dimarts, 24 de març de 2009

La vida és un post

Després de celebrar el segon aniversari del blog, he de reconèixer que d'alguna manera han reviscolat les meves ganes de continuar endavant amb aquesta petita casa. Tinc moments, com tothom, suposo, en els que ho engegaria tot a rodar, però quan veig el suport que rebo en aquest lloc, i les paraules que sempre em dediqueu, sé que no ho puc deixar, que és casa meva, tant com la que macull físicament. O més, que visc de lloguer!

El que sí que he de dir és que torno a veure posts a tot arreu. Feia temps que no em passava, i ara em ve un pensament al cap i sé que és un post, algú diu una frase interessant i hi veig un altre post, anècdotes, moments de riures imparables, situacions estrambòtiques, imatges captades amb la càmera... sense parar. Em torno a sentir un malalt. Les idees em venen i marxen a la mateixa velocitat, acabo pensant que tota la vida és un post. Ai, que dura és la vida del blogaire!

Aprofito per adjuntar en aquest escrit alguns regalets que el Bona nit va rebre en complir la tendra edat de 2 anys.


Gràcies Grapa.



Gràcies Montse.



Gràcies Laia.

Per gentilesa de l'Assumpta, que l'ha aconseguit retallar.


Gràcies Rits.


27 comentaris:

  1. Jo diria que la primavera hi fa una mica, el sol deu portar alguna mena de vitamina o musa que ens fa posar les piles. És qüestió de deixar-los preparats ara per quan les neurones siguin magres.

    ResponElimina
  2. aisss, que macu que ets! :D
    M'alegro que hagis recuperat una mica les piles. Ara toca fotre-li pebrots i tornar amb força!

    ResponElimina
  3. no sé si tota la vida és un post, però el que és segur que hi ha posts plens de vida, i tant aquest que has escrit com l'anterior (per cert: FELICITATS PELS DOS ANYS!!!), estan plens de vida i de ganes de compartir-la i això es contagia, o sigui que espero que ningú inventi la recepta per evitar-ne el contagi. Així que tots malalts allargarem la vida als blocs! Bona nit, i tapa't, una abraçada :-)

    ResponElimina
  4. a mes de malaltinos...em sebla que es un tant infeccios i encomanadis tot aixo...pero i que?? la grip tambe i ningu ens l'estalvia no??
    jo no em vull vacunar!!
    felicitats nano
    ;) sargantana

    ResponElimina
  5. Aquí estem per això i el que faci falta!! jejeje A mi també em passa, quan llegeixo un article o escric un comentari em ve un altre article al cap!

    ResponElimina
  6. Voleu dir, benvolguts companys blocàires, que si ser-ne comportés rebre un sou, no seriem tots blocàires professionals?

    Jo sí. M'encanta! :-)

    ResponElimina
  7. I el frustrant que és quan et ve un post al cap i no el pots escriure !!! grrrrrrr !!

    ResponElimina
  8. Tots tenim aquestes èpoques amb el blog de portar-lo més o menys actiu. La veritat, parl del meu cas, obrir el blog és una de les millors coses que he fat. Arran del blog m'han passat coses qe dos anys abans no m'ho hagues cregut si m'ho haguessin dit.
    A seguir amb el blog doncs, que nosaltres et llegirem :) I que siguin per molts anys més!

    ResponElimina
  9. Mentre veiem la vida en forma de post, estem enganxats, Xexu! M'agrada que et torni la teva empenta de sempre!

    ResponElimina
  10. Només havia vist el de la Grapa. Els altres estan molt bé i el vídeo és collonut!

    ResponElimina
  11. Deu ser que no t'ho mereixes... jejejeje, vaaaa, q no veus com triomfes, nano??? jejejeje

    Anims i avant!!!
    Muaaaaaaaaaaaaa!!!

    ResponElimina
  12. l'ànim, les felicitacions sempre ens rebifen física i intelectualment

    ens espera un bona nit ben farcit de noves idees llavors

    abraçadaaaa!

    ResponElimina
  13. m'alegro molt que tinguis renovades ganes de continuar i a seguir amb els propers dos anys!

