dissabte, 4 d’abril de 2009

Cantar

Canto fatal. Això és una cosa que penso jo, i molta gent de si mateix, però el millor que es pot fer és acceptar-ho, i no avergonyir-se'n. Sobretot perquè m'encanta cantar. Em passo el dia cantussejant les cançons que sonen per la ràdio, que a força d'anar-les escoltant, les vas aprenent, i si m'hagués d'avergonyir, malament aniríem.

Noto que darrerament no estic massa receptiu amb la música, i això no m'agrada. Em sembla que m'estic perdent coses que la gent que m'envolta gaudeixen, però bé, ja m'hi posaré. Però això no m'impedeix seguir cantant, i ahir a la nit ens en vam fer un tip. Perquè sí, perquè ens sortia, i la veritat és que a mi no m'agrada fer-me veure, ni molestar a ningú, però estem agafant el perillós costum de cantar als llocs on sopem, o pel carrer. Res de llocs elegants, eh, però suposo que això abans no ho hagués fet. El fet de trobar còmplices fa que em senti més confiat i que cantar es converteixi en un plaer. I la veritat és que és un goig. Així que si veieu uns bojos cantant Coldplay o Antònia Font, potser som nosaltres.

No sé si, com diuen, cantar espanta els mals, però com a mínim, passes una bona estona.

31 comentaris:

  1. Pel que expliques no es tracta només del fet de cantar sinó de compartir moments especials amb persones estimades. Aquests instants, es faci el que es faci, no es paguen ni amb tot l'or del món.
    Puc entendre el que descrius i en part em sento partícep d'aquest sentiment perquè estar amb una colla d'amics i riure, cantar o fer el boig, sentir-se part d'alguna cosa, establir complicitats, bromes i anècdotes a acumular i recordar... tot això és el que espanta les penes.
    Segur que deveu fer la vostra fila, però lluny de donar el cante estic segura que la vostra unió desperta més d'una enveja sana a ulls observadors!
    Una abraçada mooolt gran i a seguir cantant amb companyia XeXu... que segur que no ho fas tant malament com dius! jeje

    ResponElimina
  2. M'ha enCANTAT llegir aquest post, XeXu!

    Vol dir moltes coses més de les que realment dius i veig que la iruNa les ha captades molt i molt bé. Jo també he pensat en això, en la colla, els amics, la complicitat que s'estableix, la confiança de fer-ho, encara que no es faci prou bé.

    Vull imaginar-te sempre així, XeXu, cantant i content. Vinga, que m'estovo...
    Petons, guapu!

    ResponElimina
  3. Amb Antònia Font encara et seguiria però amb Coldplay, tot i que les conec no en sé cap.
    Pel que fa a la receptivitat musical, no busquis el que ja coneixes, escolta les noves músiques amb les orelles el més verges possibles. Has provat d'anar a un concert d'un grup o músic sense coneixe'l prèviament?

    ResponElimina
  4. De ben segur que aquests moments únics et quedaran registrats per sempre més en el calaix de la memòria. Temps de riure, de cantar, de compartir, de viure !
    I si no cantes bé, tranquil! és primavera hi ningú s'adonarà si plou una mica més! je,je
    Petonssss!

    ResponElimina
  5. "Qui canta el seu mal espanta!" jejeje!

    A mi també m'encanta cantar quan puc. No canto massa bé tampoc, però bé, almenys sovint pillo el to que ja és molt, jajaja! Doncs bé, m'agrada dutxar-me i escoltar musica i cantar, llevar-me cantant, caminar amb música i se m'escapa cantar... I les cançons sovint marquen una mica l'estat d'ànim! És curios! I en certa manera, també és molt maco!

    ResponElimina
  6. ei, q divertit!!! es genial quan tajuntes quatre arreplegats i fas coses així... a mi tb m'encanta!!! sentiment de grup, de ser membre d'alguna cosa indestructible que durarà segles... o només fins q sesvaeixi l'efecte del darrer martini, qui sap... ;)
    tan es, el q compta és q vius moments fantastics i irrepetibles...
    m'encanta fer disbarats d'aquests, i em dona mooolt bon rotllo quan veig que algú ho fa en grup.

    a mi magrada cantar, i per ara, no se nha queixat ningu, pero no canto massa, ara, nomes al cotxe, pero a la meva epoca de parvulista, cantava als nens continuament, cada rutina tenia la seva cançó...
    (bé, de fet sí q canto, ahir a la tarda a la biblio em van dir per tres vegades, si per favor podia cantar més fluixet... :S)

    ResponElimina
  7. (per cantar, ma pido la norah jones o la katie melua) ;)

    ResponElimina
  8. Així que eres tu qui em va despertar ahir, a quarts de dues de la matinada, amb aquella serenata?? XeXu, gamberruuuuu!!

