divendres, 8 de maig de 2009

Adéu Barcelona

Me'n vaig. Ara ja ho sé del cert, me'n vaig de Barcelona. La meva aventura arriba a la fi de la primera part. I dic això perquè sé que hi tornaré, almenys aquesta és la meva voluntat. Viure sol a la gran ciutat no està a l'abast de tothom, i tot i que els darrers mesos no he tingut problemes per mantenir-me, aviat se m'acabarà el contracte i no sé si podré fer front a l'augment que em facin, per no dir que al final de cada mes veig que no he pogut estalviar ni un ral.

M'ha sortit una oportunitat de tornar al poble on viuen els meus pares (no amb ells, és clar) que no es pot rebutjar. Les condicions són immillorables a dia d'avui. Per molt que em dolgui deixar la ciutat, seria boig si no fes aquest pas. Parlant amb gent del meu voltant he tingut opinions per tot, però en èpoques en que tothom es mira tant els diners, la majoria ho veuen com una gran oportunitat, i a més, tampoc marxo lluny. Però jo segueixo dient que no és Barcelona.

El juliol hauré de deixar aquest pis que m'ha acollit durant més de quatre anys, casa meva, on tantes coses he viscut, com per exemple, la creació d'aquest blog. Em sabrà greu, però espero que quan torni a la ciutat, serà per quedar-m'hi, i el lloc que trobi per viure serà més que casa meva, serà una llar. Tot esperant aquest moment, potser que no li digui adéu a Barcelona, però sí que li he de dir fins aviat.

45 comentaris:

  1. Oh!!! dec estar sensible pq només llegir el títol ja se m'ha encongit una mica el cor... Barcelona et trobará a faltar igual com tu a ella, i allí estarà si un dia decideixes tornar. Com tu dius, la vida és una aventura, i si aquesta que començaras ja t'ofereix millors condicions econòmiques d'entrada, doncs qui sap quantes millores més et pot aportar. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Casa teu sempre serà el lloc on hi plantis les arrels, XeXu, a Barcelona o a Tombuctú; allà on tinguis ganes de relaxar-te, de sopar amb amics, amb parella o sol... de llegir, d'escriure (al blog! :), de mirar la tele...

    I vagis on vagis, segur que no és gaire lluny de Barcelona. I tens la família a prop, que sempre és bò. Hi guanyes per totes bandes!

    Bon inici de la segona part!

    ResponElimina
  3. A mi m'ha passat com a Robadestiu però "a lo bèstia" he llegit el títol i casi em poso a plorar... ufff.
    Jo fa divuit anys que en vaig marxar i encara hi penso cada dia...

    Bé, com la decissió ja està presa, doncs ara només queda desitjar-te que et vagi molt, molt, molt bé :-))

    ResponElimina
  4. De vegades són canvis s'han de fer. Espero que aquesta nova etapa sigui fructífera! Barcelona segur que t'esperarà amb els braços oberts.

    ResponElimina
  5. segur que cada lloc te les seves coses bones
    disfruta les que se te ofereixen ara i viu el present
    bona sort en aquest canvi
    anims!! i un peto

    ResponElimina
  6. a tots ens esperen canvis aviat, espero fins i tot que abans de juliol...

    ResponElimina
  7. Doncs ja veig que som una colla que nens hem afectat pel teu títol. Pel que fa a mi sobretot perquè sé que t'agrada ser a Barcelona i que et costa imaginar-te fora, encara que a prop, perquè en realitat el que jo penso-sento és que a tot arreu s'hi pot estar bé si t'ho saps muntar. Jo he viscut a molts llocs i sempre el que mé s m'ha agradat és on estic. Aprofita tot allò de bo que trobis i que tinguis molt a sort. Es un descanr pènsa r que le blog te l'endus allà on vagis...

    ResponElimina
  8. I el que t'estalviaràs en sorolls i contaminació?
    Res era broma, que segur que ja t'agrada tot això a tu, urbanita!
    Que tinguis un bon acolliment allà on vas i sempre et quedarà BCN al cor o per la segona part que ja anuncies.
    Sort!
    ;-)

    ResponElimina
  9. Doncs jo que no visc a barcelona i em sembla que bastant més lluny del teu poble no em sembla tan malament. Casa teua és allà on tens la teua casa i si així et pots estalviar uns diners...em sembla perfecte. És una etapa més i com dius tu...sepre hi pots tornar. Ànims!!!