    ResponElimina
  14. Que bé, ja estàs més animat i continues veien post a totes bandes, això és bo ; si més no per nosaltres que així et podem llegir més sovint.

    ResponElimina
  15. ostres! i tant! aquesta sensació de veure la vida com un post em resulta familiar! és tremendo això que ens passa,jeje!

    ResponElimina
  16. Està bé tenir ganes d'escriure. A més és molt gratificant. Al menys, jo m'ho passo molt bé. Felicitats!

    ResponElimina
  17. Doncs sí, la vida és un post, ara millor, ara pitjor, i les persones als blocs ajuden i donen molt oi... no pensis massa tot va fent el seu cicle i caram quins regals! se t'estima!!!

    ResponElimina
  18. Doncs jo últimament, a mig gas.. a veure si se m'encomanen les teves ganes de continuar!

    Bentornat!

    ResponElimina
  19. Endavant !!!
    Felicitats per aquests dos anys !
    :)

    ResponElimina
  20. 2 anys? jovenet encara!
    certament jo també vaig intentar desenganxar-me dels blogs però no vaig poder...

    ResponElimina
  21. La vida és un muuuuuuunt de posts!! :-))
    M'ha fet moltíssima gràcia la frase aquesta "totno a veure posts per tot arreu" :-)

    A mi això em passa quan em sento més optimista, de tot en faria un post (uisss, ahir Els del PiT em van dir que cada vegada dic més sovint "post" jeje)

    I he rigut molt amb el comentari d'en Ferran sobre la possibilitat de fer-ne una feina d'això!! Uaaaaaau!! jo m'hi apunto!! :-)) Asseguda davant l'ordinador, parlant de coses que m'agraden, visitant blogs amics i, a final de mes, posar la ma i rebre un sou jeje

    M'ha agradat molt, molt el vídeo de la Rits i és que la nena de les trenetes i las ulleres és clavada a ma germana quan era petita: el mateix color de pell, de cabell... ma germana encara els ulls més blaus... però m'hi ha fet pensar molt! (i el vídeo és simpatiquissim)

    Xexu, m'alegra molt que tornis a tenir ganes de continuar endavant amb aquesta casa teva :-))

    ResponElimina
  22. "Això té un post" és la frase més repetida des que tinc blog. De vegades surten xurros, d'altres entrepans de pernil, però sempre hi ha coses que t'inspiren (només cal tenir l'eina* a punt per retenir la idea).
    M'alegra la teva força renovada que no dubto (com diu en Jordi Casanovas Noangelet) sigui gràcies a la primavera.
    Assumpta: només era una apreciació del nano, eh? Ja saps que és una mica tiquismiquis, hi hi hi...

    -Estaria bé cobrar com diu en Ferran, oi avi?
    -Això és el que jo pensava, nano, a veure si t'estires, eh?

    ResponElimina
  23. felicitats per l'aniversari. Jo sóc una mica més petit, i no els faig fins d'aquí tres setmanes.
    A mi em passa el mateix i també veig la vida en format de post, a tot arreu veig anècdotes, curiositats, sensacions... que poden ser excusa per a un post.
    Estem malalts?

    ResponElimina
  24. un rere l'altre!!!

    una abraçada!

    ResponElimina
  25. Moltíssimes gràcies a tots els que heu passat a comentar aquest post, i als que m'heu felicitat aquí també pels 2 anys del blog. Amb malalts com vosaltres, o com jo, això rutlla.

    Jordi Casanovas, no m'acaba de fer el pes això de preparar-me posts i desar-los, però apuntar-se algun tema en una llibreteta potser sí que ho faré.

    Grapa, per maca tu, que em vas fer un tros de regal que m'encanta. I amb la darrera frase parles pels dos, oi?

    Bruixoleta, jo encantat si encomano una mica la meva malaltia a algú, i així la gent s'anima a escriure, que llegir està molt bé, però escriure té el seu què també, oi?

    Sargantana, res de vacunes, aquí a pringar tots fins el final.

    Jordi, i anar encadenant, que no pari!

    Ferran, jo m'hi apunto, eh? Cobrar per fer una cosa que m'agrada tant? Professional, però ja! I mira, ja hi ha gent que cobra per això, suposo, els que mantenen blogs de diaris, de programes de ràdio, etc...

