divendres, 23 de gener de 2009

Inseguretat

Veig la inseguretat en els rostres de la gent, i jo no en sóc cap excepció. De vegades penso que aquest és realment el veritable fet diferencial entre els humans i els altres animals: la inseguretat. Perquè fins i tot aquells que es mostren més forts i confiats amaguen rere la cuirassa les seves pors i les seves frustracions. No ens agrada mostrar les febleses, i no ens adonem que se'ns escolen per totes les escletxes, que no podem amagar que estem sols i indefensos, i que necessitem protegir-nos de tot, dels altres i massa sovint, de nosaltres mateixos. I jo maquillo febleses i mancances rere parets de formigó, però la meva armadura és vella, i ja no té la resistència d'abans. La inseguretat m'envolta i em persegueix, i no només la pròpia. Però amb la dels altres no puc fer-hi massa, tret de donar-los tot el meu suport i confiança. Amb la meva encara hi puc fer menys.

38 comentaris:

  1. avui no estic gaire d'acord amb tu, XeXu: has vist mai el comportament i les reaccions d'un gos maltractat? alguns semblen incapaços d'abandonar la por i la inseguretat... i d'altres es mostren agressius abans de permetre que algú més els torni a fer mal...

    no crec pas que això ens diferenciï de la resta d'animals... més aviat al contrari: exposa les nostres parts i pors més irracionals sense que sembli que som capaços de fer-hi res; i en alguns casos és així...

    tinc pendent de molt temps -uns 4 mesos em sembla- un post sobre la por i les pors...segurament tots en podríem fer un o diversos de posts sobre això i probablement ens aniria bé parlar-ne, tot i que tens raó en què ens costa quasi sempre ensenyar les vergonyes...

    vaig llegir una història que miraré de trobar sobre la por prudent i sobre la por irracional; no quedava gaire clar quina era més "útil"; sovint, però, les pors es fonamenten més en els afegits mentals personals que en la realitat objectiva i si aquests afegits ens incapaciten per analitzar el problema, aquest es pot tornar en una molèstia crònica de la que ens costi cada cop més alliberar-nos;

    petons i llepades sense pors! (o amb no gaires, eh?) :)

    ResponElimina
  2. T'he llegit i he pensat que coincidia amb tu, llegeixo el gatot, i també coincideixo amb ell. Si en són d'importants els comentaris! Segurament teniu raó tots dos, al capdavall som animals tots i potser per això reaccionem tots de la mateixa manera.

    El que és clar és que hi ha agressors/ores i per això hi ha por.

    I no cal que sigui física l'agressió, perquè ho sigui, i no vol dir que sigui pitjor, malgrat tot, la física.

    Es pot matar amb les paraules, amb la indiferència, amb el despreci i per això ens protegim amb cuirasses, perquè ens fa por que ens matin l'ànima.

    No sé si m'he embolicat massa...
    Bon dia i bon capde a tots dos, amics!
    Petons!

    ResponElimina
  3. Tots ens sentim insegurs, tant humans com animals (referent als comentaris fins ara publicats). Suposo que totes aquestes pors innates s'agreugen en funció de les experiències viscudes, del cúmul de frustracions que portem a la motxilla. Però la por i la inseguretat forma part de la nostra condició i hem d'aprendre a conviure-hi. No hi podem fer massa res, tens raó. Tot i que tampoc podem caure en l'abandó de la lluita diària i personal, pel fet de creure que no tenim la capacitat de canviar certes coses, per petites que siguin.
    Tots busquem persones, llocs i coses que ens aportin seguretat, per combatre aquesta inseguretat profunda que ens acompanya. És important aprendre a tenir recursos, tant externs com interns, per evitar que aquestes pors ens bloquegin excessivament.
    Només intento donar un punt d'esperança, perquè crec que precisament la inseguretat i les febleses ens fan més humans, que la vulnerabilitat que tots portem a sobre, per més murs de formigó que ens construïm, és el que ens fa especials i meravellosos. Si no per què quan sentim que algú està malament se'ns desperta una tendresa inexplicable, un instint de protecció? doncs perquè necessitem els uns dels altres, i aprendre això és molt bonic, rendir-se a la inseguretat amb la confiança de que sempre hi haurà una solució, és la única manera que he trobat jo per no sentir-me tant sola.
    Un post molt interessant XeXu, de veritat... llegir aquestes paraules de bon matí m'ha donat una dosi de realisme que m'ha despertat les ganes de donar i rebre afecte. Gràcies!

    ResponElimina
  4. Un tema complex, per altre banda com molts dels que parles.
    Però aquest al llegir-lo m'ha fet un noséqué a l'estòmac.
    Tots tenim por, i no sempre és dolent tenir-ne. La por és una de les millors "armes" contra el món. Sóna molt dur, però una mica de por pot ajudar-nos en moltes situacions. Aquesta por però ha de ser controlada, no pot er que ens incapaciti per fer allò que hem de fer.
    Pel que fa a l'inseguretat, ja és una altra cosa.... tots som insegurs, uns més altres. Però tothom t'e por al rebuig i a la frustació, no hi ha ningú que se n'escapi potser la diferència està en la manera d'afrontar-ho. Hi ha el qui es posa la cuirasa de persona més segura del món, i hi ha qui sempre va dubtant pels racons.

