diumenge, 22 de febrer de 2009

Signes del temps

Segur que tothom ha rebut algun cop un d'aquells mails que diuen "saps que t'estàs fent gran quan...". Estan bé, fins i tot me'ls miro jo, que gairebé sempre esborro directament els mails amb arxius adjunts (els de broma, els importants no, és clar!). Diuen moltes coses que estàs obligat a reconèixer, però generalment parlen de fets lligats a l'evolució de la vida i la tecnologia. Però hi ha coses en les que sí que notes que et fas gran, o que has madurat, si ho preferiu així. Jo me n'he adonat perquè... ara faig cas als metges.

Jo, que un cop vaig marxar de l'hospital sense l'alta després d'una operació perquè tenia pràctiques de la carrera! Vaig deixar a ma mare a l'habitació perquè informés el metge de que ja m'havia donat l'alta jo mateix. Jo, que tocat per totes bandes, li preguntava al metge que em digués què havia de fer per seguir fent castells el cap de setmana següent. Em demanava que descansés, i li vaig dir que això ja ho sabia, però que per no descansar, què havia de fer. Això perquè hi havia anat per vacunar-me, perquè normalment no hi anava perquè no em diguessin que no fes castells... Jo, que després de rebre l'informe de la revisió, en el que em prohibien menjar moltes coses, entre les quals salmó, me'n vaig anar el dia següent a un japonès i me'n vaig fer un fart...

I ara, em diuen que em posi unes plantilles perquè em molesta un peu, i els faig cas. Fins i tot quan canvio de calçat me les passo d'un a l'altre, com em van dir! Definitivament, ja no sóc el que era: m'estic fent gran. No m'agrada llançar preguntes perquè qui llegeixi això respongui, però avui voldria saber en què heu notat que us feu, o vau notar que us fèieu grans. Ja no parlo d'edat, sinó de maduresa, de sentir-se gran, suposo que s'entén. Doncs això, que a veure què us va fer sentir grans per primer cop.

53 comentaris:

  1. uf! poc que tinc tanta memòria!
    però noto que em faig gran, de vella tot i que sóc moooooolt jove, sempre que penso els anys que tenen els meus germans petits... cullons com creixen, tu!

    Recordo un dia... que vaig veure unes nenes del poble, que encara no havien fet els tretze anant al darrera, desesperada i descaradament, dels nens de divuit que ja tenien carnet... les de la meva generació als 13 encara jugàvem a nines!!!! i vaig pensar: "em faig gran" i també: "sort que ens fem grans!" (aquesta úlima la penso tot sovint...)
    :P

    un petó! i continua així, home, cuidant-te, que ja començava a ser hora, eh?!

    ResponElimina
  2. Jajaja Xexu!!! Et vas autodonar l'alta a l'hospital??? Que bo!
    Escolta, per molt que maduris, guarda't sempre un raconet per fer alguna tonteria com la de l'hospital, que sino l'edat se t'estamparà a la cara en dos dies!
    Vaja, a fer el ruc, però amb dos dits de seny! :)

    ResponElimina
  3. Uf XeXu, jo ho vaig notar quan em passaven les ganes d'arribar tard i valorava molt més les trobades de cafès i cerveses fins a certa hora, esmorzars de bon matí i no sé, valorant moltes altres coses i canviatn de ritme sobretot...

    ResponElimina
  4. Donccs jo sempre he notat que em feia gran, un graó més, un graó més, quan m'he adona t que em sentia capaç de lluitar per alguna cosa que per a mi era important malgrat les opinions contràries al meu entorn. La primera vegada que això em va passar tenia 13 anys. I a vegades encara noto canvis d'aquesta mena i en tinc 57.

    ResponElimina
  5. El dia que vaig descobrir que la gent que havia nascut l'any 80 ja podia votar...

    A part hi ha una altra qüestió més dolorosa, el dia que els meus amics van començar a fotografiar-me la calva ;)

    ResponElimina
  6. Últimament, també m'he adonat que em faig gran. No només pel d'anar a la uni i de haver sortit de casa, sinó perquè abans d'entrar-hi vaig haver de deixar molta cosa i planejava tornar-hi quan aprovés la sele, però vaig estat tot l'any passat postposant-ho. I això de "no tinc temps" és ben bé una malaltia dels adults... xD

    Pel que fa el tema dels metges, jo sempre els he fet molt de cas. Si trobo que res no em va bé, no dubto i vaig directament al metge. De petit, recordo haver fet la mare acompanyar-me al metge unes quantes vegades. I com que llegeixo molt sobre malalties i coses per l'estil, és gairebé automàtic fer l'associació d'algun símptoma a alguna malaltia.
    Ma mare, en canvi, es queixa cada tant que li fa mal no sé on, però quan li dic que vagi al metge, em posa excuses i fa de tot per deixar-lo per després ("ja, ja el trucaré", diu). De vegades, no fa les anàlisis que li demana el metge, i a sobre, acostuma a automedicar-se (a més a més diria que és un mal del que pateix la majoria dels brasilers). I no és perquè s'estigui fent gran, sinó que és una cosa que porta de tota la vida: només hi va quan tot li va malament del tot...
    Per cert, no fer castells = fer bondat? És que no he trobat l'expressió al diccionari ;p

    ResponElimina
  7. Quan vaig veure que molts futbolistes tenien edat per ser FILLS MEUS!! (Bojan i Messi de sobres) :-))

    La pregunta és difícil, eh? perquè jo tinc "dies"... tinc moments en que em sento gran, o molt gran, vella fins i tot... i moments en que em sento jove, molt jove, una cria.

    Parlo de veritat, totalment en serio: Crec que el fet de no haver tingut fills m'ha impedit "madurar" en alguns aspectes... i veig moltes dones de la meva edat amb unes preocupacions i una manera de fer absolutament diferent a la meva. A vegades això em fa gràcia i a vegades em preocupa.

    Altres vegades penso just al contrari i crec que m'ha tocat viure coses que m'han fet madurar molt... coses tristes... i crec que, per contrarrestar, les ganes de fer la cría poden ser ganes de fugir d'aquestes coses tristes.

    De fet, crec que em sento gran quan dic això de "el jovent d'avui..." (i ho dic, ho dic... jaja)

    A mi em van operar del genoll fa vuit anys i mig i em van dir que havia de dormir la primera nit amb un coixí sota el genoll... estava incòmoda i el coixí no va durar res allí, el vaig treure... al dia següent em va caure una bronca terrible de l'infermera (antipàtica!!) però jo havia dormit bé. I aquesta inconsciència la vaig fer amb 38 tacos!!

    Segueixo saltant-me moltes revisions mèdiques... el meu reumatòleg sempre li diu al meu home "no podem amb ella" (ho diu en plural perquè vol fer-se al meu marit còmplice de tractaments estranys) i jo dic que ja m'ho farà quan en tingui seixanta... ara seixanta em comença a semblar massa jove... li pujaré una mica.

