diumenge, 15 de febrer de 2009

Bon samarità o blog addicte?

Divendres a la nit vaig sortir de casa perquè havia quedat amb uns amics, i va ser creuar el carrer que em vaig trobar a una noieta oriental (no sabria afinar més la seva procedència) amb un mapa a la mà que semblava una miqueta perduda, mirant els noms dels carrers. No vaig poder evitar pensar en la Yoko, el meu personatge a Personatges Itinerants de la Carme Rosanas. Qui no conegui aquest blog, l'hi recomano, uns quants malalts d'escriure i d'embolicar la troca estem trenant una història a moltes mans, i el resultat és sorprenentment bo.

Ja vaig dir fa temps que em va sorprendre, en viatjar per Alemanya, que la gent se m'acostés per oferir-me ajuda, quan em veien perdut. Em va semblar molt cívic i ideal per cuidar el turisme, però no veig que la gent ho faci a la nostra terra, a menys que ens ho demanin. Jo volia fer-ho, em vaig prometre que seria bo amb els turistes, però la veritat és que em moro de vergonya, i no ho havia aconseguit mai. Amb la 'Yoko' ho vaig fer. A la història la Yoko busca algú aquí a Catalunya, i vaig pensar que no seria per mi que no trobaria en Joaquim. Li vaig indicar on era l'adreça que buscava, i me'n vaig anar amb un somriure d'orella a orella, com si acabés de sortir de la història que nosaltres mateixos hem creat.

Però tornant al món real, la pregunta és clara. Hagués ajudat a la noia aquesta si no m'hagués fet pensar en el meu personatge? Tinc els meus dubtes. Crec que el meu diagnòstic és molt greu.

33 comentaris:

  1. XeXu, el que compta és que li vas oferir una ajuda, que segur que li va anar molt bé. Què et va empènyer a fer-ho és el de menys; ara saps que pots oferir-te quan pensis que pots ajudar algú. Una altra passa endavant.

    Bona setmana!

    ResponElimina
  2. El Ferran té raó, tot és començar! Ara ja saps que pots fer-ho sense vergonya...
    Però de veritat et va demanar pel Joaquim?
    Així les coses se li posen fàcils a la Yoko... és broma, és broma... tan malalta no estic, però casi!

    ResponElimina
  3. doncs jo estic segura q si q ho haguessis fet, d'ajudar-la, pq ja venies sensibilitzat del teu viatge... i pq ets bon nen, i això salta a la vista...
    i ehem, ja posats, li podies demanar el telèfon... potser us feieu amics...

    ResponElimina
  4. Ben fet, XeXu! És cert que no hi pensem. Jo, si m'aturen, dono tot tipus d'explicacions, fins i tot un dia vaig acompanyar un trocet una noia de Madrid, ja veus, fins la Catedral.

    Però mai m'he ofert. A Nova York ens va passar dos cops que se'ns van oferir i vaig decidir que, quan m'hi trobi, jo també ho faré.

    ResponElimina
  5. Ui XeXu, a mi em passa igual que a tu, tot ho relaciono per a explicar al bloc :) som blog addictes uns quants jeje diagnòstic greu

    ResponElimina
  6. dels personatges també s'aprenen coses. Siguin teus o d'un altre.

    ResponElimina
  7. Mareta meva!! jajaja... a mi m'hagués passat el mateix, però segur, segur... :-))

    Jo no participo però vaig llegint els vostres relats, eh?, així que sé qui és la Yoko... jeje

    Per cert... estic segura que sí que l'haguessis ajudat. El que passa és que ara ho has fet amb una satisfacció afegida, amb un somriure i "veient" la "teva" Yoko... altrament ho haguessis fet més depressa i potser amb una mica de cara d'avorriment jeje

    ResponElimina
  8. Sens dubte blog addicte, però jo, que sóc "ajudador" de mena, hagués fet per ajudar-la, la "Yoko". Curiós cas aquest de trobar-se amb els personatges, fa una mica de iuiu trobar-se segons qui...)
    ;-)

    ResponElimina
  9. Sigui pel motiu que sigui la qüestió és que la vas ajudar i això és el que a ella li va arribar. Poc es devia imaginar que li vas fer pensar en un personatge de ficció! jeje
    Crec que tots tenim una mica de cada cosa... no penso que per no ajudar als turistes siguis mala persona XeXu, diferent seria que algú vingués a demanar-te'n i tu li neguéssis. I blog addicte... què t'he de dir? tampoc crec que estigui tant malament ser-ho no? Mira'm a mi... que m'estic morint (em trobo fatal) i aquí estic!
    Però de totes maneres, m'ha agradat la teva reflexió. Potser en algun altre moment en què estigui més lúcida se m'acudeix alguna cosa més per dir.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. què bo, deuria ser emocionant! potser l'addició als blocs ens fa ser més bons samaritans. O fixar-nos en persones i situacions que sinó ens passarien desapercebudes.

