divendres, 1 de maig de 2009

Maig #2

Avui és 1 de maig. Acabo d'assistir a un salt temporal. He sabut que estem a l'any 2009, i que torna a ser maig. Podria dir que no m'he adonat que deixàvem el maig de 2008, per mi encara hi som. Perquè segueixo esperant el juny, i aquest no arriba. Ja em semblava que trigava, però no m'esperava que trigaria tant. Això vol dir que he perdut un any. Estaria bé si això volgués dir que en torno a tenir 30, però em sembla que les coses no van així.

Algú ha tingut la sensació d'estar perdent temps de vida, de perdre el temps? Jo l'estic tenint i més quan veig el mes en el que entrem. Potser també és perquè fa molt poc he llegit Momo, i dec ser una mica impressionable. Un any buit, i així continuem, esperant un juny que no acaba d'arribar. Se m'escapa, i el pitjor és que no sé com aturar-lo. I si és aquest el moment de tancar el cercle? Assumim que un any no ha passat i continuem des d'allà. Pot ser això?

29 comentaris:

  1. Has entrat en un bucle on l'únic que passen són els anys? Seria millor entrar en un on no envellíssim! (ei, si mai et passa dóna un crit!). No m'estranya que diguis aquestes coses després de llegir Momo...(xulo, oi?)

    ResponElimina
  2. Xexu, rellegeix-te, sisplau. T'han passat coses, recordo posts molt macos i positius, optimistes.

    La feina nova, trobades amb els teus amics estimats, i més coses, que segur que no ens has explicat.

    No et torturis així, vinga!
    Bona nit i petons, amic!

    ResponElimina
  3. No esperis el juny: sigues juny! Ens han educat per esperar, esperar... sempre esperar que arribi allò que se suposa que ens portarà la felicitat. Error: la felicitat ens l'hem de construir nosaltres, dia a dia!

    Força, XeXu, força i ànims per treballar construïnt la teva pròpia felicitat. No esperis al juny!

    ResponElimina
  4. Jo, XeXu, jo tinc la sensació d’estar perdent temps de vida, de no avançar gens, d’haver-me saltat etapes sense haver-les omplert d’altres coses, de no haver assolit moltíssims dels objectius i il•lusions que tenia fa vint anys... de no portar la vida “normal” que porta la gent de la meva edat i fer les coses “normals” que ells fan, d’estar en una situació “aletargada”, conformada, resignada... El més trist és que, en el meu cas, no és cap “sensació” és una realitat com una casa de pagès de gran...

    Però a tu no t’hi veig en absolut així... i no tindria cap sentit que ara jo dediques un temps a escriure aquest comentari per dir una mentida o una cosa que no crec només perquè et posessis content quan ho llegissis. Jo dic la veritat, el que penso... i no tinc cap sensació d’estar escrivint al blog d’algú que està perdent el temps.

    No he llegit Momo, vaig llegir la Historia interminable, me’l va deixar un company de Facultat deu fer uns 25 anys jeje i em va encantar, me’l vaig llegir en dos dies (millor dit, en una nit i un dia) ara m’has fet venir ganes de llegir-lo :-)

    ResponElimina
  5. Quan vaig llegir Momo me'n vaig enamorar. És una història preciosa.

    Potser sí que tens la sensació de que tornes a ser al punt de partida, però no és així. Durant aquest any has canviat i has viscut, encara que la sensació sigui de buidor. No vulguis tancar el cercle, trenca'l! No comencis una altra vegada el camí que t'ha portat a 'no-viure' durant un any. Aquesta vegada enfila una recta, o dibuixa una curva cap a l'altre costat, pren una via nova que et dugui per uns altres paisatges i no deixis que res ni ningú t'impedeixi gaudir de tot el que t'envolta. Buida les butxaques de la motxilla de tot allò que ja no et fa servei i només n'augmenten el pes inútilment.
    Fot un cop de puny sobre la taula i trenca amb tot, perquè sí, perquè et surt de l'ànima (i dels cullons!), perquè has decidit que sigui així i ja està, per l'orgull, per TU!
    Perquè aquest any no el pots borrar i no pots fer com si no hagués passat. Això és fer trampes Xexu! I tu de trampós no en tens res de res.
    Rebel·la't Xexu!
    Una abraçadassa!!!