    A vegades em sento físicament vella perquè no puc córrer, ni agenollar-me, ni coses així... però em sento mooooolt jove quan estic amb els meus nens de catequesi i ens partim de riure perquè em sento "totalment" al seu nivell...

    Em sento gran quan veig que han mort molts tiets meus...

    Em sento jove quan veig que moltes dones de la meva edat (47) no entenen ni un borrall ni de futbol ni d'informàtica.

    Em sento gran quan dic que en tinc 47... i a vegades tinc por de fer el ridícul... que la gent pensi què fa aquesta amb l'edat que té?

    Em sento molt jove cada vegada que tinc il·lusió per començar una cosa nova (sigui la que sigui, des de un jersei, un brodat o un article nou al blog)

    Em sento gran quan m'adono que el temps passa molt ràpid, molt ràpid... quan era petita no passava així de ràpid...

    I ja paro, o batré el meu propi rècord de comentari llarg :-) Sé que no em renyaràs, però tampoc cal abusar jeje

    ResponElimina
  8. Jo sé que sóc gran. M'agrada fer-me gran, sobretot quan sento que puc argumentar i defensar sense tanta sang i amb més raons certes coses.
    M'agrada fer-me gran quan veig que puc tenir més paciència.
    M¡agrada fer-me gran quan m'adono que puc oblidar coses que em fereixen o m'han ferit, que les puc posar al calaix dels malsendreços.
    Fer-se gran físicament, té més inconvenients...El primer acceptar que...t'estàs fent vell, coi, i això toca la pera...però, cal posar tot a la balança...

    I, sempre penso, i aquells que no poden o no volen fer-se grans?
    I els qui es queden pel camí?

    Tu ets una bona mostra de les bones coses que té fer-se volgudament gran...

    ResponElimina
  9. L'estiu que a la discoteca del poble els que anaven borratxos, feien el boig, lligaven i s'engrapaven eren els germans de les meves amigues i la seva colla. I lo bo és que ja ho deixes d'entendre i ho veus amb la responsabilitat d'un adult (què fa aquell marrec??)

    ResponElimina
  10. Per cert... no havia respost la pregunta :-)

    - Què us va fer sentir grans per primer cop?

    Un dia a la platja, tindria jo vint i pocs anys i una senyora li va dir al seu fill "Niño, vigila, no le eches arena a la señora"... I la señora era jo!!

    Em va fer molt, molt poca gràcia, la veritat...

    ResponElimina
  11. Jo fa molt poc que he tingut l'última visió.
    El president dels Estats Units és uns mesos més jove que jo!!!!
    :-(

    ResponElimina
  12. És un tòpic però això de sentir-se gran se porta a dins o no se porta. Però físicament també afecta eh?
    Jo per sort, de cara no aparento l'edat que tinc i me vaig salvant de moment... i a algunes botigues encara algú me diu "chata" (paraula que odio profundament). Però penso, si me diuen "chata" és que me veuen jove i intento vore-ho per este cantó i no enfadar-me. I si me diuen senyora de vegades és perquè al lloc on entro tenen esta norma no perquè me veiguen gran eh? jajaja
    No sé jo sempre des de ben petiteta que he tingut molt de coneixement i he sigut molt responsable (massa de vegades), i tampoc he trobat una marca per dir a partir d'aquell dia me vaig trobar gran.
    Algun dia potser ho noto quan vaig a llocs on abans jo era més jove. Per exemple, un dia que vaig agafar lo tren i baixaven tots los estudiants i los vaig vore molt molt menuts :)

    ResponElimina
  13. Em sembla que va ser a la feina, quan sentia les reflexions que es feia la gent de vint-i-pocs vaig pensar que amb el temps ja veurien que tot passa. Però sobretot va ser el dia que em vaig sentir dient-li a la meva mare que jo em sentia jove. Ostres!!!! Allò va ser definitiu, mai a la vida m'hauria pensat que diria una cosa així, sona tant carca.

    ResponElimina
  14. ui, doncs m'ha passat moltes vegades i en moments diferents... quan un nen pel carrer em diu "senyora, que sap quina h és?"
    (i jo penso "SENYORAAAAAAAAAAA"???? però que no veu que vaig amb kikers i una samarreta com ell? )

    quan a les reunions de claustre deixes de fer l'acta pq n'hi ha 5 o 6 de més joves que tu...

    quan fas 4 bots i et fot mal tot l'endemà...

    i quan et fan una analitica en dilluns al matí i ja no et diuen alló de " nena, que tens un excés de sang a l'alcool..." XD

    ResponElimina
  15. Les aportacions de l'Assumpta i la Zel resumeixen l'estat de la qüestió d'una manera tan encertada que no se m'acut res més a afegir.

    Només diré, per fer una aportació personal, que noto que em faig gran perquè la meva proporció de seny i rauxa s'està capgirant respecte a quan era més jove.

    I perquè estic més tranquil, i tinc més paciència, i reflexiono i sé que sóc imperfecte però miro d'esmolar les meves imperfeccions...

    Què caram, tu, fer-se gran està molt bé! :-)

    ResponElimina
  16. si és que això de fer-se grans ens canvia a tots una mica la perspectiva !!

    ResponElimina
  17. Osti, jo faig cas als metges, però em costa tant anar-hi, em fan tanta por… (i sí, això és "childlish", però no sé si ho superaré mai).

    Signe de que em faig gran… Que em costa més mantenir-me desperta fins a certes hores?

    ResponElimina
  18. Aquest dissabte amb els amics vam tenir la mateixa conversa: lo grans que ens hem fet. Ens vam possar a buscar de forma espontània per internet després de sopar cançons però dels vuitanta i noranta i vam arribar a la conclusió que ens agradaven i gaudíem escoltant-les. Ens fem grans!

    ResponElimina
  19. ho sento xexu, però jo sóc més gran que tu em sembla i no he tingut aquesta sensació.

    la sensació que et fas més viu, aquesta és la important!

    ResponElimina
  20. És cert que sóc més jove que tu, però aquest dia vaig veure una cosa que em va fer gràcia... Quan en teníem 13 o 14 el fet de passar una tarda amb els companys era seure a un banc del carrer, i allà xerrar. Fes fred o calor, però asseguts al banc. I podíem estar mitja hora avorrint-nos com a tontos, però el banc era el símbol de sortir i estar al carrer. Farà un parell d'anys que si surto a fer un volt m'agrada molt més seure a prendre alguna cosa en un bar o granja: el meu te, el meu tallat, el granissat a l'estiu... No sé. I si estic cansada o no en tinc ganes, cap a casa sense problema. I l'altre dia passejava i veia nois i noies d'uns 12 o 13 anys asseguts als bancs que gairebé duien la nostra etiqueta. I em va fer gràcia. I m'hi has fet pensar...
    Suposo que tot va canviant, els costums, els gustos, i la manera de veure les coses.

