divendres, 10 d’abril de 2009

Ni setmana, ni santa

Els dies de descans sempre es posen molt bé. Avui és divendres, i no ho sembla. Però tenint en compte que demà treballo, doncs no es podria dir que aquesta sigui una setmana santa convencional. No em molesta anar-hi, em pot el sentit de la responsabilitat.

He decidit sortir a córrer, tot i que el temps no acompanyava. M'he dirigit a Montjuïc, com que ja vaig fent esport, no he pensat que fos res de l'altre món per tornar a córrer pels carrers de la ciutat, que feia temps que no ho feia. De seguida he començat a veure parelletes amb mapa i càmera en mà, encara que avui havien de carregar el paraigües també. He sentit com enyoro compartir això, una escapadeta de cap de setmana, un viatget de setmana santa amb aquella persona especial, aquestes coses que uneixen tant (i depèn de com, porten conflictes, però no parlo d'això!). Ho trobo a faltar, noto l'absència a la meva vida, la meva meitat.

La pluja més forta m'ha enganxat quan era a dalt de tot, com la metàfora perfecte de que algú es riu de mi. Però he continuat, ja no tenia res a perdre.

28 comentaris:

  1. Però tu has aguantat el xàfec, valent com el què més o no? a mi em passen coses semblants i dius per què tot em passa a mi? però ens passen a tots, tu vals nano i un dia et trenquen el cor i un altre sense saber com vas recuperant-te i la vida té coses que no esperes, i coses bones, o sigui, que quan no ho esperis, tal i com avui has sortit a còrrer, sortiràs amb la teva meitat.

    ResponElimina
  2. No et maltractis, XeXu, no t'ho mereixes i tampoc en treuràs res.

    No crec que ningú es rigui de tu, home! La pluja t'ha enganxat perquè avui era núbol i estava a punt de ploure. Mira que n'és de senzill! :-)

    Ànims, XeXu, no t'adonaràs que estaràs immers en una història preciosa, o no, potser en una solitud ben plaent.
    Petons, maco!

    ResponElimina
  3. veus? aquest és un altre punt essencial per mi, XeXu, i que espero -no poder convencre't de res- que et plantegis...

    tu no ets la meitat de ningú, noi!

    i si algun dia trobes la teva meitat... quina tristesa... dues meitats estintolades...

    no és millor poder-se donar sencer?

    (espero que m'entenguis la sinceritat tant directa... i gens agressiva... de veu t'ho diria amb un tó dolç que no puc ni sé aplicar als comentaris)

    ResponElimina
  4. Tu has sortit a correr malgrat les adversitats! Que plou molt? Pos encara que faci un mal dia doncs a gaudir de la pluja! Que sents enyor? Doncs pensa també en les coses boniques! Disfruta del camí! la vida és molt curiosa i juganera, llavors juguem nosaltres també! Un petó!

    ResponElimina
  5. em sona tota la història, només que jo corria per la platja i demà no treballe...
    Que tinguem sort, doncs!

    ResponElimina
  6. Aquests sentiments són inevitables XeXu, però hem d'aprendre a conviure amb ells sabent que no seran per sempre. Jo també moltes vegades trobo a faltar tantíssimes coses que sento que m'ofego, però el més important és que, malgrat el xàfec que ens pugui caure al damunt, continuem endavant... i això és el que has fet avui i el que estàs fent cada dia, encara que a vegades no t'ho sembli. Ja t'ho han dit quasi tots per aquí... per alguna cosa serà no?
    M'agradaria poder-te arrancar aquesta tristesa de dins però sé que no puc, ni jo ni ningú... és una cosa que només pots passar tu, però intenta envoltar-te de gent que t'estima i que et faci somriure. D'aquesta manera les coses sempre es porten millor... bé, ja ho saps!
    una abraçada molt gran XeXu... els dies de pluja no ajuden a pujar els ànims, així és que esperarem a que ben aviat surti el sol i poguem anar a córrer amb els pulmons ben oberts!

    ResponElimina
  7. M'ha agradat el punt de vista d'en Gatot!

    Sembla mentida com un mateix fet pot significar tantes coses, segons les circumstàncies del moment. Si estem en una època fluixa, un ruixat acaba d'enfonsar-nos; el mateix ruixat però en un moment dolç, el podriem viure com una meravella de la natura!

    Ànims, XeXu. El que vulguis que t'arribi, t'arribarà. La paraula clau és paciència i ànims, molts ànims!