    Per altre banda estic d'acord amb el Gatot pel que fa al tema animals. Un dia us explicaré la història de la Bruna, la nostra gossa, i t'asseguro que la por i la inseguretat eren presents en ella quan la van recollir; encara li dura una mica.

    ResponElimina
  5. No sé noi, jo penso que la gent es veu insegura perquè tens por de que la clatellada et vingui d'allà no no te l'esperes. I és que avui dia hi ha moltes coses que poden anar malament i que no depenen de nosaltres.

    ResponElimina
  6. crec que la por és la causa de l'agressivitat que hi ha al mon, i si l'agressivitat fa por, ens tanca uncicle, i ja estem ben posats!
    l'important és mirar la por sempre de cara, i no deixa que ens agafi desprevinguts.

    ResponElimina
  7. Xexu, aquest cop no estic d'acord amb tu... El meu gos sempre s'entesta a fer-se el valent, però en el moment que una sensació de pànic l'invadeix s'acurruca darrera les meves cames i tremola com si fos una fulla. Quan anem de passeig i deixo d'estar dins el seu camp visible, pot ser l'èsser més insegur del món. M'has fet reflexionar... :)

    ResponElimina
  8. bé, se suposa que la por i la inseguretat és algo intrínsec en tots els éssers vius. Però tots ho demostren de diferents maneres.

    No crec que hi hagi ningú que senti un aplom tal per dir que té tota la seguretat del món. Si és així, alguna cosa amaga. Segur.

    ResponElimina
  9. No sé si em sabré explicar bé, però ho intentaré.
    Jo no he tingut mai gossos ni gats, així que no conec les seves reaccions, però sí sé que, quan a un animal se l'ha pegat, té por a una nova pallissa, pobret.

    Però crec tu no et referies a aquests tipus de pors si no a altres que néixen de dins nostre i que poden tenir uns origens absolutament "psicològics" (no ho sé dir millor, ai!)

    No crec que un animal pugui tenir por "al futur", per exemple... Hi ha pors que són absolutament humanes.

    Un animal no estarà patint si li entra un dia el dubte de si podrà estar sempre amb la persona a qui tant s'estima i sense la qual no es pot imaginar viure... o si podrà recuperar una relació amb els pares o germans, o si sabrà trobar el camí per fer les paus amb l'amic que ha perdut i que tant apreciava, si se'n sortirà a la feina, si el valoraran, si l'acceptaran...

    Quan necessitem protegir-nos de nosaltres mateixos, com tu dius, és quan més febles som, és com si les nostres defenses deixessin trossos del nostre cor completament "a la vista". I és que som nosaltres mateixos qui ens creem aquestes pors (a vegades amb una base, però a vegades fins i tot sense)

    Un dels blogs als que entrem molts dels qui també entrem aqui és el d'una persona amb un gran sentit de l'humor. Una vegada vaig trobar un comentari seu a un altre blog, era una frase que em va arribar al cor i que no recordo exactament com era, però venia a dir que ell també tenia moments de por i feblesa que a vegades dissimulava darrera la broma i el sentit de l'humor (és aquesta cuirassa que dius)

    En tot cas, i per experiència pròpia, puc dir que aquestes sensacions poden variar moltíssim... potser, Xexu, quan vas escriure aquest text estaves en un moment més baix i ara, quan llegeixis les respostes, aquestes pors les sentis més afeblides...

    Dins nostre tenim molts temors, però també tenim grans fonts de força :-)

    Tal com podem crear-nos inseguretats, també podem renovar les nostres armadures. N'estic segura! Pensar que es fan velles i es trenquen no és la solució, la solució és convertir-les en noves una altre vegada. Ja sé que costa!! costa molt!! però s'ha de fer :-))

    Així doncs, força!! Ànim!! i una gran abraçada d'algú que es plena d'inseguretats però que, potser per l'edat, va aprenent a apedaçar cuirasses :-)))

    ResponElimina
  10. Crec que estem barrejant termes, no és el mateix la por que la inseguretat tot i que qualsevol de les dues pot portar a l'altre.

    Prefereixo la por ja que sabem de que tenim por, de prendre mal. La por és el mecanisme natural i instintiu que ens evita problemes.

    La inseguretat és més mal parida per què és fruit moltes vegades de la reflexió. No saps d'on ve ni on et porta, i generalment no saps ni com sortir-ne.

    ResponElimina
  11. crec que la clau de tot plegat és conèixer les pròpies inseguretats x trobar mecanismes que ens ajudin a tirar endavant. maquillar-les, com dius.

    tb crec que poc a poc, provant vas vencent la inseguretat. a base de pràctica.

    jo en tinc moltes d'inseguretats i em limiten molt.

    i és diferent a la por. doncs crec que la por és davant d'una cosa desconeguda. en canvi la inseguretat pot ser davant coses que ja coneixes però que per caràcter o fets del passat no et deixen mostrar-te segur de tu mateix.

    les inseguretats dels demés, segons en quins contextos són fàcils d'acompanyar i ajudar. en segons quins contextos, poden complicar-te molt.

    ResponElimina
  12. La por a lo desconegut em pot crear angoixa i inquietud, por al futur, a les malalties...i una llarga llista de coses que no es poden controlar. Les inseguretats depenen del caràcter de les persones i de les situacions que es tiguin vivint o hagin viscut. Algunes es poden superar, altres, no.