    ResponElimina
  10. mai es pot dir adéu a Barcelona, t'ho dic jo que porto 18 anys fora!

    ResponElimina
  11. Com jo, Deric... i encara espero poder tornar un dia :-)

    I si fem una travessa tots els exiliats per motius econòmics i si ens toca tornem a viure a Barcelona? :-)

    ResponElimina
  12. A mi també m'ha sabut greu d'entrada. Quina bestiesa, et sabia a prop... :-)

    Però bé, jo també vaig viure fora i també vaig ser feliç. Perquè on vius és casa teva i la teva llar, sigui on sigui.

    Tal com estàs actualment, potser fins i tot et pot anar bé un canvi i tenir els pares al costat.

    I quan tornis, ja et tornaré a tenir a prop... :P

    ResponElimina
  13. Tot sigui per millorar i per trobar un camí diferent, viure coses diferents i d'aprenentatge, i si sents que has de tornar a Barcelona, doncs segurament algun dia arribarà. Ara, una cosa sí que et demano: no deixis d'encisar-nos amb el teu blog. Molta sort!!!

    ResponElimina
  14. Ja tens raó mai es pot dir adéu a Barcelona...enel meu cas porto 6 anys i encara de vegades l'enyoro.
    Espero que tinguis una bona vida en el teu nou lloc.Ja veuràs com si!

    ResponElimina
  15. Jo com sempre sóc l'ovella negra jeje. Jo fa just ara dos anys que ja no hi visc i no la trobo a faltar gaire. Hem guanyat en molta qualitat de vida a Tarragona.
    Trobo a faltar algunes coses de Barcelona, sobretot poder donar voltes i voltes i mai vore res igual. Però és llàstima que un ciutat tant bonica sigue tant cara per viure. Crec que molta gent ha marxat per això, i és una llàstima, sobretot per als que de debó volen viure en ella.
    Ànims en lo trasllat i ja ens contaràs què tal al teu nou raconet. Ja voràs com descobriràs noves coses i sempre podràs tornar algun dia, segur que algun amic/ga t'acolliran. I més avant ves a saber... igual l'economia t'ho permet i tornes. Sort!

    ResponElimina
  16. Oh Xexu! Jo també m'estic plantejant tornar cap a casa. Mira que sempre he renegat de la capital; però en el fons, sé que la trobaré a faltar ;)

    ResponElimina
  17. Fa uns quants dies pensava penjar un post sobre tenir o no tenir fills quan tu vas escriure el teu. Aleshores vaig decidir esperar-me per no "trepitjar-nos".
    Ara ho tornem a fer perquè ja he triat la foto sobre un possible canvi de pis...
    Quines coses!

    Sé que t'agrada Barcelona, per això em sap greu que marxis. Però com molt bé dius no és un adéu de veritat, així que sempre que quan decideixis tornar segur que t'acull.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  18. Sempre hi ha oportunitats o camins que ens allunyen o fiquen traves per a continuar a on ets, el què cal tenir clar és saber on vols estar i ara per ara saps on vols estar, o sigui, el temps farà la seva feina i tu un dia tornaràs, si tu te l'estimes, es nota i ho admets :)

    ResponElimina
  19. I a mi que no em treguin de Vilanova, veus? Sort que cadascú té els seus gustos perquè si a tots ens agradés el mateix no hi cabríem! Et desitjo molta sort. No dubto que vagis on vagis seràs feliç perquè la felicitat no la fa el lloc, sinó la manera de ser de cadascú. Una abraçada i un petó. Ah! I sort que el bloc no entén d'empadronaments... ;)

    ResponElimina
  20. Em sap greu per tu, tant i com t'agrada Barcelona. Fas molt ben fet de veure-ho com un fins aviat. Tot i així no esperis a a tornar a Barcelona per crear una llar; una lar és allò on vius, un lloc on sentir-se protegit i a gust, un lloc per compartir i això tots ho necessitem sigui un sigui.