    Carquinyoli, de vegades em sento com a Memento, l'has vista? Et ve al cap un post i has de córrer, saps que si no l'escrius ara se t'oblidarà, que no et vindrà més, i en un moment... s'ha esfumat.

    Caterina, a mi també m'ha aportat molt, però no al mateix estil que tu, que ets un blog reconegut a ses illes i que has sortit als mitjans en algunes ocasions. A mi m'ha aportat coses a nivell personal, un munt. Tot i que em van proposar participar a un programa de TV3, però vaig dir que no. Crec que ja ho havíem parlat.

    Carme, és una mica com una droga, és difícil desenganxar-se encara que vulguis, però tot arriba, oi?

    Gerhart, és que tinc uns lectors que no me'ls mereixo!

    Montse, jo faig el que puc, però és que vosaltres us ho creieu tot!

    Òscar, com a mínim espero que no us avorriu llegint les meves ximpleries, però la vida va com va, i jo escric el que em surt.

    Rits, només dos anys més em dones? Bé, ja veurem, ara no vull passar-me de valent.

    Mireia, tampoc no he reduït el ritme per ara, i més sovint voldria dir cada dia, i tampoc no cal!

    Nimue, és com l'anunci de les patates aquelles, 'quan fas pop...'

    Kweilan, a mi també m'encanta escriure, em sembla que a tots els que estem per aquí.

    Cesc, depenent del dia, el post surt pitjor o millor, oi? Sí noi, m'he emocionat molt amb aquests regalets.

    Eli, veig que avui has tornat a publicar, per tant, tan a mig gas no vas.

    La magia, gràcies!

    Deric, m'has fet riure! És clar, jovenet, perquè tu ets dels degans! Costa, eh? És el que tenen les addiccions.

    Assumpta, em sento massa bé aquí com per marxar. Alguna molt grossa me n'hauria de passar, però ja se sap, a les males èpoques, es tenen poques ganes de fer res. Jo també m'apunto a cobrar a final de mes, amb l'estona que hi dedico segur que em treia un sobresou! A més, treballo els caps de setmana i tot.

    Els del PiT, jo en penso molts, o més ben dit, me'n passen molts pel cap, però així com venen se'n van. I els que es queden a la memòria seran els que acabaran en forma d'escrit aquí, quan en tinc l'oportunitat. Si són xurros, entrepans de pernil o mariscades ja no sóc jo qui ho decideix.

    Jesús, malalts del tot. I prou que ho sabem que tu veus posts a tot arreu, a jutjar pel teu ritme de publicació!

    Elur, post per aquí, post per allà, i és un no parar.

    ResponElimina
  26. Doncs si veure/viure la vida en forma de post és una malaltia..., que no ens vacuninnnnnn !!!
    Endavant XeXu, amb totes aquestes noves "Bona Nit", que ens esperen (i esperem),ben "tapadets" a la teva vora !
    ;)

    ResponElimina
  27. Saps? a mi també m'ha passat moltes vegades això que expliques... i ara que ho veig des de la distància crec que aquest sentiment ve donat per les ànsies de voler compartir la nostra vida amb persones que ens apreciem.
    Aquí a la blogosfera l'únic mitjà de comunicació que tenim amb la resta de gent són les paraules que plasmem a través dels posts, per tant és lògic pensar que el desig d'unió sigui directament proporcional al número de posts que ens venen al cap (que no significa que finalment els publiquem tots).
    Sents una papallona dins el pit que t'impulsa a emmagatzemar les vivències a través de frases estructurades per ser escrites i llegides per aquells que apreciem... és inevitable, no hi podem fer més, els malalts del blog sóm així. I malgrat sentir-me desconectada de la blogosfera continuo incloent-me en el grup de malalts perquè l'estimació que sento no ha minvat gens ni mica.
    Però com bé dius, tots tenim moments i hem d'aprendre a no enfadar-nos i acceptar els canvis que anem sentint per així poder construir alguna cosa millor.
    I aprofito per tornar-te a felicitar per aquests dos anyets del Bona nit i tapa't, tant ben portats!!!
    una abraçada XeXu!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.