dimecres, 22 d’abril de 2009

El somriure inicial

No sóc una persona excessivament agradable en el primer contacte. Suposo que sempre poso un posat força seriós que de bon inici tira la gent una mica enrere. Però ja no és això. És molt agradable la gent que saluda amb un somriure als llavis, quan la veus per primer cop aquell dia, o quan te la creues pels passadissos, o pel carrer. No parlem de gent amb la que et pararàs a parlar, encara que també, quan et creues amb algú i et saluda amb un somriure, t'il·lumina una mica el dia. Però m'adono que jo no ho faig. M'ho he estat dient darrerament, si m'agrada tant que m'ho facin, per què no fer-ho jo també; però no em surt. Solc saludar amb una ganyota, o amb un aixecament de celles, però amb el posat seriós que sembla que em caracteritza. No sé si és la temporada, però no tinc consciència d'haver anat regalant somriures mai, i mira que m'agradaria fer-ho. Tenir la sensació d'estar alegrant el dia a algú ja és en si prou agradable.

29 comentaris:

  1. El meu marit tampoc ho fa... a mi em sap greu perquè molta gent que no el coneix bé, a primera vista es pensen que és esquerp o antipàtic... i no ho és... és bastant tímid i introvertit... però moltes de les coses que tu dius que fas també les fa ell... va seriós pel carrer, a vegades dissimula com si no hagués conegut a algú per no haver d’aturar-se a parlar...

    Jo faig just al contrari, sempre miro de somriure... o quasi sempre. M’agrada fer-ho i, de fet no em costa, em surt sol... A vegades pel carrer dic “adéu” a persones que tan sols conec de vista, de moltes vegades que ens hem creuat...

    A casa, qui més va a comprar és el meu marit... jo no puc portar massa pes, així que ell va molt a Mercadona... si la compra és petita hi vaig jo, però ell molt més sovint: aigua, llet, detergents...
    Un dia hi varem anar tots dos i, al moment de pagar, la caixera em va saludar a mi... jeje... en sortir em diu “Jo vinc tot sovint i a mi no em saluden pas mai” i jo li vaig dir “Però tu, que li somrius? Li dones les gràcies si t’obre una bossa? Que li dius adéu o bona tarda quan marxes?”.

    Però no hi ha res a fer... La gent seguirà pensant que és esquerp... i a mi em sap greu, perquè no ho és gens ni mica d’esquerp... només s’ha de saber aixecar aquesta capa de “timid introvertit” i a sota hi ha una home carinyos, dolç, simpàtic, amb un bon sentit de l’humor, com el que més...

    Doncs potser a tu et passa quelcom semblant... si vols, prova tu mateix de treure’t aquesta “capa”... somriu cada dia a “una” persona més que el dia anterior. Demà comences: una, divendres: dues, dissabte: tres... Ja veuràs que t’agradarà!! :-)

    ResponElimina
  2. suposo que és cosa del caràcter de cadascú a mi també em costa bastant, especialment amb gent que no em ve ni em va.

    Amb la gent que m'estimo és diferent.

    ResponElimina
  3. Suposo que si som més seriosos ens surt així i no hi podem fer res, però això no és dolent, a part, crec que molts es perden el teu somriure, tens un bon cor i això es nota a la cara, però és el posat, què hi farem, segur que alegres a més d'un eh, a cuidar-se XeXu.

    ResponElimina
  4. Doncs a mi em sembla un raonament inqüestionable això de "si a mi m'agrada... per què no fer-ho jo també?" jo també era una mica massa seriosa abans, però amb els anys m'he anat convertint en riallera i és genial. La gent em parla més que abans (com diu l'Assumpta) em somriu més que abans, em recorda més que abans i això dóna bon rotllo. A vegades somric per mi mateixa mentre camino, pensant les meves coses i la gent que vénen de cara i no conec de res em tornen igualment el somriure. Jo crec que somriure augmenta la salut mental. O sigui que tot és posar-s'hi. Aprofita per començar algun dia d'aquells més lluminosos que tot et somriu més i queestàs content i comença a practicar ...

    ResponElimina
  5. Això, com han dit, és el caràcter de cadascú. No vol dir ser més o menys bona persona. Suposo que es pot intentar canviar, tot i que costa quan és un tret bastant arrelat. A mi de vegades amb un somriure també m'han alegrat el dia.

    ResponElimina
  6. Depèn del caràcter de cadascú...però està clar que una persona que d'entrada et somriu et crea una confiança, una comoditat...la qual cosa no passa amb un posat seriós. De tota manera amb els anys he aprés a esperar a veure què hi ha al darrere d'un posat simpàtic o d'un posat seriós...sempre hi ha sorpreses!!!