    Molta sort i ja ens aniràs explicant.

    ResponElimina
  21. se'm fa difícil escriure que és el que té barcelona que fa un no se'n vulgui moure.

    jo no m'hi he mogut mai i, tot i que en rajo sovint, no sé si sabria amotllar-me a altre indret.

    aquest migdia, dinant per ciutat vella amb la meva dona i la cunyada, veia una ciutat de parc temàtic, gairebé pensada en el seu centre pels turistes. impersonal i freda tot i la gentada.

    la veia així però no m'imaginava tan feliç a altre lloc.

    un fins aviat xexu. t'hi esperare'm!!!

    ResponElimina
  22. Barcelona sempre t'esperarà amb els braços oberts! sempre la tindràs per retrobar-t'hi.
    Dius que no marxes lluny, x tant sempre pots escapar-t'hi.

    A més, és un nou camí, un nou repte, ves a saber què et portarà aquest canvi!

    M'agrada el que diu el Ferran, que casa teva (la teva llar que ja tens amb els gats, el blog, els amics que et visiten...), és allà on fas arrels, i pot ser a qualsevol lloc.

    Barcelona sempre estarà al teu cor (hi tornis a viure o no).

    Per cert, espero que marxis sabent on poder jugar un bon futbolín!!!!

    ResponElimina
  23. Jo vaig dir-li adéu als set anys i quan hi vaig encara forma part de mi, molt llunyana des que els meus avis van morir, però meva! Què maca és!
    (Però la vida m'ha dut al camp i no ho canvio per res del món, això és el paradís!)

    ResponElimina
  24. Que tinguis una molt bona acollida allà on vagis i sobretot, que tinguis molta sort! I pensa, que el fet de marxar d'aquest lloc potser és una manera de passar pàgina i mirar endavant... Cal trobar la part positiva per difícil que se'ns faci... Molta força!

    ResponElimina
  25. Ets qui ets siguis on siguis...i la veritat és que segur que hi haurà persones que t'enyoraran si no et tenen tant a l'abast, però les distàncies han d'enfortir les bones i veritables amistats...i ja veus, a mi m'agrada viure a poble, jo saltaria per un peu de poder marxar...però tothom és com és! Sé que vagis on vagis, seràs benvingut... Petons, que la ciutat no fa l'home, és l'home qui fa el lloc on viu!

    ResponElimina
  26. ho deus haver sentit mil cops, però és veritat: allò important no són els llocs, sinó les persones, i aquestes es poden moure per tot el territori :) encara tens temps d'acomiadar-te de carrers que de ben segur tornaràs a trepitjar més endavant. bona sort en la nova etapa!

    ResponElimina
  27. Xexu, segur que tornaràs, i pensa que els canvis sempre son per alguna cosa, son noves aventures i ens aporten noves vivències que al final ens fan tal com som. Som fruit de tot allò que ens passa al llarg de la vida.

    Petonets i com diu la Carme, sort que el blog anirà allà on tu vagis.

    ResponElimina
  28. Gràcies a tothom per comentar. Ja sabeu que no vull marxar de Barcelona, però les vostres paraules em semblen molt positives, intentaré aferrar-me a que realment, això només és el fi de la primera part.

    Robeta d'estiu, dubto que Barcelona em trobi a faltar massa a mi, però bé, espero que m'acaronarà cada cop que vingui (sovint, espero), i m'acollirà quan decideixi o pugui tornar.

    Ferran, l'únic inconvenient és que allà on vaig no hi vull plantar cap arrel. De fet, encara me n'hi queden allà, hi vaig viure 27 anys, i ara hi torno. Però no vull quedar-m'hi. Sé que algun altre dia en marxaré. Almenys, és el que ara penso, i és el que pensava abans de venir cap a Barcelona. I ara que he viscut a la gran ciutat, serà difícil esborrar aquesta empremta.

    Assumpta, per sort, algunes coses no canviaran, i és que no us lliurareu de mi tan fàcilment, que jo no me'n vaig enlloc si m'he de passar un sol dia sense internet! Això no és una rendició, i tu tampoc t'hauries de rendir. Jo tornaré. Per què no hauries de tornar tu?