    ResponElimina
  21. em sembla que encara no m'hi sento...

    (buenu, val, si... ja sé que mai jugaré amb el primer equip del barça; però perquè em falla la tècnica, eh?)

    petons i llepades d'abans d'ahir!

    ResponElimina
  22. Recordo que volia ser gran, volia fer els 18 i ser com la resta del meu grupet, però quan els vaig fer, continuava sent la petita, sense aparentar-los, i em continuaven demanant el carnet només a mi (fet que no m'agradava gens). Potser, en part, per això, mai m'he acabat de creure l'edat que tinc...

    ResponElimina
  23. Vaja, quin figura estaves fet tu eh?! jeje... Primer de tot felicitar-te per aquesta nova afició de fer cas als metges, ja seria hora no?
    Fer-se gran és inevitable, el pas del temps ens deixa signes (com bé dius) i potser els més evidents són els canvis físics, però existeixen altres senyals, altres alertes que ens indiquen que alguna cosa ha canviat dins nostre. La manera com ens agafem les coses, com veiem la vida, com encarem les dificultats... o potser són coses més petites, detalls aparentment insignificants que ens ajuden a adonar-nos que hem crescut.
    Jo me n'adono del pas del temps quan començo a mirar enrera i necessito els dits de les dues mans per comptar els anys que fa d'alguna cosa que em vingui a la memòria, o quan veig com han crescut nens que he vist néixer...

    Però malgrat ser evident aquest pas del temps (i també inevitable) em continuo resistint a caminar al seu costat... m'encantaria poder valorar tot el que significa fer-se gran (com algunes persones comenten més amunt), però de moment no puc i quan miro enrera i me n'adono que ja sóc tant gran m'entra una profunda tristesa, no ho puc evitar. I llavors em pregunto... què faràs quan en tinguis 40 o 50? només espero haver madurat una mica i poder-me agafar el pas del temps d'una manera més positiva!

    Ah, i deixa'm dir-te que, per més gran que et facis, no perdràs mai aquest esperit de reveldia XeXu!!!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  24. el canvi que si que he notat més és la relació amb mons pares, especialment, ma mare:
    he passat d'el "i tu què has de saber" al "i tu, què n'opines?"

    el fet de recordar el meu primer dia de l'uni i sentir-me important per això (i després veure els del primer any de carrera...)i bé, més o menys el que ha dit l'Elur.

    Per cert, David Truebava dir que et feies gran quan els teus esportistes preferits eren més joves que tu. Què n'opines?

    ResponElimina
  25. Sí, això de que "et fas gran quan els teus esportistes preferits són més joves que tú", que ha senyalat Ballerinadeplom, és ben cert... ja, fins i tot els entrenadors són més joves que jo (bé, Luis Aragonés no... )

    I m'ha fet gràcia perquè va ser el primer que em va passar pel cap... que molts poden ser fills meus... bé, biològicament parlant, quasi diria que la majoria!! Ara bé, tampoc cal buscar maternitats adolescents, quasi infantils jaja :-))

    Em refereixo a jugadors de futbol del Barça, clar :-)

    ResponElimina
  26. Jo em vaig sentir gran un dia pel carrer que uns noiets em van preguntar l'hora i em van tractar de vostè pe primera vegada a la meua vida. Jo devia tenir uns 20 anys. I quan pensava amb protagonistes de pel.lis sempre m'agradaven molt més grans que jo...i un dia vaig descobrir amb consternació que havia passat a què m'agradessin molt més joves que jo!!! En les dos ocasions vaig ser conscient de què m'estava fent gran.
    El post m'ha agradat perquè d'una cosa bastant quotidiana en treus una reflexió important sobre el pas del temps.

    ResponElimina
  27. El primer cop va ser després de néixer la meva filla. Seny en pujar al cotxe, posar-me el cinturó (no era obligatori) i conduir a uns deu kilòmetres menys del què marcaven els senyals.
    El segon és quan te n'adones que fas sorollets amb la boca cada cop que fas moviments amb el cos... Aclareixo que bàsicament passa en accions com seure, alçar-se o ajupir-se (clar que també podem parlar de sexe, un altre dia... O és això el què realment et preocupa?)
    :-)

    ResponElimina
  28. M'ha agradat molt saber el vostre parer, i totes les opinions han estat diferents, lluny de tòpics, demostrant el que personalment us ha marcat més, i com que cada persona és un món, era d'esperar que apareguessin coses que de bones a primeres hom no s'espera. Moltes gràcies pels vostres comentaris i la vostra sinceritat, m'ha agradat molt, de veritat.

    Elur, és que com puja el jovent, hehehe! Jo no recordo haver-me interessat per pes noies, fins els 15 anys. Abans hi ha una gran nebulosa en la que no sé què feia, però flirtejar segur que no. Però en aquella època també hi havia gent que s'espavilava abans. I pel que fa a la canalla, doncs sí, veus que van creixent, i un bon dia et parlen de tu a tu i te n'adones que els has vist néixer, i que ja són grans. I llavors si que ja no hi ha dubte, és una realitat objectiva que ja tenim una edat.

    Grapa, de seny no me'n falta, però de ximpleries tampoc. Sempre n'hi ha alguna que altra, i quan les recordi en un futur, sempre pensaré: "què animal que era!"

    Ostres Cesc, a mi això em va passar fa molt temps, si que en fa que sóc gran!

    Carme, una manera magnífica de sentir-se gran, mitjançant els èxits personals. No tinc cap dubte de que has tingut molts motius de celebració al llarg de la teva vida.

    Jordi Casanovas, i quan veus que a la feina hi comença a entrar gent de segons quin any... què cabrons els teus amics, per cert. Segur que l'Adrià n'és un...

    Yuji, un altre sentiment de fer-se gran, el notar que et falta temps per tot, ben cert! Però si tu estàs fet un xaval! Quin tio, als jovenets com tu us hauria de prohibir l'entrada aquí perquè això sí que em fa sentir gran a mi! És broma, eh, que sou tots molt benvinguts, ja ho saps. Potser en el tema dels metges va més a persones que no pas a fer-se gran o no. Ja veig que tu a la mínima hi vas, i jo no hi anava mai. Però veus, ara començo a anar a especialistes i els faig cas, per mi això ha estat madurar, ja que sempre havia passat molt del tema, i ara em preocupo.
    T'explico això dels castells! No sé ben bé d'on ets, però sé que com a mínim tens arrels de fora, i no sé si estàs al corrent de les costums catalanes. Això de què parlava no és cap expressió, són els castells, torres humanes, aquelles construccions que fem els catalans que ens enfilem uns a sobre els altres, i intentem fer-los cada cop més alts. Jo sóc casteller, i participo en una colla (grup). Aguanto molt pes a les espatlles i de vegades caiem, per això als metges no els fa massa gràcia que fem aquestes coses, perquè pensen que és perillós, però no ho és més que el futbol, per exemple. Bé, perdona si ja saps de què va tota aquesta història i només ho havies confós per una expressió, t'ho he explicat per si no ho coneixies, ja que és una part important de la nostra cultura. Per internet en podràs trobar moltes mostres.