    ResponElimina
  7. no se.. cadascú es com es.. hi ha gent més expresiva, gent menys expresiva.. hi ha gent que et cau bé a primer cop de vista, gent que et cau estúpida... no se. jo continuaria essent com soc ja que les coses forçades o per imperatiu no crec que siguin positives. res, salut

    ResponElimina
  8. no hi ha res pitjor que les postures obligades , o sigui que continua sent tu mateix

    ResponElimina
  9. Ja que te n'has adonat i t'ho qüestiones, només cal posar-ho en pràctica. :-)))

    Una vegada vaig llegir no sé on que quan es contesta una trucada telefònica si somrius l'altre persona ho arriba a notar i saps, miro de fer-ho sempre. És més agradable, no?

    Jo, si no vaig capficada per alguna cosa, també acostumo a somriure sempre quan saludo alguna persona. Val la pena!
    Bona nit!

    ResponElimina
  10. Jo sóc de les que somriu sempre... Feliç diada de Sant Jordi 2009

    ResponElimina
  11. molt millor una bona ganyota que un somriure fals. I mira, a mi la gent que d'entrada és més aviat seria, solen caure'm, d'entrada, més aviat bé. I suposo que sempre és millor començar seriosos i acabar somrient, que no pas el contrari...

    ResponElimina
  12. Acabes el post dient "Tenir la sensació d'estar alegrant el dia a algú ja és en si prou agradable", i que per això sol ja val la pena repartir somriures. És cert, hi estic d'acord. Però és que encara hi ha una altra raó (potser fins i tot més poderosa!) per somriure: alegra el dia a qui ho fa!

    Moltes vegades, sense proposar-m'ho, em surt un somriure encara més evident quan tinc al davant una persona antipàtica, esquerpa o excessivament seriosa. M'encanta! Penso que no costa res fer-li veure que la vida dóna motius per somriure continuament!

    ResponElimina
  13. Tu mateix m'ho vas dir: per expressar felicitat, un somriure. Però cal que sigui sincer. Per a tu potser és més sincera la ganyota o les celles arrufades. El que compta és el sentiment. Per si se t'encomana aquí te'n deixo un :) Bona nit.

    ResponElimina
  14. Ja anem 4-0!!! Ho sento però no m'en puc estar jejeje
    Demà segur que vas repartint somriures :-)))
    I pensar que el MARCA parlava de "canguelo a can Barça" juassss juassss

    ResponElimina
  15. Quan ens adonem de les coses que podem o ens agradaria canviar de nosaltres només cal posar-les a la pràctica. Costa fer canvis però petites modificacions crec que valen la pena!
    Bona Diada!!!!

    ResponElimina
  16. Si en tens ganes somriu i sinó un altre dia serà.La gent que t' aprecia et valorarà igual amb un somriure que amb una ganyota.Una abraçada.

    ResponElimina
  17. si que és cert que un somriure il·lumina, xò si no surt, no surt. No cal donar-hi voltes. l'important és saludar i ser educat. Ja sortiran els somriures quan calguin.

    No déies que eres molt pallasso? doncs llavors déu ser que reserves els somriures per qui els mereixi de debó, debó...

    Jo, que més aviat sóc seria, que les preocupacions sempre m'acompanyen, diuen que sempre vaig somrient a la gent. I no en sóc gens conscient.

    Malgrat tot el dit, crec que un somriure inicial no defineix la persona.

    ResponElimina
  18. Ja saps que diuen "somriu, prova-ho, és contagiós !!" Potser t'acabaran contagiant, qui sap !!

    ResponElimina
  19. Molt molt mal :) T'has de posar davant de l'espill i practicar.
    Tinc una persona a la familia que lo seu saludo és una ganyota, si el coneixes al final veus que és la seua manera de saludar, però de vegades molesta. Ara ja el coneixem i si ens fa una ganyota ja és molt!
    I provar a fer una ganyota així amb un mig somriure ;)
    Qué tingues una bona diada!

    ResponElimina
  20. Jo sempre somric i, de fet, m'agradaria no fer-ho tant, perquè hi ha persones que no es mereixen un somriure, et fan sentir una mcia estúpides, i el somriure és perdut. Ves per on, jo tinc el problema contrari... si vols podem fer un intercanvi, jo et deixo els meus somriures perduts i tu em passes alguna cara seria, però de ganyotes no en vull cap, eh?! que fan sortir arrugues i una ja té edat de cuidar-se!

    ResponElimina
  21. Recordo que en un curs de comunicació que vaig fer a l'empresa, el professor ens va dir que provéssim de fer una cosa: al metro o a l'autobús, li dediquéssim un somriure a la primera persona que ens mirés. No he estat capaç de fer-ho...

    M'identifico una mica amb tu, XeXu!

