diumenge, 24 de maig de 2009

El dia de la marmota

Per llegir aquest post, podeu anar sentint aquesta cançó mentrestant:



Rarament una pel·lícula de riure ha arribat a ser tan admirada i venerada com Atrapat en el temps. No deixa de ser una pel·lícula de diumenge a la tarda, però té alguna cosa que la fa especial, sempre m'ha agradat i m'enganxaria a veure-la cada cop que la posessin (en català, és clar, l'he vista tants cops per TV3 que en castellà em sona estranyíssima!). No crec que calgui explicar l'argument, però un reporter (Bill Murray), destinat a cobrir la cerimònia del dia de la marmota a Punxsutawney, en la que la marmota Phil cada 2 de febrer endevina quant més durarà l'hivern, coneix a una noia (Andy MacDowell) i intenta conquerir-la. El dia següent s'adona que torna a ser el mateix dia, i tot passa igual. Cada dia és el mateix mentre comet errors, però quan finalment aconsegueix un dia perfecte, el temps reprèn el seu ritme habitual, i es queda amb la noia.

Doncs jo em sento una mica així, atrapat en el temps, vivint en un infinit bucle que mai s'acaba, marcat per errors i nous començaments. Una rutina cíclica sense vies d'escapament. Ah, però per mi els dies sí que passen. Em sembla que hauré de repassar la pel·lícula per veure com s'ho fa l'amic Bill.

33 comentaris:

  1. i vols dir que la vida no es una mica aquest caure i aixecarse continuament??

    una abraçada!

    ResponElimina
  2. He vist començar aquesta peli un munt de vegades (per la tele) i mai l'he seguit fins el final perquè m'agobiava això que tornés a viure i reviure el mateix dia... Ara ja sé que al final el temps reprèn el seu ritme normal... Menys mal!! :-)

    ResponElimina
  3. M'encanta esta peli, és d'aquelles que a casa veiem una vegada i una altra, semblavem el protagonista jajaja. Entre d'altres teniem algunes que ma mare al final mos va prohibir per pesats jajaja. I totes elles d'una gran qualitat ejem.
    De vegades si que ho sembla que estem en un bucle, però sempre ens n'acabem sortint :)

    ResponElimina
  4. Doncs la pel·li s'acaba bé, perquè amb el seu esforç (canviant el que ha de canviar d'ell mateix) trenca l'espiral que l'atrapava... la vida, malgrat sembla que entrem moltes vegades en espiral, sempre en podem sortir, només depèn del més important, no deixar-se anar pel pessimisme!
    Tu què hi veus, el got mig ple i mig buit?, no penses que potser no és el got adequat, que és massa gran per contenir el poc líquid que hi conté?, tot són maneres de veure-ho, malgrat que tots tenim dies de tot...

    ResponElimina
  5. L'he vist un munt de vegades i m'encanta...si ara la fessin la veuria...no em cansa gens. Respecte a la reflexió que col.loques en el teu post sobre la vida...no ho sé. Caiem, ens aixequem, tornem a caure i pel mig de tot això hi ha moments màgics, fantàstics que ens ajuden a entendre per què som aquí...i també n'hi ha dels altres que ens matxaquen i que fan que ens preguntem per què som aquí? Una abraçada!!!

    ResponElimina
  6. Quan he sentit la cançó ja m´ha fet pensar en la pel·lícula...és boníssima aquesta pel·lícula.Mágrada molt la manera com intenta aprendre totes les coses en un dia.
    Em sembla que les nostres vides sempre són un bucle fins que ens passa alguna cosa diferent del normal. Llavors el bucle es trenca i torna a començar...^-^

    ResponElimina
  7. Doncs com la sargantana penso que la vida una mica ja és això. De toa manera espero que le s repeticions s'acabin un bon dia com a la peli. Ja que per nosaltres, per ningú, el temps no s'atura.

    ResponElimina
  8. Forma part dels cicles de la vida, suposo, que de tant en tant sentim que no avancem, que només ens deixem endur pel dia a dia. Entenc perfectament la descripció de com et sents. Quan em passa això, sé que he d'intentar trobar l'estímul imprescindible per continuar, però amb eenrgia, no només perquè toca. Espero que trobis aquest estímul ben aviat.

    PS: La pel·li la conec, però... mmm... no l'he vista mai!

