dimecres, 11 de març de 2009

Touché

- Ei XeXu, fa temps que no et parlo, però ara no me'n puc estar...

- Hola menut! Doncs sí que estaves calladet, ni em recordava de tu, em sembla que em faig gran.

- Ets molt gran! Almenys cent anys!

- No et passis tu! La canalla no teniu gens clares les edats. Com és que em parles?

- Et veig estrany, et veig diferent, i no m'agrada. Fa temps que et veig així, però ara em sembla pitjor.

- No et preocupis tu, i no hi pensis massa.

- Home, crec que me n'he de preocupar, això és el que m'espera?

- Em temo que sí. Això de veure el futur és el que té.

- Però jo no ho vull això. Ja no jugues, no t'ho passes bé, em sembla que no rius mai.

- Què sí que ric, exagerat! Tinc els meus moments, però no n'hi ha per tant. En general tot tira endavant, no? Em sembla que tu no pots entendre el meu estat.

- No, no l'entenc. Però entenc que no m'agrada.

- Petit, són coses de grans. A vegada la vida no és com la volíem o com l'esperàvem. Llavors potser estem tristos. Em sap greu dir-te que ho descobriràs d'aquí a un temps.

- Això sempre m'ho dius, però res no pot ser tan greu, no? Segur que si fas altres coses se t'oblida el que et posa trist.

- Mira, voldria dir-te que tens raó, i que és possible, més val que segueixis pensant així, no t'he de descobrir res, és millor que tu mateix t'ho vagis trobant.

- Però ja m'ho estàs dient, ara em preocupo, si no vols explicar una cosa, no comencis!

- Caram, tu també te'm queixes? Fes la teva, les meves cabòries a tu no t'han d'afectar.

- Què són cabòries?

- Millor que triguis a descobrir-ho.

- Ah, són marranades!

- Que no! I tu que en saps de marranades? No en saps res, t'ho puc assegurar.

- I per què no m'ho expliques? hihihi

- Això si que ho hauràs de descobrir tu solet, marrec tafaner!

- No vull estar trist, no m'agrada com ets.

- Que mono el nano! Ara havies de venir? Ja callaves en altres moments.

- Només vinc quan tu em fas venir, quan penses en mi.

- Doncs no sé per què he pensat en tu, la veritat.

- Que em trobes a faltar?

- Doncs per molt que no t'ho sembli, m'agrada tenir l'edat que tinc, i m'agrada com sóc. No em canviaria per tu.

- Jo sí que no em canviaria per tu!!

- No m'emprenyis. Et queda molt per viure, et queda molt per arribar on sóc jo. No crec que puguis canviar res, així que més val que t'hi acostumis. Potser no m'enganxes en el meu millor moment, però no ho entendràs fins que no t'hi trobis, ni entendràs res fins que no hagis de prendre les decisions que m'he anat trobant jo.

- Quin futur que m'espera...

- Ei, ara vius molt bé, i seràs feliç, ja ho veuràs. Jo ho he estat, i ho seré, segur.

- Això espero, per la part que em toca.

- Et mereixeries un clatellot, però no vull traumatitzar-te, a veure si canviarem la història, i encara anirem a pitjor... t'he de cuidar, encara que has d'aprendre a cuidar-te sol.

- ... cuidar-me sol... puc preguntar-te si tu ja en saps?

- Touché.

30 comentaris:

  1. venia disposada a comentar l'anterior post, que ja l'havia llegit més d'un cop i acabava esborrant els comentaris. I m'ha fet il.lusió trobar aquest nou escrit, que a més és boníssim! Curiosa conversa amb el passat, que si es mira al revés, es converteix en una curiosa conversa amb el futur. I sobre com, aquestes converses, ens podrien influir a la vida, se'n podria escriure moltes coses, però de moment, hi seguiré pensant sense dir res més. Una abraçada! :-)

    ResponElimina
  2. Aquests dàlegs interiors va bé fer-los de tant en tant.Situar-te una mica i veure endavant i enrere.
    I sobretot escriure'ls! M'encanta com ho has fet!

    ResponElimina
  3. Sempre he odiat la frase "Petit, són coses de grans!". Cadascú té els problemes que té independentment de l'edat, i això no els fa menys importants... ains...