    ResponElimina
  8. Té raó en Ferran, la tristesa es porta a dins i qualsevol petita cosa quan s'està trist, és una muntanya.

    Cal resistir, però sobretot mirar de veure les petites coses bones que té la vida; que una a una no són res però si les sumes poden ajudar-te a ser tornar a ser feliç.Que ja et toca!
    I si el dia no acompanya, agafa un bon llibre, el sofà, un cafè amb llet i una manteta i deixa't emportar per la melenconia, que a vegades el millor es deixar-se portar pel que sentim. Això sí, són concessions d'una tarda; demà somriure i al peu del canó que la felicitat d'espera a alguna banda.

    upps, paro que m'estic enrotllant com una persiana.A mi els dies així també em deixen estranya.

    ResponElimina
  9. Ah!, a mi m'ha passat el mateix quan he pujat a St Ramon, tot de parelles (algunes amb canalla i tot) anant i venint...

    Quan el núvol ha engolit l'ermita i no deixava veure-la a més de 25 metres, he entès que era hora de marxar. De fet, feia tard... la pluja m'ha enganxat dos minuts després. Però no he notat que ningú se'n rigués... de fet, m'ha agradat sentir com les gotes d'aigua es barallaven amb les fulles dels arbres en una batalla sonora de baixa intensitat.

    ResponElimina
  10. Quan plou sembla com si hi pensessim més que no pas els altres dies.Em sembla que de vegades el millor és mantenir-se ocupada ( no, ocupada no n'hi ha prou...ocupadíssima).

    El dia que deixem de pensar-hi llavors ens apareixerà l' altre meitat.

    ResponElimina
  11. la ciutat més buida... més tranquil.litat... una mica de pluja humida sobre l´espatlla i la sensació d´aire fresc.. no sona malament, no. ja t´escaparàs més endavant.... que tens raó que aquestes escapadetes de cap de setmana sempre van molt bé. per aqui tb fa un dia una mica gris avui..

    ResponElimina
  12. Potser si haguessis anat al Tibidabo hi hauries trobat la teva meitat i fins i tot, potser, hauria sortit el sol.

    ResponElimina
  13. Un cop, en un viatge que havia d'arribar a Escòcia i es va quedar a Astúries, quan vam passar uns dies a Donostia, un amic em va dir que el millor lloc on deixar-se endur per la tristesa, era en aquesta ciutat, mullant-te davant el ferro forjat del "Peine del Viento", deixant anar pensaments i records i endinsant-te en reflexions i preguntes...
    “¿Qué hay detrás de la mar y de mi mirarla?
    ¿Qué hay detrás de la mar y de mi oírla?” CHILLIDA, Eduardo: Preguntas. Ed. Real Academia de Bellas Artes de San Fernado, Madrid, 1994.
    Sempre hi ha maneres de mirar i d'escoltar, rere dels quals, sempre hi pots trobar uns altres ulls, unes altres oïdes...

    ResponElimina
  14. No diré res de les meitats, si de cas ja et deixaré anar el rotllo un altre dia.

    Ara mateix envejo una miqueta aquest teu moment sota la pluja... bé, l'envejo molt. (Enveja sana que en diuen, però per mi que ha de tenir un altre nom perquè l'enveja de sana, segons com l'expliquen, no en té res). I això que no tinc cap ganes de que ningú es rigui de mi...
    I ningú es reia de tu... bé, potser sí, potser algú que deu haver pensat: 'mira aquest, no deu tenir tele per mirar el temps!' ...

    Res a perdre i un refredat a guanyar! Ets terrible Xexu!!!

    Una abraçada beeeeeeeeen forta!

    ResponElimina
  15. Bufa, jo acabo de tornar del Delta. Hi anava quan era estudiant amb una colleta d'ornitòlegs amics. Era un lloc meravellós on trobaves ben poca gent, l'autòctona i molt agradable i els amants de la natura. Avui m'he sentit... quanta gent! He tornat "tocada", contradictòria... pobres bitxos que ens han d'aguantar! Jo diria que avui hi érem mitja Europa fent nosa... i no dic més per no exagerar! bé, la pluja ha fet arraulir-se tothom i els mixons han pogut començar a campar-la tranquil·lament... et consola?
    La pluja no es reia, segur! ajudava la natura...

    ResponElimina
  16. Ens hem ruixat tots avui (gossa inclosa) i hem rigut molt.

    Punt de vista diferent per cadascú.