    ResponElimina
  13. És terrible, la inseguretat. Un autèntic fàstic. I em sembla que tens raó quan dius que és arreu. La inseguretat neix perquè ens comparem amb els altres, de forma més o menys conscient ho fem; i ens equivoquem! Cadascú és cadascú, cadascú ha de fer el seu camí i no ens hauria de preocupar ni poc ni gens què fan els altres.

    L'Assumpta fa referència a l'edat. Hi estic d'acord. Penso que amb els anys, un aprèn a relativitzar les pròpies pors, les inseguretats, i també posa en quarentena els suposats "èxits" dels altres, que ens fan... ser insegurs.

    Un tema interessant; ànims si et calen.

    ResponElimina
  14. Mai podré discutir-te els posts, sempre acostumo a estar d'acord amb el què dius, i la inseguretat ens envolta, jo la veig en mi i es fa molt evident depèn del dia, la inseguretat és una altra de les febleses davant dels animals com bé dius, i tant que creiem oi... som més complicats...

    ResponElimina
  15. A mi em sembla molt més científic del que et penses, has llegit Punset? Entendràs molt bé això que dius en el seu darrer llibre... La por és l'únic que ens impedeix ser feliços, ens dona ansietat de pensar en el que ens pot passar. En canvi, les zebres campen tranquil·lament fins que arriba el seu depredador. Si les caça moren i, per tant, s'ha acabat. I si no, tornen a campar tranquil·lament. No tenen ansietat. Això sí, no tenen el nostre cervell!

    ResponElimina
  16. Però Xexu, justament sentir-se un xic insegur és el que ens fa més humans...no oblidem que la por, en certa manera, és una defensa, una bona eina per sortir dels paranys...T'imagines algú sentint que pot sortir-se'n de qualsevol cosa? La d'hòsties que es fotria, i al final, hauria de tornar a posar els peus a terra, i sentir les tremolors de qualsevol mortal... No sé si m'he sabut explicar, gira-ho..insegur, cercant solucions, regirant situacions per fer-les viables, rumiant...Insegur que no vol dir paranoic, home...


    Petonassos, maco!!!!

    ResponElimina
  17. La inseguretat ens envolta i ens persegueix a tots... vols dir que no? Jo crec que si. La inseguretat és al darrera de moltes actituds que semblen una altra cosa.

    ResponElimina
  18. doncs jo no ho veig així. Em sembla que tots els animals tenen algun moment d'inseguretat. Potser nosaltres no la sabem veure, pq sovint hem oblidat l'instint per saber reconèixer la inseguretat en altres animals. Però crec que hi és. I nosaltres també en tenim, pq som animals. Suposo que tots els animals mirem d'amagar-la d'una forma o altra. Però si mirem als ulls...

    Potser el dia que deixem de tenir-la, o no la poguem reconèixer... serem una mica com les màquines? No ho sé... no n'estic segura...

    ResponElimina
  19. A vegades estar ple només de certeses és pla més fotut que estar insegur...

    ResponElimina
  20. Havia escrit el comentari i quan l'he anat a publicar..."error", mecasoncristina! L'he volgut copiar i no hi ha hagut manera! I mira que m'havia quedat guapet i tot...
    Bé, tornaré a començar però ja no serà el mateix, eh? :(
    Deia... que la inseguretat es fa palesa a les nostres vides, sobretot, a l'hora de prendre decisions i d'afrontar situacions noves.
    Sovint no ens veiem capaços de fer front a segons què o segons qui (també es pot donar el cas...) i això ens crea una sèrie de pors interiors que ens fan ser insegurs. Pors que molts cops també ens fan dubtar de la nostra valentia o la nostra fortalesa i sovint, de les nostres capacitats.
    I després, un cop hi som, ens adonem que ho anem superant, que sovint som més forts del que creiem. Però el fet, és que davant una situació desconeguda, el primer sentiment que ens ateny és el de la "inseguretat". I això molts cops ens fa ràbia.
    A vegades penso que és precisament per aquestes pors, per aquesta inseguretat i per la falta de confiança en un mateix que fa que nosaltres mateixos siguem els nostres pitjors consellers.
    Sovint em passa amb la meva gent, que intento raonar i analitzar un problema i llavors donar el suport oportú i dir les paraules que em semblen "més justes". Però quan això m'ho he d'aplicar a mi, mai trobo aquestes paraules justes. I sé que és perquè les pors m'aterren i em fan ser insegura en un moment donat. És més fàcil veure amb més claredat la solució d'altri, perquè les seves pors no ens afecten directament i per tant, la inseguretat és menor.
    Saps quin és el remei a la meva inseguretat? la meva mare... En ella sempre trobo les "paraules justes" per a mi, les que en un moment determinat em donen la seguretat oportuna per seguir endavant...

    (Ara que ho llegeixo, crec que en l'escrit anterior m'havia fet entendre millor, però bé...espero que s'entengui igualment. Ui... d'això se'n diu inseguretat o què? Ai mareeeeee!!!)
    :)

    ResponElimina
  21. Penso que hi ha moltes coses i molts motius per sentir-te insegur, doncs els riscos cada vegada són més i hi ha coses que no estem preparats per assumir-les en el primer moment.
    Passo a saludar-te i t'envio una abraçada, aprofitant que tinc conexió. Un petonàs!!

