diumenge, 8 de març de 2009

Un inici de final


Embolicat com aquesta famosa façana de Barcelona, així em sento darrerament. Algunes coses estan canviant dins meu, i això em fa sentir perdut, em costa trobar un fil per estirar en aquest cabdell. I una de les coses que noto que canvien són les meves ganes de viure en aquest món virtual. Sempre m'he sentit còmode i estimat, he mantingut un ritme de publicació i he comentat moltíssim. Ara algunes coses se'm fan pesades, i em costa més submergir-me en els escrits d'altri. Vull creure que això és perquè la boira del meu cap no em deixa concentrar-me massa en res. Vull creure que mica en mica tot tornarà a la normalitat. I vull creure que d'aquí un temps continuaré aquí amb la mateixa empenta que sempre. No vull deixar aquest blog, me l'estimo molt, i no vull deixar-vos a vosaltres, però tot això em fa reflexionar, tot té un moment, tot té un principi i un final. El principi sovint el podem triar. El final... de vegades arriba i prou. No sé a què porta tot això, segueixo aquí, i no vull desaparèixer. Però em sento diferent, em sento cansat, i és com si estigués perdent alguna cosa que fins ara m'omplia moltíssim. Em sembla que no sóc l'únic a qui li passa, pel que he anat llegint. El que tinc clar és que mai desapareixeré sense dir res, això ho he pensat més d'un cop. Si mai decideixo plegar, avisaré abans. Desaparèixer sense dir res no seria propi de mi.

35 comentaris:

  1. Xexu, no sé si et servirà d’alguna cosa però jo, cada vegada que em sento trista per algun tema de la vida real, de les primeres coses que em passen pel cap una és deixar el blog.

    No sé per què, potser perquè penso que el blog em distreu energies per a poder-les concentrar en solucionar allò que m’amoïna, potser la mateixa preocupació em treu les ganes d'Internet...

    Quan la inquietud desapareix, les ganes de tornar a escriure apareixen soles...

    I és que crec que els nostres blogs són reflex de nosaltres mateixos... Si estem una mica baixos d’ànim ens afecta en tot, i tot inclou escriure, llegir el que han escrit els altres... llavors potser és el moment de desconnectar una mica... respirar fons, fer un esforç molt gran per concentrar-nos en desembolicar el cabdell, o agafar un cabdell nou si el que tenim està massa ple de nusos... i deixar passar el temps.

    En tot cas, et deixo una abraçada ben forta aquí mateix :-)

    ResponElimina
  2. Jo m'hi reconec, en el teu escrit...però sempre he de tornar, ni que sigui per dir una bogeria, em sento acompanyada, aquí, sense interessos pel mig, i això val molt, massa per deixar-ho...
    Ânims, fes el que calgui, et cosirem igual a petons i comentaris...

    ResponElimina
  3. Tots passem temporades en que el bloc se'ns fa feixuc i també visitar les cases dels altres, no passa res. Ens hem d'amotllar al ritme que marquen i demanen cos i ànima, sense forçar mai ben res i menys en aquest món virtual.
    Fes el que necessitis fer Xexu. Escriu, llegeix, comenta... només quan ho necessitis i vulguis fer-ho i puguis fer-ho com t'agrada. I si mai tornes a agafar el ritme d'abans no passa res.
    Cadascú té el seu ritme i els altres hem de respectar-lo sempre. Ritmes marcats per les paraules i també pels silencis.
    Ja saps, però, que una servidora continuarà vinguent a dir-hi la seva, encara que sovint la foti al pal ;)
    A vegades els embulls es desfan sense saber ben bé com, només cal no tibar gaire les cordes :)
    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  4. Amic XeXu, el bloc no ha de ser cap obligació i els comentaris tampoc.

    Si en tens ganes fes posts i si no, no. És casa teva, hi fas el que vols i quan vols.

    Si necessites temps per solucionar coses, agafate'l i torna quan et sentis millor.
    Molts petons, maco!

    ResponElimina
  5. l post d'abans ja reflexe alguna boirina.Tots en tenim.
    Aquest post també reflexe algun canvi.
    Tampoc hi ha res escrit sobre el ritme dels blogs.
    Cada època i cada moment tenen les seves prioritats.
    va bé descansar uns dies i si tens ganes, tornar-hi.
    Jo ara faré vacances "de tot"
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Això del blog va a èpoques. Com tot a la vida, de fet. Hi ha moments per blogs i moments que no ho són, com moments per llegir, per sortir de festa cada cap de setmana o per anar sovint al cinema... i d'altres que no.