    Una conversa ben interessant!, tot i que jo sempre les tinc amb el meu present, aquestes converses... hum! ;)

    ResponElimina
  4. Molt bo, el diàleg! :-D Aquest xiquet més val que gaudeixi de l'edat que té, ja tindrà temps de fer-se gran :-)

    ResponElimina
  5. Petit XeXu blau, el XeXu gran té raó, tu no pots entendre algunes coses... però, saps què? en el fons estic segura que la teva presència li agrada... encara que et faci callar, ja li has dit tu que és ell qui et fa venir...

    Segur que li pots explicar moltes coses que el faran somriure, però no li faci’s preguntes, deixa’l anar al seu aire...

    Ah, XeXu petit: cabòries són preocupacions, problemes... saps com tu quan et vas oblidar completament del examen de mates i no et vas recordar fins el dia abans? Doncs això són cabòries... n’hi ha de molts tipus diferents...

    Fes-li companyia al XeXu gran però sense atabalar-lo... ho sabràs fer?... Sí, suposo que sí :-) I sí, sí que es sap cuidar sol, ja veuràs com ell serà qui te n’ensenyarà...

    ResponElimina
  6. Un diàleg interessant i bonic! Està bé cridar-lo de tant en tant aquest Xexu petit, té coses importants a dir, no?

    ResponElimina
  7. Trobo que la teva conversa amb en XeXu petit ha estat prou civilitzada, francament, i per això us aplaudeixo a tots dos. Em sembla que sortirien espurnes, en una conversa amb el petit que encara porto a dins!

    Ànims, bis.

    ResponElimina
  8. Tornaries enrere?

    Només si pogués conservar el que he après fins ara.

    Això és trampa

    Ja...

    ResponElimina
  9. Sempre va bé parlar amb lo nostre petit príncep.

    ResponElimina
  10. Discrepo totalment amb el Touché. Qui t'ha cuida't fins ara mateix i qui et cuidarà demà? tu, només tu.

    Una abraçada ben forta, maco!

    ResponElimina
  11. Aaaaai MONDIEUUU... it has been a long time since I last wrote!!!Crec que soc la única persona de la terra que no he posat línia de telèfon al pis sense tenir internet a la feina ... No! no dec ser la única, és clar... però tinc mals costums! Tenia el vici de llegir-te cada dia, i ara que no puc, entro al google reader (que tú em vas ensenyaar) d'esquitllada (hi ha UN únic ordinador a la feina que té conexió a internet, sovint sota vigilància -avui estic sooolaaa-) i no m'en puc estar d'escriure't.
    Estas bé? estas malament? estassss bééé???!!! Dis-me que siiiii
    El teu escrit és "com seeeempre" genial!! Quina bona pensada parlar amb el teu "egopast"...i plasmar-lo en paraules. Jo solc fer monòlegs amb la "mini-jo", però no sabria pas redactar-ne el text!!!
    Així i amb tot, el teu post em deixa en dubte, un run run a la panxa, un nus a la gola... perquè ja no estic al corrent del teu estat d'ànim. Redeu, XXD, això que em passa és malaltís.

    1)i més imp: Gran o petit, sempre Xexuuu :o), of course!!!!
    2) Enyoro els meus viatges bloggulars, i les visites a "bonanit"
    3) M'ho he de fer venir bé per aparèixer més sovint.

    ps: somriuuuuuuuu

    ResponElimina
  12. sempre podem creure en la reencarnació si això ens ha de fer anar amb menys pors.

    ResponElimina
  13. Estic d'acord amb l'elur... una cosa és la companyia, el nostre entorn, però sí que saps cuidar-te sol... i tant... Suposo que estàs passant una època d'incertesa, en què ets sents més feble o insegur, però aquesta mica d'inseguretat no ha de fer que creguis menys en tu mateix. Sabries sobreviure tot solet dins d'aquesta jungla en la qual estem immersos, saps cuidar de tu mateix. I malgrat tot el suport i la companyia que hagis pogut tenir, crec que arribar on ets ara ho has fet tu sol. Molts cops no pots saber "què és el que més et convé", però triis el camí que triis, arribaràs a bon port...

    Al Xexu petit sí que encara li queda camí per recórrer! Jo li explicaria, però, que és un bioquímic en potència ;-)

    ResponElimina
  14. Només els borratxos i els infants, diuen les veritats!