    ResponElimina
  22. la inseguretat és necessària, per arribar potser a vegades a la seguretat! però no n'estic segur!

    ResponElimina
  23. Ostres, moltes gràcies pels vostres comentaris, i quins comentaris! Em va agafar en un moment baix, i em va sortir això, una mena de reflexió basada més aviat en el meu estat, però sense perdre de vista la gent que m'envolta, als que de vegades es nota que la imatge que donen no respon tampoc als seus estats. Avui tindré feina a contestar, com m'agrada. Gràcies, de veritat.

    Gatot, t'agraeixo molt que quan vens a casa no sigui per dir amen a tot. Celebro quan la gent té opinió pròpia i no l'amaga, això denota una seguretat, per petita que sigui, molt adient per aquest post. Referent als animals, tens raó en moltes coses, i és cert que en gossos es poden intuir molts sentiments dels nostres, com ara la por i la desconfiança. Per altra banda, com sempre, potser no acabo de definir bé del que parlo, i la inseguretat a la que em refereixo és més propera a la por irracional que menciones. No sé si un animal pot tenir aquest tipus de pors, potser només els més superiors. És normal que un animal acumuli por, però és fruit de les males experiències, por prudent (paraules teves, però em van bé per argumentar). Nosaltres som temerosos de no quedar bé, d'agradar als altres, tenim por a estar sols, pensem que no ens estimen, ens enyorem de coses que no ens convenen... no sé, és de tot aquest tipus de coses de les que parlo. Sé que tu de vegades vas en contra de les creences més arrelades, i que gràcies a això tens unes visions privilegiades de coses que per altres queden emboirades, encara que no sempre se t'entén (vull dir que a priori molts poden pensar que estàs boig), però mai les teves paraules estan mancades de sentit i d'arguments intel·ligents. Aquest cop discrepo perquè separaria això de les pors, que com de moltes altres coses, n'hi ha de diferents, i com bé dius, segur que algunes són útils i d'altres són destructives. Esperaré el post que algun dia faràs sobre pors, perquè no dubto que serà d'allò més interessant.

    Rita, crec que és evident que hi ha perills, i segurament la mateixa por dels altres es torna en contra de nosaltres com una amenaça, perquè tothom defensa allò que creu seu, i es defensa contra les mateixes coses que nosaltres. Un embolic, vaja. Tots vivim amb una mena de por, por al rebuig, a la soledat, a perdre el que tenim, i això ens genera inseguretat. Tal és així que recelem de les persones que veiem molt segures, no ens les acabem de creure. I com dius, mai les agressions físiques són les pitjors. Les amenaces venen de persones, persones com nosaltres, i no sempre acabem a les mans, però potser sí enemistats.

    iruNa, ben cert que més val aprendre a conviure amb aquesta inseguretat, perquè si no volem patir-la, segurament pararem bojos: és inevitable. Això sí, la lluita no s'ha de deixar mai, amb això estem d'acord. Em fas pensar que un dels motius pels quals sembre busquem companyia, és a dir, tenir parella, o compartir les coses amb algú, és precisament per això, busquem seguretat, i entre dos les coses semblen més fàcils. I no creguis, adonar-me d'això m'ajuda força, així que gràcies.
    Probablement, els instints de protecció que tenim (que jo no crec en instints humans!) són un reflex de la pròpia protecció, de defensar i defensar-nos contra les agressions. No sé si això ens fa especials, també hi ha molts animals que defensen la seva prole a capa i espasa, però en tot cas, si no especials, ens fa conservar una bondat que més val que no perdem. Això sí, com sempre dic, en els altres es pot abocar sempre part de la nostra seguretat. És cert que te la poden fotre, però aquí ja entra el coneixement que cadascú té dels seus amics. En el meu cas, com saps, la meva confiança en ells és total.

    Mireia, com ja he anat dient, s'han de separar les coses. La por pot no ser dolenta, però hi ha diferents tipus de por. La por auto-provocada, per inseguretat, por a ser rebutjat, a no trobar ningú que ens estimi, a no poder aconseguir els nostres objectius, no ajuda en res. Aquesta és la por de la que parlava, i aquesta els animals no la tenen. Com li deia al Gatot, un animal pot tenir por i estar insegur a arrel de les males experiències, no dic que un animal no tingui por, això ho he vist amb els meus propis ulls, però mai no pensarà si trobarà una parella per reproduir-se, ell hi va, i prou. En canvi, la por prudent, pot ser útil, perquè de vegades ens evita cometre estupideses.

    Carquinyoli, ara tu parles del que hem anat anomenant 'por prudent'. No trobo malament que tinguem por a que les coses no surtin, això ens pot fer estar previnguts davant dels imprevistos que ens poden venir. Si ens fa estar en tensió i preparats, va bé. Però quan és una por irracional i que només ens genera dubtes i frustració, aquí està el problema.