    ResponElimina
  9. doncs aprofita i aprèn a tocar el piano

    ResponElimina
  10. Jaja! Que bo! Jo sempre em quedo enganxada quan la fan algun diumenge tarda per TV3! la cançó és bona, m'agrada cantar-la quan alguna vegada hem jugat amb els amics al caraoque del Sing Star, i sempre sempre penso en el Bill Murray i aquesta peli i la marmota! Quina gràcia que me l'hagis fet recordar! Mons pares la tenen en DVD, una d'aquestes promocions que fan amb el periòdico i coses d'aquestes! Si no l'heu vist, és molt distreta, jo també la recomano, però això si, per un dia així per passar el temps!
    Per cert, XeXu, si estas en un bucle d'aquests espai temporal (bueno, temporal no peruqè et passen els dies) corre i vola, que si no el temps passa de pressa i, per sort o per desgràcia, no podem tornar al dia anterior a arreglar el que hem fet malament, així que... pa'lante!!!!

    ResponElimina
  11. pssst!!!! a mi dona'm el Bill Murray a Lost In Traslation.. ara bé, sovint passa que no saps quin dia vius, tots s'acaben assemblant taaaant!!!

    ResponElimina
  12. A mi també em va encantar aquesta pel·lícula, té aquell *ves a saber què* que fa que una pel·lícula sigui entretinguda, divertida i entranyable alhora.

    Respecte al teu cicle... has provat a aprendre a tocar el piano ? ;)

    ResponElimina
  13. No sé... és sentir la cançó i pensar en la pel·lícula. És impressionant com tothom la coneix, no? Bé, sempre hi ha despenjats...

    M'agrada pensar que és una metàfora del que és la vida en realitat. Vas fent, vas fent fins que t'encalles. Adonar-se que un està encallat està bé i és un gran pas, però saber què has de fer per sortir-te'n ja és més complicat... i fer-ho ni te cuento!

    ResponElimina
  14. Cada error es un camí nou, Xexu, un camí nou que agafes i que està per descobrir... encara que sembli que tornes a l'inici del joc. Però no és així. Ah, i gràcies per la cançó, que la tenia al calaix dels records oblidats, i m'ha fet vibrar :)

    ResponElimina
  15. Una d'aquelles pel·lícules de nadal i vacances diverses de tota la vida. La veritat, no sé quantes vegades l'he degut veure!!!

    I sort, sort que no vivim en un dia que torna a començar fins que no ho has fet tot perfecte, perquè sempre pensaríem que ho podríem millorar i mai viuríem el demà. És bo i natural cometre errors i, potser per això hi som!

    Salut!

    *Sànset*

    ResponElimina
  16. Uf, a mi sempre m'ha encantat aquesta peli!

    I hi ha molts moments a la vida que em porten a dir: saps aquella peli que sempre és el mateix dia?

    utnoa

    ResponElimina
  17. Sip, això de "peli de diumenge a la tarda" és una etiqueta que li escau.

    Tant pels que us ha agadrat com pels que preferiu una mica més de 'teca' us recomanaria "Volver a empezar", de Ken Grimwood (em sembla que el títol original és Replay). Un clàssic de la literatura fantàstica que ronda aquest tema.

    ResponElimina
  18. uix! doncs a mi em passa una mica com l'Assumpta, l'he començat a veure moooltes vegades i he vist el final tb mooooltes vegades, xò el mig, tota la "chicha" doncs no l'he aconseguit veure mai, i no sé xq... i a la cançó li vaig agafar una mica de mania, mira....la sento i irremediablement veig el Bill Murray apagant la ràdio-despertador....

    potser no m'agrada xq en el fons moltes -masses- vegades m'he sentit com descrius després, dins d'un bucle sense sortida.
    xò hi ha qui sovint em diu que res és igual, que x molt que ens sembli estar estancats en el mateix, es va avançant i canviant.

    (ah, això tb em passa amb la Jungla de Cristal 2, he vist l'inici i el final 3 o 4 vegades, xò no em demanis que t'expliqui el que passa dins l'avió, per molt previsible que sigui....)

    ResponElimina
  19. Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. M'agrada trobar tanta gent que és fan d'aquesta pel·lícula, encara que, com és natural, d'altres no la podeu veure. Però com a model per explicar com em sento m'anava de conya.

    Sargantana, jo agrairia una mica d'estabilitat.