    ResponElimina
  6. Els anys o els maigs no es perden ni es guanyen, es viuen i de nosaltres depèn com.
    Vaig llegir una vegada que el present no existeix, que és només l'interval entre el record i l'esperança. Potser val la pena deixar de lamentar-se i fer el possible per tenir un bon record i encarar el que vingui amb il·lusió.

    ResponElimina
  7. Haurem de posar-nos al dia amb la lectura, Momo dius? Veurem, però si ens ha de pansir, millor El zoo d'en Pitus.
    ;-)

    ResponElimina
  8. :)

    un dia, fa molt i molt de temps, vaig sentir un avi molt avi que deia... "... i em sembla que era ahir..."

    parlava de la infantesa...

    fem camí, XeXu, cada dia... a cada instant... tots tenim sensacions semblants que ens semblen úniques, i que de fet ho són... perquè són nostres;

    jo, el que trobo important, és poder ser conscient del que vivim a cada moment... i gaudir-ho (disfrutar-ho) o patir-ho amb el sentiment que toqui... i si a més, tens algú a prop per a compartir-ho, molt millor...!

    però res, res, passa debades... tot ens deixa algun pòsit i millor poder-lo mirar, en el temps, amb un somriure als llavis.

    petons somrients!

    ResponElimina
  9. Des de fa un any o més, la meua vida està parada en molts sentits, així que ja som dos que ens sentim així :)

    ResponElimina
  10. quan estem ansiosos esperant una cosa, aquesta encara tarda més en arribar. Si l'any t'ha passat volant, hauràs aprofitat el temps, t'han passat moltes coses, bones i altres no tant bones, però has crescut ho veus o no? ànims!!!

    ResponElimina
  11. no sé si és haver perdut el temps. Potser et sents igual que just fa un any, amb el mateix neguit, xò com t'han dit molt ja per aquí, has viscut i molt! no has perdut gens el temps.
    I tu tampoc ja ets el mateix. Tots els teus actes i totes les situacions et fan anar canviant, encara que no te n'adonis.
    Potser tens el mateix sentiment del maig de l'any passat, xò de ben segur que l'encararàs de forma diferent, encara que ara no ho sàpigues i arribarà un dia que maig no farà mal i d'una manera o d'altre, potser d'una que ara ni imagines, es farà aquest juny que desitges.
    molts ànims, XeXu!!!!

    ResponElimina
  12. És cert que a vegades ens sembla que no fem coses, però m'encanta el que et diu la Rita "Xexu, rellegeix-te, siusplau". Molt bé Rita!

    El dia a dia fa que potser no estiguem tan oberts a les coses que ens passen, però deu n'hi dó si ens passen!

    I a tu també, Xexu!

    ResponElimina
  13. No he llegit Momo però llegeixo" La solitud dels nombres primers" que també deprimeix però està tan ben escrit que oblido una cosa i intento captar allò positiu....
    Una abraçada i bon cap de setmana Xexu!

    ResponElimina
  14. Mira't això. No és meu, però amb les paraules justes diu tot allò que no he sabut com dir-te.

    ResponElimina
  15. Estic del tot d'acord amb l'elur. Posa-li nom i cognoms al maig: ha passat un any i no ets al punt de partida. Això no vol dir que hagis de deixar de lluitar, si ho desitges segueix insistint i defensa els teus sentiments. Però no caiguis en l'error de que tot torna a començar... Segur que tot el que has viscut i les sensacions que t'han remogut per dins durant 12 mesos t'han ajudat a recolocar-te una mica, si més no a valorar la situació des de diferents punts de vista. Tot el que has rumiat t'ha d'ajudar a decidir, però no intentis que el teu cor cregui una cosa que la teva ment sap que no és certa... perquè crec que al final t'acabaràs fent més mal.

    un petó enorme

    ResponElimina
  16. Momo, a que és un tresor de llibre? Jo tinc la peli amb dibuixos, força fidel i gairebé cada any, quan els nens ja en tenen 8 o s'hi acosten els la proposo de veure...i s'encanten!!!! I pensen!!!! Petons, aviat arribarà el juny (però sense falç al puny, em temo...)

