diumenge, 29 de juny de 2008

Relats conjunts, Metròpolis



- Que no!
- Que si home, que si, que així ens ho imaginàvem abans.
- Però no té res a veure!
- Home, ja et dic que és una pel·lícula antiga.
- Però és que és totalment irreal!
- El mateix has dit quan t'he posat altres pel·lícules més modernes.
- Igualment inversemblants!
- Però no ens podem equivocar en tot, que moltes pel·lícules venen de llibres de grans escriptors, de gent que en sap, gent amb estudis.
- Estudis? Estudis de què?
- Estudis. No sé, gent amb criteri.
- Que no, que tot el que diuen aquí és mentida, que t'ho dic jo!
- Però no pot ser, alguna cosa ha de ser certa, jo moltes me les crec.
- Doncs ja pots començar a fer-te a la idea que tot són mentides.
- A més, en la majoria de pel·lícules de ciència ficció els robots i els extraterrestres solen ser dolents.
- Extraterrestres? Vols dir els que no són d'aquesta terra?
- Els de fora del planeta Terra.
- Terra? És que nosaltres li diem d'una altra manera: Asteroide MT717.
- Pensàveu que la Terra era un simple asteroide sense vida?
- No. Ja savíem que hi ha vida, com en tants d'altres. Però és un planeta menor i i poc desenvolupat.


Aquesta és la darrera frikada de Relats Conjunts

dijous, 26 de juny de 2008

El meu millor aliat

Aquest estiu, encara que sembli contradictori, molts dies em tocarà llevar-me més d'hora del que tinc per costum, força més d'hora del que m'he llevat mai per anar a treballar. El problema és que encara no he après a anar a dormir d'hora per compensar. Ara potser no allargo tant com abans, però no hi ha manera de posar-me al llit a una hora decent. Em sorprenc que encara aguanto força bé, però vaig molt cansat. Per això avui vull fer un petit homenatge al que serà el meu millor aliat durant aquests mesos. Però de fet, ja porta molt de temps al meu costat mantenint-me despert, aquí el teniu:


Des de la selectivitat (i d'això ja en fa uns quants anys), que me'l vaig començar a prendre per mantenir-me despert durant les nits d'estudi, fins el dia d'avui, el cafè ha esdevingut un company inseparable. Al matí, després de dinar, a mitja tarda, després de sopar si és a restaurant, esporàdics, en companyia o en companyia d'un llibre... sempre és un bon moment per prendre'n un. I tot i que els seus efectes són més psicològics que físics, perquè hi estic molt acostumat, sembla que sense un cafè és impossible arrencar els dies, oi? Avui n'hem començat un altre plegats, i això que avui tinc el dia lliure...

diumenge, 22 de juny de 2008

Desconnexió


Dies de desconnexió. Dies de no pensar en res, d'aïllar-se de tot, d'oblidar que la realitat ens lliga i ens talla les ales. Dies que de vegades s'intueixen sense viatjar, sense distàncies. Però la realitat no és tan fàcil d'esquivar, i no es pot passejar sempre per carrers antics i capvespres ataronjats. Som qui som, amb les nostres pors i els nostres abismes, però nosaltres, al cap i a la fi. Arribarà el moment que tots els dies seran com aquells. Fins llavors, seguim esperant.

dimecres, 18 de juny de 2008

Lost

Una illa en la que cauen 40 persones, desconeguts, diferents, cadascun amb la seva història. S'ajuden, col·laboren, tenen una finalitat comú, fan pinya, però no mostren d'ells mateixos res més que la superfície, les primeres capes. Es guarden moltes coses, amaguen la seva història, que mica en mica es va desgranant en forma de flashbacks i de petites mostres de confiança. I és això el que acaba sent més important, les històries de cadascun, per sobre de l'aventura, per sobre dels misteris de l'illa.