    Assumpta, jo te la recomano, és molt distreta i t'acaba enamorant el canvi que fa en Bill Murray al llarg de la pel·lícula. L'has de veure acabar almenys un cop! Per cert, encara que aquest no sigui el cas, t'hauràs de controlar amb els comentaris, que ara el blogger els ha limitat a poc més de 4000 caràcters (espais inclosos!). Ho he descobert amb les respostes dels vostres comentaris, no em deixa publicar totes les respostes en un sol comentari ara!

    Bajo, però si la fan per la tele no et podien prohibir veure-la, no? Hehehe, jo l'he vista un munt de cops, i espero veure-la més.

    Cèlia, gràcies pel teu comentari, m'agrada la gent que hi sap veure rere els escrits. Jo sóc pessimista, d'aquests que ens anomenem realistes, però sempre mantinc un puntet d'esperança. No és el primer cop a la vida que em sento en una espiral similar, i t'asseguro que l'altre cop em va costar horrors sortir-ne. I se'n podria fer la lectura positiva, i és que si explico això és que me'n vaig sortir, però el que es viu mentre dura no és agradable, i com em va costar escapar-me'n, tampoc.

    Kweilan, a la vida hi ha molts alts i baixos, però m'agradaria viure una temporada d'estabilitat, de tranquil·litat, de veure que les coses funcionen i que em puc preocupar d'altres temes que no són el meu estat. Fa uns quants anys que em dura això, la poca estabilitat. Ara em sento com en un dia de la marmota, però això és més recent. Potser vol dir que, quan s'acabi, es preveuen canvis importants. Veurem què portaran.

    Judith, a mi m'agrada l'època que intenta suïcidar-se cada dia, però torna a reviure amb la cançoneta. No parlava només de rutina i bucles quotidians, sinó d'una situació concreta que ja se m'està repetint massa vegades.

    Carme, si el temps no m'estigués passant realment, potser ho trobaria graciós i tot això de viure un autèntic dia de la marmota. Però no, el més greu és que els dies, i les setmanes, i els mesos, i fins i tot els anys passen, però la situació no. Ja veus, això no té res de divertit.

    Ferran, això no pot ser, l'has de veure! Però en català, eh? Si a TV3 la posen cada dos per tres! Trobar un estímul? No sé. Suposo que aquestes coses apareixen, no es poden buscar, perquè no es va enlloc. El dia a dia tampoc no du enlloc, això és trist, que tot torna a començar sense que res hagi passat, només el temps.

    Jordi Casanovas, ho consideraré.

    ResponElimina
  20. Nymnia, ja veig que la pel·lícula t'entusiasma tant com a mi. Convindrem que no és una gran pel·lícula, però enganxa, oi? Fa molta gràcia quan veus tot el que li passa i com se'n va sortint per acabar aconseguint el dia perfecte. I ja m'agradaria a mi que aquest bucle en el que visc passés sempre el mateix dia, així, quan s'acabi, podria reprendre la vida normalment. Però no, el temps no s'atura fora de les pel·lícules (o a la velocitat de la llum).

    RaTeta, sigues molt benvinguda a casa, gràcies per passar. Lost in translation la vaig trobar una mica sosa, potser és que aquí es fa molt cinema com aquest i ningú s'hi fixa, i per un cop que els iankis en fan una, correm-hi tots. Mira, jo em quedo amb l'Scarlett si tu vols en Murray...

    Carquinyoli, la pel·li té totes aquestes propietats que dius, sempre et deixa amb un somriure. Com li he dit a en Jordi Casanovas, consideraré això d'aprendre a tocar el piano...

    Txari, aquí trobem el problema. Tothom diu que tal estat o tal altre és un gran pas per tirar endavant. Ja m'entens 'haver pensat això és un gran pas', 'prendre aquesta decisió és un gran pas'. Però em sembla que sobrevalorem els petits passos. Les coses es superen quan estan superades. Abans és un camí tediós i dolorós, i per més que sembli que millorem, el patim com cabrits. Què hi farem.

    Neo, en aquest cas, el meu joc personal, cada error implica tornar a la casella de sortida. D'aquí la similitud amb la pel·lícula. I posat que la pel·lícula és molt inversemblant, la meva situació també ho és.