    ResponElimina
  9. i els Antònia Font els canteu amb l'accent mallorquí??? això demana nivell, eh!!!je, je...
    Estic completament d'acord amb el que t'ha dit la iruNa, cantar amb els amics senyal que us ho passeu d'allò mé bé i que us sentiu molt a gust!

    i si tens ganes de cantar tb vol dir que estàs content!!

    jo tb canto fatal! ni al sing star poso les notes a lloc!!!!

    ResponElimina
  10. Ja t'imagino cantant a ple pulmó cançons de les de radio flaixbac! jajaja!!! Per favor una entrada en mode videoblog ja! jo vull veure-ho! xD

    ResponElimina
  11. m´encanta cold play!! bueno.. benvingut al club. jo tampoc se cantar pero ho faig al cotxe quant vaig sola. em relaxa. si vaig acompanyada como que no, que emfa vergonya..

    ResponElimina
  12. que xulo! m'encanta que t'agrade cantar així! :)

    ResponElimina
  13. volem Sol per aquests dies de festa , si us plau!

    ResponElimina
  14. Jo sí que crec que cantar espanta els mals... al menys a mi em funciona :-)

    Si algun dia vaig per Barcelona i veig un grup cantant pel carrer o en alguna cafeteria, que m’hi podré apuntar? és que a mi també m’agrada molt cantar i no ho faig pas fatal, no, jajaja... res de l’altre món tampoc, però em defenso prou bé :-))

    ResponElimina
  15. Això és genial :) no tots cantem bé, i ens n'avergonyim com tu dius, però començar a cantar una cançó especial com la dels grups que anomenes et fan oblidar les coses de la vida que no sempre causen ben estar, per tant, a cantar s'ha dit :)

    ResponElimina
  16. Ui, a mi cantar havent-hi altra gent pel voltant em fa vergonyota, excepte en moments d'eufòria etílico-col·lectiva al pub o en concerts. Canto bastant malament, i a part la meva veu no m'acaba d'agradar i… ves, em fa vergonya. Imagina't, que vaig aprendre a tocar la guitarra per poder-me estalviar moments de cantar!

    Però res, que quan cantes et pots arribar a sentir molt i molt bé, amb això et dono la raó! Saluts, xexu!

    ResponElimina
  17. Jo només canto a casa o al cotxe i no perquè no m'agradi sinó per dues raons: canto de pena i sóc vergonyosa. Una i altra juntes... ja t'ho imagines!
    Si tens amics, prou amics amb qui no et faci vergonya i t'ho passes de conya, segueix cultivant les amistats d'aquesta manera i ha disfrutar!

    ResponElimina
  18. No plou, o sigui que tan malament no ho deus fer :P
    Canto fatal, però mira, m'agrada cantar també, tot i que últimament ja no trobo temps per posar música i cantar-la. I no és que no en tingui ganes!

    I no et preocupis gaire, ja saps que la música és un estat d'ànim, o sigui que ja recuperaràs el que dius que t'estàs perdent ;)

    ResponElimina
  19. Deixar-se anar es lo millor.. si us ve de gust cantar, perque no ?
    Ademés es super divertit i amb companyia més, jeje..
    Es com anar al karaoke.. que a vegades desafinem un munt, pero tant se val...? jejeje
    A divertirseeee
    :)

    ResponElimina
  20. Ahir vaig llegir el teu post però no vaig tenir temps de deixar-te un comentari i avui a l'hora del vermut a la taula del costat hi havia dos nois que cantaven...i me'ls he mirat pensant en el teu post...o potser eres tu!!

