dimecres, 18 de febrer de 2009

L'espurna

Què és l'espurna d'una relació? Per què existeix? Què fa que amb alguna gent la tinguem i amb altres no? L'espurna, la química, allò que és necessari, que no sabem què és, però sense sentir-la, res no funciona. Pot ser una cosa de l'inici només, o la química perdura per sempre, encara que l'empenta del començar s'acabi? I si es perd l'espurna, és possible recuperar-la? És possible passar per fases en les que creus no sentir res, però que sigui de manera temporal? És recuperable el feeling? Si l'has tinguda, si sabies que existia aquesta espurna, es pot apagar?

40 comentaris:

  1. ha qui diu que la culpa és d'una tal oxitocina... no sabria que dir-te.

    ResponElimina
  2. Jo pel què puc dir, l'espurna hi és fins que es pot fondre o trencar, però hi haurà persones amb qui sempre les tindràs, els feelings queden i es recorden si és que no se l'han endut, que complicat i com em complico volent-ho explicar...

    ResponElimina
  3. Ostres!! No en tinc ni idea de la part teòrica, només sé que la part pràctica és maquíssima!! :-))

    I quan parles d'una relació suposo que et refereixes a parella i tal, però és que aquestes espurnes també existeixen entre les amistats, oi?

    Com tu dius, també és parla de química, perquè sembla ser que alguna cosa hi tenen a veure certes reaccions i tal, o sigui, com diu en Jordi Casanovas, "una tal oxitocina" (no sabia pas el nom, jo) però "espurna" és mil milions de vegades més maco :-))

    Així doncs:
    1.- Què és l'espurna d'una relació?
    Doncs "allò" que fa que una persona et resulti tant interessant i atractiva, que t'hi sentis tan a gust.

    2.- Què fa que amb alguna gent la tinguem i amb altres no?
    Aquesta no la sé.

    3.- Pot ser una cosa de l'inici només, o la química perdura per sempre, encara que l'empenta del començar s'acabi?
    Jo crec absoluta i totalment que pot perdurar per sempre... Ara potser riuras, però l'altre dia el meu home es va posar uns texans que feia mesos que no es posava i li quedan taaaaaaaaaaan bé que :-)) doncs jo li dic, i tant!!
    I abans (i això és secret, eh?) m'ha trobat la resposta del 96è Joc Literari d'en Tibau... i jo dic "ostres, aquest tio, si no fos perquè ja és el meu marit, jo en voldria un exactament així" i li he dit "Ostres, sóc admiradora teva" :-))
    Després de 18 anys de casats + 8 de novios no està malament, eh?
    (Ara em comença a fer vergonya estar explicant això públicament... més val que vagi depressa o no li donaré al "Publicar")
    (Bé, és igual, serà un comentari tan llarg que només el llegiras tu jejeje)

    4.- I si es perd l'espurna, és possible recuperar-la?
    Jo crec que si es perd (del tot) deu ser molt difícil recuperar-la... però el que passa és que a vegades, no s'ha perdut del tot, si no que està una mica "despistada"... llavors eeeeeeps!!! es pot recuperar, i tant!!!

    5.- És possible passar per fases en les que creus no sentir res, però que sigui de manera temporal?
    Crec que sí... va lligat amb la resposta a la pregunta anterior.
    Poden haver molts motius (i a vegades totalment externs: econòmics, feina, etc.) que et puguin distreure d'una relació... Però, això sí... aquestes fases han de ser "curtes", eh? Altrament si es podria apagar totalment l'espurna.

    6.- És recuperable el feeling? Sí. Vegi's resposta a la pregunta número quatre.

    7.- Si l'has tinguda, si sabies que existia aquesta espurna, es pot apagar?
    Voluntàriament?
    O sigui, que si decideixes no seguir endavant amb una relació en la que hi havia feeling (per la causa que sigui) si pots fer alguna cosa perque aquesta espurna desaparegui? Ufff... La veritat és que és molt difícil. Crec que el temps és el millor apagador d'espurnes.
    Un pot mirar de distreure's amb altres coses i tal, però és molt difícil.