    ResponElimina
  15. La felicitat va i bé. La tristesa també. L'altre dia ens comentaven en un curs que la tristesa de de viure, interioritzar. No s'hi pot fer res. Així doncs, hem de conviure amb ella. En canvi, els moments de felicitat els hem de viure intensament. Són els que realment ens fan ser el que som i gaudir! Adéu, veu interior!!

    ResponElimina
  16. uix! i tant que és un touché la pregunta final! (i només tu te la pots contestar)

    De vegades és bo que ens diguin que no ens veuen bé i que no els agrada el que desprenem, i si són nosaltres mateixos molt millor. Perquè llavors tb vol dir que ens coneixem i que ens agradem en d'altres maneres de ser. Tú tens les preguntes i per tant les solucions, no?

    El millor, que diguis que t'agrada l'edat que tens, el que tens.....

    Això si, que mai deixem d'escoltar els petits!! i la nostra veu petita! hi veuen tan clar!!!!


    Una abraçada ben forta, XeXu!! i poc a poc, a fer somriure el petit XeXu!!!

    ResponElimina
  17. Un curiós i interessant diàleg aquest.
    Crec que sí és un "touché".
    -Vols un clatellot, nano?
    -No avi, que em podria traumatitzar, ja ho ha llegit això...
    Cabòries, hi hi hi...
    Una forta abraçada XeXu!

    ResponElimina
  18. touché, certament... Un bon touché. Però amb el que s'han de quedar els dos és en que siguin feliços tant l'un com l'altre (i tot i ser el mateix), cadascun en el seu context i el seu moment, en la seva menudesa o grandesa, sigui com sigui, sempre caminant per a ser feliços, i com més, millor! ;)

    ResponElimina
  19. Molt bona reflexió. De vegades s'ha de fer

    ResponElimina
  20. eiii, petitó... petonets blaus. i eiii, ganàpia... petonets blancs!!! ;)
    quin post mes tendre... aixxx. Potser tots dos teniu raó i potser cap dels dos la te del tot... Tant de bo, segur q sí, el XeXu gran sigui feliç de debó, i tant de bo el XeXunet, el miniXeXu, obtingui una resposta positiva al final...

    Ahir era a la sala d'espera del dentista i la conversa era q a planxar i a cosir i a fregar plats se n'havia d'ensenyar a les escoles, crec q no cal q et diguiquina era la meva opinió, oi? però això, a creure en un mateix i a tenir cura d'un mateix, sí que se n'hauria d'ensenyar a les escoles, (jo ho procuro, clar, però n'hauríem de ser conscients tots), ni que només fos per assegurar-nos de que, com les taules de multiplicar, tota la canalla té oportunitat d'aprendre una sèrie de continguts mínims per a sobreviure a la vida acadèmica i a la real, sobretot, q és la q compta!!!

    ResponElimina
  21. Pd. Perdó per l'absència, estic d'examens, controls, actes, reunions.... ufffffffffff!!!

    ResponElimina
  22. Ei Xexu, que feia dies que no passava per aquí però t'anava espiant pel reader!

    Poca cosa em sembla que et puc dir… Una abraçadíssima!

    ResponElimina
  23. Feia molt de temps que el petit-Xexu no apareixia pel blog. Ben retrobat: i fes-li una mica de cas Xexu gran, que sempre va bé fer cas als nens

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. No sé si algú encara recordava el XeXu petit, però bé, alguns ja heu vist per on anaven els trets.

    Bruixo, continuo aquí, espero no marxar mai, de veritat. Potser les coses han canviat, però em segueix agradant aquesta petita casa meva, i passar per les vostres. Les converses amb un mateix sempre poden aportar coses, en realitat et poses a escriure pensant en una cosa, i tu mateix divagues sense saber com serà el final, sempre em passa. No és l'única veu que he fet servir en aquest blog, però espero que l'altra no torni a sortir.

    Joana, el millor és que anar divagant amb un mateix no saps mai el que pot sortir, i això pot servir molt per definir l'estat propi.

    Gràcies Kweilan.

    Núr, el XeXu petit em parlava fa temps, ja havia sortit per aquí, i també hi havia una altra veu que tinc força callada. Mirar el meu interior és una cosa que faig sovint, i de vegades em serveixo d'estratègies d'aquestes.