    ResponElimina
  21. Trobo a faltar el bar, però sobretot a tu. El Bona nit és l'únic blog que segueixo llegint de forma gairebé regular (els diumenges em repasso la teva setmana, i el PostSecret, te'l recomano) realment em sap molt de greu haver abandonat fins i tot Personatges itinerants (i això que vaig dir que no ho faria...)
    Vaig marxar perquè no estava en un bon moment, i ara no torno perquè estic en un bon moment. Paradòjicament, no em surten poemes. Fa moltíssim que no escric res (i em sento molt malament per això) Pot ser que m'hagi assecat? Que ja no quedi res dins meu?
    Des que vaig tancar el Bar no he sentit res més per cap noi... la veritat és que el dia que el vaig tancar vaig estar a punt de suicidar-me (si, sé que és una bogeria, però vaig estar a punt de fer-ho) i per el mateix de sempre: amor no correspost. En aquell moment estava il·lustrant uns poemes meus que havia unit en un recull i tenia intenció de publicar-los sota el nom d'Amantes Amentes, o com a mínim, potser exposar-ho, ja que eren làmines grans, rollo quadre... Però en tenir el gran fiasco amb aquell noi (que, a més, al cap de dos dies va desaparèixer totalment de la meva vida i ja no n'he sapigut res més) no em vaig sentir amb forces de continuar el recull.
    Jo si que canto. Cantava en un grup, cantava en un cor de gospel, canto tot el dia, i l'altre dia vaig anar a fer un càsting per un musical. No sé per què t'ho explico, suposo que per trobar alguna connexió entre el comentari i el post.
    Parlant de connexions, m'hauria agradat conèixe't. Reconec que durant un temps m'agradaves, anava a casa pensant en el teu blog, que si a veure si m'havies deixat un comentari, que si no se què... Vas ser molt important per a mi. Fantasiejava amb el moment en què ens veuriem per primer cop, ens enamoraríem, ens imaginava en algun bar de veritat, fent un cafè... Sento molt dir-ho, però quan vas deixar-ho amb la teva parella em vaig alegrar una mica. Estava trista perquè realment no volia que tu estiguéssis malament... Però mai vaig escriure cap poesia d'amor per a tu. De tant en tant pensava que tu en llegies alguna i fantasejaves que l'havia escrita per a tu... Però bé, aquesta etapa em va passar.
    Sento molt no haver-hi estat el dia del 2n aniversari del Bona nit. He llegit el post, m'hi he llegit el nom, i he tingut ganes de donar senyals de vida, potser com a regal o simplement per recordar-te que sóc aquí pel que faci falta.
    Estic a punt d'acabar Batxillerat i l'any que ve estudiaré a l'Autònoma Comunicació Audiovisual, i a les tardes faré teatre (com sempre). Espero poder tornar al cor de gospel realment en tinc moltes ganes. Per fi la setmana passada vaig anar a buscar la moto al taller (clavada de 350€). Espero recuperar els diners venent els calendaris que encara corren per casa. Al final no farem viatge de fi de curs ni res (en principi) i tampoc me n'aniré a les Barbados, però potser obro un xiringuito a la platja de Canet -encara no ho sé. Potser demà passat marxo uns dies a Londres. Ah, cada dia només llevar-me faig 40 abdominals i en una setmana m'he aprimat un kilo! Encara en peso 61 però d'aquí a un temps ja estaré bé. Se'n diu operació bikini.
    T'explico tot això perquè amb les poesies sempre he mostrar el costat més bucòlic, apassionat, rabiós i enamoradís de la meva personalitat, però en realitat tinc moltes més facetes. No massa més, però sempre m'he preguntat quina idea tenies de mi.
    M'agradaria poder dir t'estimo. A tu, a qui fos, però que fos de veritat. I no puc. No estimo. No estimo? No ho sé.

    Potser d'aquí a un temps torno. Tinc ganes de veure't,

    Tati

    ResponElimina
  22. a mi també m'agrada cantar... i també ho faig prou malament!! ;-)
    I és molt més que sentir la música i integrar-te dins la melodia... és despullar-te, ser tu mateix i mostrar-te com a tal. Que si et ve de gust fer alguna cosa l fas, sense manies. I fer-ho acompanyat ja és compartir molt més, ser una pinya, convertir-vos en un. I aquests acaben sent els millors moments a recordar.

    Petonets i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  23. Si home, sí... tu canta tot el que et vingui de gust... i si pots perdre el sentit del ridícul molt millor...
    Jo ho faig, a vegades, davant quines situacions em sento com una criatura...ja,ja,ja
    I ho divertit, que és????