    ResponElimina
  11. N'estic segura que també l'haguèssis ajudat. Però mira, si dubtabes i al final (tant se val per quina raó), la vas ajudar això és el que compta.
    I no t'ha passat pel cap que la tornèssis a trovar? de ben segur donaria per a una bona història blocaire. ;)

    ResponElimina
  12. Perdó!! He llegit malament el post. Per una vegada que comento a la primera llegida!!

    Jo havia entés (burra!!) que no feies de "guia" encara que t'ho demanessin... i ho trobava raríssim, no ho acabava d'entendre, la veritat. Pensava que potser volies dir que et feies el despistat, que si veies que s'apropaven canviaves de direcció... no em quadrava... però és el que havia entés...

    En la segona llegida ja ho he captat (em ric de mi mateixa perqueeeee... ja està bé)

    Tu vols dir que t'has apropat tu per oferir-li l'ajut, tal com vas veure que feien a Alemanya... i et preguntes si ho hauries fet en cas que no es tractés de la Yoko (perque, que la noia és la Yoko això sí que ho tinc clar)

    Bé... doncs probablement no ho hauries fet... si et fa vergonya, et fa vergonya... les coses com siguin. Al meu marit també li passa. Si veu algú amb pinta de "perdut", doncs potser camina una mica més poc a poc... però espera que sigui el turista qui s'apropi :-))

    Ara bé, després d'aquesta positiva experiència, és més possible que ja t'atreveixis a apropar-te més vegades... :-))

    ResponElimina
  13. És veritat que hi ha llocs que t'ofereixen ajuda i a mi no m'agrada gaire. És pr això que sempre espero que m'ho preguntin...En el teu cas, és un misteri què hagués passat si no t'haguessis trobat el personatge pel carrer :)

    ResponElimina
  14. estem malalts i molt company... no ho dubtis

    ResponElimina
  15. I tan greu! YOKO???????!!!!!!!!!!! fa que no hi ha noms, eh Xexu?!?! homeya!!

    Estem tots per tancar. Ja hi pots pujar de peus ;)

    ResponElimina
  16. Jo confio en tu i crec que si que ho haguesses fet igual encara que s'hagués dit Maria Antònia ;)

    ResponElimina
  17. Bona persona. Tant se val quin sigui el motiu que et vagi empènyer a ajudar-la. Estàs passant una bona època i tot tu destil·les felicitat i optimisme. I, és clar, necessites compartir-lo, encomanar-lo. Com aquí al blog. Molts petons.

    ResponElimina
  18. És cert que al nostre país no tenim tendència a donar un cop de mà a aquells visitants que veiem perduts pel carrer. És possible que no ho haguessis fet tu amb aquesta al·lota si no t'hagués recordat al personatge, a no ser que ja ho haguessis fet algun cop abans :) Jo perduda m'he perdut algun cop que altra i només a dos llocs se m'ha apropat algú per ajudar-me sense jo dir res. Un va ser a Galícia i l'altra a Madrid. Sí, sí, a Madrid. Increible però cert!

    ResponElimina
  19. Aquest és un primer pas. I ben agraïda que en deu estar la pobra noia :)

    ResponElimina
  20. Aqui no hi ha aquesta cultura d'ajudar si no ens pregunten (m'incloc), però segurament que ho hauríem de fer pel que dius de cuidar a la gent que ve de fora. De totes maneres si jo els hagués d'explicar com anar a un lloc amb el meu anglès macarrònic... bé, això és una altre història!

    ResponElimina
  21. Tot és bo, si porta a bones pensades, accions o actuacions correctes, Xexu, coi, a veure si tindrem neura per ser un tipus com cal! Petons, maco, què dic, maquíssim!

    ResponElimina
  22. M'he perdut una mica... Hauria de fer una visita a Personatges Itinerants per a veure-ho tot més clar, però potser una mica més endavant, quan recuperi la rutina blocaire... Però bé, mica en mica, i jo estic segura que si no ho fas és per vergonya, que d'amabilitat no te'n deu faltar i de bon cor... en tens per donar i per vendre.

