diumenge, 3 de maig de 2009

Un despertar

Tinc el son lleuger, és estrany que passin coses al meu voltant i que jo no me n'assabenti si estic dormint; fins i tot el més lleu moviment em pot despertar. Tot i així, sempre es poden tenir sorpreses agradables. Com quan vaig obrir els ulls aquell dia i vaig topar amb els teus. Jeies de cantó, al meu costat, mirant-me mentre dormia. Potser per aquesta poderosa acció em vaig despertar, a saber si portaves ja gaire estona esguardant el meu son. Vaig preguntar-te què feies, em va estranyar trobar-te així. I amb tota la senzillesa, i amb uns ulls que parlaven encara més, em vas dir que em miraves, que t'agradava fer-ho, i que si era tan estrany. No ho era, és clar, a mi també m'agradava mirar-te a tu. La sorpresa venia potser perquè de vegades em costa entendre que algú pugui tenir aquests detalls amb mi, petits gests que per mi són glòria, que em surten naturals, però que no espero despertar en ningú. I el que és pitjor, que no encerto a valorar en la justa mesura quan es produeixen.

26 comentaris:

  1. Suposo que l'important, en el fons, és que en guardis un bon record.

    ResponElimina
  2. Si no ho haguéssis valorat en aquell moment potser ni te'n recordaries i/o segurament no podries escriure això...
    No siguis tan dur amb tu mateix Xexu, que vinc a Barna a fotre't quatre crits, eh? hoooooooooome!
    Au, una abraçada... què una! avui SIS!!!!!

    ResponElimina
  3. És bonic això que expliques, però... no sé perquè no t'estimes una mica més a tu mateix. Als que voltem per aquí això ens sembla fàcil... a tu no?

    ResponElimina
  4. ets afortunat per viure un moment aixis, i per ser concient d'ell. igual que ha estat afortunada la persona que ha sapigut vetlla el teu son.
    hi ha qui en tota una vida no podra experimentar aixo...

    bona nit, nano

    ResponElimina
  5. Aquest cop sóc jo que coincideixo amb la Carme... :-)

    I hi afegeixo allò que es diu... Quan més t'estimis tu, més t'estimaran...

    Estima't, somriu i deixa de torturar-te. Aquest record se't farà novament present abans del que t'imagines.
    Un petó, amic XeXu

    ResponElimina
  6. Coincideixo amb la Carme i la Rita, has d'augmentar l'autoestima !!

    ResponElimina
  7. Quan els petits gests són glòria per nosaltres, tenim molt de guanyat a la vida. Ets en el bon camí, m'atreviria a dir...

    ResponElimina
  8. A mi de vegades també em sorprèn que alguna persona pugui sentir quelcom per mi. Imagino que ens valorem poc, XeXu!! De totes maneres, aquests moments són genials!

    ResponElimina
  9. Encara no deu fer un mes, anava jo pel carrer i em vaig trobar al meu marit, de pura casualitat... No era estrany perquè era a pocs metres d'on treballa, però sí casualitat que hi passessim al mateix temps, quan ens varem veure, tots dos varem començar a somriure i, semblava que fes mil anys que no ens veiem jajaja

    A mi també em sorprenen aquestes coses, però són maquíssimes :-))

    Potser la resposta la ha donat en Jordi...

    ResponElimina
  10. petits detalls que són glòria, és una gran valoració sorgida del cor, d'un moment especial. Potser després la ment ja ho valora tot d'una forma més racional, però la primera impressió, en aquest cas, crec que és la que compta. De vegades en costa mirar-nos a nosaltres mateixos amb més bons ulls...

    ResponElimina
  11. Crec que mica en mica ho anem encertant i ens acabem guardar aquests moments en les nostres butxaques.

    ResponElimina
  12. hola noi,
    i mira que t'entenc... et tornarà a arrivar el teu moment, ja ho veuras.

    ResponElimina
  13. És una escena bonica que hauria de servir potser per acceptar que et mereixes que et cuiden com tu cuides als altres. Per què no? ;)

    ResponElimina
  14. Parles d'un moment fantàstic però amb un fons de melancolia i enyorança...Quan et tornis a enamorar, tornaran aquests moments i millors encara que ara et sembli que no pot ser. Una abraçada!

