dijous, 29 de gener de 2009

L'època fosca

Quan vaig entrar a la universitat vaig conèixer un grupet de gent amb els que es va crear un bon ambient, però que va durar molt poc, i per motius que no venen al cas, el grup es va trencar. Les engrunes d'aquell grup, que érem tres persones, vam anar a petar en un altre grupet ja consolidat d'una gent que semblaven molt macos. Però no ho eren.

Era un grup molt tancat, amb gent de llocs diferents de Catalunya, que sembla que devien tenir certa tírria als de Barcelona (i rodalies, perquè jo llavors no vivia a la ciutat), perquè a en Jota i a mi ens van marginar de valent. La tercera de nosaltres va començar a sortir amb un d'ells i va quedar totalment anul·lada. No mostraven cap interès especial per nosaltres dos, ens toleraven, però no comptàvem per a res, i naturalment la nostra paraula no tenia cap valor a l'hora de prendre qualsevol decisió. Jo vaig començar a sortir amb una d'ells, l'única persona receptiva del grup, i per aquest motiu van començar a deixar-la de banda a ella també. Ho passàvem malament, però ella em demanava que m'aguantés, que tingués paciència, que eren els seus amics i que ens acabarien acceptant. En aquella època vaig haver de reprimir-me molt, i la marginació i sentir-se malament es van convertir en una norma. En Jota i jo ens fèiem molt costat, i sense l'altre, el que estava sol es quedava callat en un racó. És una situació que a dia d'avui em costa d'entendre que pogués arribar tan lluny.

No sé per quin motiu, es creien superiors, millors que nosaltres, i així ens ho feien veure tot sovint, demostrant-nos que no teníem res a pelar al seu costat. En un moment determinat, en Jota va prendre un altre camí (sàviament), però jo vaig seguir aguantant perquè la meva parella era allà, i volia estar amb ella. Van ser èpoques molt fosques, perquè a més, aquella relació, tot i ser la més llarga que he tingut i la que em va marcar més, no eren flors i violes.

Tot va acabar quan vaig canviar de carrera (però no de facultat). Amb la gent nova que vaig conèixer vaig descobrir que aquells eren uns mitges merdes, que es creien qui sap què però que no arribaven a la sola de ningú, i tot i que la meva relació continuava a trompicons, vaig trobar la força per desfer-me d'ells mica en mica i buscar el meu propi camí, i va ser l'encert més gran de la meva vida. Quan es va acabar la relació, ja no em van tornar a veure el pèl.

Aquest és un dels records que em va venir al cap l'altre dia, i em vaig adonar que el tenia totalment enterrat, i no és d'estranyar. Ningú m'ha fet sentir més insignificant que aquella gent, i els recordo amb ràbia i rancúnia, però no es mereixen ni això, la veritat. Va ser una mala època que va durar uns tres o quatre anys. Pels esdeveniments de després, costa de creure que hagués caigut tan baix. Per cert, en Jota i jo ens vam retrobar temps després, i encara avui mantenim l'amistat.


NOTA: No tinc res en contra de la gent dels pobles. Ho dic per si algú s'ha sentit ofès, però asseguro que eren una trepa de prepotents que es creien superiors només pel fet que vivien en pisos d'estudiants i estaven fora de casa. Vaig tenir mala sort. En cap cas no vull fer extensible la idea que tinc d'ells al reste de gent de fora de Barcelona. Però potser és per això que sóc tan urbanita.

36 comentaris:

  1. Amb els anys... deixarà de ser fosca, ja ho veuràs! Si passes per Transparència, tinc una coseta per tu!

    ResponElimina
  2. Tal com ha dit la Cèlia amb els anys i veient-ho cada vegada més des de lluny et quedarà com uns anys d'aprenentatge perquè d'aquestes situacions se n'apren molt i t'ensenya a distingir les persones que val la pena tenir al costat i aquelles que no. Una abraçada!

    ResponElimina
  3. la universitat sembla un lloc més idíl·lic quan hi entres per primera vegada, més lliure, més apassionada, més millor. i al final, com totes les agrupacions de persones, veus que també pot fer sortir el pitjor de cadascú. el millor de tot és que parles de fa anys i que això només és un record al fons del teu cervell, d'aquells que s'instal·len entre dos records fantàstics per tal d'equilibrar-se ;)

    ResponElimina
  4. Per desgràcia he conegut algun tipus de gent semblant a la que descrius. Serà que abunden.
    Segur que aquesta experiència t'ha sevit per distingir la gent que val la pena i la que no. Segur que després d'això has fet sort amb les amistats. Amb el pas del temps l'època fosca serà només això: una època, per sort passajavascript:void(0)da.