    Bé, tot això és absolutament subjectiu i personal, eh? Vull dir que és el meu punt de vista... No sóc cap experta en la matèria :-))

    ResponElimina
  4. Després de llegir la resposta de l'Assumpta -tot i que ell es pensava que només en Xexu la llegiria tota- es difícil afegir-hi res.

    Però amb una cosa estic totalment d'acord amb ella (amb d'altres també, eh?) que la pràctica és maquíssima. I que el feeling tant amb la parella com amb els amics, és una cos que neix així sense voler-ho però s'ha d'anar cuidant o sinó l'espurna es fa petita, petita i després es pot revifar però si s'apaga...ufff

    ResponElimina
  5. Ufff, desprès del post de l'Assumpta, ja no sé si puc afegir-hi res més, je,je.
    Però jo afegueixo que amb el feeling (se suposa que de parella, però també aplicable a d'altres relacions, com ara l'amistat):

    "On hi ha hagut foc, sempre queden brases."

    I si potser per una raó o un altra es passa un moment delicat, si es vol, sempre es podrà recuperar.
    ;)

    ResponElimina
  6. Els meus comentaris sempre em semblen molt curts:(
    L'espurna crec que hi ha de ser sempre. Si s'apaga sóc escèptica. Per molts esforços que s'hi faci, mai no torna a ser igual.

    ResponElimina
  7. Penso que evidentment existeix l'espurna. Amb parelles, amics... Però sóc del parer que quan s'apaga, s'apaga i no crec que es pugui recuperar.

    ResponElimina
  8. Sincerament, anava a dir que no ho sé.

    Vist el comentari de l'Assumpta,...crec que segueixo sense estar-ne convençuda, xò he visualitzat més d'una espurna.

    Crec que l'espurna és l'inici. És una sensació ja sigui per físic, intel·lectual, emocional,...el què sigui, que fa que et miris a l'altre de manera diferent.

    I a partir d'aquí, tot és un camí, descobrir el què t'agrada, el que t'atrau...el feeling.... aquest si que es pot recuperar o perdre. L'espurna ha passat i per bo o dolent, és boníssim en el moment que passa.

    Buf... no sé, crec que m'estic liant.

    Això si, quan passa, és genial.

    ResponElimina
  9. Encara estic flipant mandonguilles amb el "comentari" (digues-li article) de l'Assumpta. ja està tot dit excepte la 2. Que no se la sap. Jo diria, en la meva modesta opinió i per no allargar-me massa perquè el personal té la vista cansada, que el fet que amb una gent tinguis espurna i amb d'altres no es deu a la reciprocitat d'afecte.
    Exemple primer (i últim):
    No coneixes el dependent d'una botiga, entres, te'l mires, et mira, els ulls riuen (hi ha espurna, feeling, bon rotllo) que no riuen (no li demanis més que el què anaves a comprar). Això aplicable amb els altres sentits com l'olfacte (sinó, pregunteu l'Eduard Punset...)
    Bon post XeXu! (I companyia, he he he)
    ;-)

    ResponElimina
  10. Què vols dir que el personal té la vista cansada, Sergi M. Rovira? És que ho dius després de parlar del meu comentari... no per res... Ja t'apanyaré jo a tu! Donar 15 Euros a l'avi per unes bambes...

    ResponElimina
  11. El personal sóc jo, el transferible l'avi, eh?
    He he he, així que et van treure el seny... A mi també, però amb anestèsia general (però què dic?Si això és del post d'en Cesc!) Perdona XeXu per envaïr-te l'espai...

    ResponElimina
  12. No sé, suposo que una cosa és l'espurna de la passió, i l'altra l'espurna de l'amor. La primera es va marcint, mentre que la segona va creixent amb el temps. I és això el que ho fa especial. :)

    ResponElimina
  13. ostres, m'ha agradat molt aquest escrit. Aquesta idea de l'espurna que ens encen i ens connecta a certes persones. Jo no la sabria explicar de forma racional, i pel que fa a les preguntes, suposo que hi deuen haver infinites possibilitats i combinacions.

    ResponElimina
  14. Uff!! Què complicat. L'espurna del començament, o l'empenta que li has dit, crec que és molt difícil tornar-la a sentir. L'altre, doncs s'han de complir molts factors i posar molta voluntat per ambdues parts.