    ResponElimina
  15. Moments genials, aquests que descrius. Les petites coses sovint són les millors: un petó al front, una nota sobre la taula quan arribes a casa, veure disfrutar a l'altra fent alguna cosa que l' agrada ...
    Important valorar-los

    ResponElimina
  16. Upps, he entrat amb una identitat que no era, però sóc jo.

    ResponElimina
  17. Xexu, i si ha passat, tornarà a passar, segur!
    I és normal no valorar prou les coses bones que passen, la felicitat es valora quan ja no s'és... però tot torna altra vegada (ho diu la veu de l'experiència! És això l'aventura de viure, que quan menys t'ho esperes és quan passen les coses més importants!)

    ResponElimina
  18. aquests petits records són preciosos, doncs són moments, instants irrepetibles, on no calen gaires coses, només un instant que perdura dins del nostre cor per sempre. Però recordar-los no t'ha de fer mal.
    xò el que ja no puc estar d'acord és que no creguis que no te'ls mereixes. Ni parlar-ne!!!!

    (va...et confessaré que de vegades tb em passa, tb penso que potser no em mereixo el que em donen o m'han donat. I ja ho sé que no ho he de pensar, xò.... es pensa.... potser algún dia n'apendrem)

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies a tothom pels comentaris. Amb aquest post només pretenia recordar un bon moment, un moment en el que vaig pensar l'altre dia, i m'agrada deixar-los escrits. Ja sé que al final té un toc com pessimista, però preferiria que no us haguéssiu quedat amb això, i que haguéssiu provat d'imaginar el moment tal i com el vaig viure jo. A mi em sembla fantàstic.

    P-CFA..., justament és el que deia, en guardo molt bon record, i una mica d'enyorança.

    Elur, sí que sóc dur amb mi mateix, sempre ho he estat, i sempre m'han fet comentaris com aquest la gent que he tingut a prop. L'única diferència és que ara tinc un lloc on deixar escrites coses que abans només pensava, o que deia a molt poqueta gent. Però no és que sigui un mal moment, sempre he estat així. No vinguis a fotre'm quatre crits, no cal, ja em dono per cridat.

    Carme, gràcies per aquestes paraules. Però jo sóc més d'estimar més els altres, i valorar les coses que fan bé, ves per on.

    Sargantana, només puc parlar per mi i dir que va ser un moment maco, que recordo amb afecte. Tant de bo tothom pogués gaudir moments així sovint.

    Rita, si no em torturés una miqueta no seria jo, home. Sé que m'hauria d'estimar una mica més, sempre m'ho han dit, però no creus que això m'ajuda a mantenir els peus a terra? I a mi m'agrada mantenir els peus a terra!

    Carquinyoli, sé el que em fa pujar una mica l'autoestima (només una mica), i ara ho tinc difícil.

    Ferran, tinc una vida petita feta de coses petites. Suposo que per això he après a valorar les petites coses, entre les que es pot comptar el que explicava al post. No sé si això és estar en el bon camí, o simplement seguir sent qui sóc.

    Jordi, el teu comentari explica perfectament com em sento. I no em desagrada que em sorprengui, m'odiaria si em tingués cregut que agrado a la gent i que triomfar és el normal. Això no vol dir que estimar-se una mica més no estigués bé.

    Assumpta, a mi se'm cau la bava cada cop que m'expliques aquests detallets amb el teu home. I per si no fos poc que els trobi genials, em segueixes fent pensar que això és possible, també a llarg termini. Ets la meva esperança. Fes-me un favor, fes una abraçada molt grossa a l'Assumpto de la meva part, i un petó de la teva, d'acord?

    Robeta, hi ha temes en el que la ment hi té poc a dir. Després de molt temps, em segueix semblant glòria, són detallets que no s'han de deixar de valorar mai. Que després no ens valorem a nosaltres mateixos... això ja és una altra cosa.

    Cesc, no sé si podem triar no guardar-ne d'altres de més dolents, però que aquests s'han de conservar, això segur.

    Menta, i mentrestant anar fent camí.

    Nimue, perquè no sé si m'ho mereixo. Jo simplement faig el que puc, i interpreto que si ho faig bé seré recompensat, i si ho faig malament, castigat. És una bajanada això que dic?

    Kweilan, no és que em sembli que no pot ser, m'encanten aquests detalls i sempre s'han de buscar. Però és un record, i el que em genera l'enyorança és precisament això, que no passa ara mateix. Em tornaré a enamorar, ho faig cada dia, i en viuré molts més. Però això és igual ara mateix, el futur encara no existeix, i el passat, com veus, sí.