    Kika, benvinguda a Bona Nit! No hem de tenir por a la por, ben cert, però ja ho he anat comentant, s'ha de separar la por que ens pot fer millorar, de la por que ens té tancats a casa i sense saber cap a on tirar. Suposo que amb això de l'agressivitat del món que dius vols dir que tothom va a la seva i defensa el que és seu, tenim por de perdre-ho. Naturalment, a la que tenim una cosa, ho defensem, i la idea de perdre-ho ens fa venir una por irracional.

    Somiant, no volia dir que els animals no tinguin por ni que no es caguin a les calces, però això és una mena d'instint de supervivència. Un gos té por que un altre li faci mal, i si ha tingut males experiències amb els humans, després en recel·larà, per molt amor que intentis donar-li. Això és aprenentatge. Però un gos no pateix quan el deixa la seva parella, i quan porta un temps sol no es pregunta si el món està en la seva contra, si tornarà a estimar o sentir-se estimat, si passarà la seva vida sol, o simplement, si després de que facin fora de la feina al seu veí, el següent serà ell.

    Ballarina, discrepo amb tu en això de que la por és intrínseca en tots els éssers vius. Per començar, no he vist mai una planta espantar-se. Però bé, assumint que parlaves d'animals superiors, dir que la por per instint de supervivència hi és, però no les pors irracionals que tenim els humans, com per exemple, a no saber què pensa de nosaltres aquella noia (o noi) que tant ens agrada. En canvi, coincideixo amb tu amb que les persones que es mostren més segures amaguen alguna cosa, com a mínim, la processó va per dins.

    Assumpta, comences el teu comentari dient que no saps si et sabràs explicar. I jo et dic que, no només això, sinó que ets qui millor ha llegit i interpretat el post, i ho has fet tan bé, que avui li diré 'article', en el teu honor. La veritat és que m'emociona la teva capacitat d'interpretar el que la gent escriu. Efectivament, s'ha de saber diferenciar les pors per instint de supervivència (ja ho he posat en moltes respostes de per aquí dalt), del que són les pors típicament humanes. Por al futur, genial! Mira que he posat exemple, i tots diferents, per no repetir-me, però aquesta m'agrada molt. Cap animaló pot pensar si podrà pagar la hipoteca! No, però ja sé que no et referies a això. És un exemple molt encertat, com tots els altres que esmentes, per això dic que has captat com ningú el que volia dir amb aquesta petita part de l'article, perquè en realitat la cosa no anava de diferències entre animals i humans.
    El sentit de l'humor és un dels més clars mecanismes de defensa que existeix. Un altre és tancar-se en banda, i declarar-se en guerra amb el món. Jo sempre que puc, faig broma de tot, sobretot quan estic incòmode o en un estat que no és l'adient. El problema és que l'humor que et surt en aquestes circumstàncies no sempre és el que seria desitjable, i et descontroles una mica, en l'afany de mostrar que estàs molt i molt bé.
    Un cop més encertes en dir que el moment d'escriure l'article era força baix. No anava a fer-ho. Vaig pensar de parlar d'inseguretats, però volia esperar al dia següent, perquè ja era tardet, i no volia posar-me a pensar massa. Però em vaig dir: 'i si em poso a escriure, a veure què surt? Només començar...' I el que va sortir va ser tan més personal del que pensava, que vaig acabar publicant, perquè aquell era el moment, i no un altre.
    És cert que amb l'edat es va aprenent a apedaçar cuirasses, però també va a persones, ja que jo fa temps que ho faig. I no pateixis, que renovaré les meves armadures, d'això no en tinc cap culpa, sempre ens aixequem de les caigudes, i jo no sóc dels que més els costa. Hi ha mals moments, però també hi ha nous alens que empenyen, situacions que ens motiven, i la incertesa que de vegades juga al nostre favor. Perquè tot pot canviar en un segon, oi? Gràcies Assumpta.

    Bona distinció Jordi. I m'ha agradat això de que la por és el mecanisme natural que ens evita problemes. El mateix nom de la inseguretat ja ens causa intranquil·litat, és una paraula que em crea dubte en ella mateixa. Ens mengem el cap i al final no sabem per on tirar, cap aquí, cap allà, i tot se'ns fa una muntanya. El pitjor és que et resta capacitat d'acció, i generalment necessites una empenteta externa per poder sortir-te'n.

    Rits, conèixer les pròpies inseguretats no sempre ens ajuda a poder superar-les, perquè de vegades no ens veiem capaços, estem insegurs perquè tenim una espineta, i no sabem cap on tirar. És cert que fer un bon anàlisi de com estem ens permet trobar solucions, jo sempre sóc partidari de fer-ho, reflexionar sobre les coses que ens afligeixen, ja que defugir-les i tancar-nos en banda en el 'no puc' no serveix de res. Però tot i així, de vegades, coneixent el problema, la solució no és tan evident, i se'ns presenta difícil. De pors n'hi ha de diferents tipus, i en segons quins contextos poden ser sinònim d'inseguretat. Por a allò que no es coneix se'n pot tenir, però aquí és on entra la nostra força per fer-hi front. Cal ser valent.

    Kweilan, els exemples que poses se'm barregen una mica, no creus que es pot tenir por a alguna cosa pel fet de que ens torni a passar? Pots estar insegur, o pots anomenar-ho així, però si has tingut una mala experiència, no ho anomenes por a la possibilitat de que torni a passar-te? Seria el cas de la por dels animals, que ja he comentat més amunt. I es pot tenir inseguretat per fets coneguts, però la incertesa del futur o d'una situació ens pot crear angoixa i inseguretat. Com tots els sinònims, en alguns contexts por i inseguretat poden ser equivalents, però no en tots, és clar.