    M'he trobat amb casos en que no hem connectat al començament i al final sí, i a l'inrevés. Misteris... Això sí, hi ha d'haver química per entendres!

    ResponElimina
  15. es pot apagar, es pot encendre, pot fer de tot... pensa que això pertany al món de la màgia i, en aquell món, tot és possible.

    ResponElimina
  16. Crec que l'espurna en una relació no es pot definir, está allí i prou, i fa que ens enamorem d'una persona o que fem una gran amistat només mirant a la cara a una persona. Quan se perd l'espurna poques vegades es torna a trobar amb aquella persona i si se torna a trobar ja no és amb tanta intensitat, només en queda el record...

    Assumpta, jo si que t'he llegit :) Ara te trucaran los de "corason corason" per venir a fer-te un reportatge jajaja. "I tuvieron una relasion de muchos años pero todo se rompió por culpa de que ella tenía muchos imanes en la nevera, y a parte que no quería ser de Reus" jajaja. (se m'ha pujat lo ferro al cap ;))

    ResponElimina
  17. Espurna? quina espurna?

    No ho sé Xexu... a vegades s'apaga quan menys t'ho esperes i a vegades l'espurna passa a ser un foc tranquil que no s'acaba d'apagar mai.

    ResponElimina
  18. Bones i difícils preguntes Xexu... I que consti que jo també m'he llegit el comentari d el'Assumpta amb molta atenció ... i val la pena fer-ho. Ah! i no se m'ha cansat la vista com al Nano, que quan arribi a ls anys de l'avi Gres, em pregunto com la tindrà... Cuida't nano!

    Jo també crec que l'espurna és basa en alguna mena de reciprocitat. I ho dic així imprecís, perquè fins i tot les reciprocitats són a vegades imprecises. Aquesta espurna pot durar o no, depèn de tantes coses! I clar que es pot apagar. S'apaga sovint, desgraciadament, però també pot durar. Revifar-la em sembla difícil, però també és com un foc que quan queden les brases es pot revifar si t'hi dediques una mica, però si no queda res o tant poc... és gairebé impossible. Però en canvi si que crec que hi ha fases més brilant s im fases més suaus en una relació. mentre no estigui apagat del tot...

    I apagar-la expressament? Si la reciprocitat no és adequada, per exemple? Sí es pot. Difícil, però es pot. Certificat. Hi ha tanta gent que ho ha fet, amb el temps... i una canya.

    ResponElimina
  19. Assumpta, ets una abussona!! No ens deixes espai als altres!!, jiji... :-)

    Jo només afegiré una cosa: l'espurna mou el món.


    I amb això i amb un biscotx, fins demà a les otx (que diria no sé qui... :-)

    ResponElimina
  20. Jo veig l'espurna més com un inici: la guspira a partir de la qual poden originar-se tot de reaccions i combinacions que no estan aïllades, sinó que es troben dins d'un entorn, un temps i uns moments que poden anar-se transformant. Aquesta espurna pot ser visible des del primer instant o es pot anar covant, pot desaparèixer davant el resultat de la seva encesa o romandre letàrgica en algun racó ignorat. Però, el que realment resulta fascinant, és el resultat que s'origina a partir d'ella, tot aquest plegat de complicitats que neixen en les relacions...

    ResponElimina
  21. La meva experiència és que sí, que per molt que racionalment vulguis que una relació amb aquesta espurna s'acabi, no s'acabarà mai, ni quan el cos material fineixi... i per sort no passa amb tothom! quin caos i descontrol! I no amb totes les parelles hi és, de vegades, es necessita una altra cosa, un altre tipus d'amor més tranquil, comprensiu i perdurable... Però és un concepte tan romàntic que sembla la novel·la de Cims borrascosos o l'actual Crepuscle!

    ResponElimina
  22. Espurna o foc artificial, depèn...de vegades és un foc sant Joan,,,ara, pel que sé, recuperar-se...transformar-se en una mena de caliu, ja saps què vull dir...

    ResponElimina
  23. l'espurna...aquell click q es produeix, sense saber ben bé com... a vegades voldries saber com crear-la, però resulta impossible... en fi, paciència, ja arribarà.

