divendres, 6 de febrer de 2009

Cues de pansa

Aquesta setmana se m'han acumulat un seguit de trobades d'aquelles que m'agraden, íntimes, però només en el pla amistós de la paraula. D'aquelles amb un cafè entremig, o una cervesa, o una trobada de grup, però no per això menys intensa. En totes i cadascuna han aparegut records, alguns molt llunyans, ha estat una costant. Alguns d'ells feien referència a com ens havíem conegut entre nosaltres, i m'he meravellat més d'un cop en descobrir-me amb els ulls humits. Em semblava absurd emocionar-me tant, però no ho podia evitar, suposo que és l'alegria de saber-me tan afortunat. He aconseguit contenir les llàgrimes, potser per vergonya, però he estat a punt, a punt...

Això m'ha fet pensar en que tinc una etiqueta aquí al blog que es diu 'records', i que va ser creada per anar escrivint coses que puc destacar de la meva vida, i venir-les a buscar quan calgui. Però avui això m'ha semblat molt buit, no vull haver de venir a buscar els meus records, vull conservar-los! Se'm barreja una mena de por a fer-me gran, perquè no m'agradaria perdre el que tinc, i el que recordo, només de pensar en que pot arribar un dia en que no recordaré les coses que aquesta setmana tant m'han emocionat, em fa pànic. Potser és una rabieta, una paranoia del moment. Sé que seguiré escrivint records, però tampoc els vull perdre, vull que es quedin on són, i puguin aflorar quan jo vulgui, o quan ells vulguin. Ja prou es van deformant amb el temps. No els vull perdre.

33 comentaris:

  1. I no els perdràs :-)
    Però amb el temps seguiràs tenint coses bones, i aniràs sumant vivències que seràn també bons "records"... i les més recents sempre seran les més presents, però això no vol dir que les d'aquesta setmana desapareguin.

    En tot cas, escriure-les no té perquè ser per “deixar aquí els records” (com buidar la ment aquí dins i tan sols recordar quan ho tornessis a llegir) si no per fixar-los més bé... perquè no es perdi ni un sol detall... i, d’aquí a un temps, quan hi pensis (perquè no ho oblidaràs) podràs venir aquí a trobar aquests detalls que retornaran absolutament a la memòria les experiències senceres :-)

    ResponElimina
  2. No sé si parles de perdre'ls literalment els records. És evident que l'edat i el temps faran de les seves i tenir escrits certs moments ens pot ajudar. Fa poc vaig adonar-me'n parlant amb un home vell que no recordava el nom dels seus oncles i ell mateix se'n feia creus.

    ResponElimina
  3. Pensa en el bloc com una còpia de seguretat. Pots tenir els teus records en el lloc que toca: al cor i al cap però sempre tindràs un lloc on recuperar-los, si cal. De vegades , quan estem baixos de moral, som incapaços de recuperar el bons records; que tot i que ser-hi queden tapats per capes de desencís tristesa...si això et passes podries tornar al blog i somriure rellegint.

    ResponElimina
  4. Ai que me dóna a mi que ja comenceu a fer-vos grans que ja parleu del passat :)
    Mai se pot recordar una cosa amb tots los detalls per desgràcia, però també és bonic recordar que aquell moment va ser especial.

    ResponElimina
  5. De fet, l'important no és tant el record que en conservis -vull dir que en recordis més o menys detalls-; el que compta és que no oblidis com d'important ha estat per tu cadascún d'aquests moments. Això no t'ho treurà mai ningú, mai! Ni tan sols el temps; això que t'emportaràs! :)

    ResponElimina
  6. encara que sembli que aquí al blog o en un diari un pugui assegurar-se els records, el fotut és que els records de les emocions viscudes no són gens fàcils de guardar. al menys, jo m'he trobat rellegint escrits de fa temps, i fins i tot a vegades em costa de reconèixer-m'hi!

    ResponElimina
  7. Penso que les coses importants, les que ens han marcat, no s'obliden mai, ni les bones ni les dolentes, només es relativitzen els sentiments que ens han proporcionat.

    Pensa, i fixa-t'hi si per cas, que les persones grans, o molt grans, fins i tot els malalts d'Alzheimer, al començament, és clar, recorden molt més bé coses de joventut i d'infantesa que no pas coses molt més recents.