    Gràcies Ferran. M'agrada el teu comentari perquè introdueix un factor nou: el fet de comparar-se amb els altres. És clar que si vaig amb dos amics que, essent un any més joves que jo, pràcticament em dupliquen el sou, això em pugui ocasionar certa inseguretat pel que fa a la meva persona, oi? Tampoc no és que aquests temes em preocupin especialment, eh, era un exemple. Però en la comparació solen sortir complicacions, en la ditxosa mania de comparar-nos, que crec que no podem evitar. Mira se m'acudeix un exemple molt clar, allò de comparar-nos en diferents aspectes amb l'ex-xicot de la nostra parella. Què et sembla? Dur, oi? I saps què és el pitjor? Que tots ho fem, i el que ens fa sentir insegurs respecte a d'altres, pot ser que a aquests els causi la mateixa angoixa quan pensen en nosaltres. Ridícul, però cert.
    Com també li he dit a l'Assumpta en referència de l'edat, trobo que hi juga un paper, però també influeix com és la persona, ja que segur que hi ha gent que sempre serà igual, però potser sí que amb el temps deixem de preocupar-nos-en tant, altra feina tenim.

    Cesc, si no fóssim tan complicats i complexes, quin avorriment! Com deia al post, la inseguretat la pots trobar en tothom, ja sigui sempre o puntualment. Algú que mai mostra feblesa no pot ser humà de cap manera, no creus. Alguna cosa amaga, com deien per aquí.

    Cèlia, no he llegit Punset, però hi ha un llibre seu que m'espera a l'estanteria. Ara que, d'aquí a que li toqui... però en tinc ganes, no em facis canviar l'ordre planejat, hehehe! Crec que, com deia al post, aquesta mena de sentiments, la por davant la vida, la inseguretat, el capficament amb el futur, entre molts altres, són pròpiament humans, i és que els plecs del nostre cervell tan evolucionat serveixen per a això, per fer-nos cagar de por i impedir-nos que ens comportem feliçment com altres animals. Qui fos zebra, oi? Però a mi les ratlles em queden fatal.

    Zel, per això ho deia, sembla que la inseguretat és una cosa nostra, pròpia dels humans, que dubtem, que ens preguntem coses, i que lluitem per allò que és nostre, amb molta por de perdre-ho. Algú tan segur no és creïble, però sí algú que creu que ho pot superar tot, algú que lluita per fer-ho. S'emportarà patacades, és clar, però si se sap aixecar també aconseguirà coses que no es pensa, i que ningú més que no s'atreveixi podrà aconseguir.

    I tant Carme. Podríem dir que ens mou i tot. I la camuflem de moltes coses, els mecanismes de defensa i de maquillatge són diversos, i cadascú té els seus propis. Quan deia que veig la inseguretat en la gent és que miro més enllà de l'aparence que tenen, i la imatge que mostren. El nostre interior és tan gran que té cabuda per moltes coses.

    Bruixo, he de tornar a dir que la por és pròpia dels animals superiors, que és un sentiment que tenen, i el podem veure clarament, no vegis com corren els meus gats quan els descobreixo fent una malifeta. Però jo parlava d'inseguretats que no són pròpies dels animals, i et serà difícil convèncer-me de que un animal que ha estat abandonat per la seva parella es tancarà a casa a plorar, i li costarà establir una altra relació. Això és el que ens diferencia, la capacitat de dubtar, de capficar-nos, i donar voltes a les coses fins que ens sentim perduts i insegurs. Però justament això també deu ser el que ens diferencia de les màquines, un tret que certament seria molt complicat recrear amb intel·ligència artificial.

    Elur, tanta seguretat segur que espanta els altres, i a més, segur que amaga alguna cosa darrere.

    Guspira, em fa moltíssima ràbia que se m'esborrin coses que he escrit, sobretot si són parrafades, i molts cops passo de tornar-hi. Així que t'agraeixo de tot cor l'esforç de reescriure el comentari. Crec que no puc afegir massa cosa més a les teves primeres apreciacions, són impecables. No vegis com em va costar anar a parlar amb el meu director de tesi, i era producte de la inseguretat i de la por que em causava pensar en la trobada. Si confiéssim una mica més en nosaltres tot seria molt més fàcil, perquè com bé dius, un cop hi ets, no resulta tan difícil com pensàvem.
    I sí, tens raó, com que confiem tan poc en nosaltres mateixos, preferim abans el consell d'un altre que el nostre propi. Jo baso la meva seguretat en la gent que m'envolta, que em demostren molts cops la seva estimació, fora de tot dubte. Sóc afortunat en aquest sentit, ja que si no tingués els amics que tinc, la meva vida podria ser certament difícil. Boníssim el teu comentari final, hehehe.

    Instints, t'agraeixo que passis, espero saber de tu aviat. Putes connexions! Les agressions externes són moltes, però segurament menys de les que pensem que hi ha. La idea d'haver-nos de defensar sempre crea molta incertesa i inseguretat, és normal, hauríem d'aprendre a viure més tranquils.

