dimecres, 6 de maig de 2009

Sinceritat

Sempre m'he considerat una persona molt sincera, no m'agraden les mentides. De fet, molts cops he dit que jo no en dic mai, de mentides. Això és -en termes generals- veritat. Però sóc conscient de que tampoc no és possible.

El capítol de House d'aquesta setmana m'ha deixat una mica sobtat. Parlava d'un home que, per no sé quina mena de problema estrany, no tenia inhibit el lòbul frontal, i deia sempre el que pensava sense poder evitar-ho, sense poder reprimir coses que estaven en el seu cap, però que normalment no deia. Aquesta sèrie sovint ens posa en dilemes morals. Aquest cop, aquest pobre home veu com es desmunta la seva vida familiar pel fet de dir el que realment pensa de la seva dona i la seva filla. I això que se les estima molt, però dins tots guardem coses que no ens agraden, coses per retreure i no anem cantant els defectes de la gent a tort i a dret.

I sí, ho portem dins. Fins i tot de les persones que més ens estimem en coneixem les coses que no ens agraden, i mai no els ho direm, ens ho guardem, perquè dir-ho fa mal, potser fins i tot en alguns casos, ens podria fer perdre aquesta persona. Entre amics es sol ser sincer, i amb la parella i amb la família. Però fins a quin punt? Fins on es considera que és sa dir les veritats?

Sigui com sigui, m'espanta una mica tota aquesta informació que tenim dins, sense pensar en casos concrets, m'he adonat que és molt improbable no pensar alguna cosa negativa de tothom que coneixem. Que per sort, les coses positives guanyen, però què passaria si un dia totes aquestes veritats sortissin a la llum, totes de cop?

27 comentaris:

  1. Totes les converses comencen amb una mentida. Quan ens pregunten què tal i responem be o anar fent estem mentint per generalitzar i per què per molta confiança que hi hagi amb l'interlocutor hi ha coses que (afortunadament) mai no s'expliquen.

    Són les mentides que diem per mantenir cert ordre social.

    ResponElimina
  2. Jo crec que la ment pensa moltes coses, de moltes menes, a vegades contradictòries, pensa possiblitats, fa judicis, relaciona... i tot això son coses a mig elaborar. Sí sempre ho anessim dient tot, seria un caos. Dir sempre la veritat, tota la veritat és molt arriscat. No crec que valgui la pena. Això no vol dir tampoc dir mentides, callar-se les coses, tampoc és mentir. La sinceritat com la mentida (com la que diu en Jordi) ha de tenir un límit raonable

    ResponElimina
  3. Jo crec que si, intrinsicament tenim tot això de pensar dolent, igual que tenim moltes coses bones vers els altres que tampoc diem... Seria molt fàcil ser sincers al 100%, però també és important mirar dins nostre i veure els defectes que tenim tots. Potser és això mateix el que fa que parlem més o menys de les coses, segons el grau de "dret" (totalment subjectiu, evidentment) que creiem que tenim i que fa que ens callem segons què. Només segons què, perquè hi ha coses que si que hem de dir igual que ens agradaria que ens ho diguessim a nosaltres... En fi, podria estar-me hores i hores parlant d'això, i fer un comentari molt molt llarg, però jo crec que el més important és tenir empatia vers als altres i intentar jutjar (o no, segons com t'ho miris) veient tots els punts de vista possibles que hi pot haver i sent conscients que els primers NO-perfectes som nosaltres...I com diuen, no dir certes coses tampoc és mentir estrictament parlant. És obviar coses que no cal dir. I crec que en les relacions també és bo acceptar allò bo i allò dolent... Bé, que a house plantegen dilemes, i tu mateix en aquest post has posat sobre la taula un tema que, realment, té molt de suc!!!! Un petó!

    ResponElimina
  4. Un post certament interessant... Però dir el que pensem a una altra persona d'ella mateixa, és jutjar-la i se m'acut, podem jutjar nosaltres? Qui som per fer-ho? Penso que més aviat es tracta d'acceptar o no aquella persona en funció de si ens agrada o no i acceptar-li els defectes, com segurament fa amb nosaltres, no?

