dimecres, 28 de gener de 2009

L'espiral

Ara és quan tinc al cap un post que no vull fer ni faré. Ara és quan apareixen engrunes d'allò que va ser i el passat em torna a colpejar amb força, portant records de ferides que no sabré mai si han tancat, i de fets que van condicionar en molt tots els posteriors esdeveniments. Ara és quan miro uns ulls que un dia van ser els meus i hi veig tot el mal i la desolació que els anys hi han deixat, reflex del que es podria dir dels meus propis. Ara és quan recordo una època i una gent que em va enfonsar en la més absoluta misèria fins que l'efecte rebot em va convertir en un megalòman. Ara és quan descobreixo que estem pagant tot el mal causat com si una maledicció hagués caigut sobre nostre, i no ens poguéssim escapar de l'espiral en el que vam entrar fa tan temps. Ara és quan penso que aquesta vida és una merda, i que els bons moments, per pocs que siguin, s'han de celabrar com victòries absolutes. Ara és quan veig que per més lliçons que doni, mai no em podré ajudar a mi mateix.

34 comentaris:

  1. Adonar-se'n és fer una gran passa endavant. Vas bé, amic XeXu. Tens molt camí per davant encara i, amb el temps, tot passarà i només serà com a molt un record i, sobretot, sense efectes secundaris.
    Dona't temps, més temps...

    ResponElimina
  2. Xexu... Mai diguis "MAI". T'ho dic de tot cor.

    Sigui el que sigui que t'ha causat aquest patiment en pots escapar.

    Sé que hi ha moments que el pou es tan fons que no veus ni una mica de llum al fons... però la llum hi és i al final es deixa veure.

    Estic absolutament segura que en sortiràs.

    ResponElimina
  3. Avui sóc jo la que parla sense saber molt bé del què parla... Només et diré que t'envio una abraçada, i et demano que no siguis molt dur amb tu mateix, no crec que t'ho mereixis :-*

    ResponElimina
  4. Xexu, ens hem de preocupar? Em sembla molt trist i greu tot això que dius i també molt dur amb tu mateix. I jo també estic segura que no t'ho mereixes. Podem fer alguna cosa?
    Ja saps on sóc... Una abraçada, maco.

    ResponElimina
  5. espero que sigui un exercici d'aquests que ens fas de vegades, si no... m'afegeixo a la Carme.

    ResponElimina
  6. Jo com en Jordi, també confio que sigui ficció, tot i així i perquè mai n'hi ha prou una abraçada i molts ànims.

    La vida és bonica però complicada, com diuen els Pets i de vegades les coses no les veiem en claretat. Hem d'aprendre a viure els bons moments com si fossin eterns i els dolents com només passatgers i confiar en el món.
    Viure les petites alegries és un gran pas que molts no sabem fer

    ResponElimina
  7. Ai que se t'ha encomanat la meua tristesa de la setmana passada...
    És molt més fàcil ajudar als altres que a natros mateixos per desgràcia. Però com tu no t'ajudarà ningú. Així que busca't ja mateix algo que t'agrade i intenta fer-ho, demà torno a passar i si no estàs millor llavors ja mirariem d'anar al metge ;)

    ResponElimina
  8. Xexu, ànims! Si la vida et fot d'òsties contra una paret, agafa un pic i una pala i enfonsa la paret! En sèrio, no val la pena viure enganxats al passat, pensa que tens gent que t'estima i que no estàs sol. Potser no et servirà de molt, però pren-t'ho amb calma i difruta del que tens ara, per molt que et sembli insuficient, sempre hi ha alguna "petita cosa" que et farà tenir un somriure a la cara. Amb això, i si cal, amb un bon martini tot es veu més clar ;)
    Ànims! Em tens aquí!