    Assumpta, tu tens una empenta i unes ganes que és impossible que et sentis gran! Ja sé que moltes coses ens fan sentir vells, o joves, però mantenir l'esperit alegre ens immunitza contra tot això. I més alegre que tu, difícil, eh? De vegades em sembles una nena juganera, i no ho dic de cap manera com una cosa despectiva, al contrari, em fas riure molt i em fas sentir a mi com un iaio i tu la meva néta que m'entretens. Mira que hi ha gent per aquí que m'estimo molt, eh, però em sembla que la quota més gran de somriures i rialles provocades em sembla que la tens tu. M'han agradat molt els teus exemples, i és clar, una cosa és com et veiem nosaltres, i una altra com et veus tu. Normal que tinguis els teus moments, però com dius, també els tens de sentir-te jove, i això és el més important. I ja em pixo de riure quan expliques com t'escapoleixes dels metges, en això ens assemblem, eh? Ostres, en primícia, te'n dic una altra que vaig fer, que me n'acabo de recordar. Vaig anar a urgències després de dos dies de tenir una cosa a l'ull que no em marxava. Va resultar ser un encenall metàl·lic que m'havia ratllat molt la còrnia de tant fregar-me l'ull. Me'l van tapar després de treure'm la bèstia, i em van dir que havia de portar-lo tapat no sé quants dies, i que la llum em molestaria. Això era després de dinar, i a la tarda-vespre estava en el nostre bar habitual amb els meus amics, i amb l'ull destapat. I tu deies que feia poc de la teva operació. Això va ser per Reis de 2007!
    Aprofito ara per dir-te que no sé si la nostra comunicació acaba de funcionar. Ja saps aquest sistema que tens tu de dir coses, en posts antics... doncs en dues ocasions he fet un 'contestar' pensant que t'arribaria un mail a tu, però no sé si t'han arribat, perquè no m'has dit res més. Em pots confirmar aquest extrem en sala d'imatges?
    Ah, i a l'altre comentari, a ningú li fa gràcia que li diguin 'senyor' per primer cop! Però el pitjor és que que molts cops no són ni els nens, sinó la típica mama que diu "deixa passar al senyor", i la mama té la nostra edat!! Quina ràbia.
    I encara un tercer comentari, com he rigut amb que Luís Aragonés no podia ser el teu fill, hahaha, ni de ningú que estigui viu, tret de Sara Montiel, suposo. I escolta, que potser l'Eto'o podria ser el teu fill, però llavors crec que tindries un problema a casa, que en Josep Lluís no sembla que hagi de ser molt moreno...

    Zel, ja es nota que tu has madurat amb moltes ganes. De vegades penso que hi ha gent que ja naixem sent grans, jo tinc aquesta impressió de mi, per molt que hagi fet l'animal, i qui no, oi? Però sempre he estat responsable, compromès, conseqüent i he intentat mantenir els peus a terra. Serà que alguns ja venim així de fàbrica. Però ei, que saber madurar bé també és un art, eh?

    Molt bona Myself, molt bona! Totalment cert, quan ens adonem que la següent generació està fent el que ens pensàvem que encara fèiem nosaltres, i que a sobre ens sembla malament!

    Bona altra Dan! Ja no parlem d'esportistes que són jovenets, sinó també de presidents de govern! Estem fotuts, espero que no em passi aviat, sort que els de la meva generació encara no ens deixen manar.

    Bajo, no et facis il·lusions, eh? Moltes botigueres diuen això, o 'nena' a tothom, i no per joventut. Ei, però jo no estic dient res, eh, que segur que et conserves molt bé! Però això darrer que expliques si que passa, eh, invariablement al llarg de tota la trajectòria d'estudis. Sempre que arribes a l'últim curs, els altres et semblen cada cop més petits. I quan ja et passes, quan acabes la carrera, quan veus la gent que entra no t'ho creus, semblen tan joves... haurien d'anar a primària encara.

    Hahaha Marta, aquestes coses no s'han de dir, o se n'és o no, però dir que et sents jove en públic és com estar reconeixent tot el contrari. I bé això de penar que la vida ja els ensenyarà, també és molt comú. Ens pensem que l'experiència és un grau, que és cert, però de vegades ens passem de rosca. Ei, gràcies per passar, ja trobava a faltar els teus comentaris. No sé si és que no passaves, o que no he tornat a escriure res interessant des de l'últim, que també pot ser...

    Montse, això del 'senyor/a' hauria d'estar prohibit, hombre ya! Com deia més amunt, ja no és que siguin els nens, sinó que els papes també ho diuen, parlant al nen amb condescendència, que deixi passar al senyor, o que digui hola o el que sigui. I els altres tres exemples també m'agraden molt, en especial el dels 4 bots i no servir per res. Quanta raó!

    És a dir, Ferran, que fer-se gran està bé, i punt, oi? Bé, per algunes coses sí, la veritat. El que tu dius és molt important, això de la paciència i d'acceptar les pròpies imperfeccions (més val...). De fet, jo no és que tingui cap pànic a fer-me gran, o bé, a fer-me vell sí, però a madurar, a ser adult, no. De fet, ja ho sóc, que tampoc tinc 15 anys, però ja se sap, que ara la joventut dura fins els 35 (moment en que es marxa de casa, hehehe). Però mira, de tant en tant surt aquest rampell de "caram, que ja no sóc un jovençal!"

    Carquinyoli, una mica o molt, depenent de com t'ho prenguis.

    Musa, a mi els metges no em fan por, però mandra sí. I això de mantenir-me despert fins tard encara ho porto bé, i no crec que hagi de canviar, sóc més aviat noctàmbul. Però és clar, tot té la seva trampa. Si no milloro per aquí, doncs es nota durant el dia, és clar, me'n vaig a dormir igual de tard, però durant el dia agonitzo!

    Jordi, el tema de la música és un món a part, que em sorprèn que ningú hagi tret encara. És clar que a mi m'encanta la música dels '80-'90, que tu i jo som de la mateixa lleva! Però per si de cas, intento estar a l'aguait del que va sortint, i adaptar-me als temps, no vull convertir-me en un carca com mon pare, i dir que després de Smashing Pumpkins ja no s'ha fet res més de bo!

    Estrip. Si ets més gran que jo, que no ho sé, però si tu ho dius et creuré, no ho sembles. L'empenta i la força que demostres en els escrits, la manera de veure les coses sempre m'ha fet pensar que eres més jove, i suposo que això és el que em dius ara, oi? Ja em podries dir l'edat perquè em faci una idea!

    Laia, quin exemple més fantàstic! És clar, tu ets jove encara, et falta passar encara per infinites situacions que et faran sentir gran, però aquesta que expliques és un clar exemple de que pot passar a tots els nivells, un tema en el que tu has notat el canvi i entens que s'ha convertit en una activitat molt més assenyada que no ho era. Fantàstic, m'ha agradat molt, de veritat.