    No afirmo eh, vaig escrivint a mesura que penso... Potser és un bon tema de debat aquest...
    Bona nit!

    ResponElimina
  5. Coincideixo amb els comentaristes anteriors, XeXu, que amb aquest post toques un tema especialment interessant. Crec que hem de filtrar què diem als altre i què no, per la "senzilla" raó que tampoc no voldriem sentir-nos-ho dir tot de nosaltres mateixos. Vull dir, qui es reconeix com a ésser perfecte, súper segur de sí mateix i que mai dubta de les seves decisions? Per no parlar del físic: que si tinc massa d'aquí, que si la calba no m'agrada, que si...

    Suposo que no ser capaços d'acceptar-nos al 100% tal com som (físicament i psíquica), ens invalida per dir als altres què no ens agrada d'ells.

    Potser perquè, en el fons, tots necessitem amor (l'All you need is love estaria dedicat a tot el món), m'encanta subratllar les coses bones dels altres!

    ResponElimina
  6. Suposo que van sortint, això és el que noto jo i penso que és cosa del ser humà, com ens arriben a fer veure coses les sèries eh, les paraules poden amb tot.

    ResponElimina
  7. A vegades les coses negatives que veient en una persona ella ja se les veu, i són les seves grans pors i els enemics que mira de combatre diàriament.

    Dir-s'ho i remarcar-s'ho l'únic que provocaria és un mal innecessari, penso jo.

    ResponElimina
  8. Una reflexió força encertada, crec. Què passaria? Doncs que ens guanyaríem més d'un clatellorrot :-)

    ResponElimina
  9. Doncs no sabria què dir-te Xexu... porto uns dies parlant amb total sinceritat a la persona que estimo més d'aquest món i no me'n surto gens bé, noto que les meves paraules la fereixen, però també sé que si no les dic encara serà pitjor.
    A vegades no és gens fàcil triar entre dir o callar, però tenim la sort de poder-ho fer.
    Una abraçada sense cap crit ;)

    ResponElimina
  10. Ostres quin tema!!

    Abans de tot dir que no suporto la mentida i l’engany, ho trobo quelcom fastigós i repulsiu (sona fort, però és com ho penso) no aguanto la gent que em vol clavar un “gol” i a sobre es pensen que seré tan burra que no m’adonaré... amb el temps tot sortirà :-)
    Però aquí es tracta de si dir o no dir la veritat “a qualsevol preu”

    A veure, jo diria, com tu, que sempre dic la veritat i amb això vull dir que no menteixo, que no miro d’enganyar a la gent. Tot i que, com també dius, crec que la sinceritat absoluta és impossible.

    Trobo que dir “sempre” el que es pensa, seria terrible. La de coses que diríem en un moment de mal humor (i que les estaríem pensant de veritat!) i que després, amb calma, ens adonaríem que hem exagerat, que allò és així però compensat o matisat per alguna altre cosa... i llavors, com arreglem el mal que hem fet a algú que estimem?

    Jo en això vaig sempre amb molt de compte, s’ha de dir la veritat, s’ha de ser sincer, per suposat, però s’ha de mirar “com” es diu i si “es necessari” dir-ho.

    I he remarcat el “com” perquè les coses es poden dir de moltes maneres. Aquest personatge de House (no ho vaig veure) suposo que les deixava anar “tal qual” li venien la cap. Potser, si no hagués tingut aquest problema al lòbul, la mateixa cosa, i sent igualment sincer, l’hagués pogut dir d’una altre manera, amb més delicadesa...