    En el meu cas, el bloc em serveix més aviat per recordar dates, èpoques i/o situacions contemporànies a aquell fet.

    Bon dia i bon capde, amic XeXu!

    ResponElimina
  8. Conserva aquestes amistats Xexu, així conservareu entre tots la vostra memòria col·lectiva. Escriu-los, els records, rememora'ls, explica'ls, emociona-t'hi... així s'alimenten.

    ResponElimina
  9. Retrobar-se és genial!
    Compartir records, també.

    Només discrepo d'això:
    "He aconseguit contenir les llàgrimes..." Sóc del parer que s'ha de poder plorar amb la mateixa llibertat que es fa amb el riure, tot i que prefereixo riure. (Sóc feble? Sí... I humà)

    ResponElimina
  10. Mmmmm... cosa efímera la memòria.

    ResponElimina
  11. 1.
    Estàs tou, eh?!! això és bo!

    2.
    Jo tinc molt mala memòria, però els records és una de les coses que més m'omple. A vegades pens de fer una cosa no tant pel plaer instantani que se'n pot derivar, sinó pel record que em quedarà en un futur. És com quan menges carxofes... m'agrada molt més el gustet que queda a la boca uns minuts després d'haver-la menjat que el propi moment de mastegar-les. Mmmmm!! avui encara noto aquest gustet, perquè ahir vaig menjar carxofes...

    Els records compartits són els que menys risc de perdre's tenen.

    ResponElimina
  12. Xexu, jo crec que els records bons, són molt dificils d'esborrar... igual que els dolents molt dolents.. que tampoc s'obliden...
    Jo crec que el teu calaix-neurona-cervell, fa tria... però ho té absolutament tot, enmagatzemat.. i llavors, un dia, xasquejes els dits... i apareix com si res....

    :-D


    PD: Us tinc a tots una mica "abandonats" a veure si em poso les piles... i retorno de visita!

    ResponElimina
  13. Els bons records no s'obliden. Te'n recordes i dins teu tens emocions i sentiments íntims que no es perden mai. La vida a més et va aportant sensacions i moments nous que s'acumulen.

    ResponElimina
  14. Jo he escrit molte coses que si no les tinguñes segur que n'hauria perdut precisió o detalls. per això em sembla bé escriure, és com si la vida que has viscut et quedés més plena. En canvi jo a part dels escrits no sóc persona de gaurdat "objectes" records, com molta gent fa.

    També he descobert que els records col·lectius tenen la gracia d'un puzzle, allò que tu no recordes gaire un altre ho recorda molt bé i quan tu expliques una cosa l'altre et diu "Jo aquest dia no hi era, no ho recordo" i tu li dius i tant que hi eres ho recordo molt bé! I potse r mica en mica li torna alguna cosa del record. Jo he recuperat també reocrds perdut s gràcies als altres, escolto, escolto fins que s'encén la llum, i dius a Sí i era a tal lloc! I hi havia fulanet de tal. I si veus que has afegit coses que ml'altre confirma: record recuperat.

    Però... la vida sempre té coses precioses i els amics nom es perden si un no vol, o al menys no es perden pas tots i se'n fan de nous i no hauries de tenir por de fer-te gran. Fer-se gran és una aventura molt maca, fer-se vell... ja no ho sé. Crec que deu ser més dur.

    M'agrada la idea de la Mireia, el blog com una copia de seguretat.

    ResponElimina
  15. De vegades ens oblidem de coses molt importants que ens han passat i en camvi recordem moments no tant especials que s'ens van repetin . La pregunta es per què ?
    Potser donem importancia a coses que realment no ho son tant ?
    Sort que hi ha coses que no s'obliden mai , tothom te la seva.

    ResponElimina
  16. Bé, jo crec que hi ha coses que no es perden i els records aquests dubto que es perdin, ho dubto.

    ResponElimina
  17. Com els has de perdre amb la intensitat amb què els revius???? Que no veus que gairebé són nostres aquests records, ja??? jejeje

    tranquil, XeXu, hi ha records que són inesborrables, (com les taques de la tinta amb què treballo...)

