dimecres, 1 d’abril de 2009

Lluny del sol

Avui he vist el sol sortint d'un acte públic. Una petita escletxa en un massís de núvols grisos per on s'escapaven els primers raigs que veia en dies. Amb el pas de la tarda s'han anat obrint altres clarianes, però els pensaments que tenia en veure aquells primers raigs no m'han abandonat.

He vist una persona valenta, una persona que s'ha trobat tots els impediments possibles per realitzar un treball, però que tot i així, ha lluitat per aconseguir-ho i se n'ha sortit. I ja no parlo d'impediments tipus pal a les rodes, sinó un munt de circumstàncies vitals que fan molt temptadora la idea d'engegar-ho tot a rodar, de quedar-te com estàs, que et va cada cop millor. Per què emmerdar-se o encaparrar-se a acabar una cosa que probablement et farà poc servei, tot i que després de barallar-t'hi tant temps, sembla que has de fer per obligació? Per què no deixar-ho passar, simplement? Doncs perquè no, perquè hi ha coses que s'han de tancar, que s'han de guardar bé i llençar la clau, perquè una porta oberta sovint fa més mal que bé.

I em miro a mi... i veig que ho he deixat escapar per mil motius, però cap d'ells, al meu entendre, que s'acosti ni de lluny als d'aquesta persona, i ella ha aconseguit superar qualsevol escull, i jo no sóc capaç d'enfrontar-m'hi. N'hauria d'aprendre molt, hauria d'agafar el seu exemple. Però no puc. M'ha superat, i crec que el meu moment ha passat. És irònic que hagi de desistir en aquest moment, però crec que ha arribat l'hora.

Avui no només he vist el sol en les escletxes dels núvols. He vist un sol que ha brillat més fort que qualsevol altre. I demà més.

31 comentaris:

  1. Ara ho has dit demà més, el temps no perdona i si n'has aprés, et servirà, endavant nano.

    ResponElimina
  2. Cada dia el veus el sol Xexu!!! Ets tu!!!!
    Cadascú té el seu ritme i la seva manera de portar les coses, i sí a vegades envegem com ho fan els altres i ens desesperem per la nostra incapacitat en segons què, però no és fàcil aquest segons què. Hi ha moltes coses que hi són carregades, coses que no necessàriament hi estan lligades directament. No és fàcil, però no és impossible. I encara que a algú només li costi un nanosegon i a un mateix mitja hora, no vol dir res. Potser serà més valuosa aquesta mitja hora que tots els nanosegons d'altri.

    Hi ha portes que cal tancar, sí i finestres que s'han d'obrir. Ja ho sé, ja ho sé... sóc tòpica a matar! :P
    i xerro molt i no dic res!

    en fi, solete, una abraçadassa ben forta! i ànims! (que els necessitaràs, que viure a Barna i a sobre fer de pixapins ha de ser tremendu!!!)

    ai Xexu, perdona, eh? se me n'ha anat mlt l'lla, però mira, ho deixo escrit igual. No sólo de haikús vivo yo! juas!

    ResponElimina
  3. Com que no pots? El teu moment no ha passat Xexu! El teu moment començarà tan bon punt ho decideixis tu. Només tu tens la possibilitat de triar. Mira amunt i veuràs com cada dia hi ha una escletxa de sol! :D
    I ja veuràs com en el moment que decideixis començar a mirar amunt aquesta escletxeta s'anirà fent gran i t'anirà agradant! :D

    ResponElimina
  4. xexu...

    m'ha fet gràcia això que dius d'"encaparrar-se a acabar una cosa que probablement et farà poc servei"...

    no sé en què penses quan dius que potser hauries de desistir... però... potser si t'ho plantegesses, així, com quelcom "poc important", "de poc servei", se't faria menys costa amunt i podriess disfrutar-ho, sense que et representés una càrrega fer-ho o no fer-ho.

    de tota manera... penso que també està molt bé vore com surt lo sol, entre escletxes o de ple, i disfrutar-lo, gaudir-lo, tal com expliques al començament... i ser conscient que aquella persona per a tu pot ser un sol... i que tu ets tu, i no "el sol", encara que algunes persones poguéssem pensar que ets "un sol"

    bona nit, xexu

    ResponElimina
  5. I doncs aprendre de la gent valenta... no és això el que s'ha de fer per millorar com a pesones i per ser com volem ser? És així, sempre aprenem de les situacions i de les persones i fins i tot de nosaltres mateixos. I el sol surt cada dia... tens raó.

    ResponElimina
  6. uix!!! que m'és de proper aquest escrit. tb tinc un tema obert-pendent per tancar que em demana esforç, dedicació i temps, xò costa tant quan portes un ritme de vida tan diferent i queda en un segon pla....

    Aquestes persones són molt admirables!!!

    ja ho dius tu, cal tancar portes per obrir-ne de noves!