    ResponElimina
  24. És qüestió de quimicaaaaa!!!!
    I també de predisposició, crec jo... Pots mantenir l'espurna si estas predisposat a sentir-la.. sinó no hi ha res a fer... A part del feeling que es produeix entre dues persones...
    De totes maneres, són complicades aquestes preguntes que et fas...eh???
    Si hi ha espurna, nano, gaudeix-la!!!

    ResponElimina
  25. l'espurna....
    això és aquella teoria que hi ha d'haver una excitació per arribar al punt d'explosió? o era el punt d'inflamació? és igual, per provocar una reacció en definitiva.
    Química pura?
    Es clar que sempre ens podem remollir una mica, però si trobes qui et dona escalfor, segur que podem tornar a veure una espurna.

    ResponElimina
  26. bua... els meus nivells d'oxitocina estan sota mínims! ni me'n recorde d'això de l'espurna!

    ResponElimina
  27. carai, quins pensaments, no sabria com contestar-hi

    ResponElimina
  28. Ui la espurna... Crec que es pot fer gran o aminorar. Cal cuidar-la i mimar-la perquè sino es pot acabar apagant i no tinc massa calr si es pot tornar a encendre ;)

    ResponElimina
  29. Gent, us he de dir que m'han encantat els vostres comentaris, i que m'han fet riure molt les coses que us heu anat dient entre alguns de vosaltres. M'heu arrencat més d'una rialla, i això no té preu. Gràcies, per ser-hi, i per comentar. Ah, Assumpta, potser tu no llegiràs els altres, però molta gent ha llegit el comentari que has fet, així que tothom coneix ja els teus draps bruts, hahaha.

    Jordi Casanovas, jo ho hauria de saber, que sóc bioquímic, però no t'ho sabria dir. Però que tot es mou per bioquímica, això segur.

    Cesc, em quedo amb la idea de que hi ha persones amb les que conserves aquesta espurna sempre.

    Assumpta, ets la màster de l'universo. Jo no sé per què escric res, si els teus comentaris són sempre més complets que els meus posts, i tenen més èxit! Ja veus que molts se l'han llegit, i això és perquè t'estimen, i perquè saben que no dius les coses a la babalà, que paga la pena llegir-te, i en aquesta ocasió valia la pena, i tant si valia! No et puc contestar punt per punt perquè m'estaria una setmana, però t'he de dir que m'ha encantat el comentari, que m'has fet somriure, que m'has fet moure el cap afirmativament, i que encara m'ha encantat més com expliques el teu sentiment cap el teu home, i és que com que no sóc envejós, el que sento és pura admiració i el desig d'arribar on ets tu després de 18 anys de casats, més 8 de festeig. Em sembla increïble, i la millor demostració de que és possible, i això és el que sempre he buscat, mirar la meva dona després de tants anys i dir "collons, però què n'està de bona", i sentir que no hi ha una altra persona al món que se li pugui comparar en res. Gràcies per aquest comentari, gràcies per tots els comentaris, per ser com ets, i perquè se m'acaben les paraules per descriure com arribes a tothom a qui comentes. Que jo seré un figa flor i un sentimental, però ens tens a tots amb la bava penjant.
    Ah, boníssim el que li dius a en Rovira al teu següent comentari, quin fart de riure!

    Mireia, la por justament és que s'acabi. Per aquí han dit que on hi ha hagut foc sempre queden les brases, i és cert, però fins i tot les brases s'apaguen tard o d'hora. I és clar que només es pot estar d'acord amb l'Assumpta amb això de la pràctica, és d'aquelles coses en que la teoria de poc serveix.

    - assumpta -, mira, acabo de citar-te a la resposta anterior, sense saber que eres tu, la següent, la que ho havia dit. No sóc amant de les frases fetes, bé, si que en sóc amant, però no me les crec, però en aquest cas vull creure la que tu em dius, i que les coses es poden revifar, perquè la vida té moments de tot. Espero que tinguis raó.