    Gatot, a mi se m'ha passat també l'època de jugar al Barça. En el meu cas és que m'adormia a les sessions de vídeo, i no ho podien tolerar...

    Manuscrits, i quina és l'edat que tens, si es pot saber? Ja ho sé, sóc molt indiscret! Estem parlant d'un trauma juvenil? A mi em passava que sempre era el més gran dels que no podíem entrar encara, i jo no passava, però altra gent sí. Això em feia molta ràbia. I quan vaig tenir l'edat, no me'l van demanar més el carnet. Malparits!

    iruNa, la manera de veure i viure la vida és un clar exemple de la maduració que patim, el que passa és que no és tan fàcil adonar-se d'això, sol ser una evolució lenta i poc marcada, i segurament no la detectem fins que arriba a la seva fi. Com passa amb altres coses, per altra banda, com ara la recuperació d'una relació fallida. Però ostres, això de recordar coses de molts anys enrere també fa mal, eh? Recordes que fa poc vaig dir que feia com 20 anys que no anava a la cavalcada de Reis? Que lluny queda dir 20 anys enrere, eh?
    Mira iruNa, no has de patir ni per un moment per l'edat que tens. Ets molt jove, i no et diré que tant de bo tingués la teva edat, perquè ja m'agrada la que tinc, però és una època fantàstica, com qualsevol altra si li saps trobar el punt. No pateixis ara per què faràs quan en tinguis 40 o 50, què més dóna? El més important és que, en realitat, el que facis quan tinguis aquestes edats depèn en gran mesura del que fas ara, i ara has de lluitar per tirar endavant la teva vida, i si ho fas, aquestes edats vindran soles, i arrossegaran darrere un bon nombre d'experiències i èxits que et faran fàcil el moment. Així que per tenir un futur, ens ho hem de currar en un present. A més, no pensis què faràs amb 40 anys, millor pensa què faré jo amb 40 anys ;)

    Un altre gran exemple Ballarina! Jo perquè mai no he parlat a casa, però si això és un símptoma, quan comenci a explicar les coses a ma mare serà quan em començaré a preocupar. Coneixia la cita aquesta dels futbolistes, però no sabia que era del David Trueba. Té raó, però la frase podria incloure qualsevol altra cosa, i també seria certa, però ha aconseguit que molts ho pensem, i ho he sentit dir a diversa gent, que segurament són tan ignorants com jo i no saben d'on ve.

    Kweilan, això dels actors és semblant a el tema dels futbolistes, i suposo que es pot aplicar a altres, com a cantants o grups musicals. I si noia, de sobte tots són més joves, com a la discoteca, que estàs en un local, i en un principi tens la impressió que ets el més jove d'allà. Però de sobte, un dia mires i et sents el més gran d'allà, i no saps ni què hi fas. I no hi ha terme mig, o ets el més jove, o el més gran, quin rotllo. Gràcies pel compliment.

    Sergi, molt responsable per part teva això del cotxe, segur que ta filla t'ho agrairà quan sigui més gran. I això dels sorollets no seria més aviat a la inversa, que els fas quan ets canalla? O potser és que no ho he entès bé. De quina mena de sorollets parlem? I si parlem de sorollets en el sexe, el tema millora, quan vulguis podem quedar per parlar-ne, com l'altre dia a casa en Cesc després del partit del Barça. El sexe sempre preocupa, no?

    ResponElimina
  29. Aqui sala d'imatges :-)

    La veritat és que jo també ric (no somric, no, ric sonorament vull dir) quan llegeixo les teves respostes, eh?

    Ostres!! això de l'ull destapat sí que és una bona temeritat, eh? Espero que no et deuria passar res!!

    Tinc una germana que diu que té dos vocacions frustrades:
    - Bibliotecària.
    - Pallassa.
    Però ho diu de veritat, eh?
    I res, va estudiar Geografia i Història i després Graduat Social (és la "estudiosa" dels tres germans jaja)

    Doncs la vena pallassa jo també la tinc molt... a vegades tinc por d'embalar-me massa i tot... però és que em faig autèntics farts de riure!!
    I quan em dius que has rigut amb algun comentari meu, sóc feliç... sí, sí, feliç :-))

    Ostres!! i tant que falla aquest sistema de comunicació nostre!! no he rebut res de res... Els teus mails se'ls queda Google, segur (cotilles!!)
    Suposo que deu ser perquè tu li fas "responder" però a tu, qui t'avisa és Google de que tens el comentari... i a qui estas responent és a Google jeje

    Ara mateix ho solvento!! :-)

    ResponElimina
  30. ui,ui,ui... això de que tenim una edat (pel fet de ser "grans") no m'agrada, jo sempre l'he tinguda una edat, fins i tot quan només tenia 5 anyets, fins i tot quan només comptava dies!! jejeje

    ResponElimina
  31. Bé, els sorollets que deia són aquells propis dels "avis" en accions com asseure's, normalment acompanyats per un aaaixxx. Similar a aquell so que ens surt quan fem esforços en el mateix acte d'evacuar (per no dir defecar...) Si no acompanyes els teus moviments amb sorollets, t’ajups i t’alces sense fer cap mena de queixa, vol dir que encara ets jove, però ja t'arribarà, ja...
    ;-)
    El sexe, si no és silenciós, doblement bo, però si tens roba estesa per casa, es fa difícil...
    :-)
    A casa d’en Cesc es va parlar del partit?!? Coi, aquest nano fa poesia d’una escopinada (ups, perdó...)
    :-)
    A la darrera pregunta: Costa despreocupar-se, però si et refereixes a l’edat, personalment no (acabaré taral•lejant que avui estic content: i que duri, duriiii, dure-ta, i que duri, duriiii, dure-ta...)
    ;-)

    ResponElimina
  32. Jo diria que va ser quan vaig retrobar els meus pares després d'un mes sense veure'ls i trobar-los molt envellits. I sí, estic molt d'acord amb la Ballarinadeplom: jo ho percebo constantment amb la relació amb els meus pares. aix...

    De totes maneres, i tenint en compte que ma mare (i tota la família) sempre m'ha dit que vaig néixer amb 60 anys, jo he estat gran tota la vida! (La qual cosa no vol dir que sigui madura, sinó senzillament vella!)

    ResponElimina
  33. eh! Que jo també escolto música actual. Però a un marrec d'aquest que tingui deu anys menys que nosaltres els poses aquest tipus de música i segur que t'engeguen a dida!

    ResponElimina
  34. - Quan m'emporte a casa algun xic i a les nou del matí li comença a sonar el telèfon i diu ÉS MA MARE, QUE S'HAURÀ ASSUSTAT DE VORE QUE NO HE APLEGAT ENCARA...