    ResponElimina
  9. tot i que tu ets qui ha de fer la feina...som aqui...amb tu.
    mai s'esta sol del tot.i sempre fins i toto despres de la mes dura tormenta..acaba sortin el sol
    vinga nano...anims i endevant!!
    si puc fer quelcom....m'agradara.
    un beset de sargantana ;)

    ResponElimina
  10. escriure va bé per desfogar-se i passar de puntetes per aquests sotracs del record. I Segur que una vegada recordat i escrit tot això, et comences a preparar per les victòries que arribaran.

    Salut Xexu!

    ResponElimina
  11. Estic d'acord amb la darrera frase: és molt fàcil donar consells, prò aplicar-los a un mateix és refotudament difícil... Busca la teva escletxeta de llum i camina envers la claror. No et quedis assegut en la foscor... :)

    ResponElimina
  12. Ostres, jo també tinc molts conflictes d'aquests amb mi mateixa, però al final acabes aprenent que el passat forma part de tu, i ara toca acceptar-ne les conseqüències, per dures que siguin. Molts paguen un preu massa car, d'altres massa baix, però sens dubte, el millor és acceptar que el que està fet, fet està. I aprendre'n. Sobretot això. Encara que de vegades som molt burros i tornem a ensopegar allà mateix.

    Ànims XeXu, tan de bo demà sigui un dia molt millor i que el sol s'endugui ben lluny aquests pensaments enteranyinats. Una abraçada!

    ResponElimina
  13. Estimat xexu... Què ha passat?
    Suposo que quan els records amargs del passat tornen, tot es remou per dins i és inevitable entristir-nos i sentir-nos enfonsats. Tots tenim moments de feblesa, però pensa que tot allò que sembla cíclic en realitat no ho és, "tornen" certes coses, però en un altre ambient, en unes cicumstàncies diferents. I aquests petits canvis seran els que faran que existeixi aquesta via alternativa, aquell caminet que et durà envers la llumeta que et farà somriure altre cop i deixar que el passat torni al lloc que li pertoca, per sempre.
    Tots tenim dret a dies de tristor i posts per treure la ràbia i el que duem a dins... Però coneixem el Xexu que hi ha rere aquestes paraules i sabem que pots tirar endavant, que pots trencar l'espiral que se't posa enmig del camí. I pots somriure altre cop. I creure en tu, en els que t'envolten i t'estimen, en que viure val la pena per tot el que encara has de veure, sentir i gaudir.

    Algú molt savi em va dir una vegada: molts cops t'hem vist una força interior que estic segur que encara tens, i que et servirà per enfrontar-te a qualsevol situació que et sorgeixi. Treu-la. De vegades és com si només hi hagués caos, segur que sents com si mil veus et cridessin a les orelles, però calla-les, pots fer-ho. Pren les regnes, perquè has de manar només tu. De vegades costa aplicar-nos els nostres propis consells, però als dels altres sovint els hi fem més cas... I per això hi som. Per donar una empenteta i recordar-nos que ni nosatres mateixos sabem quin és el nostre límit.

    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  14. no són bona cosa aquestes espirals... no...

    ResponElimina
  15. Ui Xexu, per sort és una espiral que, com la pròpia vida, es puja i es baixa, de vegades amb vertigen, de vegades amb rialles... ets molt jove per ser megalòman, i molt humà! Simplement hem d'anar aprenent a caminar fins a la fi dels dies... I com diu la Carme, aquí ens tens si ens necessites!

    ResponElimina
  16. Si una cosa admiro de tu és la teva fortalesa, sí, som dèbils i hi ha coses que en dies concrets ens enfonsen, però persones com tu ho superaran, i amb perdò, però sí, hi ha dies que són una merda, però tu no et rendeixes i algú va decidir que vinguessim a donar guerra, tu n'has de donar i de la bona, o sigui que espero que tot es vagi ficant al seu lloc, ets un tio com cal :)