    Kweilan, per començar deixa'm dir-te que es pot dir molt amb poques paraules, però que si tens ganes d'esplaiar-te, tu mateixa, ja veus que aquí ningú no es talla, i jo que gaudeixo com un nen petit amb sabates noves. Ets de les poques que dóna una visió negativa de l'apagament de l'espurna. Coincideixo en dir que si allò que ens fa estimar una persona desapareix, és difícil que torni, però i si queda camuflat per molts altres problemes? Creus que es pot revifar? No dic tornar al principi, però si tornar a sentir la passió. Què en penses.

    Tu Rita, com la Kweilan, sou de les poques que heu dit que quan l'espurna s'apaga ja no es pot recuperar. Jo coincideixo amb vosaltres que hi ha pèrdues irrecuperables, però també hi ha fases en les que sents menys. No creus que en un mal moment ens podem sentir lluny d'una persona, i en un millor moment tornar a sentir-la a prop i revifar la flama? Et confesso que potser ara parla el XeXu que voldria que això fos possible, però m'agradaria saber la teva opinió sobre el tema, ja que m'he quedat amb ganes de més opinió-Rita.

    Rits, la veritat és que ho he anomenat així, espurna, però em falten paraules per poder explicar què vull dir, és d'aquelles coses que no tenen un nom, i que per explicar-ho t'hi passes hores. No trobes meravellós que hi hagi conceptes que siguin tan difícilment definibles? Jo sí. Potser el que més s'hi escau és el 'feeling', però no sé, volia dir allò que et fa saber que aquella és la persona, estar-ne segur. És clar que hi ha una espurna inicial, però potser no és el millor nom per descriure el que volia dir. El que dius tu és encertat, però no és el que volia dir. Naturalment, és culpa meva per no saber-me explicar millor, però què hi farem. Ara m'entens millor? Volia parlar d'allò que quan et falta, saps que no podràs o podries mantenir una relació amb aquella persona.

    Sergi, no t'hauria de contradir si t'inspires en Punset, però crec que hi ha alguna cosa més, la reciprocitat d'afecte ve un cop hi ha alguna cosa inexplicable, i el grau d'aquesta marcarà la quantitat d'afecte que es comparteix. Però bé, és la meva opinió, és un tema realment complicat, en podem parlar molt, però qui tindrà raó? Ei, i del teu segon comentari no entenc res de res. Quan ha fet el Cesc un post sobre el seny?

    LluNa, jo crec que parles d'enamorament i d'amor, que són dues coses diferents. Però jo en el meu post pretenia parlar d'una cosa difícil d'explicar, i em sembla que no ho he fet del tot bé. Parlava de la sensació que tens quan estàs amb 'La Persona', que saps que vols estar amb ella, ja que t'aporta una intangibles. Quan no tens això, ho saps, i saps que no pots estar amb aquesta persona.

    Bruixo, em sembla que ningú ho pot explicar, però quan estem amb la persona adient, ho sabem, oi? Quan comencen els dubtes és del que volia parlar en realitat. Que algun dia dubtis de que encara hi ha allò entre els dos, vol dir que s'està acabant, o un moment de dubte el pot tenir qualsevol i es pot recuperar?

    Jordi, no parlava de l'espurna del principi, alguns ho heu entès així, però és que no tenia manera d'explicar-me millor. Crec que l'espurna del principi, l'enamorament, dura fins que dura, i llavors venen altres coses, que probablement siguin millors, tot i que estan menys valorades. No es pot aspirar a que torni aquesta espurna, però el que jo volia dir és la sensació, el sentiment que et fa voler a una persona, que saps que és aquella, i quan això et falla, t'entren els dubtes. És això recuperable, o quan es comença a perdre és un camí sense retorn?

    Carquinyoli, la teva és una de les respostes que més m'ha sobtat, i agradat. T'he de donar la raó, aquestes coses que ens passen són màgiques, així que nosaltres, pobres mortals, poc les podem entendre. Potser no ens hauríem d'escalfar tant el cap, oi?