    I per cert, t'has parat a pensar que potser tu ets part fonamental dels records de les persones amb qui t'has trobat aquests dies???
    I també ets un trocet dels nostres, dels bloggers que et llegim, i et portem la contrària, i amb tots nosaltres, segur que et retrobaràs a l'nfern, que serà el cel dels pecadorets, pq amb tan bon rotllo....

    ResponElimina
  18. Hi ha una cançó de Fito q l'escoltava ahir, que diu...

    "Si le duelen los recuerdos
    se los cura con ginebra,
    El quiere enterrar el tiempo
    dentro de un reloj de arena.
    Como nunca tiene sueño,
    se pasa la noche entera
    con su viejo catalejo,
    que le acerca a las estrellas..."

    ResponElimina
  19. Xexu, t'has fixat que els padrins acostumen a recordar moltes més coses de la infància que del reste de vida? I que en molts casos nomès queden les bones experiències? Tranquil, que segur que les coses boniques no les perdras :)

    ResponElimina
  20. si no vols que es perdin, no es perdran.

    hi ha instants que perduren per sempre. I que canvien amb el temps, es mitifiquen, es fan més grans.

    aprofita i gaudeix d'aquests moments, i els records vindran sols-

    ResponElimina
  21. Aquest post m'ha agradat especialment... i una vegada més sembla que ens haguem llegit el pensament perquè precisament avui parlava més o menys sobre aquest tema al meu blog.
    A mi també em fa molta por fer-me gran i pensar que algun dia potser no podré no recordar. No sé, jo treballo amb gent gran, estic en contacte cada dia amb persones malaltes d'Alzheimer i altres tipus de demències. Convisc amb el final de la vida, que a vegades resulta tenir una cara difícil de veure. Però intento fer l'esforç de trobar les coses positives i el cert és que aquesta feina m'ajuda a reflexionar sobre la meva pròpia vida.
    Si em permets un consell... no vulguis guardar tots els records en un paper, ni en un blog, ni tant sols en la teva memòria, viu-los!!! Aprofita cada instant, cada petit regal del present perquè mai saps el que et pots trobar l'endemà.
    Amb això no estic evocant el famós Carpe Diem, ja ho saps. Només és un crit a la vida, a una vida intensa i plena, el desig que el temps no passi envà sinó que es pugui anar omplint de somriures i moments com els que expliques.
    una abraçada!!!

    ResponElimina
  22. Quant més gran et vagis fent més records de joventuta tindràs, ja ho veuràs.

    Jo ara mateix no recordo que vaig fer la setmana passada, concretament dimarts a la nit, però en canvi recordo els primers reis, amb 4 anys, i l'emoció d'obrir paquets i més paquets.

    El nostre cervell es molt sel·lectiu, ja veuràs com no t'enadonaràs i una part d'ell anirà desant tot allò que t'ha creat una sentiment d'amor, d'alegria, de tristesa...desprès ja serà feina teva el decidir si els records que et fan mal cal que siguin en aquell racó der cervell.

    Gaudeix de tot mentre puguis, que la vida va com va.

    Petons!!!!!

    ResponElimina
  23. He navegat al teu blog des del post de la Bajoqueta. Ja aniré passant i llegint articles, que em semblen interessants!

    Bé, els records són una cosa important, però per això s'ha de tenir una bona memòria o menjar cues de panses, no? Curiós que de vegades te'n recordis d'una cosa de fa molts anys i no ho facis del que vas fer el cap de setmana passat...

    ResponElimina
  24. Escriure'ls és reviure'ls i això t'ajudarà a recordar-los encara més temps.

    ResponElimina
  25. Xexu, el bons records crec que mai s'obliden, resten sempre en la nostra "caixa de la memòria oberta" on potser els mous i deixes que aflorin i els tornes a deixar però sempre hi són allí !

    i els que no ho son tant, potser no s'obliden tampoc del tot, però resten amagats en altra "caixa de la memòria tancada" amb la qual si vols entrar-hi i has de posar la convinació pertinent.

    I potser un bloc, un escrit, un llibre, una pel·lícula, una trovada amb amics, un quadre, una mirada ... etc. ens poden avocar de cop a flor de pell tots aquells records que estaven amagats sota de tot de la caixa però que sempre han estat allí !

