diumenge, 7 de desembre de 2008

Vosaltres

Quan era adolescent tenia un diari personal. Vaig començar-lo amb 14 anys, ja tard, però és que abans, com solc dir, no existia. El vaig mantenir durant tota l'època d'institut, i no recordo quan vaig deixar d'escriure-hi. Només sé que ho vaig deixar i un temps després vaig intentar tornar-hi, però no me'n vaig sortir.

La gràcia d'aquell diari és que, a diferència de molta gent, no m'hi dirigia amb allò de 'estimat diari:'. No parlava a un 'tu' inexistent com si li escrivís cartes, o no tant sols escrivia les meves coses de manera impersonal. Ja en aquella època em dirigia a un 'vosaltres'. Un 'vosaltres' a qui explicava les meves coses, i a qui de vegades em dirigia directament. Fa poc que hi he pensat i no puc evitar que això em recordi el blog que tinc ara, d'alguna manera, jo tenia un blog amb 14 anys! Ja sé que molts de vosaltres podríeu dir el mateix, però em fa certa gràcia.

I em fa certa gràcia perquè aquí escric igual. Em doblo l'edat, però continuo escrivint de la mateixa manera. El problema és que aquell 'vosaltres' inexistent a qui em dirigia abans, ara és un 'vosaltres' amb moltes veus darrere una pantalla, i ara em sento culpable quan faig servir la segona persona del plural en els meus escrits, perquè sembla que escrigui de cara a la galeria, i sempre he volgut escriure per mi mateix, i el que em surti d'escriure. És cert que de vegades em dirigeixo a els altres blogaires, perquè hi ha propostes i iniciatives que ho requereixen, però altres cops no, altres cops faig servir aquest 'vosaltres' tan meu, i llavors em sento com si traís el motiu d'aquest blog. I és que de vegades, ja no sé qui sou vosaltres.

25 comentaris:

  1. Si escrius en un blog es per compartir-ho amb el món, oi? Per tant, no has de patir...

    Si mes no, no et preocupis, perquè pateixes el mateix mal que nosaltres: un xic d'exhibisionisme

    ResponElimina
  2. Escrius per tu, sobretot. Per endreçar idees, per posar ordre a les teves coses, per tenir-ho guardat per quan més endavant vulguis saber què feies que pensaves en una època determinada. Així és com m'ho plantejo jo, si més no. Però d'alguna manera, ho comparteixes amb nosaltres (aquest vosaltres del que parles) com ho fas quan parles amb amics i expliques coses teves. No ho veus així? :-)

    ResponElimina
  3. Mai he estat capaç d’escriure un diari. N’he fet intents i en tinc alguns en curts períodes de temps... però el cert és que sempre m’auto censurava per “por” a que aquella llibreteta tan maca, aquell llibre en blanc que em deia “escriu-me”, aquelles fulles soltes, acabessin en mans d’alguna persona.
    De qui? No ho sé, tant me fa... suposo que de la meva mare quan era més joveneta, o els meus germans, o qui fos, és igual.

    En algunes coses personals era (i sóc) tan absolutament introvertida que no m’atreviria a escriure’n ni guardant el diari sota set panys.

    Per tant, això del blog és molt complex per a mi, perquè parlo (escric) amb absoluta i total sinceritat (això sí) de temes “escollits” d'entre coses que no em fa vergonya parlar-ne sabent que el que escric és absolutament públic.

    Abans d’obrir la porteta mental a determinat pensament m’hi penso i repenso... i mai m’he atrevit a posar una foto meva (bé, la xiqueta que porta una nina que es veu a la meva “imatge” sí que sóc jo, però fa tants anys que no m’assemblo de res!!)

    A vegades voldria poder escriure coses i que no les llegís ningú... però això no es pot fer en un blog... Lo bonic d’un blog és que més gent ho llegeixi i et digui quelcom :-) Fa molta il•lusió veure que algú t’ha llegit i t’ha deixat unes línies: és temps personal que t’han dedicat, jo ho agraeixo molt.

    L’únic article que he escrit absolutament personal era dedicat al meu pare i, a sobre, el vaig mig escriure en “clau”...

