr, reconec que la frase de que sóc un sentimental no havia d'anar al costat de la del cubell d'escombraries. Era només una cosa que em resistia a deixar enrere, com tantes coses. Saps, però té una explicació, encara que sóc expert en buscar explicacions a les coses. El vaig comprar amb la noia amb la que vivia, i per ximple que sigui, era una cosa que teníem dels dos. I encara em costa desfer-me de les 'nostres' coses. S'ha quedat allà, a l'altre pis, era massa. No estava precisament net com per reaprofitar-lo.

    Grapa, quin comentari més mal intencionat. Però tens tota la raó. No estic curat de res, però d'alguna manera penso això de pis nou, vida nova. A veure si és veritat, ja que hi ha pous en els que no em puc quedar massa més temps. A veure si això funciona.

    LluNa, la persiana? Merda, ja sabia que em deixava alguna cosa! No, que és broma, però m'he emportat coses igualment inútils, em sembla. Molta sort quan hagis de marxar, espero que ja ens ho explicaràs.

    ResponElimina
  20. Assumpta, em sembla que l'art d'acumular coses no entén de genètica ni de res d'això. Jo que ho vaig guardant tot no tinc res a veure amb el meu germà, que no té estimació per res ni per ningú, quan li deixa de fer servei, apa, a la brossa (amb les persones, en sentit figurat, és clar). Això de comparar-ho amb la síndrome de Diògenes només ho he fet perquè un amic psicòleg que tinc m'ho diu. És un bon amic, així que no ho fa amb mala intenció, però no s'assembla a mi en això, i sempre diu que sóc TOC, és a dir, transtorn obsessiu compulsiu, i ara darrerament, Síndrome de Diògenes. Suposo que la síndrome aquesta és molt més exagerada del que faig jo, per exemple, això de descuidar la higiene personal, jo em passo el dia rentant-me les mans si me les sento brutes, i això perquè no puc estar-me dutxant cada deu minuts.
    A mi em passa molt, quan faig neteja, sobretot de paperassa, acabo canviant les coses de lloc més que llençant-les. Tinc una acumulació de papers i paperets de l'any de la quica, que no vegis.
    Gràcies per adonar-te del detall dels dos gats. Ets l'única que hi ha parat esment.

    Jordi Casanovas, no vaig cremar res, vaig anar a dormir relativament aviat. Cremar coses no és el meu estil, ni figuradament ni física.

    Estrip, et dono la mateixa resposta que a en Jordi.

    Neo, veig que tu entens bé l'esperit del que parlava. Sóc aquest tipus de coses el que solc guardar i de les que em costa desprendre'm. No tinc cap vitrina, però lleixes no me'n falten. A veure si és veritat que el canvi físic porta amb ell un canvi mental. M'aniria bé.

    Instints, justament, el trasllat va molt bé per recolocar les coses i no tirar-ne cap, hehehe. Amb algunes ho he fet, he tirat molt poqueta cosa, i la majoria de coses que ja no van venir cap aquí no eren ni tant sols meves. D'altres que no són meves sí que m'han seguit. Potser els seus propietaris les reclamaran algun dia.

    Menta, no descartis encara aquesta possibilitat, segueix imaginant, Barcelona encara és i serà la meva ciutat. Encara que ja no hi visc. Encara que d'aquí poc ja no hi treballaré. Però encara sóc barceloní, i no tinc intenció d'empadronar-me enlloc més. D'on sóc ara... m'ho reservaré de moment.

    Rits, ja he començat a mirar parts positives, però han estat uns dies exepcionals, perquè faig festa des del dissabte passat. Demà torno a la feina, i això vol dir rutina. Ja et diré a veure si les coses han canviat gaire, i sí és per bé. Jo ja tinc moltes caixes obertes i el seu contingut colocat. Em queda la roba, que em fa molta mandra. La intenció és eliminar totes les caixes i tenir el pis funcionant. T'asseguro que les que contenien records ja estan obertes i moltes coses localitzades. Ho prefereixo així. Encara que estigui amuntegat, no he de destriar res, m'ho quedo tot.

    Judith, parles com la meva llogatera! Gràcies.

    Marta, de moment va bé. Si em sentiu queixar-me més endavant, ja veurem què tal.

    Bajo, de moment ja m'hi he fet a la idea. Acabo de fer el primer àpat cuinat, algunes habitacions estan ja condicionades... a veure si avui a la tarda faig feina i ja ho tindré, o gairebé. Però això de que els trasllats serveixen per tirar coses... si m'hagués traslladat a un lloc que considerés més definitiu, tots els mobles que he portat s'haguessin quedat allà, i m'ho he endut toooot.

    Elur, els gats s'estan fent a la idea igual que jo. Com que no els deixo entrar a totes les habitacions crec que ja s'han cansat d'explorar les seves zones. A més, s'ho han passat molt bé aquest matí jugant amb totes les caixes buides. Aquest matí he tornat a posar ben posadetes un munt de coses inútils. I els llibres!

    Anna, a veure si és veritat que ara se'm posa tot de cara, ja fa falta un cop de timó a la meva vida. La majoria dels comentaristes heu dit que també guardeu coses. Dono fe que hi ha gent que no és així, però no entenc com es pot tenir tan poca estimació a les coses que cauen a les nostres mans. Tot pot ser un petit tresor.

    ResponElimina
  21. Aquesta frase que has dit a Elur jajaja "Aquest matí he tornat a posar ben posadetes un munt de coses inútils."... sí, sí, això és el que faig jo quan m'adono que el desordre és massa patent :-)))

    Aaaaaai!!! Jo també sóc TOC!! sempre donant mil voltes a totes les coses, sense deixar al pobre cervell una mica tranquil... i això de rentar-me les mans!! He de contar les vegades que ho faig al dia... tot i que, si després ho explico, la gent pensaria que estic "per tancar"... i el pitjor és que no ho faig jo sola sinó que "dono ordres"... "Aggg, això has tocat? Ecccs... renta't les mans!"

    ResponElimina
  22. Malgrat que tinguis algun moble recollit del carrer... no és el mateix recollir per "aprofitar" i per utilitzar-lo, que recollir per recollir i guardar i acumular. Jo he conegut un parell... o tres de Diògenes i són espectaculars.

    ResponElimina
  23. no hi ha res com una mudança per fer una bona neteja! i si vius en un pis petit deixes de ser sentimental automàticament! ;)

    ResponElimina
  24. Bona sort, XeXu en aquesta nova aventura, perquè com qualsevol cosa, o soroll o el més mínim detall seran diferents, de ben segur serà una aventura nova.
    No obstant, avui no coincideixo amb tu. Veuràs, sóc d'aquelles persones que ho llença tot. Potser per dur la contrària al que veia a casa, (ma mare ho guarda tot, tot i tot), docns jo tot el contrari. Reconec que sóc una micona maniática de la neteja i l'endresa, i no m'agrada acumul·lar res. Com a més he fet diversos trasllats a cadascún neteja total. (ei, que si hi ha coses que sempre van amb mi, que són les sagrades i intocables, però són les menys).
    Ja veuràs com anirà bé desempallegar-te de segons quines coses. Fer net amb el que ens envolta, també és fer net amb el cap.
    Sort i una abraçada!!!
    PD. I una foto dels gatets?

    ResponElimina
  25. Tu acumules objectes per sentiments que evoquen, tranquil que els que pateixen el síndrome no. Jo també era força d'acumular de tot (per sentiments, també, eh?) Però finalment cada X temps m'acostumo a revisar i llençar el que realment veig que si no hi he pensat en tant de temps, ja no val la pena guardar-ho.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.