Així estic jo, a la meva pròpia illa, amb 5 desconeguts més, amagant coses, estirant de la llengua als altres i racionant la informació, amb temps per davant per conèixer-nos, per saber la història de cadascun, o les petites porcions que cadascú de nosaltres estem disposats a mostrar.

diumenge, 15 de juny de 2008

Veterania

La veterania és un grau. M'adono dia a dia que la gent és bona en les coses gràcies a l'experiència adquirida, a hores i hores de barallar-se amb els problemes. Per saber fer una cosa bé no cal tenir una formació específica, i fins i tot aquells que la tenen hauran de demanar consell als que porten més temps fent aquella feina. A part d'això, també va a persones, és clar, n'hi ha que tenen més facilitat per aprendre o més destresa, però segurament no en sabran més pels seus estudis, sinó per la facilitat que tenen d'assimilar els conceptes i solucionar les dificultats que van apareixent.

Dit això, per què estudiem tants anys per tenir una carrera? Sabem que la immensa majoria de coses que s'estudien són una bajanada, i que les que arribarem a aplicar seran un percentatge irrisori de tot el que ens han fet memoritzar. Per no dir que sense la deguda pràctica, els coneixements teòrics no serveixen per a res. No seria millor que triéssim feina en comptes de carrera? Llavors podríem aprendre exactament el que cal per fer la feina ben feta, i ens estalviaríem la palla, aniríem directament al gra. Amb esforç i dedicació (i anys), podríem fer la feina millor que algú que hagi estudiat per fer-la i acabi de sortir de la carrera.

Compte, no vull dir amb això que no estigui d'acord amb cursar estudis universitaris, però de vegades et preguntes per què tanta història, si algú sense estudis però amb dedicació suficient podria fer la mateixa feina sense cap problema. I em temo que això passaria amb la immensa majoria d'activitats. Quina creu.

dijous, 12 de juny de 2008

Per no cansar

Tinc la impressió que el maig està acabant. No, encara no és el moment, però potser li queda poc, potser menys del que pensava. En tot cas, per algunes coses si que hem canviat de mes, i avui escric per donar bones notícies, perquè si, perquè de tant en tant va bé poder dir coses bones i no fer el ploricó. Com ja vaig dir fa un temps, de vegades em canso a mi mateix, així que a qui pugui llegir això, ja no parlem.

He trobat feina. La buscava, estava interessat en uns perfils concrets, i al final, treballaré del que no m'hagués pensat mai. Això si, en teoria, avalat per la meva titulació universitària, almenys per una d'elles. És una feina d'estiu, així que al setembre tornarem a estar com al principi, però almenys no es tracta de treballar en un bar o similar (que ho hagués fet sense dubtar-ho si no hagués trobat res i l'economia apretés). Ha estat ràpid i per sorpresa, en menys d'una setmana vaig apuntar-me a l'oferta, m'entrevistava i començava el període de formació, però no em puc queixar, sembla ser que està força ben pagada i em farà currículum.

Així estem, encarant els canvis, canviant el xip en tot, però com em vau dir molts de vosaltres en el seu moment, veient les coses d'una altra manera, amb molt més optimisme. Gràcies per les paraules de suport que em vau donar, ara les valoro encara més que quan van ser escrites. He de dir que porto uns dies molt atrafegat, i acostumant-me a moltes coses, i que no he pogut estar tan pendent dels blogs com solia. Espero que no m'ho tingueu en compte, faig el que puc.

diumenge, 8 de juny de 2008

Kafka a la platja

Fa temps que no faig un post parlant de llibres. No és que no hagi llegit, però no n'he trobat cap que m'hagi inspirat per escriure'n. Vull parlar de Kafka a la platja, un deute que tenia des que vaig llegir el clàssic d'en Murakami, Tòkio Blues. En tenia moltes ganes, és d'aquells llibres que des del primer moment que veus, saps que has de llegir. Ho sabia abans de llegir el Tòkio Blues, i després d'aquesta prèvia, encara ho vaig tenir més clar.

Murakami és surrealista. Kafka és un llibre que es va tornant inversemblant per moments, molt a l'estil d'algunes pel·lícules d'animació japoneses. No vull espatllar la història a ningú que el vulgui llegir, però he de dir que potser arriba un moment que es passa, que sembla que es digui a ell mateix 'vinga, quina animalada podem escriure perquè la trama sigui encara més enrevessada i fantàstica'. Es pot dir que costa d'entendre, però acabes pensant que no hi ha res a entendre, que la història és així, tal com ho llegeixes, i no s'ha de pretendre trobar segones lectures. Si es barreja el món real amb altres móns o amb personatges amb habilitats impossibles, tant és, això és el que passa. És un llibre de ficció, oi? Ningú ha dit que el que fa aquest home estigui prohibit.