    Està molt bé això que has explicat que sempre has escrit a un suposat “vosaltres”, és molt interessant pensar que, inclús quan escrivies en paper, pensant que ningú ho llegiria, utilitzessis aquesta forma. Potser et permetia com “sortir una mica de tu mateix” i, quan llegissis el que havies escrit, sentir-te com “a l’altre cantó” i veure-ho tot amb més objectivitat...

    Així, ara, quan entrem a llegir-te no sabrem si el “vosaltres” va, veritablement, a “nosaltres” o estàs escrivint per a tu mateix :-))

    ResponElimina
  4. El que escrius forma part de tu i en part de naltros perquè formem part dels qui recollim les teves històries...

    ResponElimina
  5. Nosaltres som nosaltres. Com ho dubtes? Els blogs normalment s'escriuen per un mateix sobretot, però també per aquests "vosaltres" en abstracte però reals. Sino no tindria sentit penjar-ho a la xarxa, no?
    la neopoeta té tota la raó de com som els bloggers

    ResponElimina
  6. L'important per tu no és saber qui som nosaltres, sinó saber qui ets tu mateix. Això és l'important, per tu, per mi i per cadascun de "nosaltres".

    ResponElimina
  7. Jo tb vaig fer un diari durant segles, i ara tinc un blog en què gairebé mai aboco el que sento o el que penso, però que és aqui.

    Nosaltres, el teu vosaltres que anys endarrera eres tu mateix, ara tenim noms i cognoms, opinions, cara, veu, colors.

    Xuli, eh? 14 anys més tard, el teu vosaltres interior et respon de mil maneres... Mola???

    ResponElimina
  8. Jo també vaig tenir un diari... dels 10 als 14 amb volums i tot...i es que quan començava a escriure no parava...

    Sovint hi ha la necessitat d'escriure per veure-ho tu, però si, ho pots compartir, encara que sigui d forma "pseudoanònima", resulta increïble.

    Els escrits son una cosa molt personal, però a vegades, al blog podem trobar persones que volen compartir amb tu aquests bocints del teu món.

    ResponElimina
  9. Hola, aquí un vosaltres que es diu Menta!!

    ResponElimina
  10. Escrius per tu principalment, però també escrius per "nosaltres" d'alguna manera o altre. Ens mostres parts de tu en cada un dels teus escrits!

    Pensa que el 'vosaltres' ha evolucionat de manera natural ;) abans en una llibreta, ara, aquí. Petó!!

    ResponElimina
  11. Xexu, jo sóc elur :P

    demà potser sóc capaç de dir alguna cosa més encertada, ara mateix estic feta un quadre i emparacetamolada (a falta d'ibuprofens :P)

    un petó!

    ResponElimina
  12. Jo no tenia diari, però sempre tenia fulls aquí i allà i anotava totes les cabòries i pensaments...

    Estic d'acord amb la Rita, ara el bloc et serveix per endreçar les idees i amb el temps i perspectiva veure el moviment constan de la teva vida i perquè no de tots els "vosaltres" que també hi sóm.

    Potser si que és una mica "el forat del pany", però no diràs mai res que no vulguis i alhora és una manera de canalitzar tot el que cadascú porta dins i veure que d'altres (comparteixin o no les opinions), comparteixen aquest espai i formen part aquests "vosaltres" ... de tu mateix!

    ;)

    ResponElimina
  13. Em sembla que la gran majoria de blogaires han tingut algun diari personal en algun moment de la seva vida. Jo mateixa, en tinc una bona col·lecció, i de fet, encara a dia d'avui (a part del blog) continuo escrivint en paper, com s'ha fet tota la vida.
    Jo no em dirigia a un "vosaltres", simplement parlava amb mi mateixa. Però deixa'm dir-te una cosa XeXu, no crec que aquest dirigir-se a un "vosaltres" (que sóm nosaltres, els teus lectors) sigui estar fallant al teu blog. Precisament dius que tu escrius d'aquesta manera, és tal i com et surt i es nota que és natural, espontani, sincer. Per res del món sembla prepotent, si potser has arribat a pensar que aquesta era la sensació que desprenies. La gent que fa temps que et coneixem t'ho podem dir amb coneixement de causa.
    Trobo que és molt tendre que els teus escrits es dirigeixin a un "vosaltres", ja que quan llegeixes les teves paraules no pots evitar sentir que estan escrites per tu, en part. És com un tenir en compte a l'altre, sense deixar-te de banda a tu mateix. No sé massa com expressar-ho. Però el que et vull dir és que ens agrada molt com escrius... i potser a vegades sí que és cert que no se sap ben bé qui és aquest "vosaltres", però sigui com sigui, aquest és el teu blog, el teu espai personal, el teu petit diari renovat!
    Apa, i ara sí... me'n vaig a fer nones, que d'aquí a poques hores em sona el despertador per anar a.... París!!!! jeje...
    una abraçada!