    Bajo, has entès molt bé aquesta espurna de la que jo parlava, molts altres l'han confós amb una altra espurna, però és que no m'he sabut explicar millor. Però que m'hagis entès ja no em fa tanta gràcia per la teva opinió, perquè és el que no voldria sentir. Perquè si només queda el record vol dir que, si la relació es manté, no hi ha una part important entre les dues parts, i la rutina i l'avorriment generaran infelicitat. Sincerament, espero que això no em passi, però m'espanta.
    Hehehe, boníssim el comentari per l'Assumpta, m'heu fet riure molt amb els vostres comentaris creuats.

    Elur, però penses que si s'apaga és ja definitiu? O pot ser que simplement baixi d'intensitat i es pugui recuperar, amb els estímuls pertinents?

    Carme, com es nota que el 'nano' i tu heu llegit a Punset, hehehe. Estic d'acord amb que una relació que ha perdut aquesta estrella, allò que feia que les dues parts estiguessin juntes, està perduda, per molta estimació que hi hagi. Precisament, l'estimació porta a que no es trenqui la parella, però llavors cap de les dues parts és feliç, i per tant, és un conformisme molt contraproduent. Em quedo però amb la idea de que hi ha fases més i menys brillants, i que amb la voluntat necessària es pot revifar una relació que ha perdut frescor, i que pot generar certs dubtes.
    Interessant el teu comentari sobre apagar voluntàriament una espurna, però no em referia a això, al contrari, preguntava si era possible que s'apagués, o quan existia aquesta espurna, existia i punt. Jo no vull matar l'espurna, justament vull el contrari, però és cert que hi ha relacions tan destructives que encara que conservin la química, s'han de matar, perquè si no les conseqüències són greus. També vaig passar per aquí, i ara m'has fet pensar que, en aquell temps, a aquesta mena d'atracció tan forta i inexplicable la solia anomenar 'química macabra'. Què et sembla.

    Ferran, d'espai n'ha deixat, però de coses per comentar... És un solet l'Assumpta. Jo diria que l'amor mou el món, de fet, ja ho vaig dir fa poc en un altre post. I escolta, fes servir el català correctament, es diu "amb això i un pa de pessic, fins demà a les vuit", hehehe. És broma, eh. Això ho dèiem molt mentre estudiàvem pels exàmens, però llavors solíem dir "amb això i un pa de pessic, fins demà a dos quarts d'onze", que no rima, però era més realista.

    Manuscrits, m'ha agradat molt el teu anàlisi. Tens una manera d'enfocar-ho molt centrada. Quan ens sentim atrets per una persona, perquè existeix aquesta espurna, es generen moltes coses, i sorgeix l'amor, si és recíproc, és clar. Però si em toques el tema de la complicitat ja m'emociono, perquè per mi és la cosa més desitjable d'aquest món, tenir això amb la parella, i amb els amics, és tenir felicitat garantida.

    Cèlia, estic de sort, perquè no vull que s'acabi. Alguns heu entès en aquella pregunta si és possible acabar voluntàriament amb l'espurna, i no volia dir això. Preguntava si realment es pot apagar, un cop l'has trobat, i ja veig que tu penses que no. M'agrada aquesta visió tan optimista, però jo tinc les meves reserves. Tant de bo tinguessis raó.

    Doncs Zel, em sap greu però em temo que no t'he acabat d'entendre. Ara no sé si parles a favor o en contra de la pèrdua de l'espurna.

    Exactament Ballarina, no es pot crear, simplement passa. Ostres, tant de bo poguéssim crear-la i mantenir-la a plaer. Però no sóc jo al que li ha d'arribar, jo ja la tinc dins.

    Eli, mmm... jo no crec que l'espurna sigui una cosa que es pugui millorar amb predisposició, o es té o no es té. Moltes altres coses si que es poden, però si saps que no sents per una persona el que hauries de sentir, no estaràs amb ella, no t'hi pots obligar i posar-ho en pràctica, no creus?

    Estrip, el teu comentari em diu tot el que em calia saber. Primer, que tot plegat és química pura, i jo diria bioquímica, per deformació professional. I després, que una flama es pot revifar, que pot tornar a haver-hi aquesta espurna després de passar una mala època.

    Nimue, haurem de posar fil a l'agulla, doncs.

    Deric, en realitat a mi em resulta molt difícil d'explicar, i d'entendre, però m'agrada reflexionar-hi

    Somiant, doncs caldrà anar posant llenya, no fos cas que s'apagui. Mentre sigui recuperable, existeix l'esperança.