    ResponElimina
  23. Bon samarità, la resposta és obvia; però si a més ajuda la fal·lera blocaire, ja és la cirereta.

    Crec que més que canvia el teu tarannà el fet de veure-la com un personatge pròxim fa que et desinhibeixis i no et faci vergonya . Sovint ens tallen a l'hora d'oferir la nostra ajuda perquè no veiem clar si serà ben rebuda. e, a mi em passa si més no, potser sóc rara

    ResponElimina
  24. Potser el personatge et va recordar, xò segur que fos qui fos l'haguéssis ajudar. Us visitaré!!!

    Per cert, el que dius dels alemanys, totalment cert, allà tb vaig rebre unes quantes lliçons de civisme!!!!!

    ResponElimina
  25. Gràcies a totes i tots, malalts de blogs, que m'heu comentat aquesta paranoia de post, ja ho veieu que de vegades no sé si sóc dins o fora...

    Ferran, com que considero que això és un acte bo, el que puc fer és que cada cop que em trobi algú perdut m'imagini que és un personatge d'un relat, o un blogaire, i així em serà més fàcil acostar-m'hi i ajudar-lo.

    Carme, el millor de tot és que ara sé on viu en Joaquim, i no és lluny de casa meva, ves per on. Però escolta, de fet és el pis del Francesc Cruanyes, i si la Yoko s'hi presenta s'emportarà una sorpresa si li obre la porta la Lia, oi?

    Montse, ja fa temps que vaig anar a Alemanya, i per més sensibilitzat que estigués, no aconseguia acostar-me a la gent que em trobo amb un mapa a la mà. Sempre havia volgut, però no podia, i mira, ara, mogut per un estímul que no m'hagués pensat mai, ho he fet per primer cop, i qui sap si això serà el precedent que necessito per ser un bon samarità. Ara que, demanar-li el telèfon ja ho trobo excessiu, hagués semblat que l'ajudava per una altra cosa...

    Rita, jo tampoc nego mai l'ajuda a ningú, és clar, ja m'agrada donar indicacions, que quan sóc jo el perdut agraeixo l'ajuda. Però és això que deia, sempre que m'ho demanin responc, però sempre m'ha costat oferir-me, fins que vaig veure la Yoko. Algun cop també he acompanyat algú que anava en la mateixa direcció que jo. A veure si som capaços de dur-ho a la pràctica, i mica en mica fer del nostre país un lloc més acollidor.

    Cesc, és que cada dia se'm passen mil posts pel cap, teniu sort que no me'ls apunto, que si no no pararíeu de llegir-me! O més aviat, ho deixaríeu de fer, per pesat.

    No Estrip, si és casualitat que sigui meu, potser és perquè el tinc més al cap, però si se m'hagués aparegut algun altre de la sèrie també m'hagués fet gràcia acostar-m'hi.

    Assumpta, ja m'ha estranyat el teu comentari, però quadrava igualment. No no, mai no nego l'ajuda a algú que me la demana, això segur. Canvio de vorera per altres circumstàncies, però no per no ajudar a un guiri perdut. Amb la teva segona lectura has interpretat el post perfectament, el que mai havia fet era acostar-me a algú i oferir-li ajuda, sense que m'hagués dit res abans. Veig que em coneixes bé, en realitat jo també penso que no ho hagués fet, però qui sap, de vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos. I també és cert que potser això serà l'impuls que em calia per començar a fer-ho amb més gent, encara que no em recordin cap personatge. Per cert, que si hi ha una altra edició de Personatges Itinerants et vull allà, eh, no pots faltar. Jo l'any passat no m'hi vaig apuntar perquè tenia feina, feina que no he fet, i aquest cop m'hi he decidit, i la veritat és que flipes amb la qualitat i la imaginació de la gent, alguns m'han deixat totalment meravellat. I no em vinguis amb que tu no podràs estar a l'alçada, que vaig veure de què eres capaç amb aquells personatges que jo em vaig inventar, no tens excusa!

    Sergi, a veure, això està clar, si m'hagués trobat el teu Mr. Mean, hagués fugit cames ajudeu-me!

    iru, t'imagines que en comptes del típic 'et puc ajudar?' inicial, me li acosto i li dic 'Yoko?'? Hagués flipat, sobretot si es deia així! És clar que no, no nego l'ajuda si me la demanen, però oferir-me tampoc no ho faig massa. Tampoc és que això sigui ser mala persona, només que un dia que ho faig, que devia quedar molt bé amb la noia, era perquè em recordava a un personatge que jo mateix havia creat, té collons la cosa. Però bé, quan un està malalt ho ha d'acceptar, i quan està malalt de blog, el mínim que pot fer és explicar-ho a ca seva perquè tots els companys i amics blogaires es sentin una mica millor perquè hi ha algú que està pitjor que ells.