    Sanset i Utnoa, mireu, us contesto junts perquè m'ha fet gràcia veure els vostres dos comentaris seguits l'un darrere l'altre. Abans que res, donar-vos la benvinguda al Bona nit, tot i que la Utnoa ja va passar l'altre dia, però m'alegro de tenir-vos per aquí. Com li passa a la majoria de gent que ha llegit el post és difícil entendre la meva situació. Però tampoc és per capficar-s'hi, només dir que s'assembla molt més a la pel·lícula del que pugui semblar, i que els errors no són bons en cap cas, i que em calen molts dies perfectes per tirar endavant i un sol error per tornar a començar. I pel que fa a la pel·li... què dir? Que quan la facin la torno a veure.

    Joan, sigues molt benvingut a casa meva. En cap moment no he dit que sigui una gran pel·lícula, ja sé que no, però és d'aquelles a les que els agafes estimació. Aquesta que cites no la coneixia.

    Rits, ja veig que avui no encerto amb tu, tant que m'agraden a mi les teves propostes musicals... Bé, faig servir aquesta pel·lícula (que a mi si que m'agrada molt) com a exemple de com és la meva vida actual, i s'hi assembla força. Pel que he anat aprenent de tu, imagino que t'has sentit en un bucle molts cops, jo tampoc no és el primer cop que em sento així, però la situació d'ara té l'afegitó que té una semblança molt escaient amb aquesta pel·lícula, amb la diferència que per mi no és el mateix dia, sinó que el temps passa, però la situació personal tira enrere uns quants graus amb cada equivocació.

    ResponElimina
  21. ja ho diuen, quan un canvia, tot canvia. De vegades el que costa és encertar el canvi que hem de fer, pq tot canvï de la manera que ens agradaria. Sempre es pot anar provant. I la pel.li, és realment un clàssic a l'hora de parlar de com les coses es van repetint a la vida quan ens embuclem, tot un referent. I la música, boníssima!

    ResponElimina
  22. depèn només de tu fer un gir! m'ha agradat el blog :)

    ResponElimina
  23. De vegades els grans passos no són els que més costen de fer. És cert.

    ResponElimina
  24. Fixa-t'hi bé Xexu... segur que no són iguals. I si resulta que sí, doncs aprofita-ho per fer tot allò que voldries fer i te n'estàs, igualment demà (que tornarà a ser avui) ja estarà borrat... o potser no, potser serà el que faci que tot continuï. O potser no has de fer res, deixar que tot vagi fent la seva via, sense deixar de fer res... ui... em sembla que el llibre de la Matilde Asensi m'ha influït massa, però és que la filosofia Tao té coses prou interessants. Com per exemple recordar-nos que hem d'aprendre a veure les coses bones dins les dolentes i viceversa.
    Ja paro, ja paro...
    Res, molts d'ànims! Trenca els rellotges sical! No et fixis en les hores i els dies, centra't en tu!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  25. Ostres, vaig descobrir aquesta injusta limitació d'espais ja fa uns dies, quan responia als comentaris del meu blog... però és que a sobre, limiten més del que diuen!!!
    Crec que diuen 4.096 i acabo d'estrujar-me el cervell per respondre comentaris al meu blog amb 4.024 caracters (comprovats en un Word) amb espais i tot i amb els simbolets aquests < > de l'HTML... tot, tot inclós en els 4.024 i m'ho ha fet partir igualment!!!

    En fi... que si un dia fan aquesta peli per la tele, ara que ja sé que acaba bé, potser la miri jajaja

    ResponElimina
  26. Vaig tardíssim a deixar el comentari... fins i tot has tingut tempos de contestar-los. Ja havia llegit el post però vaig de c.. i no tinc temps.
    Veig que hi ha molt fan de la peli. No em fa a mi moltes ganes repetir el dia un a i altra vegada..
    Amb la teva frase "pel·´lícula de diumenge a la tarda" m'has fet venir una idea per un post . A veure si aquesta cap de setmana tinc temps

    ResponElimina
  27. A vegades hi ha moments que t'agradaria que passessin volant i d'altres vegades que desitjaries que un instant concret s'aturés indefinidament (una abraçada amb algú especial, per exemple). I ni una cosa ni l'altra la podem controlar, és el que té el temps.

    Uns millor no recordar-los gaire si fan mal, però els altres els pots reviure, si et ve de gust, un cop i un altre en la teva memòria ;)

    ResponElimina
  28. xò la peli acaba bé, oi? ell s'acaba trobant a si mateix, aprenent dels seus errors i trobant-se amb la noia, oi? doncs, ja saps.... només és qüestió de temps....

    va, xq no t'enfadis... la cançó d'Amaral és genial!