    Estrip, hehehe, que dolentot. Millor fer-ne broma, la veritat. Però potser no vas tan desencaminat, per arribar a sentir-nos segurs primer hem de superar les inseguretats, oi?

    ResponElimina
  24. Supose que sempre ens sentim insegurs per algun motiu. Però també sembla que amb el pas del temps els motius van variant i el que abans era inseguretat deixa de ser-ho. I senta bé quan te n'adones que ja està superat!

    ResponElimina
  25. Perdoni avi, que "la seva armadura es bella" deu haber volgur dit no?
    per que si no la meva que és, eh!!
    ;-P

    ResponElimina
  26. xexu, jo crec que sí que hi ha animals que si perden la seva parella, estan tristos, perden les ganes de fer res, i es senten insegurs. Potser la diferència és que les persones, a més, som conscients que ens passa això, i ells no, ho viuen i prou. Tens raó quan dius que nosaltres li donem voltes. Però no tinc massa clar que de tant capficar-nos acabem en inseguretat, o és més aviat la inseguretat la que ens fa donar voltes.
    En fi... no sé... Estaves una mica baix? Espero que ja estiguis millor. Una abraçada :-)))

    ResponElimina
  27. És un autèntic plaer llegir el que escrius i comentar-te, i després veure el temps que dediques a respondre cada comentari :-))
    Per cert jajajaja i tant que sí, tot pot canviar en un segon... i les llavors del bambú triguen set anys a germinar :-))

    ResponElimina
  28. La inseguretat és un sentiment molt frustrant quan el pateixes, sigui en el camp de la vida que sigui.

    ResponElimina
  29. Estic completament d'acord amb l'Assumpta!! és un plaer tornar a rellegir el post, els comentaris i les teves respostes. Sempre ens fas pensar

    I si, també estic amb el que dius. Molts cops encara que sapiguem les nostres inseguretats no hi pots fer res per modificar-les,`tot necessita el seu temps. POtser no tens prou força pels motius que sigui, per les circumstàncies,... xò reconèixer-les (almenys a mi) m'ajuden a no castigar-me en segons quines actituds que em poden sortir.
    Tot és anar-se descobrint a un mateix. Això se suposa que ens fa millors.

    ResponElimina
  30. El fet que la vida doni tantes voltes, que només poguem estar envoltats d'una estabilitat relativa, que mai serà absoluta, això crec que també és una de les coses que ens fa por. Hi ha actituds que són una font de retroalimentació de la inseguretat: si volem tenir controlat el que passa al nostre voltant, cada vegada estarem més pendents de tots els paràmetres i les múltiples solucions de cada problema, i el fet de no donar abast per a tot o de no tenir respostes encara ens hi fa pensar més... I si les coses se'ns escapen de les mans, si no surt tal i com estava planejat, ens sentim febles i indefensos, potser sense parar-nos a pensar que l'alternativa no està del tot malament. Però és clar, no era el que nosaltres teníem en ment...

    És impossible no tenir ni por ni inseguretats, com bé dius, i l'única manera de "sobreviure" és aprendre a conviure-hi. I pel que dius, sé que seràs com els cargols, que regeneren les closques i que mica en mica van fent el seu camí ;-) I en el fons... és bo, crec que és positiu que la cuirassa es faci i es desfaci, se'ns esquerdi de tant en tant. La debilitat ens humanitza, ens agermana una mica a tots, permet que ens poguem comprendre i conèixer millor. Amb cuirasses de ferro no afloraria tanta tendresa, ni amor, ni afecte...

    una abraçada!! :P

    ResponElimina
  31. sento arribar tan tard... però ahir se'm va treure el dret constitucional de tenir adsl durant tot el dia! :P

    ResponElimina
  32. Caram tu, de molts d'aquests comentaris s'en podria fer un post sencer, veig que com a mínim les 10 línies quasi tothom les ha fet eh.

    Esteu fets uns cracks!!!!!!

    Coincideox amb tu i amb en Gatot, be de fet coincideixo amb molts dels comentaris que s'han deixat aqui.

    Tornaré, m'agrada el teu bloc!!!!

    ResponElimina
  33. de joveneta m'equivocaba amb tant de convenciment que em sentia segura del tot el que feia.
    despres m'en vaig adonar de lo equivocada que estaba en moltes coses...a pesar de lo clar que ho habia tingut.
    ara...sempre em sentho insegura. ja no m'en refio...

    a on es que dieu que arreglen armadures..la meva tambe te un set..jejejejej

    petons de sargantana ;)

    ResponElimina
  34. Nimue, mai sabem com passen les coses que ens afligeixen, només sabem quan estem amb l'aigua al coll, i quan ens sentim insegurs per alguna cosa, però un bon dia el mal ja no hi és, i llavors nosaltres encara triguem una mica més de temps a adonar-nos que ja ha passat.

    Menta, ja saps que tot és relatiu, i que l'edat que marca el DNI no sempre coincideix amb l'edat que la persona té realment. Sentir-se gran i vençut pot passar a qualsevol edat, i el contrari també per més anys que es tinguin.

    Bruixo, si continuem així entraríem en el problema de l'ou i la gallina (que en biologia és de molt fàcil solució). Potser tens raó en això de que els animals també tenen aquesta mena de sentiments, per exemple, pena segur que sí, però no donen tantes voltes a les coses com nosaltres, per sort seva. La veritat és que no parlaria amb prou coneixement de causa si intentés portar-te la contraria, així que no ho faré. Actualment... vaig fent.