    ResponElimina
  5. Sàviament, tu també et vas saber ubicar, com el teu amic Jota. Si no vas marxar quan ell ho va fer, com bé dius tu, va ser per la teva parella, i està clar que per amor som capaços de fer i d'aguantar coses inexplicables.

    De gent així, malauradament, n'hi ha per tot arreu, i tan se val que siguin de poble com de ciutat. Això va a persones i a caràcters...
    Jo sóc de poble i he anat a estudiar a la ciutat i he compartit pis i mai he discriminat a ningú per res.
    I si mai m'he trobat en la situació que has explicat, me n'he anat perquè no m'agrada sentir-me desubicada ni als llocs ni amb la gent que estic.
    En el meu cas, quan jo estudiava, vaig tenir una sensació similar amb un grupet que eren de la ciutat, però això no vol dir res... Eren aquell grupet que es consideraven superiors als de poble i tampoc entenc per què...
    Però no tots són iguals. Tinc amics de ciutat i de poble que són molt bona gent. I conec gent de ciutat i de poble que es pensen ser el centre del món, el món inaccessible...

    Res, que Dios los cría y ellos se juntan... i si nosaltres en fugim és perquè no som com ellos... I això és bo, dic jo...

    ResponElimina
  6. Si l'altre dia, tu et disculpaves per haver escrit un post a cop calent (i jo estic d'acord amb els que diuen que ets a casa teva i que no necessitaves fer-ho) deixa'm que avui et doni les gràcies per aquest aclariment tranquil·litzador. I jo penso com la Cèlia, que un dia, fins i tot aquesta època deixarà de ser fosca.

    ResponElimina
  7. Saps, això passa als bons, però tu t'acabes estimant, t'acabes sentint ferm sobre tot això i amb els anys hi penses i no et reconeixes, però la vida ho fica tot al seu lloc, tornar a aquells temps fa mal, però mira com te'n vas sortir i segur que encara ets amics d'en jota :)

    ResponElimina
  8. de poble o de ciutat... no crec que tingui cap mena d'importància, la gràcia està en aprendre els uns dels altres. Jo sóc de poble, estic estudiant a Barcelona i si no fos pel que m'ha ensenyat la gent d'aquí ara mateix estaria estressada a més no poder perquè suposa un canvi radical en la manera de viure.
    Amb el temps es va agafant perspectiva sobre les situacions i es van veient d'una altra manera ;)

    ResponElimina
  9. ei, q jo soc mes d poble q un cistell i tasseguro q no es qüestio de ser de poble o no, es qüestió de caracter, de tonteria o d ser directament idiota o poc persona.

    muas, bitxo!!!!

    ResponElimina
  10. és molt curiós com, de vegades, mantenim relacions que no ens són bones i ni ens adonem.
    Només el pas del temps i trobar altres camins ens fan adonar de tot això.
    És el passat. És bo recordar-lo, x veure com eres i com et senties, i sobretot què vas descobrir després.
    I sobretot, sobretot, com vols que siguin les tevs relacions d'ara.
    Però tampoc et facis mala sang; no s'ho valen.

    ResponElimina
  11. Ai Xexu, si sapiguessis la de gent repel·lent que hi arriba a haver en un poble!!! Te'ls devies trobar tots en aquell refotut grupet selecte.
    No m'han agradat mai els grups, sempre que he mig entrat en un sigui per la qüestió que sigui, me n'he desvinculat ràpidament. Els grupets, les colles i tot això em semblen un sistema "guai" de marginació.
    Ho dic sovint i cada vegada n'estic més convençuda: sort que ens fem grans i anem aprenent a aprendre!!
    Veus que maco que ets ara? i és per haver passat per tot el que has passat.
    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  12. El passat és passat, XeXu i com que tampoc no el pots canviar, el millor que pots fer és treure'n l'aprenentatge, que de tot se'n treu, i passar pàgina.

    Pensa en positiu: segur que ara no et deixaries tractar així i això és el que t'ha de quedar de tot plegat, el que hi vas aprendre amb aquesta gent tan impresentable.
    Petons, maco!

    ResponElimina
  13. ostres m'he llegit tot això que expliques i es que a vegades ens deixem portar, soportem coses que no té cap sentit soportar...jo això ho conec molt bé. però ja està, enterrat i oblidat no? on ha d'estar. i segur que ja no et passa més, a mi tampoc. de tot s'apren.

    besets!