    ResponElimina
  30. Xexu :-)) Et puc assegurar que si el teu escrit inicial no fos engrescador, no fes reflexionar, no fos interessant... a mi no em sortirien comentaris tan llargs... I m'ho vaig passar pipa responent, posant les preguntes una a una i anar pensant la resposta :-)

    El cert és que tu fas que la gent que et visita es senti a gust i jo, que tinc dues versions (Assumpta extravertida i Assumpta molt tímida) aqui em surt la primera i és gràcies a tu :-))

    I em vaig quedar amb ganes de tornar a respondre a Sergi i avui amb Bajoqueta (perquè he entrat un munt de vegades, eh? jaja) però al final em feia por ja fer-me una mica pesadeta (La Bajoqueta diu que se li puja el ferro al cap i em parla dels imants de la nevera... respondre era temptador, eh? jeje)

    Bona nit i moltes gràcies :-))

    ResponElimina
  31. Ah XeXu! Perdona que hagués parlat d'aquest post d'en Cesc que pel que veig desconeixies:
    http://escritsperduts.blogspot.com/2009/02/textos-i-mes.html
    Un bon recull de textos que començava amb un parlant de com li desagrada la pròpia anestèsia general (potser metafòricament parlant) i l'angoixa d'ésser anestesiat pel temps de vida que et perds. I és clar, amb els comentaris en general va anar degenerant en una llista d'experiències adormideres (bàsicament bucodentals).
    I només volia aclarir finalment que jo també vaig llegir sencer el comentari de l'Assumpta, així com la resta de comentaris (resposta teva inclosa), no ho entenc d'altra manera. Que consti que l'avi i jo som fidels estimadors de l'Assumpta (amb permís d'en Josep Lluis, he he he)
    ApaXeXu, que ens alegra que hagis rigut tant amb tot plegat! (És el que més ens agrada)

    ResponElimina
  32. Jo crec que l'espurna s'apaga, és només un estat transitori per donar pas a altres estadis de l'enamorament. No sé... l'espurna és com el llumí, allò que fa sorgir la flama i el foc d'allà on no hi havia res. I llavors tot flueix, el foc s'escampa, les flames s'enlairen, van d'una banda a l'altra, dansant enmig de tot i de tothom, absents. I el foc té alts i baixos, i és inestable, però si t'hi fixes, després d'encendre un tros de fusta i deixar que es consumeixi, sempre hi queda la brasa, que segueix espetegant vulguis o no. Aquella massa rogenca no s'apaga, Xexu, una ventada i torna a revifar. Crec que no és comparable a l'espurna, cada situació i tot el que ha anat passant és diferent, els cicles de la vida no són idèntics sinó que malgrat el que pugui semblar tenen matissos que els diferencien. Però el resultat segueix sent el mateix: una flama que pot tornar a lluir i a cremar com mai.

    Jo t'animo a bufar una miqueta, Xexu, a fer revifar el foc que duus dins l'ànima i el cor. Una abraçada.

    ResponElimina
  33. si que és maco que hi hagi conceptes difícils de descriure, xq són els més intensos i que venen més de dins.
    Si, si que t'entenc. Allò que fa que el que sents pr una persona sigui completament diferent a la resta.

    ResponElimina
  34. emm ... umm ... esta bona ??? ... salut

    ResponElimina
  35. Assumpta, t'agraeixo que em diguis que s'està a gust a casa meva, això espero, i que ningú s'hi senti malament i desplaçat, com alguna vegada ha passat. Però jo he vist comentaris teus a molts llocs i no sé d'on treus això de l''Assumpta tímida', veig que t'hi deixes la pell a tot arreu.
    I de ficar-te amb els altres no te n'estiguis, dona, que jo em diverteixo molt. De vegades ho faig jo també, sobretot amb tu, deixo algun missatge perquè sé que el llegiràs tard o d'hora, i quan veig que hi has passat i has contestat em parteixo de riure, és com una gimcana! A més, tot això denota la confiança que us teniu amb els altres, si no no ho faríeu.