    Bruixo, doncs si que va ser especial, em sentia estrany parlant amb el meu personatge! Mira, la teva lògica m'agrada, el blog ens fa ser millors persones, em quedo amb això, i ho deixo abans que comenci a pensar una cosa diferent.

    - assumpta -, si me la torno a trobar, gairebé segur que no la reconec, ja t'ho dic ara. Em costa molt diferenciar els orientals, ho he de reconèixer. Però aquesta noia no sap com n'és de famosa ara ja, hehehe. Si ho sabés segur que ho explicava al seu blog, que segur que en té un, en feia cara!

    Kweilan, a mi el primer cop que em van abordar d'aquesta manera tampoc em va agradar massa. A més, pensava que o bé em volien fotre el pal, o que em demanarien alguna cosa a canvi de l'ajuda. Sens dubte, mentalitat del nostre país, i falta de costum d'oferir ajuda a canvi de res. Però quan estàs segur de que qui se t'acosta només et vol ajudar, doncs potser no està tan malament, no? De totes maneres, ja et dic que jo no ho faig normalment, però més per vergonya que per altra cosa.

    Isis, més addicte tu, que em llegeixes i (encara) no tens blog!

    Jordi, company, tu m'entens, oi que sí?

    Elur, que la Yoko és japonesa, el meu personatge, no sé per què, però em va venir així, ni tant sols sé si és un nom japonès... però que estic fatal no és cap novetat.

    Bajo, si s'hagués dit Maria Antònia i s'hagués assemblat al meu personatge, segur que li dic alguna cosa, és clar.

    Fada, jo no diria que estic passant una bona època, la veritat és que l'època és considerablement dolenta, però has llegit els darrers posts i parlo de coses bones que tinc, la feina, el blog i els amics (aquests que no faltin). Ja m'agradaria a mi estar optimista, és més, ser optimista de mena, que no ho sóc. Però gràcies igualment.

    Caterina, era el primer cop que ho feia, i espero que sigui un precedent. A veure si m'animo a seguir aquesta inèrcia, però és que em fa vergonya, la veritat. A Madrid t'han ajudat? Si és que hi ha gent bona a tot arreu, home. Ni que sigui un de sol, hehehe.

    LluNa, ella sí, però no sap com se n'ha fet de famosa aquí a casa meva!

    Jordi, el més important és la comunicació, no la qualitat de l'idioma, i segur que et saps fer entendre, ni que sigui amb gestos, així que l'idioma no ha de ser l'excusa per no ser cívics amb els guiris, n'haurem de buscar una altra... que no, que a veure si espavilem i cuidem una mica el turisme, que ja està bé!

    Zel, és clar, malament aniríem si hagués entrat a la noia dient 'què sàpigues abans de res, que t'ajudo només perquè t'assembles a un personatge que he creat, si no, ni de conya!'. Tindria la seva gràcia, però ja que vaig quedar bé, millor que la noia segueixi pensant que va ensopegar amb un bon samarità.

    Laia, totalment per vergonya, ja t'ho dic jo. Més d'un cop he estat a punt, però m'he acabat dient que ja hi aniria amb els següent que em trobés. Aquest cop ho vaig aconseguir. Ei, tu no només hauries de visitar PI, sinó que hi hauries de participar, estic segur que t'encantaria.

    Mireia, segons com ens pot molestar que ens vinguin a tocar la pera, però qui no estaria agraït si en un país desconegut se t'ofereix algú per ensenyar-te el camí? Jo intentaré fer-ho, però no sé si seré capaç, en aquesta ocasió em va ajudar el que tu dius, la fal·lera blogaire.

    Rits, tu que em mires amb bons ulls, jo no n'estic tant segur. Però prometo intentar-ho d'ara endavant, que per això vaig estudiar 3 anys d'alemany, carai!