    ResponElimina
  14. Caram XeXu, segur que t’ho deurien fer passar molt malament perquè tinguis aquest record ficat tan endins. I imagino que el fet d’aguantar tant perquè tenies la parella al mateix grup encara ho feia tot més difícil.

    És molt fotut quan et fan sentir així, com si no valguessis res, com si fossis ridícul, com si et poguessin trepitjar... a mi em passava però per temes religiosos quan era adolescent...

    - I tu vas a Missa?
    - Doncs, sí.
    - Jajajaja ai, mira-la, que "bona nena" jaja... Bé, però no passa res si demà no hi vas... Podríem quedar per anar a tal lloc jejeje que et saltis la Missa no es res, dona...
    - Podriem quedar una mica més tard i així hi vaig primer...
    - Jajajaja va, dona... què et vols fer monja? Jajaja


    Quan ja callava, em sentia com la persona més covarda del món... i, enlloc d’enfadar-me amb els altres m’enfadava amb mi mateixa per no ser capaç de plantar-me i dir que jo feia, creia i anava on em donava la gana... i em sentia una merda. I d’això hauran passat uns trenta anys... i encara ho recordo... però ara ho recordo amb un somriure, perquè ara ja no em fa por parlar clar... :-)

    Xexu, crec que el fet que ho hagis explicat és molt bo, perquè ho has tret a fora, t’has desfogat i, a partir d’ara, si et tornen a venir aquests records dolents, de moments en que et senties humiliat, veuràs que no val la pena entristir-te, que ja ha passat, que tu vals molt més que el que aquella gent va arribar mai a saber :-)

    I, aprofitant el tema poble-ciutat, aprofito per dir que jo sóc de ciutat, barcelonina cent per cent, però mon pare era d’un pobre molt petit del Berguedà i tota la família paterna d’ell del Bages... així que mai podré dir res dolent “en general” de “la gent de poble” perquè mon pare (al qual jo adorava... i adoro, encara que ja és al Cel) ho era :-)

    Malgrat això, entenc que hi ha gent de poble que se sent superior als de ciutat, amb més coneixements “de la vida”... que brometes com dir-nos que som “de can fanga”, “camacus”, “pixapins”, que si ens pensem que els pollastres neixen sense plomes i al supermercat, que si no coneixem tal o qual arbre... fer burla de l’accent dient amb desdeny “tu ets de BarcelonA, oi?” i una sèrie de coses, repetides i repetides i repetides mentre tot el grupet riu la brometa... cansen, ofenen i no tenen cap gràcia.
    Mai de la vida m'he rigut de ningú per ser "de poble"... i mooooooolta gent de poble m'ha fet a mi les brometes esmentades.

    ResponElimina
  15. Llegeixo aquest blog des de fa algun temps, però crec que és la primera vegada que hi poso un comentari. M'agrada moltíssim aquest sabor personal que dones als teus escrits.
    No sóc català i tampoc no he estat mai a Catalunya, però com que també sóc ésser humà, em va passar alguna cosa semblant al cole. El mes que ve comencem el 2n. curs a la uni, però recordo la por que em feia fa exactament un any de que la mateixa cosa es repetís. Però feliçment, no va ser així, i hi he trobat gent molt maca, encara que durant els primers mesos hagi estat saltant de grup en grup mentre coneixia la gent i tal. Jo diria que he tingut molta sort, perquè moltes vegades és quedar sol o estar amb gent que no s'avé. I per experiència no sabria dir quina de les dos és la pitjor opció ;D

    ResponElimina
  16. Perdona les faltes xD
    *quedar-se
    *dues (encara que en valencià, dos també sigui correcte ;D)

    ResponElimina
  17. Tots tenim èpoques fosques que no volem recordar, i quan afloren aquestes cicatrius que couen fa mal. Com algun dia vaig dir, totes les experiències que vivim deixen petja dins nostre, i les dolentes especialment, perquè s'enterren dins el nostre cor, com una punxa que s'ha quedat dins la pell renovada però que segons quins moviments fas encara segueix perforant ben endins. Amb el pas del temps les coses es van relativitzant i les noves vivències plenes d'aire fresc ens ajuden a deixar enrera aquests mals moments. Però també és cert que quan mires enrera i penses en aquestes èpoques fosques et preguntes com és possible que haguéssis arribat tant avall. I potser adonar-se d'aquest fet ens fa ser més humils, alhora que ens fa ser més forts al comprovar com ens n'hem ensortit.
    Pel que expliques és completament normal el teu comportament... vas tenir mala sort, a vegades la gent no és el que sembla a primera vista i quan et veus inmers en una dinàmica és molt difícil trencar-la d'un dia per l'altre, per més que sàpigues que no et convé.
    Però això t'ha de servir per aprendre a destriar les amistats i a valorar les persones que realment valen la pena, que sou tu i el Jota (i també l'altre noia), i tots els amics que t'envolten actualment, que estic segura que són una passada!
    Malgrat la duresa que entreveig en les teves paraules, m'ha agradat aquest post... perquè saber les històries personals de la gent que m'aprecio m'ajuda a comprendre'ls millor. Gràcies per aquests vocins de tu, XeXu... i molts ànims per aquests dies que semblen banyats d'una foscor estranya.
    una abraçada mooolt gran!

