Relats conjunts, L'odalisca

M'està provocant. Però no ho aconseguirà. Des que vaig entrar al servei del Sultà que la seva preferida se m'insinua, s'exhibeix, però seré fort i no cauré en la temptació de la seva carn. M'hi jugo alguna cosa més que la feina, si el Sultà sabés això em faria decapitar, o alguna cosa pitjor. No ens és permès ni tant sols mirar directament a les odalisques, fer-ho suposa un sacrilegi, i és motiu més que de sobres per rebre cent assots. I com m'he de veure, reprimint el foc que porto dins per no poder ni mirar aquest tros de dona. Però per això em van instruir, demostraré que sóc el millor de la meva casta i que no cedeixo a pressions ni a insinuacions. I si el Sultà no la satisfà prou i per això em busca, que s'aguanti, que es busqui un altre a qui portar problemes! Mira-la, com es refrega sobre els llençols, em busca la mirada, però no en traurà res de mi, no té res a fer. Resistiré el desig per més que passegi la seva blanca pell per tota l'estança i que es posi a ballar la dansa dels set vels. Seré incorruptible, no podrà amb mi, seguiré tocant la meva melodia amb la cítara com si res, em concentraré en la música i apartaré els ulls del seu cos nu, com si no hi fos, com si no em morís de ganes de fer-la meva aquí mateix i en aquest precís instant...

- Tu, eunuc llardós! Què et penses que mires? Com tornis a mirar-me així li diré al Sultà i rebràs el tracte que et mereixes, pollós! I no paris de tocar!


Una nova aportació a Relats Conjunts, animeu-vos a participar!