    I remarco també el “si és necessari” perquè a vegades amb la boqueta callada estem més macos i si, per dir-ho “tot”, podem fer mal, potser cal pensar una mica si val la pena dir tal o qual cosa. En podrà sortir quelcom de positiu de dir-ho? O només ens “ho traurem de sobre”? Si de fer tal o qual crítica creiem de veritat que en pot sortir una cosa positiva: doncs fem-la... però si només es tracta de “quedar-nos descansats” potser ens podríem estalviar alguns comentaris o paraules feridores.

    En resum: Sinceritat sí, per suposat!!... però amb delicadesa, que els demés també tenen sentiments.

    I, sent molt sincera, et diré que, aquest comentari (escrit en Word, cosa que no faig massa sovint, però quan sé que seran llargs sí que faig) té 407 paraules 1.790 caràcters sense espais i 2.188 caràcters amb espais :-)

    ResponElimina
  11. El més fàcil del món és veure els defectes dels altres...però realment ho són o ens ho semblen des de la nostra "perfecció"? Crec que tot s'ha de parlar i si veiem alguna cosa que ens molesta o que està malament s'ha de dir però havent-la reflexionat i si és algú que ens estimem, s'ha de dir amb respecte i estimació. No crec que es pugui dir el primer que ens vingui al cap perquè a l'laltra persona li podem fer mal.

    ResponElimina
  12. ostres, un cas realment curiós, no sé què passaria si no em pogués guardar res per a mi o els altres tampoc ho poguéssin fer. Però una cosa és dir una mentida i l'altra és no dir totes les veritats. Potser aquest home que no tenia la capacitat d'inhibir els seus pensaments, tampoc podia inhibir les mentides, i això tb seria un lio. Realment que et passi això ha de ser com si algú et pogués llegir els pensaments, realment no sé què reperesentaria.

    ResponElimina
  13. Crec que és normal que hi hagi coses de "la nostra gent" que no ens agradin i no dir-les, no considero que sigui enganyar. El fet és que si hi ha alguna cosa de l'altra persona que pot fer trontollar la relació que tenim amb ella, crec que és bo parlar-ne amb la delicadesa oportuna per posar solució al problema. Però si el fet és només que no ens agrada, no crec que sigui sincer "voler fer algú a la nostra mida". Jo sempre dic que ens hem de posar dos segons a la pell de l'altre... perquè nosaltres també tenim defectes i segurament manies o petites coses que poden no agradar o, fins i tot, molestar als qui ens envolten. I com ja ha dit algú per aquí, nosaltres ja sabem quines són aquestes coses i suposo que no ens agradaria que ens les diguessin o que ens jutgessin per elles. Posem-nos un altre cop a la pell de l'altre... Creus que no se n'adonen dels seus defectes o manies o com li vulguis dir? Creus que seria còmode o just assenyalar-los per aquestes coses?
    Jo crec que no... I això no és enganyar. Crec que és acceptar, respectar, tolerar... i per què no? estimar...

    ResponElimina
  14. A mi també em va fer pensar... però quan tens fills ja t'ho planteges. Els dius que sempre han de dir les veritats però que no les poden dir del tot per no ferir... saps quin embolic tenen durant una temporadeta?

    ResponElimina
  15. Crec que sempre s'han de dir les veritats , però el més important es la manera de dir-ho i en el moment oportú

    ResponElimina
  16. T'ho dic amb tota sinceritat:

    Ens hem classificat PER LA FINAL DE LA CHAMPIONS!!!!!!! :-)))

    ResponElimina
  17. uix! estic intentant buscar tot de raonaments i intentant escriure'ls, doncs dius moltíssimes coses en aquest post, xò reconnec que estic massa dispersa..... que anem a la final!!!!

    veritat/mentida, sincertitat/no sinceritat, no estic segura que siguin coses comparables.
    Les mentides ens fan esclaus i ens lliguen. La veritat m'agrada més vincular-la a la franquesa, xò ara no sé si franquesa és el mateix que sinceritat.
    Però no sempre es pot dir el que es pensa. I això tampoc crec que sigui mentir. Seria mentir si dius justament el contrari, com quan algú et cau molt malament i el critiques xò en canvi el veneres i li segueixes el joc. Aquí, si que buf....
    Als que t'estimes, els estimes amb el que t'agrada d'ells i el que no, doncs són com són.