    ResponElimina
  17. Quantes vegades no m'has brindat els teus consells XeXu, sense demanar res a canvi... i jo ara, que se suposaria que hauria de dir coses útils, va i em quedo en blanc.
    Intento llegir entre línies, m'esforço per comprendre quin pot ser aquest torment que et sacseja... No sé, a vegades costa acceptar el passat (ja no dic oblidar, que tots sabem que és impossible), aprendre a conviure amb els errors que uns i altres hem comès.
    Tens tot el dret a escriure posts com aquest (pensa que quan facis el balanç de l'any te'l tindré en compte eh?! jeje), a desfogar-te, a treure el que et rosega. Potser a vegades ens costa mostrar les nostres febleses, però sóm humans i tenir mancances i passar per mals moments no ens fa menys mereixedors de res, al contrari, ens converteix en humans i ens ajuda a tenir la possibilitat de créixer.
    Els espirals es poden trencar, t'ho dic jo, que sóc una especialista en endinsar-m'hi pel meu propi peu. Però cal tenir consciència, voluntat i ajuda. Tu tens aquestes tres qualitats XeXu, només cal que llegeixes les paraules que et dediquen tota aquesta gent, plenes de força i missatges de confiança en la teva persona.
    Jo confio en tu, plenament, confia tu una mica en els consells d'aquells que t'estimen. Quantes vegades no t'he sentit dir que els amics són el més important? doncs utilitza'ls (en el bon sentit de la paraula), exprimeix tot el que puguis i impregna't del sabor de la força.
    Buf, quin rotllo... no em disculpo perquè aquí dalt dius que no ho fem i jo, com a bona amiga, et faig cas... jeje.
    Ei, va... t'envio una forta abraçada, que les paraules, al cap i a la fi, se les endú el vent!
    Ànims guapo!

    ResponElimina
  18. Si puguéssim esbrinar què és l'important o no...potser estaríem més contents. Si ja ha passat, oblida-ho...i valora les coses que fas i tens ara. És molt fàcil donar consells, ja ho se.

    ResponElimina
  19. Estic escoltant la cançoneta que ens ha dedicat la Laia... mira que és maca aquesta mosseta, eh? :)

    Les ferides tanquen, però ja se sap que les cicatrius de tant en tant fan escoïssor i dolen com si fossin massa recents.
    Si has arribat fins aquí, estimat amic Xexu, és perquè t'has sabut ajudar sempre que ha calgut. Els altres donen una empenta o estiren, fan costat i fan de suport, però si un no vol tirar endavant ja poden bufar tots els vents que no ens mourem del lloc.
    I tenim sort de les empentes i de les estirades, perquè ens fan veure que no estem sols i que, malgrat caiguem una i altra vegada, tindran la paciència necessària per veure'ns aixecar, per ajudar-nos a aixecar. La vida potser no té massa sentit, però quan t'adones de la quantitat de persones que t'envolten i t'estimen, per poques que siguin, saps que val la pena viure-la. Ni que sigui per tornar-los tot l'amor rebut amb escreix.
    Si et puc ajudar en alguna cosa maco, no dubtis a fer un xiulet!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  20. Estimats amics.
    Demano disculpes per aquest post, que vaig escriure a cop calent. De vegades faig servir el blog per desfogar-me, i ja sé que és casa meva, però no m'agrada exposar les meves misèries a la lleugera, sobretot per respecte a qui ho pugui llegir, i perquè sempre hi ha algú que ho passa pitjor, i de vegades penso que no n'hi ha per tant amb les meves coses. Tampoc m'agrada fer el ploricó, però de vegades surt.

    El motiu del post és més antic del que suposo que la majoria penseu, una cicatriu que cou, com diu l'Elur, que sovint sap llegir molt bé les meves paraules, i a la que envio un miler d'abraçades, perquè són dies dolents per ella. De vegades les cicatrius couen i alguna cosa es desperta que fa mal, encara que duri poc. No he passat massa bon dia, però podria ser pitjor. No vull que ningú es preocupi, perquè només són moments i passen, i si el moment es converteix en una temporada, doncs tampoc passa res, ja sabeu que no estic a la meva millor època, però no cal exagerar 'que no estamos tan mal!', com diria aquell.

