De comiats n'hi ha de moltes menes, però suposo que a tots els caracteritza que són tristos. Aquest cap de setmana vam fer un comiat del meu pis de Barcelona que va ser una mica estrany. Em vaig adonar tard que, després de tant parlar-ne, no havia fet cap honor al pis on tantes coses he viscut. Sort que tinc uns amics que no me'ls mereixo i que em van convèncer de que encara no era massa tard. En un pis buit ens vam trobar els cinc habituals, amb una ampolla de martini, gots de plàstic, una bossa de gel... cal alguna cosa més? Hi vam passar una bona estona, i el comiat no va tenir res de trist, ni es van explicar tantes batalletes com esperàvem, ni ens vam quedar gens ensopits. Tots ben content fent fotos d'aquells darrers instants en un lloc que pels cinc ha significat moltes coses. Tres càmeres per cinc persones, no està malament. Tot i que ho he fet per altres vies, no vull deixar d'agrair aquí també el gest que van tenir, ensenyar-me que el que jo hagués pogut veure com una idea estrafolària, en realitat era una pensada genial.
Demà, el darrer comiat. Entrega de les claus, renúncia del contracte, i espero que devolució de la fiança. L'administrador no voldrà acabar-se una ampolla de martini amb mi, oi?
Demà, el darrer comiat. Entrega de les claus, renúncia del contracte, i espero que devolució de la fiança. L'administrador no voldrà acabar-se una ampolla de martini amb mi, oi?