dijous, 26 de març de 2009

Defectes

El que entenem com a defectes són les qualitats negatives que tenen les persones, en contraposició a les virtuts. Hi ha alguns trets que molesten a la majoria de la gent, i molts coincidiríem en considerar-los defectes, però a mi em sembla que es tracta d'una cosa molt relativa, que depèn molt de la subjectivitat. Totes aquelles coses que descobrim, amb el temps, de les persones que ens envolten, i que ens molesten d'una manera o altra, potser no molesten a ningú més, o ningú s'hi ha fixat.

Però la gràcia d'aquestes característiques, les mateixes que no ens agraden, que poden ser petits detalls, però que els canviaríem en l'altra persona si poguéssim, és que són les que fan que aquesta persona sigui com és, formen part d'ella, i sense aquests detalls no seria la mateixa persona, i no ens l'estimaríem igual. I és així. I tampoc l'estimaríem si no tingués les seves coses bones que tant ens agraden, però les persones són un conjunt molt gran de petits retalls que no es poden separar, i és el conjunt el que ens quedem. Desgranar les virtuts dels defectes convertiria la persona en quelcom totalment diferent, i de ben segur que acabaríem trobant a faltar aquells 'detallets'.


D'una conversa amb en Gerhart...

26 comentaris:

  1. Això dels defectes és complicat. Amb el pas del temps, les millors virtuts poden esdevenir els pitjors defectes i sense haver canviat res...és només qu l'altra persona ja no et veu amb els mateixos ulls :)

    ResponElimina
  2. Tens tanta raó XeXu, però som imperfectes i entendre'ns els uns als altres ens fa més persones suposo.

    ResponElimina
  3. ANAVA A DIR UNA COSA MOLT SEMBLANT A KWEILAN. Una cosa que ens a agrada molt, amb el temps, podem avorrir-la sense que l'altra persona l'hagi canviat gaire.

    I tu també tens raó, els defectes són molt relatius. I la persona és un conjunt de tot plegat, ben sencer. No podem bellugar els defectes, sense bellugar cap virtud, des del punt de vista totalment subjectiu de l'altre el que conviu a prop.

    ResponElimina
  4. Cadascú és com és, amb les seves virtuts i els seus defectes i sense això, deixaríem de ser nosaltres mateixos i potser fins i tot perdríem l'encant que ens caracteritza... A més, crec que els defectes rauen als ulls de qui els vol veure... Potser a ulls d'una altra persona, aquests defectes es converteixen en virtuts... Tot depèn del punt de vista.

    ResponElimina
  5. Ostres noi, penso exactament igual que tu!!

    El fet és que de defectes en tenim tots. Som humans i no hi ha ningú que se n'escapi (s'escriu així això?)... i, fins i tot, algunes coses que per alguns es considerada virtut per altres es veu com un defecte (ser excessivament ordenat, ser rigurosament puntual, parlar molt, parlar poc...).

    Per tant, agafem la persona que agafem, li trobarem coses que ens agradaran i coses que no. Pero aquesta persona és "complerta" amb totes aquestes carecterístiques... si la poguessim moldejar al nostre caprici, ja no seria la mateixa persona i, fins i tot, com tu dius, potser acabariem per trobar a faltar aquelles cosetes que no ens agradaven.

    Molt bones reflexions!

    ResponElimina
  6. m'ha vingut al cap alguna cosa, però em penso que serà un post...

    ResponElimina
  7. És un tema apassionant, perquè si ens posem la gran paraula tolerància al front per fora i per dins, i veiem els nostres primer, saps llavors, ben clarament que un defecte també caracteritza aquells que t'estimes i que t'estimen a tu. I què, tots n'estem farcits de defectes, no trobes? I mirat en conjunt, tot és tan relatiu...
    Petonassos, maco!