    ResponElimina
  18. Arrel del capítol de House, jo també he estat pensant en això... i em fa gràcia imaginar-me la de coses que sortirien en cada moment de la meva ment si no hi posés un filtre. M'espanta que en la majoria de casos els comentaris siguin negatius (rotllo el pacient de la sèrie)...

    ResponElimina
  19. La sinceritat necessita una bona dosi de diplomàcia. A més, tinc la sensació que la mateixa veritat no ens afecta de la mateixa manera segons qui ens la fa veure.

    ResponElimina
  20. Txari, no t'estranyi que si et poses a pensar en la qüestió creguis que tots els pensaments que podries "deixar anar" i que abans no ho faries, serien negatius :-)

    Estic segura que a tots ens passa igual. Això és perquè als pensaments positius normalment no els hi posem gaire "filtre".

    Si em trobo una amiga pel carrer i penso que porta un jersei preciós, li diré sense problemes però si penso que el jersei és horrorós, doncs callaré. I si això passa amb coses tan senzilles, imagina amb coses més compromeses :-))

    Si tinguéssim el "problema" del tipus de la sèrie, tot el que "sortiria" seria el que hem "auto-censurat" i, obviament, majoritàriament negatiu.

    Tot i que també podrien sortir coses tipus "carinyo meu, la teva companya de feina està boníssima" per dir-ho d'alguna manera... (tot i que això, em temo que també podria resultar mooooolt negatiu)

    ResponElimina
  21. Penso que és important no mentir i sobretot no voler enganyar.. però d'aquí a la sinceritat total i va molt de recorregut.

    tal com diu l'Assumpta sovint calladets s'estem millor. Sempre hi ha la gent 'simpàtica' que esgrimin la sinceritat com a arma et deixar anar, per exemple:
    ai, aquest vestit que portes no m'agrada

    Cal? que potser li he preguntat? que potser m'importa la seva opinió? Hi ha gent que per ser sincera, es passa tres pobles.

    per altre banda és important ser sincers en allà fonamental, en les coses importants, en allò bàsic. Si porto un vestit horrible però sóc feliç de portar-lo no em cal la sinceritat dels altres.. si en canvi del que estem parlant és de coses importants: de sentiments, d'opinions, de creences... si que em cal.

    plego, que m'stic passant. però una última pregunta. Com va acabar? Em vaig adormir abans que s'acabés i estava gravant l'hora 11 a al a sexta. Sóc un cas!

    ResponElimina
  22. Moltíssimes gràcies a tots i a totes pels comentaris! M'ha encantat que hi torni a haver debat al Bona nit. Els temes que generen discussió i reflexions m'agraden molt.

    Jordi Casanovas, si que anem bé, si cada conversa comença amb una mentida. Però tens raó. Gairebé mai no expliquem el nostre estat, perquè és més fàcil dir 'bé' que malament. Ara que, per mi un 'anar fent' ja implica que alguna cosa no va bé, per defecte es diu 'bé'. Ja no tant mentides com omissió d'informació.

    Carme, és cert, no és el mateix dir mentides que amagar informació. O sí? Perquè això és discutible. Per mi és una manera de mentida més, però és clar, és el que dius tu, dir tota la veritat és arriscat. Però ningú m'obliga a expressar les coses que penso més profundament, i això val per tothom, i en canvi, per mi dir una mentida voluntària és una cosa molt desagradable i que s'ha d'evitar fer. Almenys jo ho intento.

    Nymnia, no sé si seria tan fàcil ser sincer al 100%. Potser nosaltres ens pensaríem que ho som, però el cervell té mecanismes per no ser-ho, tenim inhibicions naturals. Això sí, està bé que siguem conscients dels nostres defectes abans que criticar els altres. De totes maneres, nosaltres ens coneixerem una part dels defectes, si preguntem als altres potser aprendrem coses de nosaltres mateixos que no sabem. Callar algunes coses és el millor que podem fer per mantenir les nostres relacions socials. No cal mentir, però com dius tu, hi ha simplement coses que no cal dir, pel nostre bé.