    ResponElimina
  26. Lligant-ho amb un altre post teu, a Edimburg la gent també és molt, molt amable en quant a això d'ajudar-te :-)

    Jo quan veig a algú amb cara de despistat em voldria oferir a ajudar, però de veritat que el meu marit no s'acaba de decidir (pura timidesa... potser a tu et passi igual, no sé) El seu anglès és "acadèmicament" millor que el meu, però jo tinc més "soltura" (es diu així?) per tant, mentre ell pensa com dir la frase de la manera més gramaticalment correcta, jo ja he iniciat conversa, assassinant la gramàtica, però m'entenen bé i és divertit, dones bona imatge de la ciutat i tal :-))

    D'això... que en quant als Personatges Itinerants... et pots creure que encara no acabo d'entendre massa bé com va? Semblo tonta perquè inclús ho vaig preguntar a Cesc i m'ho va explicar, però jo veig uns "creuaments" que em faria un embolic que no vegis... Massa complicat per a mi :-)) (Ara que has vist que veritablement necessito llegir les coses més d'una vegada per entendre-les jajaja)

    ResponElimina
  27. recontxus Xexu!! ara em diràs que no saps qui és la Yoko Ono?? estàs més fatal del que em pensava, eh!! jejejejeje

    una abraçada!

    ResponElimina
  28. L'important és que vas oferir-li ajuda, doncs ja està...

    Si el diagnòstic és greu no ho sé, però aquí no en trobara`s la cura... tot i que... qui vol curar-se'n!

    ResponElimina
  29. Assumpta, és millor la teva opció, la comunicació ha de ser fluïda, encara que no sigui perfecta. És millor entendre's que parlar correctament, en un cas com aquest, és clar, hi ha circumstàncies en les que només val parlar bé. Però no és el cas.
    Si vols saber què és PI, jo t'ho explico, però la seva creadora, la Carme, ho faria millor que jo. Cada participant inventa un personatge, i hi ha una primera ronda de relats (en l'ordre establert, en aquest cas, per ordre de llista) en la que cadascú presenta el personatge que s'ha empescat. Ja aquí, un cop s'han presentat els primers, ja es poden fer participar els personatges dels altres, però el més important és explicar la història del teu, que ha de ser sucosa perquè es pugui aprofitar. I a partir de la segona ronda de relats, i a la tercera, la gràcia és continuar la història del teu personatge, però barrejant-lo amb els altres, per crear una xarxa com la vida mateixa, on tot està interrelacionat. Però és clar, has d'esperar a que et torni a tocar, i has de fer servir el teu personatge en funció de com te l'han deixat els altres, que pot ser molt diferent de com tu l'has creat. És genial això, no controles ni el teu personatge, i t'has d'adaptar, quan et toca, a la història tal com està.
    Espero que ho hagis entès millor, i si no, miro d'explicar-t'ho una mica més bé, però ja saps, la Carme és la jefa. Ah, i tu ho faries meravellosament bé, n'estic segur.

    Home Elur, és clar que sé qui era Yoko Ono. La presidenta de l'empresa de telefonia oNo, oi? Que no!!! Ja ho sé, potser és un nom desafortunat, però és el que em va venir. Què volies, que es digués Katzumi?

    Tarambana, si jo no em vull curar pas, però de vegades és preocupant, eh? Però bé, en aquest cas, vaig fer el correcte, i la noia no sabrà mai per què la vaig ajudar, ni hi pensarà mai més.

    ResponElimina
  30. jajajajjajajajajajajajja!

    un petonàs de bona nit!!

    ResponElimina
  31. Moltíssimes gràcies :-)

    O sigui, tu sempre et bases en EL TEU personatge... però els altres també el poden fer sortir (i tu els dels altres) i això condicionarà que TU, quan hagis de seguir amb EL TEU, has de saber què li han fet fer els altres.

    És que a mi em va despistar molt que vaig veure que hi havia com unes llistes de participants per setmana... un moment que ho busco... jeje

    Ja ho tinc... posava "Setmana del 12 al 18 de gener: Anton - Ararat - Carme - Cesc"
    i jo pensava que ells eren com un grup, que n'hi havia quatre grups i que només podien interaccionar els seus personatges entre ells, però no amb el teu, el de la Laura, etc. perquè ereu de grups diferents.

    Val... que em vaig fer un embolic i no ho vaig entendre :-)

    Ara comprenc que aquests grups només eren per organitzar la participació però que tots setze podieu barrejar els vostres personatges, és així, oi?

    Tens una paciència enorme, podries ser profe :-))

    ResponElimina
  32. JAJAJAJAJJAA!!!! Vinga home!!! Segur que no és greu. A mi em dóna que tu ets un bon nano i que segur que algun dia o altre seria la primera vegada de trencar aquesta vergonya de dirigirte als altres i més si és per donar un cop de ma :D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.