    No obstant, no puc deixar d'agrair tots els comentaris que m'heu fet, i que han anat arribant al llarg del dia a mode de bàlsam, i que m'han fet sentir molt especial, perquè de veritat que no sabeu com em cuideu, i com m'arriben les vostres paraules, escric això gairebé amb llàgrimes als ulls, perquè no ho puc explicar de cap manera, només aquells de vosaltres que rebeu l'escalfor de la gent de per aquí en els mals moments em podreu entendre, i estic segur que compartireu el meu sentiment. Així que gràcies, moltes gràcies, i una forta abraçada a tots i cadascun, que us mereixeu el millor, valeu un imperi.

    He pensat que faré un post amb un dels records que em va venir ahir, que tenia ben enterrat, però potser m'ajudarà a superar una mica el mal sabor de boca que em va deixar. No ho explicaré tot, només una part, que en realitat és petita, pel que podria ser. Però encara no l'escriuré, necessito ordenar-me una mica les idees. Potser demà.

    ResponElimina
  21. XeXu fill, no demanis disculpes pas, és el teu bloc i de cop calent va bé parlar i escriure, amunt nano q tu ets casteller i saps què és aguantar el pes :)

    ResponElimina
  22. ei! si et mires una altra vegada als ulls, xò ben mirat, no depressa i veient allò que et fa mal...sinó ben endins, hi trobaràs el teu cor.... et trobaràs a tu i a la teva escència, deixant enrera tot això que et fa mal, recordant qui eres abans que tot allò passés i així recordar qui ets i, com diu l'Assumpta, escapar....

    Tots, alguna vegada o d'altra hem fet mal.

    ResponElimina
  23. Ups!
    no havia vist el teu comentari....je, je... xò opino com el Cesc, no t'has de disculpar de res. El blog és teu i per tu, x escriure el què et mou i el què et passa.

    ResponElimina
  24. Doncs endreça les idees, Xexu... i mira de descansar avui, que descansar bé és molt important per poder veure les coses d'una altre manera, de veritat :-)

    Una forta abraçada!!

    ResponElimina
  25. ara és quan has de ser conscient de que la teva vida la regeixes tu, no la teva espiral.

    "Desde la noche que sobre mi se cierne,
    negra como su insondable abismo,
    agradezco a los dioses si existen
    por mi alma invicta.
    Caído en las garras de la circunstancia
    nadie me vio llorar ni pestañear.
    Bajo los golpes del destino
    mi cabeza ensangrentada sigue erguida.
    Más allá de este lugar de lágrimas e ira
    yacen los horrores de la sombra,
    pero la amenaza de los años
    me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
    No importa cuán estrecho sea el camino,
    cuán cargada de castigo la sentencia.
    Soy el amo de mi destino;
    soy el capitán de mi alma"

    pròleg del llibre de l'isidre esteve, el meu heroi. amb les dues ultimes frases en tens prou, potser

    ResponElimina
  26. Acabo de llegir el teu comentari, XeXu, i només puc que donar-te una abraçada i un petó ben fort.

    Ets una persona sensacional, t'ho asseguro! M'has fet plorar a mi i tot ara mateix...

    ResponElimina
  27. Dec portar més de mitja hora escrivint i esborrant. O sigui que porto més de mitja hora, o potser gairebé una hora, intentant trobar paraules per dir algo que et pugui animar, igual com tu m'has animat a mi algun dia que tb estava dins un espiral, i sense que tu ho sabéssis em vas arrencar un somriure. Però res, que no sé com fer-ho. Estic segura que sí que ets tu qui et sabrà ajudar a tu mateix. Una abraçada...