    ResponElimina
  22. doncs és una pena que no somrigues més però també està bé que en sigues conscient i si trobes que s'ha de canviar alguna cosa poder posar-li remei. De totes maneres, si el somriure arriba a la segona i no a la primera segur que també serà benvingut. Jo somric molt. Te n'envie un, ale :)

    ResponElimina
  23. Quan vaig pel carrer hi ha molta gent que es pensa que vaig cabrejada pels 'puestus', de tan seriosa i emmurriada que vaig. El que passa però és que si hi ha massa llum, em molesta tant que si no faig ganyotes no me'n surto i a vegades vaig tant reconcentrada en els meus pensaments que sóc capaç de passar pel costat d'algú conegut i no veure'l. Llavors em diuen 'ep! on vas tan estirada i tan xula, que no coneixes ningú?'
    Però quan trobo a algú procuro somriure sempre. De fet m'agrada somriure i a vegades quan m'adono de que vaig pel carrer amb cara de restrenyida, penso en qualsevol cosa agradable i somric i relaxo tots els músculs del rostre... i encara somric més quan veig que la gent em mira com dient 'què fa aquesta loca rient sola?' ...
    Fes cas a l'Assumpta! de mica en mica i si no surt, doncs no surt, que una cosa és ser simpàtic de mena i l'altre hipòcrita i tu d'això segon no en tens ben res!!!
    Un somriure ben ample per tu, Xexu!!!!!
    Bon divendres!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  24. Això es el que em diu el meu company de mi, tan dolça per dins i tan seriosa per fora... però amb els anys he apres a fer mes somriures, a repartir-ne perquè son tan bonics de rebre...

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, i per les vostres recomanacions per aprendre a somriure. Tot i que no sé si me'n sortiré, ho hauré de provar.

    Assumpta, el teu marit i jo tenim moltes coses en comú, pel que sembla. De manera que em cauria bé, hehehe. Bé, no és que jo em caigui especialment bé a mi mateix, però si conec algú com jo, com a mínim em fa gràcia. Ja intento treure'm aquesta capa, però no és fàcil, i a més, no vull que sembli forçat el somriure, i quan en faig jo mateix me'l noto forçat. No sé com em veuran els altres, espero que millor. Ei, però fora d'això, jo també puc ser molt agradable, eh?

    Jordi Casanovas, el teu comentari em fa pensar que jo sempre he passat molt de la gent que ni em va ni em ve, i que pretendre ser simpàtic amb ells potser va contra la meva natura. Naturalment, amb els que m'estimo, somriures i el que faci falta.

    Cesc, gràcies pel que dius. Suposo que agrado més a la segona impressió. Quan algú em coneix una mica la cosa millora. Però és clar, algú que veus molt seriós potser costa entrar-li i veure què hi ha sota.

    Carme, jo crec també que l'estat mental afecta al somriure. És una mena de peix que es mossega la cua. Si estàs bé, somriuràs més, i llavors estaràs millor. Jo m'ho noto. De vegades perdo el somriure amb els meus amics, estem junts i no estic rialler i tan actiu com de costum. I sé que és mal senyal. Evidentment, ells també se n'adonen, ditxosos amics que em coneixen tan bé! Hehehe. Hauré de practicar, realment, voler pels altres el que m'agrada a mi ja és un bon motiu.

    P-CFACSBC2V, això és el que pensava, que va més a maneres de ser que a posar-hi voluntat. Segur que es pot millorar, o si s'està més content es farà més, però si no surt no surt, tu.

    Kweilan, el tema de què hi ha darrere d'un primer posat donaria per un mil·lió de posts, de fet, algun n'he fet alguna vegada sobre que les aparences enganyen, i això és tant per bé com per mal. I perquè no, encara que no et rebi amb un somriure, rere un posat seriós hi pot haver una persona meravellosa, oi?

    Aina, per fer-ho forçat , millor no ho faig, això està clar. El tema és si és possible, i si algun cop podria mostrar un somriure sincer en trobar-me algú. Això faria que seguís sent qui sóc. Però si no és sincer, millor plegar i seguir com estem.

    Garbi24, sempre intento ser jo mateix. Com deia per aquí, si el somriure és sincer mantens la identitat, però si l'has de forçar, pleguem!

    Rita, quina sort, ets una persona que vas alegrant el dia a la gent. Ja en fas pinta. Però això del telèfon si que em sorprèn. Jo somric quan estic content de parlar amb qui parlo. Però no veig com l'altra persona ho pot notar.

    Menta, doncs continua així!

    Robeta, tu ho has dit millor del que jo podria explicar-ho. A més, un posat seriós o pensatiu indica que hi ha misteris dins que es poden descobrir, convida a investigar més què hi ha sota aquesta primera capa.