    ResponElimina
  8. si fossim perfectes quina gràcia tindria?
    et dono tota la raó, els defectes dels que estimes passen a un segon pla, perquè te'ls estimes tal i com són, amb els defectes inclosos.

    després hi ha les compatibilitats, hi ha amb qui els defectes í virtuds són compatibles i n'hi ha amb qui no. I no se'n pot fer res.

    però....i els propis defectes? a mi aquests són els que més em costen d'acceptar....

    per cert,ais.... dos anys per començar!!! (en relació al comentari anterior)

    ResponElimina
  9. És ben bé així. A més, certs defectes fan que valorem molt més certes virtuts :)

    ResponElimina
  10. bé company, això de que són com són pels defectes trobo que és cert, però clar, hi ha defectes i defectes i diferents graus d'aquests... en fi, que tot és tan relatiu en aquest tema...

    ResponElimina
  11. Coincideixo força amb la kweilan i amb el carquinyol: quan estimes els acceptes, però poden arribar a molestar-te amb el temps, potser perquè canvien els sentiments, no ho sé i, és clar, depèn de quins defectes siguin. També n'hi ha d'intolerables.
    Bona nit i tapa't! ;-)
    Petonetsssssss

    ResponElimina
  12. us esplicare una cosa....
    una vegade despres d'una discussio amb algu a qui estimo molt.
    em sentia tant enfada amb mi mateixa i amb les meves errades que les volia desterrar.
    em vaig imaginar a la platja ..fent un calot molt fons..on enterrar tot allo de mi que no m'agrades
    el forat era gran..i podria posar totes les coses que no volia.

    sentada alla al costat del forat...vaig començar a pensar
    m'en vaig adonar que si volia despendrem de totes les coses *dolentes* o que no m'agradaven, tindria que perdren moltes altres que eren valuoses
    totes les coses. les dolentes i les bones formaban part de mi, jo era totes elles.

    en aquell moment, va venir la persona a qui habia ferit i em va fer un bes.llavors, plegats varem tapar el forat.
    i vaig entendre que qui em vol, ho fa amb totes les meves coses bones i dolentes, que segurament no son poques, pero son meves

    ostres..perdona...m'he pasat!!!
    jajajajja no estaba inspirada per fer res al meu bolg...i....jajajjaja
    em sap greu...
    culpa teva...l'energia que hi ha aqui es contagiosa!
    m'en vaig!!(abans de que em feu fora!!)
    sargantana

    ResponElimina
  13. Coincideixo amb les opinions citades amb anterioritat.
    Ningú és perfecte, però precisament això ens fa especials. No suportaria la perfecció!
    sergi
    No suportes ni el teu perfeccionisme...
    M'ha agradat molt la història de sargantana, eh? I el teu "postapunt" XeXu (i els comentaris de tots...)

    -Ens hem llevat generosos oi avi?
    -Ens hem llevat, que no és poc, nano...

    ResponElimina
  14. no sé de què parles Xexu, no érem perfectes els capris? jejejejeje

    Algú perfecte ha de ser tan repel·lent! per sort no conec ningú que ho sigui.

    una abraçada!

    ResponElimina
  15. Doncs efectivament, aquells defectes que destaquem amb "carinyo" en les altres persones poden arribar a ser tan positivament importants com les seves virtuts. Formen part del conjunt de coses que ens fan notar la presència d'aquella persona i trobar-la a faltar quan no hi és.

    Veig que l'engranatge de "la vida és un post" comença a rodar de nou i no perds cap oportunitat per parir-ne un de nou...

    ResponElimina
  16. jujuju...

    "Totes aquelles coses que decobrim..."

    M'ha fet gràcia que et deixéssis la "s" just en aquesta frase. Potser és això el que et fa especial a tu, que ets una mica "pàjaru"! xD

    A mi m'agrada que la gent tingui algun defecte, ens fa més humans. I els humans m'atreuen per defecte!

    ResponElimina
  17. Hi estic d'acord, els petits defectes que tenim són trets que ens caracteritzen, ens humanitzen, ens diferencien dels altres... i es troben a faltar quan no hi són. N'hi ha que són intolerables i que de ben segur no es troben a faltar (supèrbia, excés d'orgull.... brrr ja saps que no puc amb ells), però sé que no et referies a això. Som com som amb tots els ets i uts, i canviar-nos... és deixar de ser nosaltres!

    A més, coincideixo amb l'elur... algú perfecte ha de ser tan avorrit!!!