    - Lo de dalt sol ser excepcional i fruit dels excesos etílics, i tot perquè com ja sóc gran quan surt de festa no trobe homes de l'edat que m'agrada, són tots fent fills i han deixat els bars.

    ResponElimina
  35. Gràcies per l'explicació d'els castells. De fet, és el que se m'havia acudit de primer, però com que no sabia que feies castells, vaig pensar en un sentit menys literal com si fos alguna expressió per "fer massa esforços". Però ara veig que allò dels castells sí que anava "en sèriu"... xD
    No sé, no fa gaire em van actualitzar la versió de 1.9->2.0, i s'han corregit molts bugs crítics. Jo diria que he madurat molt més durant l'any passat que en qualsevol altre any de tota la meva vida. Vaig haver d'espavilar-me una mica... I també, per estar envoltat per gent més semblant a mi (què n'esperava jo, havent triat la carrera que he triat?), ja no em sento tan malament pel de friki ;D
    I sobre d'on sóc, sóc brasiler d'ascendència japonesa. No he estat mai a Catalunya, però he trobat sobre la vostra llengua i el vostre petit país, quan encara anava al cole, sota unes circumstàncies molt especials que se'm faria massa llarg explicar aquí. I que conste que no ho dic per dir-ho: coi, que teniu una llengua molt maca i hauríeu d'enorgullir-vos-en! (no sé on ficar els pronoms febles, així que perdona si està malament xD)

    ResponElimina
  36. Ah, i jo diria que els de Timofònica (sí, gràcies a la globalització també ens va tocar la loteria) tenen un talent especial per fer-te sentir més gran. Aquí, tracten tothom de "senhor". Recordo que quan tenia 15 anys i els haver trucar amb la meva veu d'adolescent a mig camí de la pubertat. Vaig demanar a la dona que em tractés de "você" (que és l'equivalent a tu aquí, però a "vostè" a Portugal) i em va dir que no podia fer-ho perquè formava part del protocol de l'empresa i que les trucades s'enregistraven i bla bla... Vaig penjar indignat a punt d'engegar-los a la merda xD
    No sé com la teniu per la resta de les coses, però t'asseguro que aquí t'estafen igual.

    ResponElimina
  37. hola, me gusta bastante tu blog. Está muy chulo el fondo
    me gustaría que te pasaras por mi blog y opinaras del mío, me haría ilusión, un abrazo

    ResponElimina
  38. Vaig llegir el post tan bon punt el vas penjar, però vaig quedar parada, no sabia què dir.

    He mirat de pensar-hi i em costa trobar quan he sentit que em faig gran. Diria que no ho he sentit. Només he notat coses externes que m'han fet a donar que el temps passa per més que no ho notis: passat els 40 vaig començar a tenir problemes de visió i vaig anar a l'oftalmòleg, pensant que era cosa de l'ordinador i em va dir... "senyora esto es la edad". Confesso que vaig mirar al voltant buscant la "señora". He llegit en algun comentari que alguna persona deia com pot ser si vaig amb samarretes, pantalons, jerseys... Bé, fa pocs anyets que haig de dur ulleres, quan mai n'havia dut. Després amb les canes, cada dia més, m'haig de tenir per força. Per no dir canvis fisiològics, que també arriben i que també et recorden l'edat.

    He llegit que en Ferran parlava de serenitat, tranquil·litat, jo afegiria saber més el que vols, però sobretot el que no vols. Saber dir no i no aguantar res que no et vingui de gust.

    Però tret d'aquestes coses, no em sento gens gran. No em preocupa gens fer anys i sabeu que no me'ls amago, però jo ni em sento i em veig senyora. Ni m'hi comporto, ni m'hi vesteixo, ni actuo com a tal.

    Uff, avui sí que m'he empaltat de tu i m'he extès eh... ;-)
    Bona nit, maco!

    ResponElimina
  39. uix, últimament aquests senyals se'm fan força evidents.
    Em sento encara jove, xò potser si gran per continuar fent certes coses. Veig que em faig gran perquè per primera vegada m'he tingut que tenyir els cabells pels cabells blancs (potser és una xorrada per alguns xò per mi era important, sempre m'havia agradat el color negre dels cabells.... i mai els havia tenyit) o que després d'un cap de setmana maratonià acabi feta pols (abans amb dos tres horetes estava un altre cop apunt, ara avui dimarts encara cuejo el cap de setmana amb mal d'esquena i un constipat considerable).

    Però apart d'aquestes coses més físiques o quan et parlen de vosté per demanar-te un cigarro.... potser madurar o fer-se gran l'he notat en repensar les coses que passen no des de l'enfado i crítica sinó en ser capaç d'entendre als altres i respectar les opinions, els camins....

    bueno, potser no és fer-se gran, xò potser madurar si, no?

    això si, em continuo sentint jove, o fins i tot nena en moltes coses!!! i n'hi ha que no les vull deixar de sentir mai!!!!

    ResponElimina
  40. doncs ara m'has fet pensar que abans feia cas als metges, i ara no tant... No sé si això és senyal que em faig gran...

    ResponElimina
  41. Jo, que avui faig anys, encara penso que sóc una criatura. Però sí que hi ha coses que marquen un abans i un després. Per exemple, quan comences a passar dies fora de casa i els pares ja no et truquen cada dia... o quan comences a administrar-te els teus propis diners... o quan veus que aquell marrec que no aixecava dos pams del terra és un noi allargassat, sec i amb pèls a la barba. Tot i així, com se sol dir, penso que quan deixem de ser nens ja estem morts.
    Un petó, i a fer cas al metge que ens fem grans casumcoi!

    ResponElimina
  42. Hi ha una quantitat de coses que van marcant el pas dels anys encara que no ens ho sembli i que nosaltres no ens adonem...
    He llegit alguns comentaris que ja ho diuen: algú que et diu "senyora", quan treballes amb joves que tenen l'edat dels teus fills, el metge que et mira i et diu "necessita ulleres això ja és de l'edat" jajajaj i mira! me n'he comprat unes de molt xules de Tous, apa!
    Hi ha un moment però,que pots veure les coses del dia a dia a certa distància, prioritzar,saber dir no i acceptar més d'un "no"...
    I disfrutar de petites coses amb una calma i una mandra que fan que de tot el que vas aprenent et queda molt per a fer.
    La il.lusió de fer coses ,de viure-les fa que ens quedem com aturats en el temps, però el temps passa i no podem jugar amb ell.
    Bufffffffffffff
    ptons

    ResponElimina
  43. Assumpta, però pel blog has de tenir una adreça de gmail, encara que no la miris mai, oi? Doncs les meves respostes deuen haver anat allà. I tant que ric, no ho saps prou. Normalment conservo la compostura, però amb comentaris teus deixo anar també sorolloses rialles, és inevitable. Generalment només me les arrencaven (de manera habitual), en Clint i en Jordi Casanovas, però mira, ampliar la llista sempre està bé. Dues coses ja per acabar. Jo no tinc tractes amb el senyor Google, almenys directament, i encara conservo els dos ulls!