    Sergi, ja sé de quin post parles, gràcies per l'aclariment. El vaig veure, però l'Escrits de vegades em costa, i potser no li presto tota l'atenció que hauria de prestar-li. I tant que vaig riure, quina trepa, alegraríeu a qualsevol!

    Laia, quins símils més fantàstics! Això del llumí m'ha agradat molt com a explicació de l'espurna inicial. Però no era ben bé d'això que volia parlar. Segurament no vaig fer servir la millor paraula, perquè porta a confusió, però volia parlar d'aquella sensació que es té quan estàs amb la persona que estimes, que ho saps, i no ho saps explicar, però té alguna cosa que la fa especial. Si això es perd, crec que és molt difícil que torni a aparèixer, o que descobreixis en aquella mateixa persona altres característiques que te la puguin encendre per una altra banda. Però potser hi ha moments de confusió, que no ens sentim bé, i que ja no veiem les qualitats de l'altra persona. Preguntava si això és possible, si pot passar el que dic i que en tornar el bon temps aquesta 'espurna' es pugui recuperar i estar segur que aquella persona és la que vols.
    Precisament, això de revifar les brases crec que és el que es pot fer si perdura aquesta sensació, aquesta química amb la persona. Potser estem separats per coses que no tenen res a veure, però el que queda entre els dos permetrà que revifi.
    I creu-me, ja bufo.

    Rits, és això, saps que és la persona, i de vegades, encara que es refredi, potser es conserva aquest sentiment que fa que segueixi l'atracció, però no hi pot haver res més.

    Mossèn, prou bona, Mossèn, prou bona.

    ResponElimina
  36. Vaig llegir aquest post fa dies, quan el vas publicar, però no vaig saber què dir-te. Ara tampoc és que m'hagi vingut la inspiració ni que tingui les idees més clares que llavors, però no sé deixar un post teu sense comentar i encara que arribin tard, les meves paraules volen fer acte de presència, són així de tossudes elles... i mira que els he dit que callin, que aquesta vegada no diran res interessant, però no hi ha manera tu! jeje

    No tinc ni una resposta a les múltiples preguntes que fas en aquest post tant especial. L'espurna de què parles és una cosa que se m'escapa de les mans, que no puc agafar, que no puc controlar, ni tant sols entendre. És una reacció física (i en això potser tu podries tenir més respostes que jo, tot i que la bioquímica i la física no són el mateix) que apareix en el moment més inesperat i desapareix tal i com ha arribat. No sé el perquè ni quins paràmetres són necessaris perquè aparegui ni sobretot com fer-ho per mantenir-la. Així doncs, torno a dir-te que... no en tinc ni idea i em quedo callada.

    M'encantaria poder-te contestar, m'encantaria poder fer com l'Assumpta, però en aquest tema prefereixo quedar-me callada... només enviar-te una abraçada molt gran i esperar que amb tots els comentaris que t'han deixat els altres hagis tret l'aigua clara d'algunes qüestions!

    ResponElimina
  37. Sóc la reina de l' Oxitocina.Petons

    ResponElimina
  38. Em demanes més opinió i intentaré donar-te-la, tot i que no m'agrada massa personalitzar i menys encara públicament.

    Quan amb una persona es trenca alguna cosa, sovint li veus la cara lletja que dic jo, veus coses que no pensaves que podria fer o dir, i a partir d'aquí penso que tu ja no te la mires igual. La il·lusió i la fe que hi tenies desapareix i res torna a ser el que era.

    Quan això passa, sincerament, crec que no hi ha retorn. Per més que s'intenti, els ulls et deixaran de brillar quan veus aquella persona.

    Evidentment, és la meva opinió només...

    ResponElimina
  39. deia un poeta...
    crei mi hogar apagado, removi la ceniza y me queme la mano.
    com se sap si ja no hi ha espurna??
    el foc s'ha de avivar cada dia...cada moment...i pot esser etern...no creus?

    ResponElimina
  40. L'espurna existeix. Comença molt forta o molt feble i evoluciona cap a més o cap a menys. I sí, també es pot apagar... i sí, també es pot recuperar. Però aquesta espurna... "feeling" ha de ser mutu sinó no val.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.