    P-CFACSBC2V, benvingut al blog. Ja li dic jo, en passarà de tots colors, així que més val que no tingui pressa.

    Assumpta, jo no tinc tan clar que sàpiga cuidar-me sol, i per tant, em sembla que no sabria ensenyar a ningú com fer-ho. De vegades m'adono que em costa espavilar-me, i que en moments claus, i que en les decisions difícils de la vida, sempre he tingut algú al costat que m'ha estirat i m'ha ajudat a tirar endavant. Potser és una visió esbiaixada, però em venen al cap moltes coses, coses bones, que no crec que hagués fet si algú no me n'hagués convençut o m'hagués empès a fer-les. I penso que seria hora que comencés a prendre les regnes de les decisions importants de la meva vida. És curiós, perquè la conversa amb el XeXu petit no tenia res a veure amb això, però va derivar fins aquí, i certament és un pensament que he tingut en els últims temps. Això deu voler dir alguna cosa.

    Carme, de vegades se m'apareix i em fa adonar d'algunes coses, sí.

    Ferran, li tinc molta estimació, i paciència! Sé el que li espera, ell no entén massa res del que em passa a mi, però ja creixerà i ho anirà veient. Segur que amb paciència tu també podries tenir una bona conversa amb el teu petit.

    Jordi Casanovas, això m'ho he plantejat molts cops. És clar, sense tot el que sabem, tornar enrere no serviria per res, cometríem els mateixos errors.

    Bajo, aprenem tant nosaltres d'ells com ells de nosaltres.

    Elur, jo no n'estic tan segur, potser em vaig cuidant sol, però tinc la impressió de no haver pres decisions importants mai, sempre hi ha hagut algú que m'ha empès, o que m'ha acompanyat. I això em fa dubtar, si m'enfronto a una decisió important i em trobo sol, què seré capaç de fer?

    Sibeeeeee!!!! Jo sí que trobo a faltar els teus comentaris. Sempre em fas somriure, m'encanta la teva manera tan fresca de dir-me les coses. No m'agafes en el millor moment, si llegissis els darrers posts ho veuries, però m'he fet el ferm propòsit de no fer més el ploramiques aquí al blog, vull dir, que ja està bé de tant post de temàtica negativa, aquests intentaré estalviar-me'ls. Fins i tot vaig tenir pensaments de tancar la paradeta, però continuo aquí, i vull continuar. Tu ja tardes a posar-te internet a casa, però ja està bé, quin problema hi ha? No és tan car a dia d'avui, i no es pot estar sense connexió! Com pots viure així?? Espero tenir-te per aquí (per la blogosfera, vull dir) ben aviat, que se't troba a faltar.

    Estrip, no sé jo si voldria reencarnar-me... però potser un canvi d'aires m'aniria bé, deixar de ser jo mateix una temporada.

    Deric, no discutim, només parlem, home. Encara que de vegades li fotria un clatellot, però pobrissó, que no sap el que es diu.

    Laia, m'agrada que penseu així, però jo no n'estic tan segur. Em dius que on he arribat ho he fet jo sol. Però ON he arribat? Crec que enlloc. Sóc el més gran dels meus amics, i encara em queden coses per fer, la majoria, de fet, coses que els altres, en alguns casos, ja fa anys que han fet o han començat a fer. Sol no he sabut prendre la iniciativa en els moments que tocava, i quan he aconseguit coses bones ha estat pel suport d'altres. No puc evitar pensar així, i no sé si és perquè estic molt negatiu, però crec que encara m'he de demostrar que sóc capaç de moltes coses. Al XeXu petit li agraden els animals, ara per ara, i en sap un munt. Deixem que descobreixi sol que són coses massa grans, i que dins tot és més divertit.

    Cèlia, que jo sóc molt sincer! Si ell és l'infant, jo sóc el borratxo??

    Jordi, això és molt fàcil de dir i difícil de fer. La tristesa afecta molt més, i és complicat acceptar-la. En canvi l'alegria sempre l'acceptem de bon grat.

    Rits, molt ben vist, m'agrada com ho has enfocat. Conèixer-se una mica és important. Tot i que creiem que sabem quan no estem bé, de vegades ni ens n'adonem, i després la caiguda és encara pitjor. Jo m'autoanalitzo molt, i ara sé que no estic com m'agrada estar, però tot passa, i quant més m'ho repeteixo, i cada vegada que en parlo amb algú, estic una mica millor. Tot ajuda, però sobretot la voluntat d'estar bé i de recuperar la vida i les ganes.