    El problema, segons la meva experiència, és que el blog ens el prenem com una obligació. I no ho és. Hem d'aprendre (bé, jo com a mínim, però potser no sóc l'únic) que el blog és una eina de comunicació. Si estem comunicatius, ens fa sentir bé; si no ho estem, ens sembla una càrrega.

    No t'obliguis a res. Posteja menys, o poc, o gens; i llegeix-nos poc, molt o gens. Fes el que et demani el cos, i que et faci sentir bé.

    Ànims, si et calen!

    ResponElimina
  7. T'entenc, crec que tots hi hem passat i molts encara en passem, per aquesta "crisi". Sigui com sigui, és el temps i les ganes els que acaben decidint per nosaltres. Un petó.

    ResponElimina
  8. a mi m'agrada llegir les coses que escrius i no voldria veure't desaparèixer. Però també entenc el que dius de la boira...

    ResponElimina
  9. xexu, no sé massa què dir-te, ja t'han dit moltes coses i cadcascú a cada moment ha de fer allò que creu que ha de fer.

    No sé si el final d'un blog pot arribar així impensadament. Potser si. Hi ha gent que diu que marxa i no marxa, hi ha gent que torna i ha gent que no diu res i desapareix. M'agrada més els que avisen i s'expliquen, al menys no fan patir per si els ha passat alguna cosa.

    Pren-te el temps que necessitis i que vulguis. Jo crec que aquesta dificultat de centrar-te en els escrits dels altres que a mi també em passa, és deguda només a la quantitat de blogs que pretenem llegir en un temps per força limitat. Voler abastar més del que podem a vegades acaba desmotivant. L'estat d'ànim també influeix.

    Et trobaríem a faltar si marxessis... però amb la íntima esperança que tornessis.
    Una abraçada, Xexu.

    ResponElimina
  10. Cada vegada anem coneixent més blocs i arribar a llegir i comentar tots els que ens agraden o interessen pot estressar una mica. Per això, lo millor, ja t'ho han dit, és agafar-s'ho amb calma i amb total llibertat. Escriu quan vulguis...A mi els teus escrits m'han fet passar moments molt bons. Una abraçada!

    ResponElimina
  11. Estem totalment d'acord que no és una obligació. Si cal aturar-ho es fa i "punto", aclarir les idees, descansar, coi que també esgota això!
    Ara mateix, mentre la dona està al sofà descansant, l'avi i jo estem passejant pels blogs amics i ja veus quina hora és...
    Òndia nano! Però si són tres quarts d'una de la matinada!
    Sí avi...
    Ja veus que en som de rucs, però com ens agrada...

    Totalment d'acord amb qui demana que si ho deixes t'acomiadis, perquè deixar de saber d'algú és angoixant, noi

    Una forta abraçada a quatre braços!
    Un petó al front, XeXuquet!

    ResponElimina
  12. Sí que de vegades es fa complicat, tot té moments bons i dolents i cervells més oberts o no tant. Fa l'efecte que ens creem l'obligació i tot i se conscients de saber que ha de ser pel goig i pel plaer de fer-ho ens sentim lligats.

    Des de l'altra banda també es pateix, fa dies que no penja res i llavors l'anonimat es fa feixuc, per vergonya de preguntar... va tot bé?

    Que no sigui un lligam però no ens deslliguis de cop... si vols.

    ResponElimina
  13. Tots passem per etapes en aquesta vida, però el que ens ha fet feliç sempre està allà, i podem tirar d'ell quan ens sentim tristos i recuperar encara que sigui un petit somriure. Molts ànims! De vegades s'agraeix un temps sabàtic per després poder tornar amb més ganes. Ja saps que la gent dels blocs estem aquí pel que sigui i pel que necessitis, encara que només sigui virtualment!

    Una abraçada gran, company!

    ResponElimina
  14. Per mi mai ha de ser una obligacio el publicar alguna cosa , no ha de ser motiu de preocupació si no s'escriu res , però quant tens alguna cosa que et crema per dintre i ho has de treure , el blog va bé i si més no al cap d'un temps recordes velles preocupacions o alegries .
    Anims que amb la primavera s'enva la boira.

    ResponElimina
  15. com en tots els aspectes i alts i baixos. És l'hivern que es fa llarg.

    O potser és que estas pensant en obrir un altre bloc que es digui Bon dia, destapa't!

    ResponElimina
  16. Tot té lo seu temps, i més una cosa en la que busquem bon rollo. Jo estic també en un moment que vull tancar-lo o no... ja vorem. Pensa-t'ho, lo blog és teu, i per tant tu és qui decideix. Això sí, segur que mos deixaràs tristos si desapareixes snif...