    Rita, en aquest cas no és que no hi hagi acceptació dels defectes de l'altre, més aviat és el clar exemple de que es fa. Al capítol de House la dona s'assabenta d'unes quantes coses que pensa el seu marit, i li senten molt malament. Sempre havien estat feliços, perquè aquestes coses no se les deien, ell l'acceptava i l'estimava, però això no vol dir que no tingués mals pensaments de vegades. Perquè és una sèrie, i la dona reacciona enfonsant-se. Jo crec que a la realitat hagués passat a l'atac i li hagués cantat les quaranta amb els seus defectes. Jutjar és una cosa que no sé si ens pertoca, però que fem contínuament.

    Ferran, està clar que quan no és un all és una seva. Fins i tot les persones més segures tenen els seus punts febles, i quan els els toques, ho passen malament com qualsevol altre. El nostre cervell deu estar preparat per mantenir relacions socials, sap que sense interacció positiva no es perpetua l'espècie, suposo (però m'ho acabo de treure de la màniga!). I això que diuen que amb les veritats es perden les amistats pot arribar a ser cert. No sé, hi ha gent que es creu amb dret anar rient-se dels altres, i sé del cert que tenen defectes que amaguen. El tema pot ser interessant, però com em passa sovint, em quedo sense arguments per poder-ho discutir bé.

    Cesc, no saps mai on sentiràs alguna cosa que et farà pensar, i mira que les sèries les miro per distreure'm, però no puc evitar quedar-me amb algunes idees.

    Carquinyoli, tens tota la raó del món. No podem estar al cap de l'altre, i per molt que a nosaltres ens sembli una banalitat, fer segons quins comentaris es poden carregar l'autoestima d'una persona. S'ha de pensar una mica el que es diu, tenir tacte. Certament, és millor callar si no sabem com reaccionarà l'altre.

    P-CFA..., moltes relacions s'acabarien, i no dubto que en alguns (o molts) casos s'arribaria a les mans. Mira que ens ho han dit vegades, però potser la veritat no és tan bona.

    Elur, de vegades ens veiem forçats a dir les coses tal com són, i sobretot ho farem amb la gent que ens estimem, amb els altres potser no ho sabrem fer. Encara que faci mal, si una persona no s'adona de que no va bé, i volem ajudar-la, li haurem de fer veure que no pot continuar així. No sé si és el cas, és clar, però és un exemple que se m'acudeix. I serem crus, però l'altra persona ho acceptarà, potser no de bon inici, però sabrà que ho fem pel seu bé. Per altra banda, dir les coses que no ens agraden, de manera innecessària, doncs potser es pot evitar, i ningú sortirà perjudicat, si és que no se'ns menja per dins, però si és algú proper, els defectes es toleren.

    Assumpta, un dels teus comentaris, miraré de contestar a tot, amb calma. Jo tampoc suporto les mentides, ni la hipocresia. Van força lligades, i per mi haurien de ser els pecats més greus (com se'ls poden comparar la gola i la peresa, hombre ya!).
    Crec que dius les coses molt clares, i que coincidim molt. A cop calent és fàcil parlar de massa, és més, es fa encara que no ens trobem en el supòsit que jo deia al post. Després ve el penediment, però el mal ja està fet, i la disculpa no ho arregla. Allà on dius que s'ha de mirar com es diu i si cal dir-ho, encertes de ple.
    En el cas de la sèrie l'home deia les coses com li venien, però ja no era com ho deia, sinó que deia coses que no havia dit mai. Per exemple, pensava que la seva dona era una mica curteta i que es dedicava a una feina de poca importància perquè no arribava a més. En canvi, sempre li havia donat suport, i estava al seu costat perquè l'estimava, tot i pensar aquestes coses. Ja seria un altre tema valorar si és possible passar la vida amb algú de qui penses així, però això un altre dia. En realitat penso que molta gent deu tenir aquesta mena de sentiments, o altres idees similars, però per fora actuen de manera molt diferent. És realment tan dolent? L'home aquest era feliç amb la seva vida, i no enganyava la seva dona, eren feliços així. No sé, potser amagar certes coses no és tan dolent.
    Personalment, penso que això de quedar-se descansat traient les misèries de l'altre diu molt poc d'un mateix. Es pot criticar i dir les coses, amb tacte, això sí, però sempre de manera constructiva. Si creiem que pot servir per millorar aquella persona, o la relació, segur que hi ha maneres de fer-ho, i hi hem d'ajudar.
    2n comentari: ole, ole i ole!
    3r comentari: te'l contesto a part que és una resposta a un altre comentari.