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies a tots els que heu comentat aquest post. Ja veig que no sóc l'únic a qui agrada cantar, però a més, m'agrada veure com alguns heu trobat algunes explicacions al per què de sentir-se tan còmode fent això que pot fer tanta vergonya. M'han agradat molt els vostres comentaris.

    iruNa, el primer comentari, i com la claves! És cert, amb algunes persones em poso a cantar, ens mirem, i el sentiment és tan gran que sabem que hi ha un lligam increïble. Crec que és això el que ens fa perdre la vergonya, què més dóna el que pensin els altres, si nosaltres estem aquí, connectats d'aquesta manera? És un moment més íntim del que pugui semblar. Ara, això de despertar enveges ja no ho veig tan clar. Més aviat penso que ens veuran com uns frikis, però a qui li importa? A més, cantem Coldplay, això ja té un valor, oi? ;)

    Rita, la complicitat és el millor, se'ns dubte. Ens divertim, i molts cops intentem interpretar les cançons, i juguem amb les lletres... ja saps de què parlo, això és amistat.

    Jordi Casanovas, sóc especialet amb aquestes coses. No m'agrada especialment anar de concert, i per anar-hi he de conèixer el repertori una mica, si no, ni se'm passa pel cap. Ja sé que sóc molt ranci, però mira, tampoc no m'agrada anar al cinema sol, i mira que hi ha gent que en gaudeix. La receptivitat ja tornarà, n'estic segur.

    - assumpta -, em declaro innocent respecte les pluges de la setmana passada, jo em vaig posar a cantar cap a finals, eh? Això no vol dir que canti bé, eh, és que ja ni el temps em fa cas de tant malament que ho faig.

    Nymnia, les cançons i la música en general marquen moooolt l'estat d'ànim! Hi ha cançons que hi ha dies que és millor no escoltar, i en canvi el cos te'n demana unes altres. Funciona així, i és una de les màgies de la música. A mi també m'encanta escoltar música mentre em dutxo, però canto mentalment, que si no m'entra aigua a la boca!

    Montse, hi ha moltes coses que demostren el bon rotllo que hi ha en un grup, i aquesta en pot ser una, fer coses que no són habituals, però de les que ningú s'avergonyeix. Si ho fem tots, és possible. Amb els meus, he de reconèixer que els cantaires som bàsicament 2, però els altres se'ns uneixen sovint també, però ha de ser alguna cosa que tots sapiguem, i això ja no és tan fàcil. Però vigila, potser dóna bon rotllo veure un grup com ho fa, però una persona sola que ho fa on no toca potser serà titllada de molesta. És clar que un grup cantant en una biblioteca també... Katie Melua? La que té la cançó més nyonya de la història? Que per cert, m'encanta... a veure si endevines quina és.

    Ferran, no era jo, no. Bé, si senties Don't look back in anger de Oasis i vius a Passeig de Gràcia llavors sí que era jo. Ei, però sempre màxim respecte als veïns, eh, que per aquella zona no érem nosaltres el que feia més soroll.

    Rits, amb Antònia Font ja tenim experiència, i no sé si fem gaire bé l'accent, però almenys intentem imitar-lo. I això de les ganes de cantar... quan estic amb certa gent sempre estic bé. Ostres, ja al final de la nit, i després d'una llarga caminada, una de nosaltres va iniciar una cançó, però no era capaç d'articular ni un vers, no em sortia el ritme ni res, estava taaaaan cansat...

    Grapa, si home! He dit que perdo la vergonya amb els meus amics, però posar-ho aquí? Ni de conya! Llavors si que em moria de vergonya del tot.

    Aina, això és que no has trobat la companyia adient per cantar plegats. Creu-me, és molt més gratificant.

    M'ho passo de conya Nimue, prova-ho amb la Fada!

    Estrip, com ja he dit per aquí, no vaig ser culpable de les pluges d'aquests dies, que em vaig posar a cantar i llavors va venir la bonança!

    Assumpta, ja saps, a aprendre't la discografia d'Antònia Font, i quan vulguis et pots unir a nosaltres. En un concert d'ells si que se'n van tots els mals, nosaltres hi anàvem per teràpia, gairebé.