    P-CFA..., potser sí que serà una cosa positiva aquest canvi, però de moment jo no ho veig així de cap manera, t'ho asseguro. Espero que la ciutat no m'hagi d'esperar gaire.

    Gràcies Sargantana, si hi ha alguna cosa bona en aquest canvi, segur que l'aprofitaré.

    Jordi Casanovas,el meu serà abans de juliol també, o això espero. Ja veig que anirem de bracet.

    Carme, espero que m'hi sentiré bé, total, darrerament faig una vida molt poc activa, i un cop ets a casa, t'és igual ser aquí com a la Vall d'Aran. Mica en mica, pensar que no caminaré pels carrers que tant m'agraden, que no m'arribaré al centre en un moment, i perdre aquesta sensació que et dóna Barcelona de que formes part d'alguna cosa molt més gran del que pots entendre. No sé si estaré millor que ara, ho dubto, però espero no estar fastiguejat i acostumar-m'hi. I el futur ja dirà on anem a parar.

    Els del PiT, i tant que m'agraden aquestes coses, però sobretot el moviment, el bullici. De sorolls i contaminació no me'n salvaré, però justament, el continu moviment de gent segurament s'alentirà.

    Kweilan, ja m'he fet el propòsit de que els diners que pugui estalviar seran per marxar d'allà i tornar cap a Barcelona. Això sí, serà quan tingui unes condicions més favorables, i possibilitat de tenir un lloc propi... i una família...

    Deric, per Barcelona sempre és un 'fins aviat'. Sempre cal comptar-hi.

    Rita, la proximitat és molt relativa. Si et serveix de consol, ja saps que no me'n vaig massa lluny. Però a més, la meva proximitat virtual no canviarà ni una micona. Només el temps dirà si em convé aquest canvi, o si comportarà algun avantatge pel meu estat actual. Jo crec que no. Penso que m'allunya encara més del que vull i no estic aconseguint. Però bé, així és la vida.

    Instints, més que coses noves, provo coses velles, torno enrere, encara que no del tot, ja que tornar enrere seria anar a casa els pares, i això no passarà. I el blog continuarà aquí, sense internet jo no em moc enlloc.

    Judith, espero no passar-me tant temps fora de la ciutat, però mai se sap, que el temps corre molt de pressa.

    Bajo, conec Tarragona relativament bé. No és mala ciutat per viure, però quan parles de qualitat de vida suposo que et refereixes a que ara arribeu a final de mes, i abans no, perquè com a ciutat, Barcelona està força per sobre de Tarragona en gairebé tot. Sense voler ofendre, eh, però és que Barcelona és molta Barcelona.

    Somniant..., parem màquines, cap a casa no, eh? Cap al poble que ens va veure créixer, però no parlem de casa els pares, oi? I tant que la trobarem a faltar!

    Caram Silenci, em sap greu xafar-te els posts. Així que tu també canvies de pis? Però escriu-los igualment, dona. Així compartim penes, o alegries.

    Cesc, encara no he marxat i ja tinc ganes de tornar, però així és la vida, no sempre es pot fer el que un vol, però l'esperança no s'ha de perdre mai.

    Fada, bé, jo crec que el lloc sí que pot fer la felicitat, especialment quan no s'està del tot a gust amb la situació que es viu. Però bé, qüestió d'acostumar-s'hi i de recuperar el somriure.

    Mireia, em sembla que el lloc on vaig és en el que tindré més sensació de temporalitat de tots. Serà per una temporada, més o menys llarga, qui sap si per més temps del que he viscut a Barcelona, però dubto que m'hi pugui construir una llar. Això ha de venir després.

    Òscar, jo he provat d'explicar-ho molts cops, però tampoc me'n surto. Barcelona és Barcelona i prou, té una màgia que no es pot canviar per res del món.

    Rits, una temporada per veure com és viure en aquest altre lloc, però sense els pares. Segurament no notaré la diferència en excés, però sí que trobaré a faltar la gran ciutat. No perquè no hi pugui venir sovint, però això de baixar al carrer i tenir-la allà... i no, encara no sé on jugar un bon futbolí aquí, perquè encara no m'hi has portat!

