Relats conjunts, Els corbs han tornat

Al principi estava bé, m'agradava fer el que feia, fins i tot em divertia. No m'ho prenia com una simple feina: era el meu destí. De fet, ningú no em va triar pel càrrec, era cosa meva, sóc jo i prou, totalment necessària, i tan odiada i temuda. Vaig arribar a ser implacable, no en deixava passar ni una, però amb el temps he canviat, ja no sóc la que era, ja no tinc il·lusió per la meva tasca, i ja no ho trobo en absolut divertit. De fet, em sap força greu el que faig a les persones. Però és el problema d'estar lligada de peus i mans, una és el que és, i no es pot canviar, ni jo em puc escapar de mi mateixa. Paradoxal, oi?

Vaig pensar que si em retirava a un lloc apartat, llunyà, i evitava el contacte amb la gent, potser mica en mica s'anirien diluint els meus efectes. Però és clar, havia de ser un secret, no entenc per què, però genero certa atracció en la gent. Si ho sabien, si trobaven el meu amagatall, no serviria de res, perquè em buscarien i em trobarien, deixar de viatjar i de moure'm amunt i avall seria en va. De manera que vaig prendre totes les precaucions, vaig fer-ho d'amagat i vaig aconseguir recloure'm en aquest poble de mala mort i ningú no va saber mai on havia marxat.

Però estic de pega. No comptava amb ells. Els corbs em delaten. Pensava que els deixaria enrere, però van amb mi, ocellots de mal averany! Amb ells no hi ha manera d'amagar-se, allà on estic m'hi acompanyen, però és clar, què seria de La Mala Sort sense els seus heralds?



Una nova proposta de Relats Conjunts! Què espereu per participar?