    ResponElimina
  7. A vegades, llegim l’escrit d’una persona i el cervell s’obre a les nostres pròpies reflexions. A mi em passa moltíssim... en alguns blogs més que en altres, però en general em passa.

    Jo no sé nadar. No en sé... em moro de vergonya de dir-ho però és cert. Quan era petita anava a natació i al segon o tercer dia em va passar un incident, se’m va escapar de les manetes una mena de planxa de color blau, d’uns 40 x 25 cm. i que agafàvem per “anar fent peus” i que em feia sentir molt segura... vaig aixecar la vista i tots els monitors eren fora de la piscina, amb xandall i bambes... i em vaig començar a enfonsar fins que una nena més gran, que ja sabia nadar, em va ajudar a sortir... no hi vaig voler anar més. No hi va haver manera de convèncer-me.

    He vist un munt de vegades competicions amb atletes disminuïts físics, especialment als Paralímpics de Barcelona, que hi anàvem “en directe” i, veure com persones sense cames, sense braços, es tiraven a l’aigua i nedaven... i jo em deia “he de poder, he de poder... un dia podré”

    Fa uns anys -set o vuit- un metge em va dir que m’aniria bé fer natació per les meves articulacions, que no funcionen massa bé... i, amb un rampell de valentia i convenciment, em vaig apuntar al Reus Deportiu... i hi anava, hi semblava que, poc a poc, perdia una mica la por... però no... en un punt concret em vaig encallar vaig deixar d’anar-hi... Copio les teves paraules... ”ella ha aconseguit superar qualsevol escull, i jo no sóc capaç d'enfrontar-m'hi. N'hauria d'aprendre molt, hauria d'agafar el seu exemple. Però no puc.”

    Als cursets de natació hi havia gent molt més gran que jo... i n’aprenien...

    Tot aquest rotllo és per dir que, encara, cada estiu m’ho rumio i hi penso... i al meu pobre marit el tinc esgotat i avorrit de dir-li “a veure, tu em dones la ma...” i desprès “no, és igual, és igual... ves tu, que jo prendré una mica el sol”... i tant bé que m’aniria per la salut!!

    Jo no tinc ni idea de què va el teu cas... no sé si de veritat creus que ha arribat el moment d’abandonar... No sé si aquest “ha arribat l’hora” depèn de tu o no... però... no sé... jo et diria que no ens rendim encara. Potser m’estic equivocant dient-te que ho segueixis intentant... potser és millor que ho deixis... però... i si ho penses una mica més? :-)

    ResponElimina
  8. Mai és tard, Xexu! Creu-me! Mai dels mais és tard...

    Hi ha un tros molt petit d'una cançó que a mi m'ha ajudat sempre i que, despres de llegir això, crec que és maco poder-lo compartir amb tu...

    "Sempre hi ha un tros de cel blau,
    Busca'l bé que tu el trobaràs, oh yeah"

    ResponElimina
  9. El que et volia dir veig que ja t'ho ha dit la Nymnia... Mai és tard! Però és el que penso i per tant t'ho dic.

    I encara una altra cosa, tens temps, hi ha temps, com més va, més temps tens, tenim. Endavant!
    Petons!

    ResponElimina
  10. puc xafar l'ecosensibilitat?

    no et vull ofendre, XeXu... però trobo que com més sembla que "enlluernen" les persones, menys veritat hi ha dins d'elles...

    escepticisme? potser... no em crec res d'això de "qui ha lluitat i se n'ha sortit..."

    la vida, la puta real vida de cada dia... és la que viuen els herois anònims, que sense seguretat... sense feina fixa, sense cultura, sense estudis... estimen els seus i els fan sortir endavant...

    aquests, que no enlluernen ningú, perquè no són exemple de res... per mi, són els que tenen dos collons (i perdoneu el masclisme de la expressió, però em sembla que tots entendreu)

    i són els que haurien de cridar-nos l'atenció...

    ho sento, noi... avui, o no t'he entès... o no veiem el mateix món...

    en tot cas... jo no m'hi capficaria gaire perquè com et deia, i com diuen a castella... "no es oro todo lo que reluce...

    petons i llepades de dia a dia...

    ResponElimina
  11. Però, Gatot... és que jo crec que XeXu està parlant precisament "d'un heroi anònim" que ha sortit endavant.

    Crec que la persona de qui parla no és ningú que es posi a sí mateix per exemple (i que tampoc espera que li posin) sino que és en XeXu qui s'adona de totes les dificultats que ha passat i ha vençut... crec.

    Sigui qui sigui, si ha superat quelcom més que els "pals a les rodes" que tots trobem cada dia, crec que és un bon exemple. I, precisament per això, hauria de servir-nos per animar-nos a no rendir-nos.