    Cèlia, ja veig que tu t'hi has acostumat, suposo que tothom s'hi acaba acostumant, però això no vol dir que la ciutat no s'enyori. Potser tu has trobat el teu lloc. No crec que allà on vaig sigui el meu.

    Guspira, això és el que pensaria qualsevol persona normal, un canvi d'aires sempre pot anar bé. Però jo tinc els meus dubtes. Sento que marxar de Barcelona m'allunya de tot i de tothom, i això ja no em fa tanta gràcia.

    Gràcies Redcrash, així ja no m'hauràs d'acompanyar a casa!

    Zel, no crec que em canvii marxar de Barcelona, però sí que pot afectar els meus ànims. Ara per ara a la ciutat em queda poca gent, i tindré més a prop els amics que em queden per aquí. Però tot i així em costa marxar de la city.

    Aina, la veritat és que em farà peneta acomiadar-me d'aquests carrers que dius, però els podré trepitjar sovint, suposo. No tant com ara, però suposo que les visites seran constants.

    Anna, ja veurem quines vivències em depara aquest nou allotjament, i quines aventures hi visc, però ara per ara, anar cap allà em sembla deixar de tenir cap tipus d'aventura.

    ResponElimina
  29. Canviar d'aires sempre és difícil i complicat, més quan un marxa d'un lloc on es troba bé. Almenys no te'n vas a un lloc desconegut i en cas de necessitat i de no adaptació (que segur que sí), molt probablement puguis acabar tornat a Barcelona. Sempre pens que quan unes coses s'acaben (bones o dolentes), és perquè n'han de venir d'altres i tenc tendència a pensar que sempre més bones. MOlta sort ;)

    ResponElimina
  30. Tot canvi pot comportar nous canvis, imprevistos i suggerents, que poden arribar a sorprendre'ns gratament... mai se sap!

    ResponElimina
  31. Un punt i a part... simplement serà un petit parèntesi, i a més tampoc ets lluny de Barcelona, pel que dius... Sempre hi podràs tornar, i potser, encara que no ho vegis així, haver de marxar de la casa potser fins i tot t'ajudarà a recomençar un nou perídode...

    Però quan ho deicdeixis i creguis que sigui el moment podràs acabar tornant. Cadascú és d'on li marca el cor, i el teu és barceloní. La força i les ganes t'hi acabaran conduint a la llarga.

    ResponElimina
  32. a vegades canviar d'aires va prou bé :) i a més, ja ho dius tu, és un fins després o un fins aviat.

    ResponElimina
  33. Xexu: Aquesta vegada estem en desacord. Crec que una llar, tal i com l'entenc jo, cal que la tinguem sempre. És igual sí és per 3 mesos com per 30 anys. No cal que sigui un lloc definitiu, sinó només un lloc on estar a gust.
    Potser és que sóc cranc i som una mica estranys amb el tema casa; molt protectors de la nostra casa, del nostre petit racó en el món. Jo sempre m'hi he sentit protegida casa i és un lloc on estic a gust. Jo a tots els llocs on he viscut sempre els he sentit una llar, un lloc de pertanyença. Als pisos on vaig viure d'estudiant encara me'ls miro amb recança quan hi passo pel davant i no hi puc entrar.

    Crec, que val la pena fer-te'ls teu , encara que sigui per poc temps. però com tot, això també és qüestió d'opinions.

    Per cert, el comentari anterior esborrat és meu . No sé com però havia comentat amb l'usuari d'en Martí

    ResponElimina
  34. molta sort en aquesta nova etapa! Et desitge que trobes coses boniques i emocionants que et compensen el canvi. Qui sap quines noves aventures t'esperen! ;) Ja contaràs!

    ResponElimina
  35. Suposo que, quan has pres aquesta decisió, és pq l'has mesurada bé, i t'has fet la teva llista de "pros i contres", oi?

    Però, per si de cas, també estan les opcions de:
    - quedar-te a Bcn compartint pis
    - o viure als barris q envolten la ciutat (Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí...), q tb són ben macos i molt més econòmics. I amb metro, bus o bici s'arriba al centre en un plis plas!