    Kweilan, jo també sóc partidari de dir les coses, amb tacte, és clar, anar a fer mal és una ximpleria. Però també cal valorar si cal, si és necessari. Tant ens molesta una cosa? Tant ens afecta que ens fa veure l'altre de manera diferent? Si és així, potser val la pena comentar-ho. Si és una molèstia, potser ens ho podem quedar, i tan contents.

    Robeta, menciones una cosa que ningú més no ha dit. Totalment cert que l'exemple de la sèrie era com si l'home penses en veu alta, molts cops s'havia de disculpar pel que havia dit. Si tampoc podia reprimir les mentides, això ja no ho sé, però seria embolicar massa la troca, representa que és una sèrie per passar-s'ho bé! I bé, no cal dir que és força diferent mentir que no dir totes les veritats, tot i que de vegades, callar és tan equivalent a mentir, que per mi tampoc és admissible.

    Guspi, no dir algunes coses no és enganyar, és clar, és més, pot ser una prova de tolerància, d'acceptació de les petites coses que té la gent. Molt ben vist això de que s'ha de poder parlar si les diferències poden fer trontollar una relació. Posar-se a la pell de l'altre trobo que és una cosa tremendament complicada, però si que podem intentar pensar una mica més en l'altre i no tant en els nostres propis interessos. No creguis, tampoc és senzill, de vegades ho maquillem de comprensió, però igualment mirem per nosaltres. Crec que ser conscients dels nostres defectes, o almenys saber que en tenim i no ho fem tot bé, ja ajuda a fer el primer pas per no estar tirant en cara sempre coses a l'altre i saber tolerar més.

    Cèlia, educar la canalla ha de ser tremendament complicat. Tu els pots explicar les bases de tot, però l'ésser humà té tants matisos... hi ha coses que només es poden aprendre quan es viuen, i quan s'han de posar en pràctica.

    Garbi24, sempre, sempre? Pensa que hi ha coses que, un cop dites, ja no hi ha tornada enrere...

    Rits, parles d'hipocresia quan dius això de la gent que veneres per davant i darrere els la claves. Per mi és una mena de forma de mentida, i com la veritable mentida, em sembla intolerable. Mentir, enganyar... són coses que no puc amb elles. Amb la veritat sempre per davant. Ara bé, la veritat no sempre es pot dir, i de vegades no té cap importància dir-la. Per exemple, en el cas que cites, de la gent que t'estimes, segur que et guardes moltes coses, perquè encara que et generin alguna molèstia, ho pots tolerar, i dir-ho faria mal a l'altre, i potser que la relació canviés. Quin sentit té, doncs, fer uns de la franquesa o la sinceritat. Tampoc mentim, si ens ho pregunten potser ho direm. Però llavors ja no és una cosa que surt perquè sí, és una resposta. I a qui no agraden les respostes, que no pregunti.

    Txari, els filtres són necessaris, però n'hi ha que els tenim de porus més gran, i n'hi ha que tenen porus més petits. És cert que la majoria de coses que deixaríem escapar són dolentes, l'Assumpta et contesta molt bé en el comentari de sota, però no tot el que deia el pacient era negatiu, cantava la bellesa de les metgesses de House!