    Home Assumpta, no puc respondre comentaris com els teus i d'altres amb un simple 'gràcies', no seria just després del temps que invertiu vosaltres també en comentar les meves ximpleries. Us estic molt agraït, però és que a més m'encanta discutir i debatre. Tinc present això de les llavors del bambú! I tu tens present que tenim un equip que no ens el mereixem, hehehe!

    Deric, o potser la frustració genera inseguretat. Hem parlat tant del tema que ja se'm barreja tot i no sé quines coses porten a quines altres.

    Gràcies Rits. Sí sí, no deia que no vagi bé conèixer els problemes, i tant, jo sempre analitzo les situacions, i molts cops quan t'adones del que passa ja et trobes molt millor. Però no sempre arribar a la solució és tan fàcil. Ara, estem d'acord amb que pensar-hi ajuda, hem d'intentar conèixer-nos a nosaltres mateixos el millor que puguem.

    Laia, encertes molt una de les coses que em pot generar inseguretat a mi, quan les coses no surten com pensava se'm fa tot costa amunt, tot i que cal tenir capacitat de reacció. I com dius, ens fa humans no ser tan durs, no estar preparats per tot el que ens ve. Ja et dic que, com que estem exposats a tantes coses dolentes que poden passar, més val saber reaccionar i tornar a aixecar-nos que saber evitar les caigudes. Si no ens permetem caure, mai no sabrem aixecar-nos. Mira, m'agrada aquesta frase, ja sé que és meva, però com que és a la resposta del teu comentari, me la deixes posar allà dalt del blog?

    Jo Mateixa, benvinguda a Bona nit! Tot un plaer. El que passa és que aquí hi ha unes normes, si no s'escriuen almenys 10 línies no es pot comentar. No, és broma, però és que la gent que passa per aquí val un imperi, sempre em fan emocionar.

    Sargantana, la primera frase del teu comentari m'ha encantat! És cert, de vegades ens enganyem tant a nosaltres mateixos que després no sabem ni per on venen les hòsties. Però entre poc i massa, alguna seguretat també deus tenir, no? Ei, i si descobreixes tu on reparen cuirasses avisa'm, eh?

    ResponElimina
  35. Estic d'acord amb el Gatot: els animals també pateixen inseguretat. De fet, la inseguretat instintiva per una mala experiència és natural en molts animals! Almenys en els que tenen el cervell més desenvolupat, no? Vull dir que la inseguretat davant d'una experiència present que et recorda una experiència dolenta que hagis viscut, rau en el fet de tenir aquesta memòria passada (i aquesta memòria deu dependre del cervell de cada espècia, no? Buff... sóc moooolt de lletres!): no te'n refies, vas amb por, perquè en el passat ja et van fer mal.

    Una amiga que llegeix l'habitació em va dir un cop que jo semblava molt insegura en els meus escrits, tot i que en persona, segons ella, demostro una seguretat plena, que tinc les coses clares i que tiro endavant sense por. D'altra banda, però, també hi ha gent que m'ha comentat el fet que es nota que m'amago rere una paret... almenys al primer moment de conèixer algú. Així que, com el que deies a l'article anterior dels rols, segurament ens mostrem més insegurs amb algunes algunes persones i en algunes situacions, prò tenim més control/seguretat amb un altre tipus de persones i en un altre tipus de situacions.

    ResponElimina
  36. OStres, no tinc temps per llegir-me tots els comentaris i potser algú ja ha dit el que diré. Xexu, m'has acabat d'obrir una porta que tenia entreoberta.

    Per una banda, he de dir que crec que la por és un instint totalment animal, si bé és cert que el nostre cap tot solet pot generar-se por a si mateix, també és cert que aquest sentiment és herència d'un passat molt animal.

    La por serveix per identificar el risc d'una situació, però no ens ha de paralitzar. Com totes les coses al món: ni massa ni massa poc.

    Per una altra banda: joder, és que tens tota la raó quan dius que ens hem de protegir de nosaltres mateixos!! Jo sóc una mica idiota i sempre exposo totes les meves cartes, i no me n'adono de que a vegades no fa falta fer-ho i exposar així la meva feblesa. Sóc feble perquè no em protegeixo? Potser sí. No em protegeixo perquè no sento el risc? No sento el risc perquè no tinc por? No. No el sento perquè crec que no he de tenir por i obvio aquest sentiment. Però potser sí que hauria de sentir la por que tinc...

    Quina anada d'olla.

    ResponElimina
  37. Ah! se m'oblidava de dir-te, amic Xexu, que si bé jo no m'amago i tinc zero armadura, tu t'amagues massa, i que potser a la teva armadura ja li anava arribant l'hora, potser està antiquada i l'has de renovar. Assegura't de que el nou model tingui forats per respirar, ok?

    Un petó enorme!

    ResponElimina
  38. Jo en tinc molta d'inseguretat, molta moltíssima. I directament no em poso cuirassa. Suposo que en algun determinat moment, em creo una del no res per determinats moments, tot i que, com tu bé dius, sempre surt per alguna escletxa.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.