    ResponElimina
  14. company, sento dir-t'ho però als 14 anys tu no tenies un diari: tu tenies un bloc!! el que passa és que estava "offline"

    ;)

    ResponElimina
  15. Jo també ne tenia un, i després de més gran he anat escribint. Lo que com Assumpta diu ho vaig deixar de fer per por que algú ho llegís. Però fins no fa tant encara havia escrit alguna cosa. Ara ho escric però de manera encoberta.
    Crec que escribint ens podem descobrir a natros mateixos, com som, què ens preocupa, etc.
    Pots començar un per un a investigar qui som, però no acabaries mai. I tampoc saps de la gent que entra però no deixa missatges. Així que millor dirigir-lo a un vosaltres en general. Segur segur que algú te llegirà :)

    ResponElimina
  16. Escriure és un plaer per les persones que ho han descobert. Jo escric perquè m'agrada, perquè de vegades t'allunya els dimonis o et fa sentir bé. És el mateix que llegir...llegim perquè ens agrada o conversem amb els amics o amigues pel mateix...plaers per tantes coses i escriure és un més.

    ResponElimina
  17. VOSALTRES,ETS TU MATEIX.
    VOSALTRES ,SOM ELS XAFARDERS QUE PULULEM PER LA RED.
    VOSALTRES, SON ANIMES SOLITARIES,AMB AFANY DE COMPARTIR.
    VOSALTRES, SON AMICS,CONEGUTS I SALUDATS.
    MIRA SI TENS GENT LLEGINT.
    JUGANT AMB BCN......

    ResponElimina
  18. A vegades... passats uns dies, torno a llegir alguns articles als que ja vaig entrar i comentar i em fixo en coses totalment diferents. Ara ho he fet i m'ha cridat molt l'atenció això de que abans dels 14 no existies...

    I dir que ves a saber si Carquinyol té tota la raó i els teus diaris eren autèntics precursors dels blogs!! ai, ai... :-)) Eres un avançat al teu temps jejeje

    ResponElimina
  19. bona reflexió, i ens pots tutejar si ho desitges també.
    De fet, pots fer servir el vosaltres, amb el significat que vulguis.

    ResponElimina
  20. Però nosaltres som nosaltres i sabem la veritat... Era una cançó de la Trinca. Sabem que escrius perquè et surt de dins i sabem que ho llegim perquè ets aquí, com nosaltres. I compartim moltes coses. I no ens cal saber res més. A mi el teu blog m'encanta. Senzillament. Un petó.

    ResponElimina
  21. xexu, jo feia igual, escrivia diaris quan anava a l'institut, des dels 14 anys, i tb em dirigia a vosaltres. I ara, llegint el teu post, el que em pregunto, és qui eren aquells "vosaltres", que no em van llegir mai...

    ResponElimina
  22. Jo també escrivia diaris, no molts anys dos o tres entre 14-15-16 anys i tampoc escrivia "estimat diari", jo més aviat el dirigia a un "Tu" indeterminat, sempre he estat també molt afeccionada escriure cartes i el diari era per a mi com una carta, dirigida a ningú en concret. El que no recordo pas era el "vosaltres" en plural.

    ResponElimina
  23. Tot i que continues escrivint per tu, ara, aquest "vosaltres" s'ha materialitzat en forma de paraules, que pertanyen a veus distants i properes alhora, i aquesta mena de conversa interior es nodreix de formes i colors exteriors, que crec que poden donar altres reflexes de llum a tot allò que es remou dins...

    ResponElimina
  24. crec que aquest vosaltres, lluny de ser impersonal i una tanca, et/ens fa més propers.
    com una colla de col.legues que enlloc de fer la cervesseta i les braves al voltant d'una taula ho fa al voltant d'un ordinador.
    a mi m'agrada aquest "compartir"!

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tots 'vosaltres' per passar per aquí i deixar els vostres comentaris. Al final no em queda clar ni si vosaltres mateixos sabeu qui sou, però deixarem les crisis de personalitat a part.