    Plorar un xic diuen que fa els ulls més bonics i a més no sempre ploren per penes, els millors moments de la nostra vida, sempre van acompanyats de llàgrimes de felicitat !

    ;) bon cap de setmana !

    ResponElimina
  26. de moment si no hi ha crisi de cues de pansa, no has de patir per res.

    records!

    ResponElimina
  27. els records més importants són els que es guarden escrits al cor, i mentre aquest bategui, sempre et faran emocionar.

    ResponElimina
  28. M'ha agradat molt el teu "SEVEN".
    Jo el tinc pendent, però feia dies que no tocava l'ordinador...

    Molt bonic el tema dels records...Jo crec, no sé, potser m'equivoco, però em sembla que amb el teu tarannà difícilment oblidaràs quests moments, hi ha sentiments i emocions que mai s'obliden, mai, i retrobar persones i reviure records costa molt de passar al calaix "brossa" que trenim al cap...


    Petons, maco!

    ResponElimina
  29. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris, com sempre, m'animeu molt. Suposo que el que volia dir és perdre els records i les sensacions en fer-me vell, per malaltia, o per edat simplement. Mica en mica tot es perd, i estic en la fase de la vida que em fa pànic perdre la joventut, la llibertat, la individualitat... crisis existencials se'n diu d'això?

    Assumpta, primer de tot, dir-te que he vist el teu comentari al meu primer post, i m'ha fet molta gràcia, t'ho agraeixo de veritat, el post de la Bajoqueta m'ha encantat. I en relació a això, dir que l'objectiu de l'etiqueta 'records' del blog, que és de les primeres que es va crear, és justament pel que deia al post, així ho vaig justificar en un post fet poc després que el que avui has llegit. Deixar retalls de la vida aquí escrits, per algun dia visitar-los i tornar a retrobar-me amb coses enterrades. Però aquesta setmana m'ha agafat la paranoia de que amb això no n'hi ha prou, que vull més, vull tenir-hi accés mental sempre que vulgui, i no sé si això serà possible, perquè l'edat no perdona.

    Jordi, això és justament el que volia dir, no vull arribar a aquests extrems, però no depèn de mi. Deixar-ho escrit és una opció, que segurament d'aquí un temps valoraré molt més, però aquests dies em semblava poc.

    Mireia, una còpia de seguretat està molt bé, i mentre hi sigui pel que tu dius, pels moments baixos, ho trobo genial. Però en el moment que necessiti llegir-ho per recordar, o en llegir-ho pensi que allò que llegeixo no té a veure amb mi, perquè no en recordo res, pot ser un trauma per mi.

    Bajo, no és el mateix fer-se gran que sentir-se gran, i jo me'n sento. N'hi ha prou amb només saber que va ser un gran moment, encara que no sàpigues per què?

    Ferran, potser teniu raó la Bajoqueta i tu en dir que amb el temps hi ha coses que recordem per com d'especials van ser, i potser no podem entrar en detalls, però el que ens fa feliç és recordar que hi érem, els que eren amb nosaltres i la situació. Els detalls es perden, però a dia d'avui jo els valoro tant...

    Kika, no em diguis això, és justament el que no volia sentir, i el que no vull que em passi. Si no recordo que em va passar em farà mal llegir-ho, perquè sabré que un cop jo ho vaig escriure.

    Rita, les malalties neuro-degeneratives em fan molta por, sóc tan racional i vull controlar-ho tant tot que només de pensar que puc no saber què estic pensant o què estic fent, em poso dels nervis. El temps dirà què em portarà la meva vellesa, si hi arribo, però no és una cosa que m'entusiasmi pensar, perquè tothom tenim al voltant exemples de com no voldríem acabar, però no ho podrem evitar.

    Elur, gràcies per trencar les vacances i passar per aquí, que sense els teus comentaris no és el mateix. Com aquest que fas, que és molt maco. Saps que et faré cas en tot, però no puc evitar una punxadeta en pensar que amb escriure-ho potser no n'hi ha prou.