    ResponElimina
  18. Crec que de gili hi ha a tot arreu, als pobles i a les ciutats. L'important és tenir-los ben lluny.

    pd: a vore què dius de la gent de poble que t'envio la cabra i ja vorem qui s'en riu més ;)

    ResponElimina
  19. Certament, la perspectiva fa que les situacions viscudes es vegin d'una altra manera. Plasmar-ho aquí potser et serveix per acabar de donar-li la puntada que es mereix i facturar-ho cap a l'oblit. Si a tu et serveix de catarsi, jo et recolzo. Saber-se víctima d'aquestes situacions és una de les coses que més costa de digerir. Afortunadament, tot —fins i tot el dolent— té un final.

    Saluts, xexu.

    ResponElimina
  20. Vas tenir mala sort de topar amb gent així, Xexu. Perquè tots sabem que n'hi ha, de prepotents i orgullosos, d'aquells que se senten superiors a tot i a tothom i només per això ja es creuen amb el dret de trepitjar-te i fer-te sentir inferior si cal. N'hi ha, i suposo que tots una mica creuem els dits per no topar-hi, o per ser prou espavilats com per poder-los clitxar d'una hora lluny. I a les ciutats també, i a les rodalies, no només als pobles.

    Però avui per avui estic contenta que tot això ens ho explqiuis com un mer record d'una mala època, un flaix que ja ha quedat en el passat. Tot allò et va fer créixer com a persona i t'ha convertit en el que avui has arribat a ser. I a mes, et pot ajudar en els moments difícils a veure-hi una mica d'esperança, a adonar-te que fa temps ho vas passar malament però que tu solet vas poder tirar endavant i revifar, i viure, i ser feliç, trobar gent que t'estima de debò pel que ets i amb qui hi ha una complicitat immillorale ^^

    Abraçades... i bon cap de setmana!

    ResponElimina
  21. Els amics de debò mai et fan de menys i està clar que aquests no ho eren. Estic segura que qui més qui manco ha viscut situacions així amb gent que et fa sentir malament sense vaber ben bé perquè. Jo no tenc un bon record de la universitat, ni de la gent en general, independentment que siguin de poble o no. Tothom anava a la seva i si els demanaves qualsevol cosa, un boligraf, o un paper (ja no diguem apunts) et miraven com si els estiguessis apuntant amb una pistola, fins i tot amb les persones amb les que em vaig fer. Cosa que no he entès mai i que encara ara m'alucina només pensar-ho... Tothom anava a la seva i aquest esperit universitari de les pel·lícules no el vaig veure enlloc. Podria dir que vaig tenir mala sort, no ho sé...

    ResponElimina
  22. Mira XeXu, gairebé tota la vida he viscut a bcn, on vaig nàixer i ara visc "a comarques". Pels de comarques sóc una "kamaca" i pel de bcn ara sóc més de poble que una espardenya.
    A tot arreu hi ha gent de tot. Quan vius fóra t'adones que gairebé tot fa referència a bcn i la resta del nostre món (catalunya), ho hi deu de passar mai res de res. I mira que se n'hi fan de coses a tot arreu ... però mira ...
    I també a l'inversa ... aquí on visc ara, la gent (en general) és d'aquella que es passa el dia mirant-se el melic i que es creuen que aquí justament està situat el centre de l'univers ...
    Ja et dic que hi ha gent de tota mena per allà on vagis.
    El que t'ha de consolar és que ara ho has pogut explicar i "t'ho has tret de damunt" i d'aquí uns anys ja veuràs com fins hi tot ha canviat de color. ;)

    ResponElimina
  23. Ostres Xexu, jo tb he passat alguna època semblant, i també la recordo fosca. El que ara em pregunto és com vaig estar tant temps a prop d'algú que no em feia sentir bé. Però vaja, unes quantes preguntes més i van apareixent respostes, que m'agrada conservar, pq de tot se n'apren. El que està clar és que "millor sols que mal acompanyats", i com abans ho aprenguem, millor. De vegades "no hay mal que por bien no venga" si ens sabem treure algun aprenentatge dels que serveixen per a tota la vida (ostres.... semblo la meva tieta amb tant de refrany).