    ResponElimina
  17. Demà vas a treballar!!... sé que t’ho he dit altres ocasions però a vegades em recordes a ma germana... ella també fa aquestes coses rares... i tampoc li importa mullar-se com a tu :-)

    I jo que he trobat bonica aquesta expressió de “la meva meitat” i veig que a molts no els agrada... És una forma de parlar, una metàfora, una manera de referir-se a algú que et fa sentir tan bé, que et sents més “ple”...

    El dia que menys esperis trobaràs aquesta persona especial, justament “dissenyada” per ser la teva meitat ;-) Ja saps que jo tinc poders mentals...però bons, eh? :-)

    ResponElimina
  18. mira-t'ho des del costat positiu: ja pot ploure, que tu estàs allà!!
    Fer esport et neteja, et fa sentir bé, et regenera..
    l'altra meitat, deu estar també aguantant el xàfec.. estima't més i creu més amb tu, que ets un bon nano. Recorda: si tu estàs bé, tot sembla més fàcil...
    Mil petonets!!!

    ResponElimina
  19. Tinc un amic que sempre em deia que els dies de pluja, els dies grisos, eren els millors per ell... ja que es descobria de nou per dins. Sembla que el mal temps et faci entrar en el teu interior i vegis, en aquell moment, el que vols i el que et falta...

    T'ha trobat la pluja, però que això no et faci mal, sinó el contrari :) Una abraçada**

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies a totes i tots els que heu passat per aquí i heu deixat els vostres comentaris. Veig que molts relacioneu els dies de pluja amb la tristesa, encara que sé del cert que a alguns us agrada la pluja. A mi no és que em desagradi... només és que em va enganxar.

    Cesc, gràcies noi. Sort que la vida té coses inesperades, i cada dia hi ha un nou matí. No és que fos un dia especialment dolent, però com que he viscut dies genials, els que no ho són m'ajuden a apreciar aquests. I així anar vivint, que no és poc.

    Rita, ja sé que ningú no es riu de mi, però són aquelles coses que semblen una ironia. Jo pensant coses d'aquelles, i el temps aguantant, però quan era per l'estadi, va i se'm posa a ploure, només una mica més, tampoc un gran xàfec, però prou per no haver sortit. Llavors et sents com si algú allà dalt digués 'entoma aquesta nano, si no volies caldo, doncs dues tasses'. Coses que pensa un, ja veus.

    Gatot, parlar de meitats és una manera de dir-ho. Naturalment, ningú no és meitat de ningú altre, i a més, en una relació jo em dono sencer, i si l'altra també ho fa, ja sumarien 2. Però saps què, sumar 2 tampoc no ho trobo bé. M'has fet pensar que és ideal quan parlem de 1,5. Cadascú mantén molt d'ell mateix, però algunes parts es fusionen, i això és genial. Sé que no estaràs d'acord amb aquestes matemàtiques, però com que ja ens anem coneixent, no discutirem amb la idea de cadascú. La sinceritat no m'espanta Gatot, m'espanta molt més la gent que calla i diu que sí com ximples, per no portar la contraria. Ara, si portes la contrària, s'ha de fer amb els criteris i els arguments que fas servir tu, portar-la perquè sí molesta.

    Nymnia, bé, no he sortit a córrer per vici, ni per poder dir que ho feia plovent, esperava que el temps s'aguantaria. No he pogut fer massa esport aquesta setmana, i volia aprofitar el dia de festa. No he imaginat que seguir corrent sota la pluja significaria tirar endavant, més aviat ho he entès com una broma macabra.

    Nimue, espero que sí que en tinguem, de sort. Aprofita i surt a córrer també demà, tu que pots.

    iruNa, a la vida només hi ha un camí, cap endavant. De vegades més ràpid, de vegades més lent, i de vegades s'obre un altre camí igual de gran que el que seguim, i hem de prendre la decisió, triar quin seguir a partir d'ara, però segueix sent cap endavant. Es fa el que es pot. Com ja he dit, aquest no era un dia especialment trist, ni pretenia ser un post especialment trist. Només m'ha vingut al cap, tot corrent. Faig tot el que puc per estar bé, envoltar-me de bona gent, i aixecar el cap. O potser no faig tot el que puc, però algunes coses sí, i de moment ja són prou. Ja veurem què m'espera.

    Ferran, és clar, l'estat d'ànim marca molt com ens agafem les coses, com passa amb la música, que hi ha dies que les cançons que més ens agraden les trobem massa tristes per escoltar-les. No és que la pluja m'hagi entristit, m'entristia més el que veien els meus ulls que és el que trobo a faltar. El sol no el trobo a faltar pas, t'ho asseguro que quan arribi i es quedi ens torrarem de calor.