Tot i així, he de dir que m'ha agradat. Murakami té alguna cosa que m'atrapa, la profunditat dels seus personatges, que t'obliga a baixar als inferns amb ells, aquesta manera tan peculiar d'escriure, tan planera, tan fluida, però que a l'hora t'explica coses que s'escapen de la comprensió. No sé què és, però paga la pena. És, si més no, diferent, especial. Hi tornaré, he de llegir més d'aquest home. Però això si, si bé el recomano a tothom, sempre amb uns quants llibres més pel mig. Després de Murakami, cal un descans.

dijous, 5 de juny de 2008

Bogeries de joventut

Tornant ahir d'un trajecte en tren em van venir a la memòria fets de fa molt de temps. Un somriure se'm va dibuixar a la cara en comprovar que de ben jove ja no hi tocava gaire. És clar que potser era llavors l'època de fer el boig.

Tenia una novieta que em va venir a visitar a Torredembarra, a l'estiu. Vam passar el dia per allà, crec que amb unes amigues seves també. Al tard, elles marxaven cap a Cubelles, on tenien un apartament i anaven a passar uns dies. Jo vaig preferir quedar-me a Torre, i vaig veure que a ella no li feia gràcia, devia esperar que marxaria amb elles. El cas és que els remordiments em van anar consumint amb el pas de les hores, fins que vaig decidir que hi havia d'anar. Al matí, ben d'hora, em vaig despertar i sabia que no podria tornar a dormir si no feia el que havia de fer. Així que vaig agafar quatre coses, i cap a l'estació.

Allà em van dir que per arribar a Cubelles havia de fer transbordament, i esperar no sé quanta estona. També hi havia l'opció d'anar fins a Vilanova i allà espavilar-me. I evidentment, vaig triar la segona, sabia que per molt que em costés arribar, trigaria menys que si m'esperava al tren que m'hi portava. Això és molt propi de mi, la impaciència en alguns casos em fa tirar pel dret. Vaig baixar a Vilanova, i vaig començar a caminar en direcció Cubelles, per la platja, com vaig poder. Hi ha un bon tros si vas a peu. Tard o d'hora arribaria, però vaig trigar una horeta ben bona, pujant, baixant, trobant camins, i fins i tot escalant en alguns casos. Tota una odissea per no haver esperat els trens. Ho recordo com una gesta, però en realitat és per mirar-me amb cara de 'aquest nano no té solució...'.

Finalment vaig arribar i encara dormien. Va ser tota una sorpresa, la noia es va quedar de pasta de moniato, però va anar bé, va ser un dia molt agradable, del qual en conservo fotos. Que jovenet que era... i què animal.

dimarts, 3 de juny de 2008

Data de caducitat

No m'agrada la gent que parlen de crisis dels 3 anys, dels 5, dels 10. No m'agrada la gent que parla fredament sobre això, que estan tan segurs que l'amor s'acaba, que té data de caducitat. I encara és pitjor si et diuen que després d'un temps amb algú, es necessita un canvi. Segurament sé que tenen raó. Segurament penso que no hi ha res etern, però em nego a creure-ho, m'ho nego a mi mateix. Per això no m'agraden aquells que s'entesten en recordar-m'ho. No es pot viure pensant en el que vindrà en aquest sentit. Si es fa, no hi ha manera d'aprofitar el temps i ser feliç. Però per mi encara és pitjor saber que és igual el que faci, com em comporti o si sóc la millor persona del món. Tant si com no, l'amor s'acabarà i ens haurem de separar. De que serveix el camí si el final és el mateix? Val la pena resignar-se o és millor seguir pensant que es pot ser diferent, que es pot anar a contra-corrent, i que podrem estimar tota la vida de la mateixa manera? M'agrada sentir-me diferent, però el rebuig a unes idees tan clares com les de certa gent em fan adonar-me de les meves pors.