    Quan vols, t'hi acostes i vius Barcelona de prop, i quan necessites una mica més de "desconnexió" et quedes pel teu barri més tranquil·lament.

    T'ho dic per experiència pròpia ;)

    Bé, vagis on vagis, mooooolta sort!! I a disfrutar de tot allò nou q et vingui!!

    ResponElimina
  36. Si home!!!!
    continuo sense creure't, xò bueno, si és així s'hi haurà de posar remei!

    aquesta estimada ciutat tb té coses dolentes.... i tot canvi, sempre és per millorar, encara que te'l plantegis per una temporadeta.

    ResponElimina
  37. No saps com t'entenc, Xexu...
    Vaig marxar del meu poble per anar a viure a Barcelona, jo sempre dient de pas.. i el meu de pas ja fa 7 anys... Bufff... Barcelona no m'agrada per viure-hi, però he apres a saber valorar les seves coses bones....
    Et desitjo molta sort i molts ànims!!!
    ;-D

    ResponElimina
  38. Hòstia... Més de quatre anys?! Com passa el temps, Xexu... Estic content que hagis pres aquesta decisió (bé, en general, estic content que n'hagis pres alguna, però crec que aquesta és encertada). Ja t'ho vaig dir al seu moment, però res és per sempre, i Sant Boi tindrà un principi i un final, que obrirà la porta exprimir molt més les possibilitats que t'ofereix Barcelona i que, en el fons, no explotes fins que no les has trobat a faltar.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  39. Caterina, a veure si és veritat que les coses que venen són més bones que les anteriors. No ets la primera que em diu que si les coses no van com han d'anar sempre puc fer marxa enrere i tornar-me'n a Barcelona (m'ho ha dit gent del meu entorn, no dels blogs de manera tan específica). Aquesta és una idea que em balla pel cap, però ja saps que s'ha de valorar econòmicament, que la cosa no està fàcil.

    Manuscrits, potser sí.Canvis hi haurà, i no tots han de ser ni bons ni dolents. El que passi en els propers mesos condicionarà moltes coses. Per desgràcia vostra, em temo que les haureu d'anar patint en forma de posts.

    Que maco el teu comentari, Laia. M'ha agradat aquesta visió tan positiva, tothom m'està ajudant, però les teves paraules em sonen fresques i sinceres, em fan somriure. Gràcies. Això del cor barceloní... sembla una ximpleria, però no ho és. En realitat només he viscut 4 anys i escaig dels meus 31 aquí a la ciutat, però a part d'haver-me empadronat aquí, i que vaig néixer aquí, em sento 100% barceloní, i no crec que això canvii.

    Elur, ja veurem el canvi d'aires què porta. Però que serà un 'fins aviat', això segur.

    Mireia, si ho entenem així, segur que es pot tenir una llar a qualsevol lloc, però em sembla que jo sóc més elitista amb aquests conceptes, i no puc tenir idea de llar amb aquesta sensació de temporalitat. De fet, el pis on tan bé estic també era clar que era de pas, i és casa meva, però perquè sigui una llar... crec que li falta molt. Això sí, si no estem a gust allà on vivim, millor plegar. És natural que allà on estigui intentaré sentir-m'hi bé, i cada cop visualitzo més com distribuiré el meu espai, em sembla que hi estaré bé. Però ja ho veurem. Ah, ja he vist això del comentari. Com que tu ja havies comentat, pensava que era ara el Martí el que comentava, i m'ha fet il·lusió i tot, tu, que fa temps que no el veia per aquí. Dona-li records de part meva, i digues-li a veure si s'estira una mica i escriu algun post de tant en tant, que serà que no deu haver llegit llibres amb aquest temps!

    Nimue, doncs mira, no espero res, però qui sap, potser em trobo coses que m'agraden de veritat, i encara valdrà la pena. A veure si hi ha sort.