    ResponElimina
  18. Tu ho has dit: "tots acabaríem trobant a faltar aquells petits detallets".

    Però quan los defectes són tant evidents per tothom al final acaben molestant i fent mal. Pot ser un grup de persones està equivocada, però és així. Acabem marginant o ens marginen per alguna cosa que molesta a les altres persones.

    El que està clar és que s'ha d'intentar buscar sempre la part positiva de les persones, però hi ha gent amb qui és impossible.

    ResponElimina
  19. Quanta raó que tens, amb això dels defectes... De fet, què seria de les coses si tot fos perfecte? Cert és que caminem cap a aquella utopia, aquell ideal de perfecció, en nosaltres i en els altres, en la pròpia societat... Però el que fa que valgui la pena lluitar també son aquestes petites coses. Perquè és bonic poder estimar algú per les seves qualitats, però més bonic encara és poder estimar a algú també per els seus defectes...

    ResponElimina
  20. Virtuts i defectes, hi ha contraris que no es poden separar. No vull dir que amb això no intentem millorar, però el que crec que pot conduir a l'error és la no acceptació de que tenim coses bones i coses no tan bones...

    ResponElimina
  21. Tot posat amb una balança , hem de mirar que no es tombi cap al costat dels defectes , perquè llavors si que esdevé un problema

    ResponElimina
  22. Si algú fos tan perfecte que només tingues capacitat per a virtuts, ja seria un defecte.
    El que ens fa a cadascú de nosaltres únic i irrepetible, és la quantitat precisa que tenim de virtuts i de defectes.
    El que suceeix és que és molt relatiu em funció de com vulguem veure-ho en els altres i en nosaltres mateixos. Aiissss, tot plegat un xic embolicat.

    ResponElimina
  23. Eeeei!! :-) Has canviat la frase de la barra lateral i has posat una de Grapa la mar de divertida!! ;-)

    ResponElimina
  24. Em sembla que tots estem d'acord amb que la perfecció no existeix, i si existís, no ens agradaria. D'això ja n'havíem parlat alguna altra vegada. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu deixat un comentari en aquest post, responc tard, però responc.

    Kweilan, tens molta raó! Aquelles cosetes que tant ens agraden en un principi, i que després se'ns fan tant i tant molestes, crec que tots hi haurem passat. I el que canvia no crec que ningú sigui capaç de dir-ho.

    Cesc, arribar a acceptar-nos és un gran exercici de comprensió.

    Carme, coincidim, defectes i virtuts no són coses absolutes, i no només es veuen diferent per persones diferents, sinó que el grau de molèstia que pot generar una qualitat desagradable també depèn molt de si l'altra persona la té també o no, oi?

    Guspi, sempre som a temps de millorar i canviar coses (o intentar-ho) si això ens ha de fer millors, però amb la personalitat ja formada, potser perdem una part de nosaltres mateixos que a altra gent pot agradar. De vegades és millor no tocar res, oi?

    Assumpta, per això no hem de mirar de canviar les persones que estimem. Cadascú és com és i ho hem d'acceptar, si no ho fem, millor buscar una altra persona. Encara que sempre es pot mirar d'adaptar-se a la persona que tenim al costat i no fer coses que li molestin, si ho podem evitar. Si parlem de relacions, sempre s'ha de cedir una miqueta per les dues parts. Així t'agrada la frase de la Grapa? És del seu comentari en aquest mateix post.

    Jordi Casanovas, a veure doncs aquest post que promets!

    Zel, cal fer un exercici de mirar-se al mirall primer i no criticar l'altre si a més, nosaltres fem el mateix, o coses pitjors. I és clar, tolerar i acceptar les petites coses si les compensacions valen realment la pena, intentar canviar la gent no serveix de res, i la complementarietat 100% no existeix.

    Rits, el que deia abans, hi ha gent que ens dóna tant que ni veiem aquestes petites coses que ens molesten. I amb el que dius tens molta raó, en el tema parella, per exemple, serem compatibles amb una gent i amb d'altres no, i això és producte del balanç que fem de les coses que ens aporten i les que no. Els propis defectes poden fer mal, però està bé conèixer-los. A més, qui t'estima te'ls perdonarà, oi?