    ResponElimina
  17. Em sembla que no hi ha ningú que no hagi tingut la sensació de perdre el temps...Però no crec que hagis perdut el temps, de tot se'n apren.Costa però, comença a intentar a tancar la porta del maig del 2008 i omple les teves butxaques de nous records del maig del 2009. Molts ànims!

    ResponElimina
  18. Ara que portaves un encadenat de post positius i apareix el maig. Oblida'l aquest mes; compra't un calendari amb dos abrils o dos junys però oblida el maig, que no et convé!
    L'altre opció és més recomanable però més complicada: reinventa'l, canvia'l al teu gust . Pensa que ets a Matrix i que ets en Neo, no ho penses fes-ho.

    I després d'aquests consells una mica tontos: anims!

    ResponElimina
  19. Deixa'm contradir-te... deixa'm dir-te que no és cert. No has perdut un any XeXu.
    De totes maneres em sembla que puc entendre el que dius. Preguntes si mai hem tingut la sensació d'estar perdent temps de vida... i t'he de respondre que sí, que moltes vegades. Però tant sols es tracta d'això, d'una sensació que molt sovint no es correspon amb la realitat. El problema suposo que és si ens quedem en aquestes sensacions i no anem més enllà, perquè segur que hi ha moltes coses que ens poden ajudar a comprendre el perquè d'aquesta sensació o sentiment.
    No tinc masses paraules per donar-te... però et puc dir, des de la meva experiència, que l'escolta activa d'un mateix és un dels primers passos per poder fer front a aquesta sensació d'estar perdent alguna cosa i de que el temps se t'escola entre els dits mentre tu ets incapaç de moure la mà per agafar-lo.
    Per aquí ja t'han dit coses que trobo molt encertades i amb les quals hi estic totalment dacord. Me n'adono que tinc tendència a divagar i a utilitzar masses paraules per dir coses que en el fons són més simples. Suposo que el desig de poder-te ajudar m'empeny a bessar mots i frases amb l'esperança que alguna de les meves bones intencions t'arribi...
    Només dir-te que estic aquí, que molts també tenim la sensació d'estar estancats dins un maig sense fi... però que continuem bategant i això, sense cap mena de dubte, és una senyal que ens indica que el temps no passa envà.
    una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  20. Doncs Xexu, el que dius en el teu post m'ha sorprès, per conegut. A mi aquesta sensació em persegueix des de fa més d'un any. Des del maig del 2006. Mires, i passa el temps, i passen coses, en teoria, significatives; no obstant la sensació pot ser de buidor, amb component d'angoixa, i ganes de tornar a una percepció anterior de les coses. En el meu cas, una percepció "sana" (jo ja sé el que em vull dir). Però només podem avançar cap a una sensació posterior. El cercle tan ansiat per tancar només ho farà amb noves experiències i avançant cap endavant. És un viatge interior tot plegat. Ai, ja me'n vaig del tema...Però vull que sàpigues que aquest post l'he trobat especialment proper i ben expressat. I sense por de dir-ho. És un primer pas.

    ResponElimina
  21. I tant que he tingut la sensació de perdre el temps! De perdre la vida! Sí que l'he tingut i també vaig aconseguir treure-me-la de sobre: vivint totes les coses.

    M'apunto a la idea de la Rita: rellegeix-te! Segur que passen coses, pot ser que no siguin les que tu voldries, potser que no siguin les que tu esperaves, però han passat coses, i moltes! Segur que es tracta de viure-les i aprofitar-les per a continuar vivint. Aquests dies, en començar el maig, vaig pensar en tu, en aquest més que no t'agrada gens i que et costa de trere't de sobre...

    El juny, Xexu, arribarà en 27 dies exactament. Potser serà una bona ocasió de començar a viure com si el juny ja hagués arribat, ja que en un sentit o altre haurà arribat de veritat.

    I els anys mai no passen buits. Sempre en queden coses bones dins, que un dia o altre et serviran, n'estic segura.

    I si el juny no fos el que tu imagines i per això no el reconeixes? Comença-te'l a mirar tal com és, i el maig també...
    Una abraçada ben forta, xexu.