    Cesc, ja et veig a tu amb la teva gent cantant cançons dels Pets, segur que ho passes teta.

    Musa, a perdre la vergonya, que ets una dona i aquesta excusa no et val, hauries de poder tocar la guitarra i cantar al mateix temps. I la veritat, no cal cantar massa bé, ni tenir bona veu, hi ha grups i cantants amb veus lamentables, i triomfen igual. De vegades importa més el que es diu. Però bé, a nivell domèstic, entenc que pugui fer vergonya. Jo fa temps que la vaig perdre.

    Mireia, el mateix et dic. Has de trobar gent amb la que et posis a cantar amb tota tranquil·litat, i que no importi si algú canta bé o malament, la qüestió és passar-ho bé.

    Elur, això espero, recuperar el temps perdut, però mira, m'agrada aquesta manera de dir-ho, que la música és un estat d'ànim. Avui, durant una estona, totes les cançons que sentia notava que se'm clavaven, tenien alguna cosa que em feia mal. Devia ser un d'aquells dies que més val tancar la ràdio, però bé, ha anat passant. I tu no perdis les ganes ni l'oportunitat de cantar. A la que puguis, t'arrenques uns versets.

    La mágia del corazón, curiosament, evito sempre els karaokes. Cantar amb els amics m'encanta, però fer-ho davant de gent que està pendent de tu, ja és una altra història. No m'agrada fer el ridícul. Ni al Sing Star m'agrada jugar.

    Kweilan, em sembla que no era jo. A aquelles hores solc anar amb un coet al cul per acabar aviat. No hi ha temps per cantar!

    Neo, el teu comentari m'ha deixat totalment paralitzat. A més, l'he llegit a primera hora, quan mirava infructuosament de despertar-me, abans d'anar a la feina. Durant una estona he estat amb els ulls oberts com taronges, em sembla que ha estat l'única estona del dia que he estat despert. Què et puc dir? Primerament, que gràcies per seguir passant per aquí, m'alegro molt de saber que no has desaparegut del tot del Bona nit.
    El que m'expliques és molt fort. El mal d'amors ens fa fer coses que no hem de fer, i abandonar alguns temes que no hauríem de deixar de banda. Jo ho he fet també, amb alguna cosa prou important, i no n'estic orgullós, tot i que sé que si no hagués estat per això, potser tampoc me n'hagués sortit. Però espero que no et torni a passar pel cap la idea de fer-te mal, crec que no val la pena. Ho passem fatal, és cert, però ningú no val prou la pena com perquè, en perdre'l, ja no ens quedi vida per tirar endavant. No et puc dir res més al respecte, aquest tema és prou gran com per deixar-me sense paraules.
    Per altra banda, he vist que has fet post avui, post amb poema, que ja he comentat, així que la idea de que t'hagis assecat, crec que queda descartada. Hi ha moments en que no ens surt res, la meva inspiració ara mateix és nul·la, ja t'ho dic ara, però ho portem dins, i tard o d'hora torna a sortir.
    El més sorprenent, és clar, és que em diguis tan obertament quins eren els teus sentiments cap a mi. No m'ho hagués pensat mai, com volies que pensés que alguna cosa de les que escrivies anava per mi? No se m'hagués passat pel cap mai de la vida, encara que ho haguessis fet, i que fos molt evident. M'agradaven molt els comentaris que em deixaves, i els notava molt propers, però res més lluny que pensar en tu com algú que tenia algun sentiment especial cap a mi. Intento mantenir-me rere la pantalla i no conèixer gent dels blogs. N'he conegut, és clar, però justament per això, prefereixo no fer-ho. Res a dir, eh, hi ha gent molt maca, però descobreixo que no tothom és com t'esperaves que era quan el llegeixes, i aquesta desil·lusió no m'agrada. El mateix pot passar amb mi, és clar, que en conèixer-me sigui un autèntic fiasco i decebi a la persona en qüestió.
    M'agrada saber com ets. Si em preguntes per la meva idea de tu, doncs potser te'n riuràs, però tenia la impressió de què havies de ser algú conegut, una actriu jove, pensava. Una artista, això segur. Em basava en la poca informació de tu (com a persona) que es podia treure del teu blog. Naturalment, mai no vaig preguntar. Però crec recordar que algun cop havia buscat informació sobre les joves actrius del país, a veure si endevinava qui podies ser. Pura tafaneria, ja se sap.
    I per acabar, que ja m'estic allargant, dir-te que ja estimaràs. Això són fases, jo també n'he passat en les que penses que ja no tornaràs a estimar, que t'has gastat Però l'amor torna, i al final veus que la capacitat d'estimar no es gasta, que només cal tenir al costat persones que valguin la pena. això sí, no diguis 't'estimo' si no és veritat. Per mi és un concepte tan gran que no es pot fer servir a la lleugera. A mi no m'ho has de dir, segur que trobaràs algú amb qui et sortirà de la manera més natural.
    Per cert, a mi no em va fer tanta gràcia com a tu perdre la meva parella. Encara no me'n fa.