    Ferran, i no has trobat a ningú que això que fas s'ho prengui com una provocació? Hi ha gent que se sento ofesa si els fas coses d'aquestes. De vegades les lliçons que volem donar no arriben. Si algú somriu es pot interpretar com que ja està content, i no té per què ser així. Potser és la seva manera de fer, però en realitat té un mal dia. Creus que això és possible? Tothom té cabòries, però fer com si res i anar repartint somriures quan te'n passa alguna, no ho veig massa clar. Però bé, si pots alegrar algú, o a tu mateix, val la pena.

    Gràcies Fada. És cert que t'ho vaig dir. No crec que senti més sinceres les ganyotes, però és el que em surt, i poc hi puc fer.

    Joana, no crec que sigui fàcil, però almenys es pot provar.

    Judith, la gent que m'aprecia segur que em valorarà igual, però parlava d'aquell somriure que et fa algú que no coneixes massa, però que et creues cada dia, i que t'alegra una miqueta, tot i que no sembli res important, però et deixa molt bé. Ja sé quina és la gent important, però és d'agrair, oi?

    Rits, sí que sóc pallasso, però ja he dit alguna altra vegada que el primer contacte em costa força. Després tot millora, i puc ser molt de la broma si em sento còmode amb la gent. O puc ser força destraler si no em sento còmode. Si tu reparteixes somriures i ni te n'adones, és que et surt de dins. I això és al que em referia. Però és clar, això pot no definir a una persona, però si només n'esperes això, aquest somriure que tant alegra, doncs és molt d'agrair.

    Carqui, ho puc provar, però si sembla un somriure fals millor deixar-ho estar.

    Bajo, si practico davant del mirall acabo fent moneries, que em conec. Això és temàtica per un bon post, les ximpleries que arribem a fer davant del mirall quan estem sols. Podria sortir cada cosa... Però bé, et diré que jo dec millorar al segon contacte. De principi suposo que no entro tan ràpid com altres, però després tot va millor.

    Teràpia Txari, teràpia. La gent que no es mereix el somriure, que la coneixes i ho saps bé, una girada de cara els escau més. I això s'ha d'aprendre a fer. I mira, a mi em surt natural, ves per on. Si poguéssim bescanviar aquestes coses ja faríem negocis tu i jo...

    Jordi, si algú em fa això al metro, que se li notarà que és forçat, pensaré que és un psicòpata, hehehe. Així que millor que no ho provis, no fos cas que avisin els de seguretat.

    Elur, suposo que no cal que et digui que m'identifico totalment amb el primer paràgraf del comentari. Jo també vaig sovint capficat i no acabo veient el que em passa pel voltant. D'altres cops em faig el cec, també t'ho dic. Ja no tant pel sol, però també, que no m'agrada massa tanta claror, tot i que no tinc els ulls tan clars com això, potser tu sí. I això de riure sol... bé, tampoc no negaré que de vegades m'agafa. Fa la impressió que aquestes coses només li passen a un mateix, però no, suposo que a tothom li agafa un atac de riure en algun moment inesperat, per qualsevol ximpleria que pensa. I no és maco això? A riure home, i a qui no li agradi que no miri. Al final hauré de practicar els somriures tant que m'ho demaneu.

    Cèlia, totalment cert, com deia al post. És tan maco rebre un somriure que sembla molt egoista quedar-se els nostres per nosaltres mateixos. Haurem d'aprendre a compartir-los. Bé, tu ja n'has après, a veure si et segueixo.

    ResponElimina
  26. M'encantra somriure i saludar la gent que conec i la que no. Tot és perdre la vergonya.
    :-)

    ResponElimina
  27. Ulls clars? no pas! color marró. El que tinc és fotofòbia... alguna tara havia de tenir, no? jejeje

    Bona nit! ;*)

    ResponElimina
  28. Un somriure sempre és molt agradable, sempre. Però també cadascú és com és. Hi ha dies o temporades bones i altres de més dolentes. Potser les persones que no somriuen però, tenen un altre encant que els caracteritza i que cal cercar, el que pot ser fa a la persona en qüestió algú més misteriós i qui sap si interessant :)

    ResponElimina
  29. Doncs a mi em sembla que sóc d'aquestes persones que saluden quasi sempre amb un "hola" enganxat a un somriure. Potser és simplement per cortesia, a la feina solc saludar sempre a les meves companyes cada vegada que ens creuem per algun passadís, encara que l'hagi vist mil vegades durant aquell dia. Però més enllà de l'educació hi ha el tarannà, el caràcter i també el tipus de relació que tinguis amb la gent a qui saludes.
    Potser tu no saludes amb un somriure però saludes, i potser el teu guinyar d'ulls o aixecament de celles és per l'altre persona el regal que suposa per tu un somriure aliè. Estic segura que la gent que et coneix sap interpretar perfectament la teva manca de somriures inicials, i la resta... doncs que tingui una mica de paciència! jejeje
    una reflexió interessant!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.