    Una abraçada :-)))

    ResponElimina
  24. Ostia tiu, tu vas aguantar aquella situació tres o quatre anys?????Estimaries molt a la noia... joder, què fort. Suposo que en algun moment et pots sentir marginat però llavors, és millor passar ràpidament d'aquesta gent tan creguda.

    ResponElimina
  25. Gràcies a tots per llegir aquesta parrafada i dir-me unes paraules tan agradables de sentir. Crec que em va bé tenir un lloc on poder deixar els records, ja siguin bons com dolents. A la vida ens toca viure de tot, oi?

    Cèlia, de fet, la tenia molt oblidada, però ja se sap què passa amb les cicatrius. Ja fa set o vuit anys que passava això, ha plogut. Ja he passat per casa teva.

    Kweilan, això sí, suposo que amb el temps aprens a ser més prudent i a malfiar-te una mica de la gent, a saber destriar el gra de la palla, oi?

    aina, primer de tot, gràcies per aparèixer en els mals moments. Crec que vaig viure exactament la situació que descrius. En entrar a la facultat em va semblar un lloc plural, un lloc divers on enriquir-se com a persona. I a fe que ho és, però d'allà t'emportes patacades també. Les coses van millorar molt a la segona carrera, allà vaig acabar descobrint que era l'amistat de veritat.

    Myself, poc puc afegir al teu comentari, perquè encertes amb tot. Fins i tot en que sovint se'ns apareixen persones així. Però totes agrupadetes i fent front contra dos desvalguts, ja no és tan comú.

    Guspira, la teva primera frase és del tot certa, que per amor fem i aguantem qualsevol cosa. Que inconscients. Però no me'n cansaria. I com dius, això de creure's superior va a persones. El més graciós és que puguis trobar un grup que se senti superior per ser de ciutat, i un altre que se'n senti per ser de poble. Això ho converteix en ridícul, caldria que tothom s'agafés la vida amb una mica més d'humilitat, i que ens dediquéssim a ajudar els altres en comptes de trepitjar-los. Però ja se sap, tot això no és més que amagar les pròpies mancances.

    Carme, aquesta és una part dels records que em van venir, i no recordava que em feien tan mal. L'altra part dels records responia bàsicament a aquesta relació que també menciono al post d'avui, que realment em va marcar, i de vegades em segueix marcant. Però això potser un altre dia.

    Cesc, és molt important saber-se aixecar, perquè a caure sempre hi som a temps. A mi sempre em costa una mica, però m'acabo aixecant, i sens dubte, com ho faria un guerrer de l'espai, torno més fort de les derrotes. I si, amb en Jota encara som amics.

    _NuNs_, no pretenia que això fos un debat sobre si és millor la gent de poble o la de ciutat, jo això ho tinc molt clar, tothom té coses per aportar, i entre tots podem estar molt a gust. Com sempre, els prepotents i creguts són persones individuals, que a més, quan se n'ajunten uns quants, no hi ha manera. I això és independent de la seva procedència.

    Montse cistelleta, això ja ho he anat dient, però tu ho dius més clar que l'aigua. Va a persones, i quina ràbia de persones.

    Malauradament Rits, ens és molt difícil veure la nostra pròpia situació des de fora. Suposo que hi ha gent que ho sap fer, però normalment, només t'adones que la cosa no va bé, però vas aguantant, i això dura fins que petes, i un cop passat llavors és quan entens el que estava passant. Però de poc serveix llavors, llevat de per anar tancant la porta. Però la mala estona no ens la treu ningú. Bé, potser també serveix per una altra cosa: per aprendre. I és que si d'alguna cosa serveixen els anys i les experiències és per aprendre el que volem i el que no volem.

    Elur, jo si que crec en els grups, m'agrada formar-ne part, i sempre intento cuidar-los. Però quan ha estat tasca meva estirar del grup, he mirat de que hi hagués igualtat i que s'escoltessin les opinions, no marginar ningú, i evidentment, tenir en compte que els grups els formen persones, i que aquestes persones tenen una vida pròpia i altres amistats, i que el grup no és estàtic, que un dia uns no venen i el següent vindrà algú que és amic d'algú altre, i el que faci falta. I tantes coses que cal tenir en compte, i que aquella gent no feia... per això amb el temps vaig veure que per més que exercissin el seu poder sobre els desvalguts, eren molt poc persona i no ens arribaven ni a la sola. Sort en tenim del que aprenem, això sempre. I no sé si sóc millor persona ara, però almenys tinc molt bones amistats, i això ja em diu alguna cosa.