    Sergi, he tingut èpoques en les que m'ha estat impossible plorar, i això es nota, perquè penso que és antinatural. De sobte, m'he posat a plorar com un ximple, per algun petit detall que activa un ressort, però això em sol passar quan sóc sol. Suposo que alguna cosa inhibeix que ho faci en companyia, però també surt de vegades. Però bé, com tu dius, sempre que es pugui, a riure, que igual que el plor, és terapèutic.

    Puji, benvingut! Crec que et vaig veure al concert d'Estanislau... però no ho sé, perquè no sé si la memòria em falla.

    Txari, un dia em vas dir 'sort en tinc dels vostres records'. És una cosa que no oblido, i és cert, perquè molta memòria no tens, però les coses importants sí que les recordes. Seguirem fent camí plegats per tal de recordar tots els moments, ja que entre tots ho acabarem traient. Convindrem que els records compartits són els millors que hi ha.

    Eli, tot es queda dins, això segur, però fer-ho aflorar no és fàcil, depèn de com. No sé dir si és una cosa bona o dolenta, però sovint accedim a records per via d'una olor, un so, una cançó, una visió... d'altra manera no hi podríem arribar. Per una banda m'agradaria tenir-hi accés lliure, però això també té la seva gràcia, oi?

    Kweilan, tant de bo fos així, però si pensem en les malalties que et poden fer oblidar les coses, no és tot tan maco.

    Carme, jo sí que sóc de guardar coses i cosetes, en tinc la casa plena! M'ha agradat la teva idea del puzzle, tens raó, quan xerrem amb gent d'una cosa que ens va passar, cadascú aporta el que li va quedar, i es forma un collage que acabarem entenent com a record veritable. Aquest procés és genial. Al final tot es barreja i ja no saps que vas aportar tu al collage, o era el record d'un altre, això m'ha arribat a passar.
    Quan deia 'fer-se gran' en realitat volia dir 'fer-se vell', però el pitjor no és això, sinó sentir-se gran o sentir-se vell. Sé que em queden molts anys i sé que alguns de vosaltres no us agradarà que un paio de 31 anys estigui aquí dient que es fa gran, però de vegades em sento vell, i això és el que fa mal. La vida que em queda per viure encara m'emociona. Això em fa pensar en una frase que vaig dir un dia, alguna cosa així com: 'només s'és gran quan es perden les ganes i la força de ser jove'.

    Garbi24, això és perquè no podem triar els records que tenim, ni les relacions d'idees que ens hi porten. Amb la memòria de l'ordinador fem el que volem, si no ens agrada una cosa, l'esborrem i llestos. Però com que no podem administrar la nostra pròpia memòria, es torna capritxosa i ens fa recordar el que vol.

    Cesc, per pròpia voluntat segur que no, però sempre hi ha malalties que ens els poden arrabassar, o la pròpia vellesa.

    Ostres Montse, em dius coses tan maques sempre, com em cuides. Ja veig que si mai em falla la memòria t'hauré de preguntar a tu perquè me la refresquis. Sóc conscient que formo part de la memòria d'alguna gent, això em fa feliç, i em dóna molta pau, d'això algun dia en faré un post, però no sé si em sabré explicar bé. Els meus amics em fan sentir molt bé perquè no em generen cap dubte, sé el que pensen de mi i com m'estimen, i això em genera una pau i una seguretat en aquest tema que són impagables.
    No m'agrada Fito, però aquest trosset no sé a qui em recorda...

    Somniant..., els padrins, o avis com diem per aquí, recorden moltes coses i sempre expliquen batalletes, és cert. Tal com sóc, em sembla que fotré cada rotllo als meus néts, si algun cop arribo a tenir-los...

    Rits, em quedo amb una cosa molt interessant (i certa) que dius, que els records es modifiquen i magnifiquen amb el temps, quan els detalls es van perdent, tendim a fer-ho tot més gros, tan per bé com per mal. Suposo que aquesta és una de les gràcies dels records.

    iru, tu ho tens fotut això, perquè convius amb el que a mi em fa por, la vellesa, el perdre les facultats i amb no dependre d'un mateix per moltes coses. És clar que si m'ha de cuidar algú com tu, potser no serà tan greu :D Això sí, tu no et deixis vèncer per aquestes idees pel fet de conviure envoltada de gent gran, tu tens una llarga vida per davant i has de fer moltes coses encara. En referència a això, dir-te que ja faig els possibles per viure la vida al dia, m'agrada tenir-ho tot controlat i no em surto massa de la línia, però sempre som a temps d'omplir l'agenda d'activitats. Però això és una trampa, perquè no paro de generar records que no vull perdre, aix! Hehehe.