    Neo, un exhibicionisme que de vegades voldria guardar-me, però m'estimo tant aquest espai (i tinc tanta estimació per molta gent que em llegeix), que no puc evitar escriure-ho aquí.

    Rita, suposo que els escrits més personals, en el que explico coses de mi, són aquells en els que més falta em fa escriure a un 'vosaltres' inexistent, perquè són els posts que deriven d'aquell diari que tenia. Però n'hi ha d'altres, escrits en els que faig reflexions, o dono opinió, i aquests potser van més dirigits a un 'vosaltres' concret, a compartir amb uns possibles lectors uns pensaments i unes barrinades per poder saber què en pensen, i si realment vaig gaire equivocat. De tipus de posts n'hi ha molts, oi?

    Assumpta, tothom fa servir el blog pel que vol, o pel que ho necessita. Quan escrivia un diari també em preguntava per què em sortia d'explicar-ho a un 'vosaltres', i arribava a la conclusió de que algun dia hi hauria gent que ho llegiria. Però no volia, és clar, m'hagués mort de vergonya. També era una manera de fer-ho més dinàmic, com explicar-ho a uns suposats amics, no tan soca com anar enumerant les coses que em passaven. I és que de vegades em dirigia directament al 'vosaltres' amb formes com "sé que pensareu que..." i similars, i si no recordo malament, crec que feia com si de vegades em parlessin i tot.Ja era raret de jove, això està clar. Al blog jo tampoc he volgut posar mai cap foto, ni ho penso fer, i a més, tinc amenaçada tota la gent que conec que fa coses a la xarxa, especialment amb la merda dels facebook, perquè no posin fotos meves. Tot i que és inevitable, suposo. Però t'equivoques en una cosa. Si que pots tenir un blog que ningú llegeixi, i que et serveixi com a versió moderna de diari personal. El blogger dóna l'opció de mostrar el blog només a lectors autoritzats, i l'autoritzada pots ser només tu, és clar, o tots aquells que tu convidis. Pots tenir el teu blog per tots, i després el teu blog personal només per tu, on hi escriguis quan ho necessitis, o sobre les coses que no t'atreveixes a parlar. Més segur que un diari, perquè ningú te'l trobarà ni llegirà d'amagat. És una opció que tens. Ah, i pel que fa a allò de que no existia, és que les meves relacions socials eren inexistents, potser ja en parlaré un altre dia.

    Cesc, que t'estàs atribuint part de l'autoria dels meus escrits? Hahaha, és broma, eh?

    Dan, els meus dubtes van sobre a qui em dirigeixo. Ja sé que penjat a la xarxa això va directament als ulls d'algú real, però si abans quan només era per mi ja em dirigia a un 'vosaltres' que no existia! I si escrivís en un blog privat, només per mi, i a mode de diari, estic segur que mantindria aquesta fórmula.

    Ferrant, en part aquest post va d'això. Jo sé que escric per mi, però no vull deixar de ser jo mateix i escriure pels altres, pels que em llegiran. Vull mantenir la meva essència, i és difícil quan saps que diàriament et visita tanta gent.

    Montse, una cosa està clara, vosaltres feu molta més companyia! La veritat és que rebre l'escalfor de la gent a base de comentaris és molt agraït. Quan vaig començar no esperava que ningú em llegiria, i ara me'n faig creus. El problema és aquest. Que ara que hi tinc gent a l'altre cantó, vull segui escrivint a la meva manera, però parlant a 'vosaltres' sembla que escrigui de cara a la galeria, i no m'agrada sentir-me així. Penso massa, oi?

    Ballarina, un cop descobertes les mels de compartir els teus escrits amb altra gent en principi desconeguda, però tan propera, és difícil deixar-ho. Encara que ho llegiu tots, i també gent que em coneix que no voldria que em llegissin però ho fan, m'agrada abocar aquí alguns records o històries íntimes que mai hauria pensat que revelaria, però em sento còmode fent-ho, perquè sento l'escalfor de moltes veus darrere.

    Holaaaaa Menta!!! Hehehe, això m'ha semblat l'inici d'una teràpia de grup.

    Yuna, això és el que més em sorprèn. Sempre havia estat una mica reservat, però aquí escric força lliurament, i per això sovint sentiu propers els meus escrits, no hi ha trampa ni cartró, són veritables trossets de mi.