    ResponElimina
  22. Sempre passen coses...I si reflexionem i pensem que no en ens passen prou...doncs som nosaltres qui hem de plenar el temps per tirar endavant el millor possible.

    ResponElimina
  23. Gràcies a tothom pels vostres comentaris, i per les coses bones que em dieu. Sé que us hauria de fer més cas, però em costa molt sortir de segons quins espirals.

    Cèlia, no és que no passin els anys, ha passat un any sencer, però per mi és com si no. Aquest és el problema, la sensació d'haver perdut un any de vida.

    Rita, sé que han passat coses, però ja saps les que em mouen més a mi, i en aquest terreny, el temps es va aturar per mi, i no per la resta.

    Ferran, força és justament el que em falta. Me'n veig mancat, i hauria de ser capaç de canviar de mes, però de moment no me n'estic sortint.

    Assumpta, t'agraeixo les paraules i la confiança. Suposo que cadascú entén el seu temps com pot, i sé que molta gent compartirà la mateixa sensació que tu, que els anys s'han escolat i no hem tingut el que volíem. El que és absurd és que jo, a la meva edat, tingui aquesta sensació i la senti tan real com la sents tu, perquè estem parlant de casos diferents i històries diferents. Motius diferents, també. Però no ho puc evitar, i això és el que em pesa. Em sap greu fer tan el ploricó quan hi ha gent que ho passa molt pitjor, però no em surt res més.
    Momo no et pensis que em va impressionar massa. Potser no estava prou concentrat, o potser és que el vaig llegir també uns 20 anys tard. Però per ser una Historia Interminable el llibre de Ende, tu no vas trigar pas gaire a acabar-lo!

    Elur, estic segur que si hagués llegit Momo quan tocava m'hagués agradat més. O potser en unes millors condicions.
    Agraeixo les teves bones intencions amb el comentari que em fas, tu que ets de les persones que més present té el meu maig. Però l'any perdut ja és història. Cal lluitar perquè aquest no ho sigui, és cert. I del passat també en tinc records bons i agradables, segurament és molt exagerat i injust dir que ha estat un any buit. Miraré que la cosa millori, que em canso a mi mateix d'explicar coses tristes.

    Jordi Casanovas, també sóc de l'opinió que el present és molt efímer. Sento estar-me lamentant, no m'agrada fer-ho, però és gairebé per castigar-me. Si no me'n sé sortir és culpa meva i només meva.

    Els del PiT, ara que puc jutjar, per mi molt millor el Zoo d'en Pitus, ja t'ho dic ara. Gràcies especialment pel comentari al post de l'any passat.

    Gatot, m'agradaria poder recordar aquest any passat amb un somriure als llavis, però dubto que pugui. Parlant amb tu d'això em sento com la persona més carca del món, però quan pensava que havia aconseguit el que sempre havia desitjat, es va espatllar, tot en orris. I en comptes d'aprendre la lliçó i aixecar el cap, encara l'arrossego per terra. Trist però cert. No és d'estranyar que després tingui una opinió tan baixa de mi que els altres no entenen, però per mi és un fracàs no saber-se aixecar dels cops, per forts que siguin, i en aquest cas, ni fort ni res, simplement un trencament d'esquemes de la meva ment infantil i somniatruites.

    Bajo, doncs ja en som dos que ens hem de posar les piles.

    Instints, l'any no m'ha passat volant, ha estat lent i tediós. El que passa és que no he tingut la sensació d'avançar gents, més aviat m'ha semblat que s'aturava el temps en un punt, i ara veig que per la resta de gent ha passat un any.

    Rits, tot això que dius és la realitat, el que ha passat de veritat. Probablement jo ja ho sé que les coses han canviat, i que jo mateix ho he fet, i de coses viscudes no n'han faltat. Però això no treu que em senti estancat, estancat en el sentit de la vida que creia que per fi m'havia arribat, el que més desitjava. I tot segueix igual. O pitjor, qui sap. Fins i tot jo sento escriure coses tan lamentables, però és el meu estat, el que surt.

    Susanna, si de coses ja en passen, però no són les que jo voldria.