    ResponElimina
  17. ... XeXu, et diria exactament el mateix que li vaig dir a iruNa, la dels batecs, al seu darrer -per ara- post; així que no em repetiré perquè em consta que has passat per allà...

    només hi afegiria que jo deixaré d'escriure quan pensi que ho faig per obligació, o quan deixi de tenir-ne ganes...

    el blog, és el blog; i la vida, moltes més coses que el blog

    petons i llepades d'escriure!

    ResponElimina
  18. Això ens ha passat a tots. Ànim i pensa en les bones coses que t'aporta.

    ResponElimina
  19. Abans no marxis i que no et despedeixis vull deixar constancia de que he fet cap en aquesta casa on m'hi he acomodat des de fa un temps. Estava en un racó sense dir res, alimentant-me d'aquests molt bons escrits.
    Tu ets el camí i només tu pots decidir. És casa teva.
    Si continues, potser m'hi torno a passar a prendre un café ;P
    Ànim i un somriure.
    :)

    ResponElimina
  20. A mi el que em costa és poder tenir alguna estoneta per venir-hi corrents, que se m'ha girat feina i molta, però entenc el que et passa perquè ho veig sovint. Costa mantenir l'equilibri constant mentre la vida al nostre voltant es desequilibra constantment... (o simplement canvia, però quedava bé el joc de paraules!).
    Visca els canvis, si no... quin avorriment!, però això sí, sense entortolligar-se massa!
    Ànims!

    ResponElimina
  21. Doncs jo repeteixo el que tots mes o menys et diuen- Hi ha temporades i temporades. L'únic important es que no ha de ser cap obligació. mentre et vingui de gust el mantens, i quan no compensi l'atures. Després el reprens.. o no.
    Un blog no és més que una joguina. Si no et ve de gust jugar-hi...

    ResponElimina
  22. I, més del mateix: va a temporades.

    Jo he deixat d'escriure al ritme d'abans i a comentar. Tot amb el temps torna al seu lloc i la vida no la pots passar darrere la pantalla, crec que aparcar el PC no és cap mal senyal. La vida és més que el bloc.

    Tots hem passat per èpoques en que hem pensat a deixar-ho però al final, mira'ns, aquí estem. Qui és millor blocaire ? El que escriu a diari i no aporta res o el que poc a poc t'obre el cor?

    Si miro enrere n'hi ha tants que ja no hi són. Alguns han avisat, altres no... però això és com la vida... et creues amb gent, vas, vens... La vida és om un bloc. Però el bloc no és la vida.

    Una abraçada...

    ResponElimina
  23. Carai, doncs jo m'he quedat de pedra... Sí que és cert que últimament hi ha una mica d'intermitència d'alguns blocs, però espero que no ens ho anem contagiant els uns als altres! Fora bromes, el que has de fer és descansar i refelxionar sobre què vols fer, com et sents per dins, què et demana el cor. Si necesistes deixar-ho perquè et sents cansat, o perquè tot perd una mcia el sentit amb el pas del temps, o... o per qualsevol cosa... El motiu és el de menys, el meś important és viure el dia a dia com tu vulguis, sense pressions ni obligacions que t'imposis tu mateix. I si això comporta que el bloc no t'omple prou o et sents una mica angoixat o... res, fora.

    De tota manera, aquí estaré perquè quan vulguis em facis pensar, em facis reflexionar o veure aspectes de la vida des d'una altra perspectiva que ni tan sols havia considerat, per a poder somiar o bategar... Per a tot. I una coseta que m'agradaria que fessis si finalment decideixes marxar és que no tanquis el bloc... Que el mantinguis obert. Tu gairebé em vas veure néixer virtualment com a blocaire, però jo a tu no. I si algun dia ja no puc tenir escrits teus nous, voldria llegir-te des del principi. Ja veus... una proposició egoista ;-)

    Una abraçada enorme... que no te l'acabis en tota l'eternitat. I pots dir als teus preciosos gatets que t'ajudin a estirar del fil del cabdell, potser tot es va desembolicant mica en mica...

    ResponElimina
  24. He llegit, he marxat i ara torno. No sé exactament que dir. Com tothom crec que cadascú ha de sentir-se a gust amb el que fa i que si n'estàs fart, una pausa- i remarco pausa- no fa cap mal;) Ara en serio, fes el que et vingui més de gust en cada moment. El blog és un espai de llibertat i no un obligació. Tot i que si marxes, saps que et trobarem a faltar, oi?

