dissabte, 1 de novembre de 2008

Paraigües no!

Un altre dia de caminar sota la pluja i de roba molla als estenedors. I és que portem una setmaneta... No em disgusta caminar sota la pluja, diria que pot ser fins i tot agradable, si no fos per les conseqüències que comporta. El que em molesta és que se'm mulli la bossa o el que sigui que porti, i malauradament, gairebé mai surto de casa sense algun apendix per l'estil. Mai no porto paraigües; ni en tinc. Li tinc molta mania a l'andròmina aquesta, prefereixo mullar-me.

Quan anava a l'escola, portava sempre un motxilot a l'esquena que pesava més que jo. Res estrany, perquè molts nens anaven igual, però jo era amant de portar tota mena de coses, just in case. Això em va durar fins a l'institut, que carregava apunts de tot el curs, i no hi havia manera de deixar res a casa. Manies meves, sí, però d'alguna manera no volia que em fes falta alguna cosa, i no portar-la a sobre. Una de les coses que vaig carregar durant anys i panys era un paraigües plegable, tant si plovia com si feia un sol espatarrant. I el cas és que tot sovint, quan plovia em feia mandra treure'l, i em mullava igualment. Però el paraigües continuava amb mi, fins que després de molt de temps, que no sabria determinar, me'n vaig cansar i el vaig fer fora de la motxilla. Des de llavors no he tornat a agafar un paraigües mai més. He fet servir esporàdicament el d'algú altre, però de vegades camino sota la pluja amb algú amb paraigües al costat, ja que, total, per mullar-nos els dos, millor que es protegeixi bé un de sol. Però mai he agafat un paraigües de casa per iniciativa pròpia, i ja no parlem de "l'agafo que sembla que plourà". Que no, que els tinc mania. Paraigües no!

44 comentaris:

  1. deu ser que ens fa falta un ruixat! :D
    petons i llepades plujoses!

    ResponElimina
  2. Home cada cosa té la seua utilitat i los paraigües són per no banyar-se jajaja. Jo prefereixo no banyar-me i el porto, lo que ara és un de molt petitet. Quan portava de grans en vaig arribar a perdre no sé quants i ma mare quasi em mata. Ja te regalaré jo un de petitet ja voràs que mono :P

    ResponElimina
  3. Ostres!! T'assembles a ma germana!! jejeje però tu en "versió exagerada" :-) Ella sí agafa paraigües si veu que plou molt, però "agafar-lo just in case" (m'ha fet gràcia l'expressió) doncs mai... i si el porta, però plou poc, també li fa mandra obrir-lo i es mulla tan feliç :-)) És un tema que li preocupa poc ;-)

    En quant a la motxilla plena de coses i apunts... aquí t'assembles a mi. Jo sóc de Barcelona i visc a Reus, molts dissabtes anem i tornem a Barcelona a passar UN dia a casa la mare i la germana... doncs a la bossa jo he arribat a posar: coses de punt de creu començades, jerseis a mig fer (per si a la tarda a ma germana li dóna la "vena manualitats" fer-ne juntes, que ens ho passem molt bé ;-) mentre prenem un te i el meu home llegeix plàcidament el llibre de torn) llibretes de dibuix i capses de colors o llàpissos de dibuix, per si veia quelcom que m'inspirés a dibuixar... llibreteta per escriure, per si em venia alguna idea genial, llibres, walkman -amb piles de repost també just in case- per escoltar el Barça al tren de tornada... discman amb uns quants CDs... )

    Però a mi no m'agrada quan plou tants dies seguits... em deprimeix molt...

    En fi, marxo que no vull perdre el tren i encara he d'esmorzar i fer mil coses jeje

    ResponElimina
  4. Doncs a mi m'agrada passejar sota el paraigües, però només quan plou molt. Quan fa xirimiri o cauen només quatre gotes no l'estenc, i mentre em passejo per Girona "plovent" amb el paraigües tancat a la mà i les ulleres sobre el cap, ja ho he notat ja que em miren "malament"...
    Tinc un amic que és ben bé com tu!
    Compte amb els refredats però eh
    ?