    Nimue, una altra visió molt encertada, coses noves que surten a la llum, m'agrada! Diplomàcia, sí, molta en cal, i et diré que justament, és una de les coses que sempre m'han criticat que em falta a mi. I sí, depenent de qui ens digui les coses afecta d'una manera o d'una altra. Si ens l'estimem ho acceptarem millor que si el comentari ve d'algú que no coneixem bé, ens pot fer mal, però ho acceptarem. I si ens ho diuen de fora podem pensar que aquesta persona és un capullo, o capulla.

    Assumpta, vols dir que no vas veure la sèrie? Al capítol també passava això, el paio deia com n'estaven de bones les metgesses, encara que estigués la seva dona davant. Això en si no és que sigui negatiu, però és clar, per molt que ho pensem, que suposo que ho pensem tots, dir-ho davant de la parella, molt maco no és. Haurem de començar a pensar que l'autocensura és bona, o ho podríem dir autocontrol, que no sona tan malament.

    Mireia, fan molta ràbia aquests que deixen anar comentaris sense pensar massa, destacant defectes de la gent, sense pensar que potser els estan enfonsant. Calladets, molt millor, i algun clatellot preventiu, per si de cas. A banda d'això, és clar que és fonamental ser sincer, i no mentir. Les mentides no condueixen a res de bo. Es pot amagar alguna veritat, podem callar, però mentir no.

    ResponElimina
  23. És impressionant l’immens respecte que tens per tota la gent que escriu al teu blog. T’ho dic amb admiració.

    El temps que deus dedicar a llegir els comentaris i a respondre a cadascú ha de ser molt, perquè, a més, tractes temes que es poden parlar, debatre i això fa que contestar un per un i anar relacionant coses dites per uns i altres requereixi una dedicació especial.

    Et vull felicitar molt sincerament per això i donar-te les gràcies, perquè jo sóc una de les que, quan comenta, ho fa llarg i, tot i que has dit un munt de vegades que t’agrada que es creï debat, jo sempre tinc por d’haver-me passat una mica.

    Les teves respostes demostren que “no tens pressa” quan les fas, que hi dediques estona, que medites el que dius a cada u de nosaltres :-)

    En el teu blog gaudeixo tant de l’article principal com del teu “gran-comentari-resposta” i, quan veig que l’has posat, em fa il•lusió i penso “ostres, a veure què dirà” :-)

    Ah!! i això, dins d’aquest article concret, pots donar per cert que és VERITAT jejeje

    ResponElimina
  24. Perdó!!... És que m'he oblidat de respondre una cosa :-)

    No, no vaig veure House, de veritat :-) el que passa és que és la situació "típica-compromesa" que tothom s'imagina que pot passar en un cas així. I segur que ho van suavitzar, perquè si veritablement no tingues cap "filtre mental"...

    ResponElimina
  25. si les mentides condicionen un caràcter o donen una imatge falsa. Males mentides. Fora!
    Ara potser alguna mentida puntual, d'aquelles que en diuen "mentirijillas", potser no té tanta importància, veritat?

    ResponElimina
  26. Potser la clau de tot plegat la té en Hristo Mejide desada a la butxaca, oi?
    Interessant no poder amagar les veritats...
    ;-)

    ResponElimina
  27. A mi també em va fer pensar aquest capítol... I em va recordar una historieta de "El perquè de tot plegat" (o "Uf, va dir ell!", no me'n recordo) que parlava del mateix. Era una parella que els preocupava no ser prou sincers entre ells i es proposaven ser-ho totalment. El resultat, com es pot esperar, és la roptura de la relació...

    Provaré de no posar la barrera de la diplomàcia gaire lluny de la realitat al relacionar-me amb tu, però ja t'avanço ara que sempre seràs un fdpm...

    Un petonàs ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.