    Joana, és una virtut saber trobar la cara positiva dins del pessimisme.

    Gràcies Marta, en Jesús té molta raó. Però també falten les ganes, o l'empenta.

    Laia, en confiança et puc dir a què m'ha portat tot aquest any, i el fet de mirar-me les coses de mil punts de vista diferents. M'ha portat a escriure aquest post, a pensar que sóc un inútil, totalment ximple, i que estic perdent el temps de la meva vida, tirant-lo pel vàter, i que aquest temps no me'l tornarà ningú. Et dic aquestes coses perquè me les ha fet pensar el teu comentari. I ho deixo aquí escrit, però sincerament, espero que només ho llegeixis tu, o ningú.

    Zel, Momo no em va impressionar tant, però pensa que l'he llegit molt tard. No l'havia llegit abans, era el primer cop. I llegir-lo amb 31, i potser amb no tota l'atenció que requereix fa que no me n'hagi emportat una impressió com la que m'hauria agradat. Però entenc que és un gran llibre per la canalla, i que pot donar moltes lliçons.

    Judith, he après coses aquest any, coses sobre mi, i la veritat és que no m'han agradat. Així que no sé si valia la pena.

    Mireia, suposo que és moment d'alts i baixos. Potser tampoc és mala senyal. Només em sap greu haver de fer posts amb els que m'hagueu de compadir, però és el que té escriure per un mateix, que de vegades cal. I hi ha temporades llargues que cal molt. No sé si sabré reinventar el maig, però hauria de provar-ho.

    iruNa, és un bon consell aquest d'escoltar-se a un mateix, però t'asseguro que jo tinc converses molt llargues i molt profundes amb mi mateix, les podria escriure aquí i tot. L'àngel i el dimoni discuteixen, i al final no saben qui és el bo i quin el dolent. No arriben mai a cap conclusió, o guanya l'àngel, que deu ser el més pàmfil, i em convenç que puc continuar així esperant ves a saber què.
    Creu-me que les teves paraules m'arriben, sempre m'arriben. Avui les he anat veient arribar, comentari rere comentari, i sempre és un plaer i un goig llegir el que dius. Fes servir totes les paraules que vulguis, mai no deixes indiferent.
    A tu que saps què és patir el tEmps, em sembla una mica egoista per part meva estar-me lamentant i rebre el teu suport. Només dir-te que sí que seguim bategant, però que es tracta de viure, amb sobreviure no n'hi ha prou. I quan sents que només estàs sobrevivint, quan voldries viure molt intensament, és una sensació molt desagradable.

    Xitus, no és el primer cop que un dels dos escriu alguna cosa i l'altre ho nota com a molt proper. Entenc que parlem de les mateixes coses, i és normal que ens soni molt. Algun dia aixecarem el cap, segur que sí, ja seria hora que ho féssim, tan tu com jo.

    Carme, una sort aprendre a treure's les males sensacions de sobre. Em portes molta avantatge, ho veig molt sovint. T'agraeixo que pensessis en mi amb l'arribada del maig, suposo que em faig molt pesat amb el tema. Encara que pogués començar el juny i reprendre la meva vida, això no treu que hagi perdut un any, pensant en les musaranyes. Ja sé que passen coses, però és difícil veure-les o valorar-les quan tot el que volies, tot el que desitjaves, o el seu principi, s'enfonsa i et deixa totalment descolocat.

    Kweilan, no és això. Jo he mirat de fer la meva vida, tan bé com he pogut, però no ha estat massa. No és que no hagin passat coses o que en volgué més. És que en volia unes que van començar, però de seguida es van torçar.

    ResponElimina
  24. et sonarà a tòpic i a batalletes d'avi, XeXu:
    ara que has estat tant franc, puc assegurar-te que sé quina és la medecina que cura aquest mal i que encara no et deixa somriure... és el temps, amic; aquests "fracassos"... tots i totes n'hem tingut... sempre dolorosos... i sempre costen de pair; però amb el temps, estic totalment segur que podràs pensar en aquell fracàs i en aquesta època, amb un somriure als llavis: segur!

    i ara no et diré allò de què t'ho dic per experiència... però podria dir-t'ho (per experiència meva i d'altres)

    dona't temps, encara que ara et sembla impossible!