    ResponElimina
  29. A mi també m'agrada, però no recordo haver tingut aquesta sensació.
    Ànims per superar-ho, si et calen...
    ;-)

    ResponElimina
  30. Robadestiu, em sembla que això de que les coses canviïn com a nosaltres ens agradaria és realment difícil. De vegades no es pot triar. Pots anar provant, però em sembla que el que té l'espiral és que et xucla cap a dins més que deixar-te marxar cap enfora.

    Morbosa, molt benvinguda al Bona nit. Sé que depèn de mi, però no hi ha manera. Temps.

    Txari, dels grans passos no en som conscients, crec. Un bon dia ens adonem que alguna cosa ha canviat, i no sabem com. Suposo que és per sumatori dels petits passos.

    Elur, sense el meu estimat rellotge em sentiria com despullat, no podria pas trencar-lo. La clau és, com dius, centrar-se en un mateix, però no sé si ho he sabut fer mai. El problema és que el meu bucle es compleix una vegada rere l'altra perquè em nego a tancar una porta. Tothom em diu que la tanqui i que en vagi a obrir una altra. Però com puc fer això, si és que no vull tancar-la, per molt que pensi que potser hauria?! Sóc així. Somniador, idealista, romàntic... o capullo. Em decanto per la quarta opció. Però què hi farem. Si ja no ve d'aquí, no?

    Assumpta, que delinqüents aquests de Blogger. No entenc aquestes limitacions absurdes. Potser és que no volen que la gent es passi tant com tu, hehehe. Però reconec que fer un comentari tan llarg és complicat, només s'hi arriba amb les respostes als comentaris, si en tens prou per contestar, i llavors és una putada que t'ho facin partir! Quina poca vista... bé, suposo que l'espai no és il·limitat, i la palla va cara.

    Mireia, ja m'agradaria a mi que tots els dies fossin diferents i radiants, però mira, m'he servit de la pel·lícula aquesta per explicar com em sento. Esperaré el post que vols fer, que ara m'he quedat encuriosit. Espero que trobis temps!

    Yo, el temps és molt capritxos i juga amb nosaltres, s'escurça i s'allarga al contrari de com voldríem. Jo preferiria que aquesta temporada passés ràpidament, però és clar, com no pot ser d'altra manera, se m'està fent eterna.

    Rits, mira, ara m'has generat un somriure amb això de que al final la pel·li acaba bé. M'ha agradat. Genial la cançó d'Amaral! Almenys n'he encertat una...

    PiTis, gràcies. Espero que no t'hi hagis de veure. No cal, no?

    ResponElimina
  31. Eeeeep! Que a mi també em va agradar, eh noi? Però no recordo haver tingut aquesta sensació...

    Ànims XeXu i desperta d'aquest malson! Si és que et cal despertar, hi hi hi...
    :)

    ResponElimina
  32. entre somniador, idealista, romàntic o capullo, em quedo amb somiatruites!! jeje això sí, un somiatruites encantador!
    Hi ha portes que s'han de tancar Xexu, mal que ens pesi, ens dolgui, ens faci mig morir, s'ha de fer i ja està. I si algun dia es torna a obrir, pel que sigui, que s'obri, però perquè s'obri primer s'ha de tancar. Hi ha corrents d'aire que no són gens saludables, que només porten pols, d'aquella tan emprenyadora que es posa enmig de les xarneres i no deixa que res funcioni bé.
    Porta tancada i oli balsàmic a les xarneres. Llavors, obres totes les finestres i aprofites qualsevol dia de vent, perquè s'endugui les rèmores que es puguin haver quedat.
    Despertes al teu Narcís interior i el poses a treballar, però no pas amb suavitat è? treballs forçats! Et mentalitzes de que ets el Rei Sol i, per tant, el centre de l'Univers. I quan ho tinguis totalment assumit ja veuràs com tot va millor!
    Pensa en positiu, sobretot pensa en positiu, així atrauràs energia positiva. T'ho dic jo que porto fent aquest exercici durant moltes setmanes i sé que funciona.
    Això sí, carrega't de paciència també, que no és pas fàcil i ja ho saps.
    Una abraçadassa!!!!!

    ResponElimina
  33. XeXu, va que el maig s'acaba i els dies seran diferents i radiants!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.