    Mireia, que temptador això que dius del llibre, el cafè i la manteta. Estic segur que tu ho practiques sovint. De moment em dedicaré a veure els amics, que són petites coses que no cal ni sumar, sempre es posen bé. Tota comunicació és bona, et manté distret. Llegir blogs i fer comentaris també, però clar, és més unidireccional.

    RedCrash, cadascú pujant la seva muntanya, oi? Potser no era un bon dia, però mira, almenys hem pogut sortir i ens ha tocat una mica l'aire. I l'aigua!

    Judith, benvinguda a Bona nit i tapa't. No sé si és la pluja o què, però estic d'acord amb que cal estar ocupat. Estar-se quiet sense fer res i lamentar-se no serveix de res. De fet, la soledat pot ser molt agradable quan és buscada. Quan no, la cosa es complica.

    Aina, tot té el seu moment, és clar. D'escapades ja en faré aquest estiu, i la gent amb la que hi aniré també m'agrada molt. Només són sentiments i coses que passen pel cap quan intueixes tanta felicitat al voltant.

    Jordi Casanovas, el Tibidavo no el descarto, algun dia m'agradaria pujar-lo, però per això potser no estic prou entrenat. A més, des de casa meva és pujar molt i molt. I després s'ha de baixar!

    Manuscrits, jo també he estat al Peine de los Vientos, i no em ca semblar un lloc especialment trist. A més, estava ple de catalans, va ser com estar per les Rambles de Barcelona. Ara, me l'imagino per un moment sense ningú més, recolzat en aquell indret on tothom hi té una foto, en un dia gris, mirant el mar, i em resulta impossible no pensar que seria un moments enormement melancòlic.

    Elur, no era l'únic que he sortit a córrer en aquest dia inestable. Per allà hi havia altra gent. Res a envejar, massa asfalt, massa ciment. Ni la pluja era res de l'altre món. I el refredat ja l'espero, però de moment no ve. I mira que la primera setmana que va ploure vaig fer mèrits, eh, però no. M'arribarà quan menys m'ho esperi, i quan pitjor em vagi.

    Cèlia, el Delta s'ha tornat un lloc turístic, però suposo que més a l'estiu. Sembla que arreu on es pugui anar hi ha gent per veure-ho, no sé si queden llocs d'aquests als que ningú fa cas. Però ja saps, el nostre país viu dels serveis i el turisme, així que tot i que no ens agradi, més val així. Ara, sempre respectuós amb l'entorn, i més en un lloc com aquest.

    Els del PiT, com deien per aquí, l'estat d'ànim fa molt en com ens agafem les coses. Celebro que hagueu gaudit del dia plujós.

    Assumpta, ta germana no deu tenir uns 30 anys i ser soltera, oi? Llàstima. A mi també m'agrada dir-ho així, és maco sentir que part de dues vides es comparteix tant que esdevenen indivisibles. Però com li he dit a en Gatot, potser més que una meitat, hi podem posar tot el nostre ésser i compartir-ne un quart, de manera que al final dues persones no sumen 2, sinó que són 1.5. A veure si els teus poders fan que la predicció es compleixi.

    Instints, d'esport ja en vaig fent, intento estar en forma. Normalment no corro pel carrer, no ho feia des que em vaig apuntar al gimnàs aquí a Barcelona fa un parell o tres d'anys. Potser ho he fet esporàdicament, però molt poc. I mai havia sortit amb el temps així. Però necessitava una mica de dosi, aquesta setmana no m'ha estat massa possible. El xàfec no era per tant, va arribar a pluja només en el moment que comentava. I si l'altra meitat està aguantant el xàfec... això ja no ho sé.

    Yuna, normalment no penso que els dies de pluja siguin més tristos. Potser sí, potser és perquè ens tanquem més a casa, potser és que una cosa va amb l'altra. Però també he estat trist en dies de sol, i he passat molt bones estones mentre fora plovia. Sempre és bon moment per descobrir-se per dins. Hauríem de saber ser independents de la meteorologia.