    LluNa, cert, qüestió d'equilibri. De vegades calen les coses dolentes per valorar les bones com toca. No hauria de ser així, però és així.

    Carquinyoli, més que defectes ho podríem anomenar peculiaritats. Em referia a aquelles coses que ens permeten estar amb algú, però que si no hi fossin, pensem que ens aniria millor. Això és el que posava en dubte, si la desaparició d'aquestes peculiaritats no canviarien a la persona del tot. És clar que si tu ets un paio que valora la veritat per sobre de tot, no podràs estar al costat d'un mentider compulsiu, ja ens entenem.

    Rita, entenc que si trobes algú a qui li descobreixes un defecte intolerable, ja no el vols al costat. I aquests més petits que són peculiaritats, de vegades s'inverteix la polaritat i arriben a molestar molt. No sé si és perquè es relaxen els sentiments, si és per la caiguda d'endorfines amb el temps, o perquè es fan més evidents.

    Sargantana, gràcies per explicar aquesta història. De vegades arribem a conclusions molt bones i valuoses de la manera que menys ens esperem. La teva experiència n'és un exemple, i si et va quedar la idea de que aquesta persona t'estima i és capaç de tolerar les coses que potser fan més mal a ell que a tu, va valer la pena passar per un mal moment.

    Els del PiT, no és el mateix perfecció que perfeccionisme. Intentar fer les coses bé no és dolent, però no sempre podem per culpa dels nostres defectes, oi?

    Elur, sssshhhhhh!!! Els capris sí que som perfectes, però no ho diguis, que em xafes el post, i a més, els altres no ho han de saber!

    Gerhart, ja estaves avisat de que aquest post venia, i del que hi ha actualment també, tot i que en aquest no t'he citat, però també ho vam parlar aquell dia. Però és un tema que em ronda pel cap de fa temps.

    Grapa, ja vaig fer la correcció pertinent, però no acabo d'entendre per què et feia gràcia l'errada. I Gràcies per deixar-me la frase, que fa molt goig allà dalt!

    Laia, has entès bé que no parlava d'aquests defectes, els que dius i tants d'altres poden ser intolerables. I a més, ho expliques molt bé amb això de que ens humanitzen i ens fan diferents. Són peculiaritats més que defectes, com ja deia per aquí.

    Bajo, és clar que hi ha persones que són inaguantables, però no parlava de coses greus, sinó d'aquells detalls que ens molesten, però que també fan entranyable a una persona. Si no hi són, potser els trobarem a faltar, encara que segur que pensem que no ho faríem.

    Nymnia, quan s'estima, es fa amb el pack complet. Les males qualitats poden fer-se més evidents amb el temps i créixer tant que es fan intolerables, però llavors gairebé segur que altres coses fallen també. Però generalment, cal ser tolerant, i l'un intenta minimitzar les coses que molesten a l'altre, i l'altre intenta tenir paciència. Així funciona, no?

    Manuscrits, de fet, per això existeixen els contraris, no pot existir un sense l'altre, o millor dit, perquè en veiem un, ha d'haver-hi l'altre per comparar. És el mateix pels bons moments i els mals moments.

    Garbi24, això sí, si la balança va cap els defectes, em sembla que més val plegar.

    - assumpta -, el nostre equilibri de defectes i virtuts ens marca, ens defineix. Per això tocar massa cosa pot variar una persona, fer que no sigui ella, i quan es perd la identitat, mala cosa.

    ResponElimina
  25. Defectes que tots tenim, és clar XeXu, és clar.
    ;-)

    ResponElimina
  26. Totalment dacord amb la teva reflexió XeXu. Sempre he dit que estimar a una persona és aprendre a acceptar els seus defectes i fins i tot a apreciar-los, precisament pel que dius... formen part de cada un de nosaltres i no ens en podem separar. Quan estimes a una persona ho fas pel que és, pel conjunt, per tots els detalls... per aquelles coses que et fan entendrir o somriure i també per aquelles que et fan rabiar.
    Molt bonic, m'ha encantat aquest post...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.