    ResponElimina
  28. Dubto que hi hagi algú que, en mirar-se per dins, es trobi intacte, sense cap fissura ni cap cicatriu. Ens trenquem i ho hem d'acceptar. Som fràgils i vulnerables, però aquesta fragilitat, aquesta vulnerabilitat, ens va enfortint, malgrat deixar empremtes doloroses que es remouen, couen i no ens deixen oblidar. Parlar-ne a cau d'orella o amb aquella veu de rere la màscara o davant del mirall, fan que puguem agafar una altra perspectiva que ens pot ajudar més del que pensem, perquè sempre hi ha algú disposat a escoltar-nos, a dir-nos allò que necessitem o, simplement, a envoltar-nos en amb una càlida abraçada...

    ResponElimina
  29. Osti nen… Agafaria alguns dels teus pensaments i els faria meus. Avui, no puc fer més que donar-te ànims.

    Una abraçadíssima.

    ResponElimina
  30. si no ens puguéssim desfogar ni a casa nostra, malament. de fet, si no ens puguéssim desfogar, treure tot el que ens volta pel cap com pardals perduts, més malament encara.

    d'altra banda, veure com els records retornen d'aquesta manera tan ferotge també fa mal a qui et llegim perquè ens pot passar a nosaltres en qualsevol moment. de fet, saps que a mi m'assalten massa freqüentment...

    comparteixo el final del post amb matissos: la vida només val la pena quan descobreixes que no t'has de preocupar que valgui la pena, no sé si m'explico. i i tant que et pots ajudar! només fa falta empenta, i a tu d'això te'n sobra :)

    ResponElimina
  31. Torno a donar les gràcies a tots els que heu passat per aquí i m'heu donat el vostre suport. M'heu ajudat molt, sou massa. He sentit molt propers els vostres comentaris, i agraeixo que em tracteu tan bé. Ja no sé que dir, perquè em passaria el dia agraint-vos coses, però per més paraules que digui no podré descriure com em feu sentir. Ja sabeu que us estimo.

    He fet el post amb el que us vaig amenaçar a l'altre comentari. Ha quedat molt llarg, em sap greu, però potser em servirà per guarir alguna vella cicatriu, tancar amb pany i forrellat parcel·les del record que més valdria que no existissin.

    Gràcies a tots.

    ResponElimina
  32. Xexu, no demanis disculpis per haver escrit aquest post. No en demanis perquè aquestes paraules ens mostren com ets i ensenyen que ets humà i això és bo...
    Les teves últimes paraules m'han recordat un comentari de l'altre dia, d'un altre post teu.
    Ei, i no tinguis la sensació que expliques misèries. Tots passem mal moments, perquè la vida ens posa a prova constantment, però els mals moments se superen sempre. Tard o d'hora, se superen...
    I segur que tu tens la força suficient com per afrontar el que se't posi al davant o per superar el que deixes enrere. N'estic convençuda!

    Malgrat que avui et sembli tocar la ràbia o la tristesa a cada cantonada, malgrat que avui et destrossis el cervell i no surtin els bons pensaments que t'agradaria. Malgrat que sentis el teu consell barrat amb pany i clau, un dia, els finestrons s'obriran de cop i cent mil raigs de llum faran que els pensaments brollin sols...

    Una abraçada ben forta plena d'ànims!

    ResponElimina
  33. Ui! és el segon cop que em passa això amb tu. Ens creuem escrivint els comentaris...
    M'han tornat a entretenir i quan hi he entrat, el teu comentari no hi era i quan gravo, patapam! ja hi era.
    Què ràpid que ets co...! :)

    ResponElimina
  34. Ai, noiet. Un mai es sap donar lliçons. Un mai sap veure l'ho bo que té al voltant. I quan veu l'ho bo dels demés, ho veus, ho mires i fins i tot penses, quina sort que tenen per això i allò i per pendre tal i qual decisió i jo no... Mira, no val la pena entrar en aquest cercle perquè llavors t'enfonses i t'enfonses i el que veiem com l'ho poc bo que ens envolta es fa més i més petit i es pot perdre tot, tenint tot.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.