    ResponElimina
  21. gràcies per ser així de comprenssiu, XeXu; perquè hauria de no estar d'acord amb les teves matemàtiques?
    no et porto la contraria per sistema i com em deies tu l'altre dia, podem parlar i segur que en moltes coses estem més d'acord del que penses a priori... m'agrada això del 1,5 com a forma d'expressar-ho... molt més que les meitats!
    un dia, fa molts anys, un meu oncle em va dir que la vida era com una autopista... si et saltaves una sortida, se't complicava tot plegat massa... m'hi ha fet pensar això que li contestaves a la iruNa; però saps? amb el temps he après que no sempre cal anar per l'autopista... ni tant sols quan tens molta pressa, perquè també hi pots trobar un embús... anem endavant? clar... però la velocitat, al final, la decidim nosaltres i hi ha moments i temps per tot; sempre que tinguem clar, que la vida i el temps no és un rellotge...
    una abraçada

    ResponElimina
  22. Jajaja no, no té uns 30 anys ma germana :-)) És cinc anys més jove que jo, però, tot i així, crec que són molts anys que et portaria :-))
    I també és culé a tope, una llibreria és un lloc on passaria hores, no obre el paraigües, li agrada caminar... jeje

    Si sóc sincera... no he entes els calculs matemàtics aquests que donen 1,5... però no pateixis, eh? Segur que tu ho has explicat bé. Les mates i jo som incompatibles des de fa dècades (la part matemàtica els meus pares la van oblidar... i al meu germà li va tocar doble... quines coses!!) :-))

    ResponElimina
  23. Boníssima la cançó que tens penjada a la pàgina "Human" dels The killers. Has sentit aquesta?
    Spaceman
    http://www.youtube.com/watch?v=qmh_guIlovk

    Molt bon gust!vinga bona nit i tapa't

    ResponElimina
  24. Hi ha dies on semble que en el món només hi som nosaltres.

    Que potser sí que et creues amb gent pel carrer, però sembla com si anèssin dins d'una bombolla aillada i que no et poden veure.

    Que tot, fins hi tot la meteorologia es conspiri per fer-nos veure les coses d'una manera específica.

    No et facis mal XeXu, ja saps que després de la pluja tornarà a lluir un bon sol i segur que en un lloc o altre hi haurá també una persona corrent o caminant o passejant... però sense bombolla, que de ben segur et sabrà veure.

    Petons, XeXu!

    ResponElimina
  25. Hola,
    desitjo que aviat tinguis dons amb qui compartir aquests moments.

    ResponElimina
  26. Doncs res, el dia que surti el refredat a mocar-se! això si surt, que espero que no, eh?
    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  27. Gatot, no vaig dir en cap moment que portessis la contraria per sistema, justament deia que amb arguments com els teus dóna gust que algú doni una opinió que no és 'quanta raó tens!', que també cansa que et diguin que sí a tot com un ximplet. Que m'agrada el diàleg, i estiguem d'acord o no, discutir (en el bon sentit), sempre és un goig. Saps, jo dec ser molt de ciutat (és evident), i m'agrada anar massa pel dret. La metàfora de l'autopista em va molt bé, i sí, tirem endavant, però m'hauré de mirar bé les sortides, perquè és probable que me'n passi més d'una per voler anar massa ràpid.

    Assumpta, llàstima això de la teva germana... Sí, ja recordo que això de les matemàtiques no era el teu fort, no tinc tan bona memòria com tu, però si me la refresquen de seguida em ve al cap. Però no pateixis, que tampoc no eren (ni són) el meu fort. Segur que són càlculs aproximats, hehehe.

    Amiga Judith, els Killers són el grup del moment sens dubte, i no paro de cantar les seves cançons tot el dia. T'asseguro que Spaceman és la cançó que tinc al cap tot el dia, i els amics estan ja cansats de mi, amb el I know I'm fine, but I here those voices at night, sometimes.... Aquí m'has tocat la fibra, m'encanta, de veritat, però gràcies per la recomanació igualment, i per tornar a passar per aquí.

    - assumpta -, m'ha agradat molt aquest comentari, sembla que m'hagis llegit el pensament més que el post. Em fa sentir molt bé quan em sembla que la gent m'entén tant, gràcies per aquestes paraules, aquest cop m'has sabut arribar molt. Si veig algú sense bombolla ja pararé de córrer.

    Gràcies Menta, a veure si és veritat.

    Elur, avui he tornat a temptar la sort, i de moment res. I mira que agafar-me uns dies a la feina per malaltia no estaria malament, eh? Però no, que no hi ha manera. Que no, que és broma, eh, però no cridem el mal temps... mai més ben dit.

    ResponElimina
  28. Buffffff, la recerca de meitats és una tasca esgotadora. Tant com la de córrer...i especialment en vacances o caps de setmana. Proposo una nova ruta i " que la fuerza te acompañe".

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.