    Sergi & Co, algun dia deixaré el petit XeXu al càrrec de l'avi Gres, a veure si me l'ensinistra bé. Encara que de vegades l'avi té sortides una mica de Mr.Mean, i això ja no em fa tanta gràcia...

    Nymnia, a ell li queda molt per gaudir, i també força per patir, i a mi també. Però la vida té parcel·les, i en algunes em pots creure que som tremendament feliços. El problema és que algunes parcel·les prenen més importància i emboiren les altres massa sovint.

    Garbi24, converses interiors, sempre en surt alguna cosa de positiu.

    Montse, com et pots disculpar per l'absència? Fes el favor, és un plaer tenir-te per aquí, però no és que s'hagi de fitxar cada cop, i menys quan es té molta feina. Al petit algun dia li ensenyaré que es podrà cuidar sol en un futur, primer m'ho he de demostrar a mi mateix, però. Et dono la raó en això que expliques, hi ha coses que s'han d'aprendre a casa, i la feina que t'atribueixes també, però està molt bé que gent preparada per tractar amb canalla posin èmfasi en aquestes qüestions. La vida no és l'escola, i reafirmar la individualitat dels nens pot ser important per la seva vida futura. Fas bé, i estic segur que els teus alumnes aprendran coses importants de tu.

    Gràcies Musa, ja saps que sempre ets benvinguda.

    Yuji, potser tens raó, però no n'estic segur. Potser és només que el petit XeXu vol assegurar-se que el seu futur anirà bé, que no la cagui massa.

    Mireia, no sé jo, que aquest pot ser una mica cabronet. Jo el conec bé, però ell també em coneix a mi, ens fem grans i canviem moltes coses, però de vegades l'essència es manté.

    ResponElimina
  25. Xexu... això ens passa a tots, que prenem la decisió, la més difícil, i podem tirar-la endavant perquè tenim qui ens dóna el seu suport incondicional. Tot necessita una base per poder ser.
    :*)

    ResponElimina
  26. Tinc la impressió que serà un comentari llarg, em ve de gust fer-lo... Tothom té dret a tenir dies tristos i ser pessimista. Sí, sentimentalment som animals de contrastos, i per necessitat. No tot poden se flors i violes, ho sé, i per això et deixo aquí el comentari... per si pot animar-te una mica, o per a que el llegeixis amb uns altres ulls un dia que estiguis meś animat.


    xexu... si en els moments en què has hagut de prendre decisions has tingut algú al costat que t'ha ajudat o t'ha donat confiança, benvingut sigui... Senyal de què els importes, de que volen el millor per a tu i et donen consell. Però això no vol dir que si en un moment donat has de prendre a decisió per tu sol, sense més, no sàpigues prendre el camí correcte... Si més no, serà el camí que hauràs triat tu, i potser un altre haurà fet o triat una altra cosa... però aquest "altre" no ets tu.

    ON has arribat? Has aconseguit independitzar-te, viure a la teva manera, treballar del que t'agrada... has de pensar que tindràs el teu moment, que ara potser has tingut una mala època però que tot pot resorgir. I és bo que encara et quedin coses per fer, senyal que encara has de donar molta guerra! Potser penses que n'hi ha que has de fer "ja", que si no serà massa tard... però això no se sap mai.

    Tot el que a partir d'ara et puguis anar demostrant a tu mateix seran satisfaccions personals, creixement. Crec que una part de tu ha de renéixer, cicatritzar, i veure-hi clar allà on ara sembla que només hi ha sutge.

    ResponElimina
  27. "Touche" realment !
    Però crec que en XeXu gran se n'està sortint força de les diferents situacions que la vida li
    planteja dia rera dia, i això ho podem comprobar tot seguit aquest bloc. (Per a mostra un botó).
    De vegades va molt bé de tenir aquesta mena de diàlegs interns, en ensenyen a veure la vida d'una altra manera.
    Crec que en aquest cas el diàleg ha anat bé per als dos i ja veuràs com a tú XeXu gran, aquestes bones reflexions t'arribaran en l'espai temps en el precís moment.
    Rep una abraçada!
    ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.