    (No sé si és l'hora o què però això de "servir-nos" a "animar-nos" a no "rendir-nos" està bé? em sona molt cacofònic jeje)

    (Sí, sí és tard... la Revi jeje)

    ResponElimina
  12. Renoi. Avui la claves! Suposo que tots tenim portes que un dia cal tancar d'una punyetera vegada i que no trobem la manera o l'empenta de fer-ho.

    ResponElimina
  13. potser la força que manca avui...sera l'empenta de dema
    qui ho sap??
    un besset de sargantana

    ResponElimina
  14. Tots som diferents i a tots ens afecten les circumstàncies de forma diferent, potser de moment no has tingut forces per lluitar contra els gegants, però ningú et diu que demà no les tindràs. I pensa que, de gegants, n'hi ha uns quants !!

    ResponElimina
  15. Mai és tard per superar les dificultats t'han dit, jo també ho penso. També m'agradaria dir-te que a vegades no és bo comparar-se amb els altres -depen de cadascú-, perquè cadascú té un ritme diferent i aquestes comparacions et poden provocar frustacions. El millor és posar-se les pròpies metes i anar-les superant a poc a poc i amb constància. Ànims, doncs, i endavant!

    ResponElimina
  16. Soc partidari sempre de tancar tots els temes per mes ansia que donin , si no el tanques sempre es pot escapar alguna cosa que et sol passar factura .
    I com sempre : la solucio mes bona devant d'un problema sol ser la que més ansia et dona.
    Sempre endevant.........

    ResponElimina
  17. Hola,
    és ben cert que sembla que si no tanques un tema, sembla que sempre més et persegueixi però això ens ho fa el nostre pensament i poder per que son coses a les que hi donem més importància de la que en realitat haurien de tenir.
    No tots som iguals per sort, per tant no has d'asemblar-te a aquesta persona que segons tu, superar qualsevol escull. Això és vist des del teu cantó però per que no et pares a preguntar, que deu de sentir ella envers a la teva forma de veure la vida? Poder t'emportaries una sorpresa.
    I mai, mai pasa el nostre moment i menys en una persona tant jove com tu Xexu. Les coses poden ser més convenients en determinats moments que en altres, això si però sempre hi som a temps, sempre és el nostre moment de...
    Té gràcia que jo et parli d'això, vist els meus darrers escrits, a que si?
    Però precisament es això, jo sóc una persona i les meves circunstàncies i tu n'ets un altre i les teves circuntàncies diferents. No ens pot servir a tots el mateix.
    No deixem mai de mirar amunt per veure el sol, malgrat algún cop ensopeguem amb alguna pedra que no haurem vist, precisament per no tenir mai el cap cot...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. Si el tema et persegueix i et genera conflictes, potser està bé encarar-lo. Que et serveixi o no de res és una excusa. Molt bona i potent, però una excusa.

    Ahir vaig entendre perquè t'és difícil enfornar-t'hi. De debò, ja sé que no en vam parlar, però ho vaig entendre. Si et pica, posa-hi remei o accepta que et pica i algun dia et deixarà de picar.

    La vida es así, la vidaaaa, la vida es así...

    ResponElimina
  19. Tot sempre s'ha de tancar... quan les ferides queden obertes poden sagnar en qualsevol moment. S'ha de tenir tot ben curat perquè res et pugui fer mal!

    Tothom és diferent en la manera de fer i desfer les coses, i per moltes oportunitats rebutjades, ja te'n vindran d'altres... ni pateixis :) El sol sempre surt!!! Un petonet, macu*

    ResponElimina
  20. No sé molt bé a què et refereixes...si el que vols tancar és alguna cosa que ins ara t'ha costat molt potser val la pena que l'acabis...prò de tota manera sembla que al final de l'escrit ho tinguis clar i el sol sigui més lluminós que mai...una reflexió sempre va bé i aquest post ho és.

    ResponElimina
  21. Jo també aprofito per dir (pensar en veu alta), que res s'escapa del tot...mira'm a mi, acabant una carrera que no vaig ser capaç de fer durant 25 anys...i mai és tard...oportunitats? D'altres te n'han de sortir, i qui sap, potser et treus l'espina...

    ResponElimina
  22. quan comencen alguna cosa amb molta il.lusió, convençuts que és el que hem de fer, tot i els esforços que ens pot portar, i sabent que no serà molt útil al final, pot passar que durant el camí, seguim mantenint aquesta idea i decidim arribar fins al final. Però tb pot passar que pel camí, la cosa canvii, i obsessionar-nos i aferrarn-nos a seguir en aquella direcció, ens pot deixar estancats en un camí sense sortida.