    Dona Elur, és una manera de parlar, que caparruda! No seràs capricorn tu, oi? Va, no te n'amaguis que tu i jo estem a punt de complir dues edats, ja.

    Sergi, ara he entès això dels sorollets, i ja n'he començat a fer (fa temps), així que ja no tinc remei. Que aixecar-se ja no és tan senzill com quan teníem 14 anys! Jo quan parlo de casa en Cesc vull dir el Sense Fer Soroll, i tu prefereixes l'Escrits Perduts. En el segon parlar de futbol semblaria realment estrany, però en l'altre només has de passar per veure el fòrum que hem muntat durant el partit. I de sexe... ja en parlarem un altre dia...

    Núr, això de trobar els meus pares envellits també m'ha passat a mi, però això de comunicar-m'hi més em sembla que no. I crec que sempre és preferible ser madura que vella, que madur se'n pot ser a qualsevol edat, i jo reservaria això de vell pels que tenen molts, molts anys.

    Jordi, si ho vols comprovar, prova de fer-ho quan tinguis fills (que en realitat no sé si en tens ja), i veuràs com t'ho tiren pel cap. Però és llei de vida, si la canalla no és teva potser et respecten una mica més.

    Comtessa, benvinguda a casa. Declaracions reveladores, sens dubte, però és una manera com una altra de sentir-se gran. En el primer cas, crec que força més gran que el company en qüestió.

    Yuji, caram, Brasiler i japonès, una combinació realment exòtica, però he de dir que em meravella el nivell de català que tens, suposo que l'hauràs estudiat, però tot i així, crec que és superior al que hauria de ser. Aquí et deus guardar algun as a la màniga, ha d'haver-hi alguna trampa, perquè si no, no ho entenc. Si no has estat mai a Catalunya et recomano molt que vinguis cap aquí a passar una temporada, crec que t'agradarà. Ja saps, com que estàs a la universitat, segur que pots aconseguir una beca per venir. Potser no és el lloc del món on trobaràs més festa, però estic segur que ho passaràs bé, i Barcelona t'encantarà, i la resta també, eh, però jo he d'escombrar cap a casa. D'això... els de Telefònica no us els podríeu quedar tots per vosaltres, i que ens deixin tranquils d'un cop. Ah, per cert, que jo parlo molt feliçment, però se m'oblida una cosa que volia preguntar-te, on vius per això? Estàs actualment a Brasil? De fet, segons les estadístiques tinc almenys un visitant força constant que viu per la zona de Rio, o Sao Paulo. Ets tu?

    José sellés, hi he passat, però no visito blogs per encàrrec, i no llegeixo blogs en castellà, em sap greu.

    Rita, així que estàs feta una joveneta, vaja. A part dels inevitables símptomes de l'edat, suposo que el més important és sentir-se gran, les coses que ens fan adonar que ja no som tan joves. Però com tu dius, crec que molts dels nostres tics els conservem, i això ens fa arrelar-nos a la joventut, o com a mínim, conservar el nostre esperit i la nostra essència. També és cert que els que teniu deu o vint anys més que jo heu anat dient que s'aprenen moltes coses amb l'edat, i molt bones, almenys, al meu entendre, perquè per mi, ser amo de pa pròpia vida, i controlar molt més les situacions és molt positiu, i sí que és cert que s'aconsegueix amb l'edat i l'experiència. Però bé, sentir-se jove és molt important, i espero que continuïs així, i tant! I per cert, a mi tampoc no em fa res fer anys, tan poc em fa, que generalment em deixa indiferent.

    Rits, sembla que el tema dels cabells és una cosa de les que més disgustos provoca. En els homes per la pèrdua, i en les dones per l'aparició de cabells blancs. No creguis que és cap ximpleria, no. Tampoc ho és que la nostra resistència va disminuint al llarg del temps, especialment als excessos i als esforços. Cada cop aguantem menys. Però bé, madurar jo ho considero una cosa positiva, i totes aquestes coses que s'aprenen amb el temps, són bones. Ens permeten viure una vida més tranquil·la. Saps, no sé l'edat que tens, i molts cops ho he pensat. Suposo que si no ho poses, és perquè no vols que ens n'assabentem, però si et serveix d'alguna cosa, et diré que sempre he tingut la impressió de que ets més jove que jo, que en tinc 31.

    Bruixo, o tu funciones al revés que jo, o és que t'estàs fent jove! Aprofita!

    LluNa, m'ha agradat llegir de persones que encara sou força joves les coses que us marquen a vosaltres, i és que tots hi hem passat, però potser ja no ens en recordem! Això dels pares, els diners... són exemples molt bons. Potser caldria no parlar de fer-se gran en general, sinó de fer-se gran en cada fase de la vida. Ah, i felicitats, eh?

    Joana, dónes exemples molt bons tu també! M'ha agradat això de treballar amb nanos que tenen la mateixa edat dels fills... això deu fer mal quan ho penses per primer cop. Una punxadeta, oi? Però madurar té moltes coses bones, i cada època té les seves pròpies. La tranquil·litat que es té quan s'ha assolit cert patrimoni, certes llibertats, i cert estatus, tan social com personal per mi és molt millor que la incertesa que es viu quan s'és jove i no saps on acabaràs. Llàstima que jo sóc gran per algunes coses, i m'hi sento, però la incertesa encara plana per sobre meu, massa a prop del cap pel meu gust.

    ResponElimina
  44. jajajajajajaja... ens queda un any encara!!!!

    ResponElimina
  45. Jo vaig saber que era gran el dia que un nen em va parlar de vostè.

    ResponElimina
  46. Jo crec que encara no em sento gran...
    Ostres, que en tinc molt pocs.. encara.. i tú menys que jo.. Apa, tu.. NO pot ser!!
    Gran, que vol dir??? Qui em pot definir que vol dir gran???
    Madur?? potser??

    Depen del dia... Però encara faig animalades de les que es podria dir, que les fan els nens.. A vegades deixo de costat la responsabilitat i a vegades dono consells a gent que és més gran d'edat que jo....
    Ostres Xexu, és complicat això, eh?? Però, jo si haig de triar entre dir que si o que no..
    Doncs mira, em decanto per dir que no en sóc de gran, i no em sento gran...

    ResponElimina
  47. Jo tb considero que madurar és positiu. Tot el que vas aprenent, que mai s'acaba. .
    M'agrada això que madurar et fa viure més tanquil.

    Per l'edat, la veritat és que no recordo perquè no la vaig posar, xò no és cap secret d'estat. Sento dir-te que, encara que no ho sembli, sempre seré una micarrona més vella que tú, en tinc 32 cap a 33.

    ResponElimina
  48. quan veig que la canalla amb qui jugava als parcs ara hi porta els seus fills. aquí és quan veig que alguna cosa passa... digues-li cosa digues-li temps. i fes cas dels metges, home! què és això de donar-se l'alta un mateix? ais...