    ResponElimina
  25. XeXu... no em sona gens estrany tot el que expliques perquè jo mateixa vaig escriure quelcom semblant uns dies enrera. Puc dir-te que t'entenc perquè em sento igual, però també deixa'm dir-te que aquest post m'entristeix, en molts sentits. Per tu i per mi, i per totes aquelles persones que també passen per moments semblants.
    Perquè és cert, alguna cosa ha canviat als nostres blogs i segurament sóm nosaltres i potser no ens n'adonem.

    Jo també desitjo que aquesta apatia sigui passatgera i que aviat poguem tornar a recuperar la màgia que ens embolcalla quan entrem en aquest món virtual a través de les paraules... però el que no podem fer és forçar-nos a sentir el que no sentim, per més mal que faci notar la pèrdua d'aquest "no sé què" que ens manca.

    La vida són moments, com bé dius, i potser el blog també necessita passar per moments diferents perquè al cap i a la fi és un reflex de nosaltres mateixos.

    El que menys m'agrada és que et sentis tant "encabdellat" i saber que no puc fer res per ajudar-te a estirar el fil adequat per començar a desenredar aquest nus. Fins ara les paraules, els comentaris, les picades d'ull... eren suficients perquè estavem aquí i entre tots ens feiem costat, però un nus em cega la gola quan penso en la possibilitat de no poder tenir aquest refugi i aquest suport, en no poder llegir-te ni rebre els teus comentaris.
    I com la Laia et demano que si mai decideixes tancar la paradeta deixis el blog obert per tots aquells que volguem venir-hi a passar una estona quan necessitem l'escalf d'una mirada amiga.

    Però espero que això no passi, ni per part teva ni per part meva, que seguim aquí bategant, encara que sigui més lentament o a un altre ritme, perquè no m'imagino la blogosfera sense tu.

    Potser necessitem fer una parada tècnica per tornar-nos a situar, per pensar en quin és el sentit real del blog, en què volem d'ell, en què necessitem en aquest nou moment... trobar-hi una altra forma potser, una forma que desconec. I em sap greu no poder-te ajudar perquè estic igual de perduda que tu.

    Només em queda donar-te una abraçada de les més grans que t'hagi donat mai... i dir-te que jo segueixo aquí, encara que sigui en silenci.

    ResponElimina
  26. acabo de llegir la bajoqueta, i ara tu!
    Bé, no et diré res de nou i que no t'hagin dit ja. El blog ha de ser un espai per tu, per sentir-te bé, deixar-te anar i estar en pau. No et sentis en cap obligació, fes el que et demani el cor. Per aquí estarem.

    Per cert, sentir-se perdut mentre veus que alguna cosa va canviant.... és engoixant, xò el canvi segur que sempre és per millorar. PEr avançar i per trobar el camí, primer un es perd una miqueta. Ànims. Segur que aviat et sentiràs més reconfortat.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a tots i cadascun dels que heu deixat els vostres comentaris en aquest post. Tot el que heu dit m'ha arribat molt i un cop més he notat aquesta estimació que fa sentir tan bé, tot i que no us conec, però formeu part de mi més del que penso, perquè alguns sembla que em conegueu millor que jo mateix.

    Tots els comentaris mereixerien una resposta individual per part meva, però em perdonareu un cop més que no ho faci. En comptes d'això intentaré aclarir una mica les coses amb aquesta resposta per tots. La majoria coincidiu amb el que dieu, que és el que cal dir en aquests casos, i hi estem d'acord, el blog no és cap obligació, és un plaer, i si no ens proporciona aquest plaer, més val aparcar-lo un temps, o deixar-lo definitivament. Sempre hi haurà la possibilitat de tornar. Us imagineu que ara marxo i torno d'aquí a 20 anys? Què diferent que seria tot. I aquestes coses segur que passaran, però haurem d'esperar per veure-les.

    A veure si explico aquí algunes coses que em vaig deixar de dir al post, o que no vaig aclarir prou. Em sento amb poques ganes i em manca imaginació. Però sobretot és que em venen per escriure només coses tristes, o reflexions que parlen del meu estat, o les meves cabòries. No m'agrada fer això. Un post per desfogar-se de tant en tant pot anar molt bé, però convertir el blog en un mar de llàgrimes és una cosa que no faré.

    Una altra cosa és que potser no poso prou atenció en els vostres escrits, i això potser és perquè se me'n va el cap en altres coses, però noto que ja no em venen les paraules per comentar com abans, i no m'agrada que això passi, crec que us mereixeu un respecte, no vull comentari perquè sí, o llegir un bon post i que no se m'acudeixi res per dir. Ho trobo trist.