    Jo Mateixa, això és producte de la nostàlgia dels temps de joventut? Podria ser, oi? El procés d'emmagatzemar records no para, ja faig els possibles per viure a un bon ritme, i vaig guardant petits retalls. De vegades veig que em falla la memòria, però quan ens posem a recordar algun fet, que en surten de coses!

    Jordi, benvingut al Bona nit i tapa't, ja li passaré comissió a la Bajoqueta. Suposo que és una qüestió d'importància del que t'ha passat, si al cap de setmana t'hagués passat un seguit de coses espectaculars segur que ho recordaries perfectament. Però si ha estat un cap de setmana com tants altres, doncs res, se'n va a la brossa dels records.

    Coses2, benvinguda tu també al Bona nit. No deixaré d'escriure'ls, però tampoc no els voldria oblidar.

    - assumpta -, em sembla que tot el que vivim es guarda en caixetes, però algunes són de més fàcil accés que d'altres. Si no no s'explica que de vegades ens vinguin coses al cap per una relació d'idees que en principi no tenia res a veure-hi. Plorar no fa cap mal, és clar que no, però a mi em costa, almenys en públic. Per això em sorprèn que aquests dies m'hagin vingut llàgrimes als ulls, però com tu dius, eren de felicitat, així que tampoc no passava res. Ara que, les millors de totes són les llàgrimes de riure. Fa poc vaig tenir oportunitat de veure'n, i és que rèiem com feia molt temps que no ho fèiem.

    Estrip, la crisi arriba a tot arreu, per això estic preocupat.

    Ai Bruixo, que a mi sempre em troben una mena d'arítmia, a veure si acabaré perdent els records per això!

    Zel, per pròpia voluntat t'asseguro que no perdré cap record, però no crec que vagi amb el tarannà de cadascú fer-se gran i perdre la memòria. Això és el que em preocupa, perquè m'estimo molt les coses que visc i els records que me'n queden. Així t'apuntes a venir a l'infern amb tots nosaltres?

    ResponElimina
  30. Mite'l, clar que et cuido, només faltaria que no ho fes, amb la grandissima personeta que ets!!! A més, jo no dic coses maques, jo dic coses que penso, que sento, i llestos.
    No t'amoïnis ara pensant que potser d'aquí a 50 anys, per dir alguna cosa, tindras Alzheimer. Primer, que segur que no en tindras, segon, que d'aqui a allà ja tindra cura, i tercer, que el temps que perds preocupant-te ara, el pots invertit fabricant-te més records bonics, o sigui, estant amb els amics o fent el que sigui que et faci sentir bé.
    Viu els records, parla'ls, explica'ls, però no visquis dels records, pq cada dia és una provocació, una oportunitat per crear-ne de nous, i així, amb tot això, segur que et sentiràs encara més feliç i amb molta més PAU.
    Un petonàs.

    ResponElimina
  31. Hi ha moltes coses a la vida que no depenen de nosaltres Xexu, mentre ho puguis recordar disfruta-ho, si arriba algun dia en que no puguis fer-ho, en que no poguem fer-ho, com a mínim no tindrem la recança de no haver-ho gaudit i d'haver-ho oblidat per deixadesa :)
    Un petó, maco!

    ResponElimina
  32. No crec que deixar-los escrits sigui tan greu, perquè els continuaràs tenint al cap. Tot i això, evidentment es deformaran perquè cada dia crees possibles nous records que potser esdevindran en coses importants a la teva... o potser no! Si oblides records, o es fan més diàfans, que sigui sempre perquè hi poses records nous! ;)

    I tornar sempre a llegir el que havies escrit és un goig, perquè així pots recordar exactament com et vas sentir, perquè ho vas plasmar al moment.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.