    Rita, i tant que vaig aprendre, i no m'ho tornaria a deixar fer, però a la que la situació canvia una mica ja caiem de quatre potes altre cop, i sempre hi ha situacions que ens arrosseguen. Em pregunto si algun cop aconseguiré no caure en els paranys, sigui quina sigui la situació.

    Mercè, on deuen ser els límits de la resistència humana davant d'aquestes situacions? Sembla mentida que aguantem tant oi? Som així, sembla que ens agradi patir, ja veus.

    Assumpta, suposo que ara entens que de covarda no en tenies res, justament al contrari. El més fàcil per tu hauria estat pensar que què estaves fent i deixar-te endur per l'ambient. Però no ho vas fer, vas seguir per on creies tot i les burles i l'estranyesa de la gent. No trobo que això sigui una cosa fàcil de fer, i denota una gran força de voluntat. És normal tenir moments de debilitat, però si no els tinguessis no series humana.
    L'únic que sé és que ara no callaria com feia abans. Si per coses del destí o l'atzar me'ls tornés a trobar, segurament els cauria molt més malament encara, perquè aquest cop seria jo el que parlaria, i això no ho tolerarien.
    Pel que fa a les diferències entre els de poble i els de ciutat, crec que no passa de ser un joc d'enveges. És cert que els de poble es riuen de nosaltres quan ens fiquem en el seu ambient, però nosaltres fem el mateix a la inversa, no? S'ha de ser respectuós, i potser tu ho ets més perquè el teu pare era de poble, i no et riuràs de la teva pròpia sang, però al món hi ha molta gent i molt poques persones, i ja saps, la majoria es riuen del veí a la que poden (no del Veí de Dalt, eh, no fotem). Sé que molesta que et diguin aquestes coses, a mi també. El pitjor en aquests casos és treure l'orgull de ciutat, i és que quan ens toquen el que no sona, de vegades surt.

    Gràcies Yuji i benvingut a Bona nit i tapa't. Costa una mica trobar el lloc a al universitat, però si el lloc té una avantatge és que hi ha moltíssima gent. Si ets capaç de veure amb temps qui et convé i qui no, sempre pots reaccionar, deixar d'anar amb una gent, i buscar-ne una altra. No sempre els primers que coneixes són els millors per tu, però entenc que amb els primers es creen uns vincles que costa trencar, perquè a la universitat tothom es troba sol al principi.

    iruNa, suposo que no tenia molt clar el que era l'amistat fins que vaig saber què no ho era. L'aprenentatge d'aquella situació i de tantes altres ha fet que hi hagi paranys en els que no tornaré a caure, però com li deia a la Rits, de paranys sempre n'hi haurà, i per poc diferents que siguin, hi tornem a caure. Aquestes espinetes clavades del passat fan mal, però com dius, s'ha d'aprendre a relativitzar. No ens podem estar donant cops de cap contra les parets. Amb en Jota mantenim la relació, i ara forma part del meu grup d'amics. L'altra noia va ser absorbida, i he sabut que s'ha casat amb aquell noi, fa poc me la vaig trobar. La seva situació tampoc l'entenc, molt li deu donar aquest noi, perquè en aparença la va anular del tot, va perdre tot criteri i es limitava a estar a l'ombra d'ell, que era el líder. Potser ella ja era una miqueta així, no ho sé.

    Hahaha Bajo, que jo no tinc res en contra de la gent de poble, de veritat. Però sí que tinc coses en contra de la gentussa com aquells. Com dius tu: ben lluny!

    Musa, suposo que amb el temps, ja amb tot relativitzat, el que et fa més mal ja no és el que et feien, sinó que tu t'ho deixessis fer. Probablement aquesta és l'espina. D'allò no en queda res, només el mal sabor de boca d'una època que podria haver estat fantàstica. De qui era culpa, d'ells, o meva per deixar-me trepitjar? Després de 10 anys, buscar culpables en aquells descerebrats no té sentit. Només queda un culpable, però que ha après la lliçó.

    Laia, independentment d'on vinguis, s'ha de tenir respecte, veure que les altres persones són com tu, i que no has de tractar com no vols que et tractin. De tot allò n'he après, són uns records enterrats. Feia molt que no ho pensava, potser per això m'ha fet mal, perquè m'adono de tot el que vaig permetre que passés. Però bé, és el que hi ha i no ho canviarem. El que va venir després em va convertir en el que sóc i em va permetre trobar la gent que tinc, que són el pol oposat. Hi he sortit guanyant. Desitjaria que ells hagin patit la sort inversa, però és que ni val la pena.