    Elur, tu ets dels pocs que no cal que es presenti a casa meva, perquè els teus comentaris, i les teves respostes de comentaris, el teu feedback, vaja, em fan notar que realment hi ha un vosaltres ben real a l'altre cantó. Millora't guapa.

    - assumpta -, si mai deixo d'escriure aquest blog, que espero que no passi, serà una gran font d'informació sobre mi, i un lloc on tornar quan sigui vellet i vulgui recordar què i qui era, i què feia en unes altres èpoques de la visa. D'èpoques anteriors també en tinc constància. Mica en mica anar escrivint les memòries, ja veig.

    iruNa, si algú m'ha llegit posts en aquest blog, aquesta ets tu, de manera que saps perfectament com escric, el que escric, i fins i tot com penso en la majoria de temes. El més sorprenent és que no t'hagis avorrit encara! Segueixo intentant escriure el que vull, el que em surt, i sense entrar altre cop en el debat de si és un blog petit o gran, la veritat és que ara em llegeix molta gent, i això cohibeix, perquè sembla fàcil passar-se a escriure de cara a la galeria i per la claca. Potser no té cap importància qui són aquests 'vosaltres', però per mi potser té altres significats que per altra gent, i a més, té el mateix que per tothom, una gent fantàstica que està a l'altre cantó, però que cada dia demostren més i més proximitat.

    Carquinyoli, ja em semblava que hauria de demanar drets d'autor al senyor blogger! Encara faria la primera pesseta.

    Bajo, dius una cosa molt certa, escrivint ens descobrim a nosaltres mateixos. Però el meu problema no és que algú em llegeixi o no, sinó que jo ja em dirigia a un 'vosaltres' imaginari abans de tenir blog, i ara el vosaltres és real, i ben real!

    Kweilan, m'agrada molt el teu comentari, el trobo molt encertat. És cert, escriure és un plaer, i s'acaba tornant una necessitat. Llegir també ho és, i no ho fem per res, no és que socialment ens doni més prestigi ni que impressionem a ningú, simplement per plaer personal, i ens costa entendre la gent que no troba plaer en la lectura. Almenys a mi em passa. I bé, què dir de conversar amb els amics. És que això està per sobre de tot, és enriquidor, gratificant i tants altres bons adjectius que no acabaríem.

    JUGANT AMB BCN..., tinc sort de tenir gent que em llegeix, però aquest no és el problema, sinó saber jo mateix a qui m'estic dirigint quan escric.

    Estimat Estrip, de tots és coneguda la meva afició de parlar de vós a les persones de bé. Gràcies per la deferència que teniu de passar per aquí i comentar.

    Fada, com sempre, la teva és la visió més senzilla, que no més simple, però que evita cabòries innecessàries. Si els que em llegiu ja em coneixeu i sabeu per què i com escric, crec que no m'he de preocupar de res. De fet, és com a la vida, oi? Dels que més ens hem de preocupar és dels nostres, del que pensi la resta de gent no n'hem de fer tant cas. I aquí és el mateix, però 'els meus' d'aquí en sou una bona colla!

    Bruixoleta, ho dius de veritat? Pensava que era un espècimen molt estrany, però veig que hi ha gent que s'assembla a mi, i això em tranquil·litza, hehehe. Saps, m'alegro de saber-ho, tu i jo vam inventar els blogs!

    Carme, almenys tu també feies servir la segona persona, encara que fos del singular. És maco també dirigir-se a un 'tu' inexistent, és més personal, oi? Pot ser que jo tingués múltiples personalitats o què?

    Manuscrits, si he de ser sincer, acabes apreciant tant els comentaris de la gent, les noves visions que et donen, les mostres de suport i d'amistat, i tants altres matisos, com el mateix fet d'escriure, quan es té un blog, al final, tot i escriure per un mateix, les dues coses acaben sent indivisibles. He après tant gràcies a vosaltres...

    Òscar, compartir és una cosa que aquí també s'aprèn, compartim comentaris, vivències, records i moltes coses de les nostres vides, i ens alegrem o entristim amb els escrits dels nostres amics blogaires. Realment, aquest 'vosaltres' d'ara és més agraït que el 'vosaltres' que tenia anys enrere.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.