    ResponElimina
  25. Ahir mateix vaig tenir la mateixa sensació q tu descrius...

    No recordava la contransenya per accedir a una web concreta i vaig començar a mirar mails antics pq sabia q me l'havien enviat al correu quan em vaig inscriure.

    Total, q començo a buscar l'e-mail en qüestió i vinga a tirar pàgines cap enrere (saps això del hotmail q et diu "de la 1 a la 8" "de la 8 a la 16" etc.). I anava mirant la data dels e-mails i ja començava a flipar. Fins q, després de donar voltes amunt i avall per les pàgines, el vaig trobar.

    Del SETEMBRE DE 2006!!!! Gairebé entro en xoc!!! Joder, q estem al Maig del 2009! Tant de temps ha passat des d'aleshores? Sí, així és.

    I si faig balanç, sembla q estigui exactament en el mateix punt q aquell setembre. En realitat no és així, m'han passat milers de coses en aquest temps. Però, com bé t'han dit en altres respostes, i com bé deus saber-ho tu mateix, aquelles coses que més m'agradarien que passessin no acaben d'arribar...

    Entenc la teva sensació. I que de tant en tant pensem així, no vol dir q estiguem tristos ni deprimits. Vol dir (almenys en el meu cas) q, a vegades tenim la necessitat de treure-ho, d'escriure-ho (als altres o a nosaltres mateixos) per alleugerar-nos una mica.

    Una amiga, fa un temps,va escriure un post en el seu blog q descriu molt bé aquestes sensacions.

    Hi havia la foto d'una regaliu negra enrotllada (d'aquelles q venen als quioscs) i ficava alguna cosa com: "tengo ganas de estirar la regaliz y que, por un momento, el camino q recorro se haga recto".

    Ànims i a somriure molt!!

    ResponElimina
  26. T’entenc, no voldries tenir aquesta sensació, però “no ho pots evitar” i la tens, i ja està... i si la tens per alguna cosa ha de ser, suposo quina, però bé, el fet és que et sents malament.

    Ara bé, tu mateix ets conscient que “a la teva edat” potser no hauria de ser així. I jo crec que això dóna un marge genial perquè les coses canviïn!!
    Ai!! Que no em sé explicar!!... Tinc claríssim el que vull dir i no sé com fer-ho :-)

    Ho intento: Si tu creus que a la teva edat no hauries de tenir aquesta sensació és perquè creus que ets suficientment jove com per esperar canvis, decidir com vols que siguin les coses, triar un camí o un altre... que si, per alguna causa “has perdut temps”, no n’has perdut “tant” com perquè no es pugui solucionar, recuperar aquest temps, arribar encara a aconseguir això que enyores, això que “et falta”.

    Llavors no et desanimis perquè arribarà... quan menys ho esperis :-)

    No fas el ploricó, eh? No ho diguis això... Tan sols reflexiones i és bo fer-ho...

    Ah! Així no cal que llegeixi Momo!! D’acord, doncs no el llegiré jejeje, que ja tinc una llista!!! Avui n’he acabat un (que li vull fer una ressenya, però se m’acumulen els posts “al cap” i, ostres, no m’agrada canviar-los cada dia) i n’he començat un altre (m’encanta llegir al tren!)

    ResponElimina
  27. És això nano, tot és i no és i passa el temps i no saps on pares realment i tu vols tornar a enrere i deixar l'any que no ha estat.

    ResponElimina
  28. correcte xexu, per més que et diguin, hi ha certs espirals que són una putada, i dels quals només en podem sortir nosaltres sols. Per això em sap greu quan algú m'intenta ajudar. És molt lloable, però el meu caràcter em porta potser equivocadament a dir, "gràcies, però ho he de fer jo". Potser hauria de ser més tolerant amb mi mateix. Ja va sent hora...

    Abraçades fortes,

    aleix.

    ResponElimina
  29. Xexu, el temps és a les teves mans... i ets tu qui ha de dicidir si vols que vagi a favor o en contra teu. Ets tu l'únic que pot decidir si vol estancar-se en el paràgraf d'una història o passar pàgina...
    Molta força!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.