    Mireia, aquesta mena de detalls crec que acaben sent la salsa d'una relació. Si no hi són, la monotonia s'apodera d'un de seguida. Ara, un detallet aquí, una sorpreseta per allà... amunt, amunt...

    Cèlia, com deia per aquí a dalt, no dubto que en un futur, proper o llunyà, pugui viure coses com aquesta o molt millors. Però quan arribi ja ho valorarem. Ara parlem de passat, ja que és un record que he volgut compartir, i potser el valoro més ara que quan va passar. Potser per això ho descric amb certa enyorança.

    Rits, crec que no és un sentiment tan estrany pensar que no som mereixedors d'aquestes coses, encara que ens hi deixem la pell nosaltres. I potser això ens ajuda a valorar això molt més, i veure que si ens ho donen és perquè l'altra persona està molt bé amb nosaltres, i creu que ho mereixem. Amb això n'hi hauria d'haver prou. No em fan mal aquests records, però sí que em generen certa nostàlgia i enyorança.

    ResponElimina
  20. a mi em costa un mica també, manco un pèl d'autoconfiança i no tinc assimilat que algun dia pugui estar en un primer pla per a algú.

    Però... coi, si amb els teus escrits despertes una tendresa enorme i per mi ja ets un tros de pa... jo sí que l'entenc aquest petit gest que tenia amb tu!

    Un munt d'abraçades!

    ResponElimina
  21. doncs que tots els despertars siguin així... deixa't estimar i estima!

    ResponElimina
  22. és encantador tenir un despertar així!

    ResponElimina
  23. I tant que li faré l'abraçada de part teva :-)
    A ell li parlo una mica de vosaltres, si hi ha algun article que em crida l'atenció li explico i a tots (els que més segueixo) us coneix per alguna cosa :-)
    El Jordi de la banyera d'aigua freda és "El Jordi que camina".
    L'Òscar de The lost art... és "El que va escriure el post que feia broma de quan els homes s'afeiten" (no sé si el recordaràs, era molt divertit i li vaig fer llegir, ja fa alguns mesos).
    Tu ets en "XeXu, que em va dir que li continués un relat" (això va ser un honor i, clar, ja va quedar així... però també "el que li agrada molt anar a les llibreríes" o "el que no va amb paraigües quan plou", si parlo amb ma germana jeje) :-)) La Carme "la que fa els dibuixos amb l'ordinador" i així... per tant, si li dono la teva abraçada et podrà identificar bé :-)

    Saps una cosa? El meu pare va conèixer la dona de la seva vida, el seu gran amor als 39 anys :-) no vull dir que encara te'n faltin tants, vull dir que tens "molt de marge" ;-)
    Ah! i llavors ell ja pensava que no la trobaria, pobret... i, mira... quan menys s'ho esperava :-)

    ResponElimina
  24. Que bonic quan algú "esguarda el nostre son..." (m'ha agradat!)
    És un petit detall portador de molts sentiments i per tant, s'ha de valorar en la seva justa mesura.
    Ei! i ànims! i aquesta autoestima, que s'animi també! :)

    ResponElimina
  25. Gràcies Laia. Suposo que en som molts que no sabem veure les coses bones que tenim, i ens costa d'entendre que d'altres sí que les vegin. Però és una sort. Mentre es tingui algú que les vegi, doncs ja és alguna cosa, ens sentirem estimats segur.

    ÀnimaAlada, tant de bo tots els despertars fossin així, jo pagaria perquè així fos!

    Deric, una autèntica delícia.

    Assumpta, a veure si ara li fotràs el cap com un bombo tant parlar de nosaltres! Deixa'l descansar, home! Però és clar, nosaltres en sentim a parlar tant d'ell que és gairebé normal que li agafem certa estimació.
    L'amor arriba quan vol. Però jo no vull que m'arribi, voldria tenir-lo ja! Ja ho sé, ja ho sé, sóc molt impacient!

    Guspi, és un detall fantàstic, de veritat. I els detalls s'han de valorar de manera màxima.

    ResponElimina
  26. Un xic més d'ego no aniria pas malament, eh?
    Una escena molt ben relatada XeXu.
    ;-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.