    Yo, m'ha fet gràcia això de que consideris L'Hospitalet o Sant Joan Despí com a barris de Barcelona, hahaha. Com que no hi ha separació, bé que ho semblen! La decisió està molt meditada, i evidentment, el resultat era que no volia marxar ni boig de la ciutat. Per això marxo, perquè no em faig mai massa cas. No, seriosament, l'oportunitat és immillorable, i tenint en compte que ho entenc com un lloc de pas, en un moment difícil, no ho puc rebutjar de cap manera, seria completament boig si tanques els ulls. Compartir pis és una opció, però ja ho he fet, i prefereixo viure sol, en principi. Després de viure en parella, em costaria tornar als temps en que tenia altra gent a casa. Coses que té la vida.

    Rits, doncs ja t'ho pots creure, si penso en un futbolí a Barcelona, no me'n ve cap al cap. En canvi, allà on vaig sí, veus. Però bé, no és perquè no n'hi hagi, és perquè no em moc prou, i sempre acabo anant als mateixos llocs. Saps, darrerament estem trobant el gustet a jugar a dards. Va a temporades, això.
    Això de que tot canvi és per millorar, no sé jo. Molts ho són per obligació. No és que sigui el meu cas ara mateix, però potser ho seria d'aquí a uns mesos, i intento evitar-me el 'correm-hi tots!'.

    Eli, t'ho canvio! No t'agrada Barcelona? Ja em quedo jo el teu pis i tu el que hauré d'ocupar jo. Però me'l deixes a bon preu, eh?

    Gerhart, amb una cosa estic d'acord, segur que a partir d'ara valoraré encara més Barcelona, sempre ho fem quan perdem alguna cosa que volem. Però ja està bé. Així quan hi torni ho faré amb moltes ganes.

    ResponElimina
  40. La pregunta... "Jo tornaré. Per què no hauries de tornar tu?".

    Tu ets molt jove... Tu tornaràs :-)

    ResponElimina
  41. Em sap greu que per motius aliens a la teva voluntat, hagis de deixar aquest pis de bcn. Però et puc dir que de ben segur estaràs bé allà on vagis, si així ho vols. Es clar que enyoraràs Barcelona, és impossible no fer-ho, però com segur serà temporal i a més dius que no és pas massa lluny, podràs venir-hi tot sovint i encara t'agradarà més de tornar-hi.

    Ja fa... ufff! quasi 7 anys que la vaig deixar i la duc al cor sempre. Estic bé on sóc, però en segons quines situacions l'enyoro molt; llavors quan hi vaig "arrasso" per tot arreu, família, amics, botigues, teatres, locals... i em "prenc" una bona dosi!
    Llavors, de tornada a casa, veien com la natura (o el que queda d'ella) m'envolta pels quatre costats (sóc gairebé als afores) penso que bé que s'està aquí i a més quan vull hi torno.

    Desitjo que així ho puguis veure tu també a partir d'ara, fins que arribi el dia en que la teva nova "llar" et digui que ja t'està esperant.

    La sort de ben segur t'acompanyarà allà on vagis! i els amics ! i el bloc!
    Ànims, XeXu !!!

    ResponElimina
  42. je, je, que curiós.......
    Si em diuen que me n'he d'anar a viure a Barcelona, potser m'agafa una depre, i a tu, en canvi sembla que sigui al revés. !
    Les aglomeracions no són bones, ni en experiments amb rates, pel que sé (segur que tu en saps més, de laboratoris :-)) )
    És broma, bona sort amb la nova residència: noves oportunitats, nous antics paisatges, nous reptes.

    ResponElimina
  43. cal encarar la vida com et bé, i si ara toca marxar, dons es marxa. Més endavant, ja es veurà. El que espero és que no deixis el bloc...

    ResponElimina
  44. ... ostia. T'entenc PERFECTAMENT. Jo també espero tornar. Per ara, impossible. I amb perspectiva de buscarme la vida per aquí, perquè sinó em tornaré boja amb tant de tren. Suposo que no et vens cap aquí, jeje. Segur que força més a prop. Però igualment, el sentiment és el mateix. Estiguis a 30 que a 80 kilòmetres. S'anyora, i molt. Ja t'ho dic. ANIMS. Espero tenir temps aviat per posarme al dia dels teus grans escrits. MUACK!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.