    Dit tot això, refermar-me en que no vull deixar el blog, i continuaré amb ell al mateix ritme, sempre que la inspiració m'ho permeti, i intentant estalviar els posts tristos que em facin sentir com un ploramiques. És clar que el suport que rebo m'ajuda molt, però no vull cansar ningú, i si jo mateix em canso de mi mateix, és normal que això passi a qui ho pugui llegir.

    Continuo aquí, i si no publico tan sovint, que espero que no passi, doncs no passa res tampoc. I tingueu per segur que mai no marxaré sense avisar. Això m'ho dieu uns quants, i és una cosa que ja havia escrit al post i vaig esborrar. Si alguna vegada desaparec sense haver dit res al respecte, podeu pensar que m'ha passat alguna cosa, per fort que quedi dir-ho.

    Com m'he enrotllat. Gràcies de veritat a tots, llegir-vos i llegir els vostres comentaris sempre serà un plaer, encara que em manquin les ganes de qualsevol altra cosa. Una abraçada fortíssima a tots.

    ResponElimina
  28. Com bé dius: Tot té un principi i tot té un final. I si el moment del final ha d'arribar ara, doncs ara ha de ser. Més endavant, si realment trobes a faltar el teu lloc en aquest mon virtual,ja saps, de quant en quant treus el cap i que sigui perquè vulguis i no perquè et sents obligat. Em sap greu que estiguis embolicat. Desitjo de tot cor que trobis el filet d'on tirar i que tot s'aclareixi i estiguis més tranquil, segur i feliç. Un parell de petonets i una fortíssima abraçada.

    ResponElimina
  29. M'agrada que hagis decidit quedar-te, ni que sigui a un ritme més lent, ni que sigui sense comentar tant... però el teu blog s'havia anat convertint, poc a poc, en un dels que més a gust em sentia, més còmoda (i això és mèrit total i absolutament teu)

    Pensar que el podies deixar em sabia molt de greu i, sobre tot, pensar que el deixaves perquè et sents trist...

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  30. Hola,
    a mi em passa exactament el mateix i a més no tinc tants "seguidors i comentaristes" com tu.
    Podria dir que es cosa de fer-se gran tot això, però es que jo ja ho soc de gran!
    També podria dir-te que es cosa de l'arribada de la primavera, de quines relacions tenim amb els altres o les que no tenim i desitjariem.
    Et digues el que et digues amb sembla que tot fora vàlid.
    Si decideixes marxar ho entendré naturalment, però em sabrà greu.
    Fins aviat dons.

    ResponElimina
  31. lucy_stefanno@hotmail.com
    per sempre que et faci falta

    ResponElimina
  32. Apa Xexu, que això del blog ha ser un hobbie no pas una obligació..
    Pren-t'ho amb calma...
    Jo hi ha dies, que no escric, perque no en tinc ganes, o perque simplement no tinc res a dir...
    Últimament, em passa massa sovint, i també estic en una mena de cercle passiu... Però veig que no sóc la única, i em trobo més gent així... A la vida, a la feina, a l'entorn, a internet... sigui on sigui no sé que coi ens esta passant que la gent s'esta "paranoiant"...
    Pren el temps que et sigui necessari.. i si creus que el millor es tanca, fes-ho.. (a mi em sabrà greu, igual que a la resta de gent...) potser un temps de silenci.. Per allò de que no sigui "caixa o faixa"... No sé sigui el que sigui, que sigui perque ho desitges així.. i mai facis les coses per obligació. L'obligació mai és bona!
    Una abraçada animadora!

    ResponElimina
  33. bé, no en sé els motius de la teva falta de ganes de bloc (tot i que en els teus útims escrits se't veu bastant moix)

    Només espero que sigui una mala ratxa, una mala època que et fa pensar, que et reclama el teu temps. Hi ha un moment per cada cosa i es molt possible que el bloc no entri entre les teves prioritats, però espero que segueixis aquí encara un bon temps.

    Jo també tinc alts i baixos, en que el temps que li puc destinar al bloc és el mínim. I a vegades l'abandono un parell de setmanes per feina, perquè tinc la moral baixa o pel que sigui. Però de tant en quant obrir el bloc...és retrobar-me en una part de mi.

    Ànims noi!!

    ResponElimina
  34. És inevitable que en la vida ens trobem en situacions mentals i personals que ens fan pensar i replantjar-nos moltes coses. Crec que a dia d'avui has superat aquesta fase que esmentaves en aquest post, però que sàpigues que se t'entén, que tot afecta i que ets paio com cal i no dubtava en què si haguessis marxat, haguessis avisat, hi ha persones i persones.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.