    A mi em sembla tan brillant acabar un "treball", com "treballar" la possibilitat de no fer-ho i deixar-ho estar convençuts i sense remordiments. Potser és una mica com allò de "ara no toca", doncs no cal forçar les coses. No sé si m'estic liant molt ni si té sentit el que dic, però en fi. Que de vegades ens obssessinem amb algo, i la importància que té, només és la importància que nosaltres li donem en cada moment. Potser haver aparcat alguna cosa t'està fent brillar en altres aspectes. Va, callo que sí que m'estic liant i més quan tampoc sé molt de què parles. Una abraçada!!! Espero que surti el sol aviat que aquests dies tan grisos s'estan fent massa llargs, inclús en una ciutat tan bonica com barcelona!

    ResponElimina
  23. Tenim tota la vida per aprendre, tot el temps per millorar i tota la capacitat d'admirar la meravella que ens envolta. Voto per això!

    ResponElimina
  24. La frase final és molt bona! Demà més!! Siempre positifo!!

    ResponElimina
  25. Crec que no has de desistir, Xexu, no has de llençar la tovallola. Pots sentir-te cansat, o decepcionat, però si ho deixes plantat, amb la porta oberta, hi podrà entrar qui vulgui. Els fantasmes tornaran perquè no hauràs fet net, els ho poses en safata. No. Has de poder, sé que pots, però et falta alguna cosa, alguna espurna que et faci veure que val la pena lluitar per deixar-ho tot llest, tot tal i com hauria de ser. De res et servirà comparar-te amb una altra persona: som diferents, actuem diferent, pensem diferent, vivim diferent. Tens el teu propi ritme i el teu tarannà, i precisament no volem que deixis de ser com ets. Crec que ets lliutador, defenses el que vols i que creus que és important per a tu, i has de ser fidel a les teves conviccions. Si creus que és necessari tancar amb pany i clau, fes-ho per tu mateix. No deixs d'intentar-ho.

    I ara que arriba la primavera, potser els teus núvols s'esvaeixen i deixen passar petits raigs de sol.. i així mica en mica, fins que un cel blau lluent i el teu sol magnífic ens acabi enlluernant a tots. :)

    ResponElimina
  26. doncs jo no he acabat d´entendre el post..(darrerament les meves dificultats per a concentrar-me les veig disminuides....) però em quedo amb la teva frase: ""hi ha coses que s´han de tancar perque una porta oberta sovint fa més mal que bé"". ara bé, no estic tant d´acord amb la teva idea de tancar aquestes portes.

    per a mi tancar portes també significa deixar passar o deixar escapar quelcom que fa mal i que no deixa avançar, fer les paus amb allò que d´alguna manera ens ""Corrou"" i deixar-ho escapar per tal de poder començar de nou i poder avançar. de vegades estem tant capficats en alguna cosa que no veiem o no volem veure que desprès d´allò hi han portes molt més interessants. perquè no obrir-les ? no es cap fracàs tancar una porta o deixar-la passar per encarar-te cap a una altra porta.

    pd. no se si m´he explicat. però ja t´´ he dit que no se si el post es a nivell laboral, personal, etc..

    ResponElimina
  27. No ets tu.

    No cal que et digui que tens el meu suport en qualsevol de les decisions que prenguis, i ningú no et negarà que aquesta cosa és probablement més simbòlica, que no pas important (desenganyem-nos). Però no puc evitar confessar-te que el Xexu que jo conec (o crec conèixer) s'acosta més al "Doncs perquè no, perquè hi ha coses que s'han de tancar", que no pas al "M'ha superat, i crec que el meu moment ha passat".

    ...

    ResponElimina
  28. Coi sí que vaig tard...
    He gaudit de la lectura del post i dels comentaris i ara hauré de tornar a llegir el text perquè no estic segur de si ho he pillat...
    De tota manera, essent les 23:37 hores de divendres, imagino que aquest "demà més" de dimecres era una manera de parlar.
    Però, don't give up!

    ResponElimina
  29. Moltes gràcies a tothom pels vostres comentaris. Em permetreu que avui no us contesti individualment, m'heu dit moltes coses, algunes encertades i d'altres no tant. És un tema amb el que em sento massa a gust, i per ara prefereixo no parlar-ne més. Només dir-li a en Gatot que la persona de la que parlava no és cap heroi ni es té res cregut, és una lluitadora, com diu l'Assumpta, i tot i que per nosaltres és tot un exemple a seguir, ella no ho ha pretès mai. Per no dir que és una molt bona amiga.

    Gràcies altre cop a tots.

    ResponElimina
  30. Potser de vegades no veiem el sol, però de ben segur que hi és per damunt de tot.
    Ara que sóm a la primavera, podem dir allò de "Cada flor és una petita il·lusió i cada dia una nova esperança".
    Mai és tard per a res que desitjem realment. Potser només cal esperar el moment oportú.
    Però sigui com sigui, subscric el que tu dius: Demà, més !!!
    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.