    ResponElimina
  49. Bé, això d'intentar d'aconseguir una beca és una cosa que ja tenia planejada, però després d'haver suspès Calcul I i Geometria Analítica, dubto que me la donin. Els maleïts mèrits acadèmics! És trist, però jo i les mates no ens portem gens bé. Però aviam que en faré. Em van dir que ho intentés de totes maneres, que no em perdria res. Si em treiés un DELE, potser tingués algun avantatge, però el castellà bff... Fa tant de temps que no ho faig servir que dubto que encara sigui capaç de parlar-lo sense fer unes quantes catalanades ;D
    Doncs sí, deu ser jo. Visc a São Paulo (SP), tot i que ara em passo més temps a São Carlos (SP) per la uni. Ara mateix sóc a São Paulo, a cals pares. La cosa és que quan em connecto des de la uni, sembla que alguns serveis d'estadística ho detecten com a Estats Units, crec que pels primers dígits de l'adreça IP, que si no m'erro és 88 xD

    ResponElimina
  50. No sabria recordar pas quin va ser el moment precís.

    Jo tampoc he tingut fills i com sempre molt i molt d'acord amb l'altra Assumpta i els seus raonaments (sempre arriba als comentaris abans, je,je), et puc dir que segurament això ja marca una manera de fer un xic diferent.

    Una vegada (farà ja 22 anys) vem tenir uns dies a casa uns nens que eren acollits per un altra família.
    Els vem dur al Corte Inglés i allí la dependenta em parlava de "la seva filla", em fa fer gràcia i il·lusió, perquè no dir-ho però em va fer sentir això, que potser ja era gran.

    Però no m'hen sento de moment encara gens ni mica. La gent que em coneix em diu que no els aparento els que tinc i que tampoc nno ho semblo en la manera ni de vestir ni de parlar ni res.

    A la feina sóm més de 200 persones i la majoria de "grans" com jo només n'hi ha 4 o 5. Vols creure que gairebé no hi tinc ni relació?. Són d'aquelles persones que elles mateixes es fan grans i no tenin gaire coses en comú.

    Segueixo pensant que l'edat es la que és, això ho tinc clar. Peò que fa molt (per no dir tot), l'edat que un es fa.

    Jo segueixo essent la mateixa de sempre i són més els signes externs el que et fan veure que alguna cosa està canviant.
    Com la Rita, tabé va ser el resultat que des de fa 2 anys he de dur ulleres que també em va fer pensar... ai! això ja comença !
    I que et mires al mirall i dius: Aquesta sóc jo? ui,ui,ui...

    Però no em fa res, (potser només els "quilets" que ara acumul·lo de més i poca cosa més.

    Per altra banda, em sento bé i penso que potser sí que ara ja no sóc tant "canyera" com havia estat, que potser les coses les penso 1 vegada i mitja, que...

    Però que segueixo sent jo mateixa com jo vull a cada edat.
    ;)

    ResponElimina
  51. Elur, aprofitem el que ens queda, que nosaltres la feina ja la tenim feta aquest any! Però això de complir dues edats és una cosa que fa temps que dic, generalment acompanyat d'això de 'tenim una edat... gairebé dues'. Sóc així de trempat.

    Skorbuto, sempre ha d'aparèixer el típic nen que ho diu, i fa més por que els nens que surten a les pel·lícules de terror, grrrr.

    Eli, tens sort, perquè aquí fins i tot els més joves han donat els seus exemples. Està bé sentir-se joves, i tant aventurera com ets tu, segur que en tens motius de sobres. A continuar així. I si mai sents algun símptoma de que et fas gran, ja m'ho diràs.

    Rits, una edat magnífica, trobo. I ja et dic que et feia més jove, uns 5 anys, potser, ves que et dic. Em guanyes de poquet. Madurar està bé, certament, hi ha moltes coses que et canvien, i tot i que tens una sèrie de preocupacions que abans no tenies, també deixes de preocupar-te per les ximpleries que t'afligien anteriorment.

    Aina, sí que ha de picar això, sí. Bon exemple, tota una generació d'exemple. I tu què, no t'animes a portar-hi canalla als parcs, encara que encara t'hi hagis de posar? Ah, i això de donar-me d'alta jo mateix només ho vaig fer un cop, eh? És clar que quan em vaig trencar la clavícula, quan vaig començar aquest blog, vaig decidir jo mateix quan tornava a fer castells, i va ser prematurament, és clar. Sort que va aguantar.

    Yuji, ho has de provar, i tant, per provar-ho que no sigui! A veure si tens sort i pots visitar Catalunya. M'encanta tenir un seguidor de Sao Paulo (o sento, però no sé posar aquest barretet sobre la 'a'), i a més que parla un català tan perfecte, la veritat és que el teu cas cada cop em sorprèn més.

    - assumpta -, m'ha agradat aquesta de que confonguin canalla amb els teus fills. Bé, vull dir que m'ha agradat com a exemple, no que estigui bé. Quan pensen que ja pots tenir fills de certa edat és que ja tenim una edat, eh? Els símptomes físics són més inevitables, el cos es va envellint, i això inclou el no tenir tanta resistència com temps enrere. Però està bé que et sentis jove, crec que aquesta és una constant entre molta gent de certa edat que heu comentat per aquí, i és que s'us veu d'una altra manera, amb ganes, a diferència del que es podria pensar de l'edat que teniu. I això m'alegra, espero complir 20 anys més i sentir-me amb tanta empenta com vosaltres.

    ResponElimina
  52. Hi ha esperits joves i esperits vells. Són maneres diferents de veure la vida. Quant a la maduresa... n'hi ha que fan servir la paraula massa fàcilment... o potser és que li hem donat un valor massa gros quan realment no el té.

    Quant a la relació amb els meus pares, no és que hi parli més. Senzillament és que vaig passar aquella línia en què d'alguna manera el fet que siguin tons pares queda en un segon terme, perquè t'adones que primer de tot són persones. No sé si me'n vaig adonar massa aviat, prò sé que em va costar assimilar-ho una mica... I quan ho vaig haver fet, vaig pensar: «Ara sí que m'he fet gran...»

    ResponElimina
  53. Ostia tio, mira que et passaves no fent cas al metge en aquests temes... jugar amb la teva salut. ANIMAL!!

    Doncs mira, jo vaig donar-me compte que em feia gran, el dia que un marrec es va dirigir a mi amb la paraula SENYORA. Això una. I l'altre quan em vaig trobar criticant la moda dels pantalons caiguts, ensenyant tot el cul i caminant com uns ànecs. Jo, jo que he portat i de fet encara en tinc algun, d'aquells de pota d'elefant, que s'arrossegaven tots per terra que enlloc de caminar semblava que levitaves i que ma mare em deia: A tu BCN neta et déu pagar, no? Tu sola neteges mitja ciutat emportante tota la merda a casa.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.