    Caterina, si una cosa tinc segura, és que els meus amics no ho eren, i mai els vaig considerar així. En general jo guardo bon record de la meva llarga etapa universitària. La companyonia que jo recordo és molta més de la que tu dius, nosaltres sí que ens ajudàvem amb el que podíem, sobretot a la segona carrera, amb la gent tan fantàstica que vaig trobar. Es podria dir que ens vam treure la carrera entre tots.

    - assumpta -, haver-ho escrit m'ha servit segur, però no sé si m'ho podré treure de sobre així de fàcil. Pel que fa a les problemàtiques entre poble-ciutat, ja sabem que hi són, i com ja he dit per aquí, crec que tot és un joc d'enveges. S'ha d'aprendre a respectar la gent de manera independent a la seva procedència, i no sé per què ens costa tant. Això sí, hem de reconèixer que el sistema és totalment centralista, i que tot gira al voltant de Barcelona. No és que ho trobi bé, però és on viu el 'molt-alt' % de la gent.

    Bruixo, jo sóc dels de 'millor ben acompanyat', però si la companyia no és grata, millor estar sol, que no s'està tan malament. És un bon exercici fer-se preguntes quan notem que alguna cosa no rutlla, les respostes acaben venint, i com a mínim es té la base per posar-hi remei, si bé potser no la força o la capacitat. Però si no ens fem preguntes és quan s'entra en espirals i no se sap ni com, i després no se'n pot sortir

    Maria, per amor es fan moltes coses, i jo he estimat molt. De fet, per amor, segueixo fent coses. No sempre és tan fàcil fugir, primer te n'has d'adonar, i això costa molt. Gràcies per passar i deixar tots els comentaris que has deixat, que els he vist tots, eh, encara que només contesti aquest.

    ResponElimina
  26. Ànim, és aigua passada. Jo em sembla que de 100 persones, 200 han estat en un moment o altre en una dinàmica de grup negativa (m'hi incloc, és clar) però hi ha un tòpic bastant cert, el que no et mata et fa més fort, i l'experiència és un grau...i qui de jove no treballa...ai, no aquest no toca aquí ;-))

    Això de les dinàmiques socials, el perquè individualment no podries fer coses que sí que es fan quan ets en un grup, és algo que em fascina, i em sembla que pot donar per molts pots :-)

    ResponElimina
  27. Desgraciadament encara n'hi ha com aquests...i no només de pobles, també n'hi ha de Barcelona mateix, però bé...entre tots l'omplim, no?

    Salut company!

    ResponElimina
  28. saps allò de que com més amics, més clars? es q jo, si obro boca és per dir el q penso...

    per cert, pensa: seras mes guapo si tens rabia? eh q no? ni més alt ni més persona? doncs oblida't d'un sentiment tan destructiu. A ells els la rebufa, i a tu et fa mal. Potser no en savien més, de ser gent com cal, no tothom n'és capaç. Imagina el q devien patir actuant com ho feien, i perdonals. cal tenir pau interior.

    (coi, per ser mes de poble que les mosques, m'ha quedat un post ben místic, jajajajaja)

    petoneeeeeeeeeeeeeeets, bitxo!!!

    ResponElimina
  29. T'he deixat feina a l'Illa. Ja sé que no ets de memes, però com que el de la Carme t'ha agradat, he pensat que potser aquest sí que t'agradaria fer-lo. De tota manera, si no en tens ganes, cap problema. A mi em venia de gust posar-t'hi...

    ResponElimina
  30. i ara que ens ho has explicat, a que t'adones que per sort està superat? va bé de recordar aquests fets com a coses pasades i segur que hem aprés d'elles. Forma part del creixement com a persones.
    Petons.

    ResponElimina
  31. Un cop et vaig dir que tu i jo coincidíem en moltes maneres de pensar. Amb el temps vaig anar veient que, de fet, tampoc no tant... prò hi ha experiències passades que podria explicar amb les teves paraules.

    ResponElimina
  32. Buf! i quan mirem enrere i ens adonem de certes coses per les que vam passar... algunes coses que ara veiem clar que no calia aguantar però que en aquell moment, potser per falta de perspectiva, d'experiència o ves a saber què, vam acceptar com a vàlides. Esperem que no vinguem més èpoques fosques!