    Laia, espero que tu també puguis gaudir d'aquesta experiència, de la llibertat de cantar sense vergonya amb la gent que sents més propera. Val molt la pena, almenys a mi se'm posa la mar de bé.

    Eli, sentir-se així està bé. De vegades hem de treure el nen que portem dins. Però sense perdre la compostura, eh, que per molt nen que portem dins, ja tenim una edat!

    ResponElimina
  25. és genial! no crec que t'hagis de disculpar, ho facis bé o malament

    ResponElimina
  26. A cantaaaar!!!
    Ja cantava de petit i no he deixat mai de cantar (sí, també havia fet de porter de futbol).
    Me la bufa si no agrada a qui escolta, que una festa improvisada al carrer o en un restaurant bé s'ho val!
    Incívic nano, això és incívic i de cubell d'aigua freda...

    ResponElimina
  27. Hooolaaaaaaaaaaa!!! Ha arribat un punt, que tant me fot si canto malament, el què importa és cantar no? doncs endavant, per què t'has de cohibir? pel què diran? anda ja!
    Crec que tant el cantar, com el fer mueques, com expressar tot allò que la nostra millor eina (el cos) pot dir, es mereixen sortir a l'aire. Així que, cantem i cantem, i les alegries que ens dóna? Doncs moltíssimes!!!
    Torno a ser una navegant interactiva, espero ser benvinguda altra vegada i ens anem veient per aquí!!! Una abraçada!! Espero que tot estigui al seu lloc...
    Petonets!!

    ResponElimina
  28. El meu avi sempre deia que...

    QUI CANTA, ELS MALS ESPANTA!

    però també deia...

    QUI CANTA A TAULA I XIULA AL LLIT TÉ L'ENTENIMENT MOLT PETIT!

    Tu xiules al llit? aleshores no, no tens l'enteniment petit.

    ResponElimina
  29. la katie melua tagrada???? hahahahaha
    quina???? la de 9 million bicycles in beijing????

    Pd, si ho fa un sol, aixo de cantar, fot pena, i mes si porta un cubata de mes...

    ResponElimina
  30. Deric, disculpar-me tampoc, però una mica de vergonya sí que pot fer.

    Els del PiT, avi, deixi'ns estar, que si nosaltres gaudim cantant en bona companyia, qui és vostè per dir-nos res. Segur que vostè fa d'altres animalades i el nano no li diu res.

    Instints, i tant que ets benvinguda, faltaria més! Se't troba a faltar, m'alegro que tornis a estar connectada, i a part de les teves visites, esperarem els teus escrits, és clar. Així que tu ets com jo, a cantar, i al que no li agradi, que no escolti, caram!

    Txari, no tinc per costum xiular al llit, però això de cantar a taula... tu i jo em sembla que no ens en podem salvar. Convindrem doncs, que tenim un enteniment mitjà.

    Montse, efectivament, a la primera! La Melua sona bé, i aquesta cançó de les bicicletes sempre ens en rèiem amb qui més canto, que justament és la noia que ha comentat sobre teu. Ens en rèiem però ens agradava, eh? Però és tan nyonya!

    ResponElimina
  31. Joder com estem últimament... Vols dir que cantes malament? Vols dir que has perdut no sé què amb la música?

    Només et diré dues coses:
    1. Quan estem sopant a un lloc públic i us poseu a cantar, no m'avergonyeixo ni un pèl perquè crec que ho feu prou bé.
    2. Si em sabés les lletres de ColdPlay (encara no he fet els deures), cantaria amb vosaltres. A mi també m'agrada.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.