    ResponElimina
  33. Ha de ser engoixant trobar-te e un una situació aixi, i si a més la teva parella esta dins d'aquest cercle i coneixia a aquella gent abans que tu encara debia ser més dificil fer borron i cuenta nueva que en diuen.

    Per sort t'has fet gran i has sabut trobar el teu camí, la meva més fervent enhorabona :-)

    Petons!!!!!

    PD: Em ratifico amb el que vaig dir fa uns dies, nomes amb els comentaris que deixa la gent en aquest bloc ja es podria fer un post o més d'un, mare meva, si que escriuen!!!!!!!, jejejejeje.

    ResponElimina
  34. Les èpoques aquestes poden ser complicades però la part bona és que acaben passant. Hi ha coses que amb el temps canvien i val més no fer-s'hi mala sang. Hi ha gent que no val la pena i quan abans l'oblidem o la mirem amb distància, millor.

    Pel que fa la tema poble/ ciutat i universitat ahir quan tornàvem amb cotxe d'un sopar d'amics de facultat amb en Martí comentàvem aquesta part del teu post: ahir érem: 2 de Barcelona ciutat, 1 d'àrea metropolitana, dos de pobles mitjans a menys de 60 quilometres de Barcelona i 2 de pobles petits-petits de Lleida i la mar d'amics!

    ResponElimina
  35. Ostres, m'he empanat una miqueta a contestar la resta de comentaris, però no els vull deixar sense resposta. No m'ho tingueu en compte.

    Uribetty, estem d'acord amb què n'hi ha a tot arreu, vinguin d'on vinguin, i si aprenem a esquivar-los, tot això que tenim.

    Montse, sàvies paraules les teves, la veritat. La rancúnia no té cap sentit, ara ja està tot passat i no serveix per a res seguir amb aquest neguit a dins. Les coses han canviat i ara són diametralment oposades en aquest camp, i per això no em cansaré mai d'agrair la sort que tinc.
    Casualitats de la vida, mentre escrivia aquest comentari he rebut un mail de la meva millor amiga, i l'he hagut de contestar. Només et diré que en la resposta se m'han humitejat els ulls, però eren llàgrimes de felicitat i agraïment.

    Rita, he tingut una pensada al respecte del meme, així que probablement el faci. I venint de tu, com em podria negar, hehehe.

    Menta, vaig aprendre moltes coses en aquell temps, i cap d'elles bona. Però amb el temps sí que se n'han tornat de bones, perquè he vist què és el que no m'havia de deixar fer. Realment, és un creixement personal.

    Núr, hipocondria emocional, això és. És normal que ens sentim identificats amb algunes coses, però no en tot. Malauradament, quan expliques una mala experiència, segur que algú n'ha viscuda alguna de similar.

    Nimue, ho claves, de veritat. Hi ha situacions, especialment les negatives, que no conceps com a tals fins al cap d'un temps que han acabat, i això et fa passar una molt mala època. Per què deu ser tan difícil adonar-se'n en el mateix moment? Només sabem que quelcom no rutlla, però no sabem què és ni com posar-hi remei.

    Jo mateixa, tinc uns comentaristes que valeu un imperi! A mi m'encanta que la gent es senti còmode aquí per dir tot el que pensa, i ho agraeixo. Per això els que ja porten temps per aquí no tenen massa manies. I no vegis com costa respondre els comentaris, però ho faig molt de gust.
    Pel que fa al post, com dius, era una situació difícil. Justament per tenir la parella allà vaig haver de 'tragar' bastant, però escolta, el que no mata, engreixa, diuen. Jo vaig engreixar-me.

    Mireia, tot acaba, fins i tot la tristesa i les males èpoques. Millor que ara sigui un record i prou, un mal record potser, però que queda lluny, i s'ha d'anar enterrant del tot. I com ja he dit molts cops per aquí, res a veure amb la procedència de cadascú, jo també tinc amics de fora amb els que em porto fantàsticament bé, però és que de 'capullos' n'hi ha a tot arreu.

    ResponElimina
  36. ei ei ei!!!! jajaj que la gent dels pobles (m´hi incloc,dins el grup d´aquests que fa mooltts anys endarrera va compartir pis fora de casa els papis. ) som molt bona gent home home!!! però res, com tu dius, no es pot generalitzar. a nosaltres tb. ens va pasar quelcom similar al pis on viviem. es van formar grupets i al final vam acabar petant en dos grups. uns van fotre el camp, els altres ens vàrem quedar. culpable de la situaciÓ? les dificultats de conviure en un pis amb cinc persones. jo ho veig així. salutacions..

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.