    ResponElimina
  5. A mi no m'agrada gens mullar-me. A més se m'arrissen els cabells i no m'agrada gens com em queden... :p

    ResponElimina
  6. Ostres, quina valentia! :)
    Ahir a la feina, la porta del labavo es va espatllar de manera que no es podia obrir des de fora. Quan vaig dir: "doncs hi tenim els paraigües!", crec que es va crear un caos interior a cada treballador. Jejeje

    ResponElimina
  7. A mi tampoc no m'agraden els paraigües , tot i que en tinc. L'últim és un del Kukumuxu molt mono que em va regalar ma mare i em sembla que encara no s'ha estrenat ( i deu tenir un parell o tres d'anys).
    Jo si no plou molt tampoc no l'agafo. a l'hivern la solució és portar barret, em permet anar sense paraigües i que no se'm mullin les ulleres- és el problema dels miops.

    I de la bossa no em parlem; sóc de les que me'n porto el llibre quan vaig al cine;per si de cas...PER SI DE CAS QUÈ?!! No ho puc entendre però ho segueixo fent i si faig això ja et pots imaginar el com va la meva bossa

    ResponElimina
  8. Jeje... m'ha fet gràcia aquest post. Sembla ser que últimament temes com la pluja, els paraigües i els bolsos/bosses/motxilles plens de coses són recurrents per la blogosfera!
    No cal que et digui que comparteixo aquesta mania de no portar paraigües i també la d'anar carregada amb tot de coses... menys el paraigües, és clar! jeje
    No acabo d'entendre el perquè, i mira que molta gent m'ho ha preguntat i he intentat fer l'esforç de respondre'ls. És una qüestió de comoditat, de mandra? com és que preferim mullar-nos, amb tot el que això comporta, a portar a sobre o fins i tot obrir (en cas que en duem) un paraigües?
    Parlo en plural perquè a mi em passa el mateix... fins i tot a vegades he arribat a anar caminant pel carrer amb el paraigües a la mà tancat (perquè algú no m'havia deixat sortir de casa sense ell) mentre queia un bon ruixat. Sembla ilògic no?
    Si tu en saps la resposta, diga-me-la perquè jo estic perduda... o potser és que no hi ha explicació, simplement ens agrada remullar-nos sota la pluja!
    una abraçada XeXu!!!

    ResponElimina
  9. Jo tampoc soc massa de paraigües, però llavors em cal un bon impermeable o ulleres amb parabrises.

    ResponElimina
  10. M'ha fet gràcia aquest article, més que res, perquè jo faig igual, si plou, no tinc més remei, però si m'enganxa la pluja... em mullo... la gent et mira estranyada? a mi em sembla que encara sí, però veig que cada dia en som més als qui no ens agrada això del paraigua...

    ResponElimina
  11. Jo també era així. Dic era, perquè ara jo no ho sóc. No em feia res arribar xopa a casa, però si en comptes d'anar cap a casa vas a algun altre lloc, la cosa es complica. Així, que m'he fet una mica gran i ara agafo el maleït paraigües que mai no m'ha fet cap gràcia i ens tolerem mútuament.

    ResponElimina
  12. Doncs mira, a mi això d'obrir el paraigües també em costa. Ha d'estar plovent molt perquè faci el pas.
    A vegades, surto de casa amb el paraigües a la mà perquè l'he agafat a últim moment d'una revolada quan la meva parella em diu que plou. Però sovint arribo a l'estació encara amb el paraigües a la mà i tancat!
    I el mal costum de dur-ho tot a la motxilla... en el meu cas les bosses! sempre hi duc de tot menys el que necessito!

    ResponElimina
  13. doncs noi, que vols que et digui, segons com plogui això d'anar sense paraigües pot ser com dutxar-se...

    El que sembla mentira és que sent el paraigües incòmode i poc pràctic encara no hagin inventat res per a substituir-lo...

    ResponElimina
  14. Com m'he sentit identificat amb aquesta història...
    Encara vaig sense paraigues.

    ResponElimina
  15. Gràcies a tenir aquest mateix raonament a mi ara m'estan naixent unes angines impressionants i crec que també tinc un principi d'otitis, Vaja, que avui ja he obert el paraigües! xD

    ResponElimina
  16. Personalment, preferiria anar amb impermeable. Tinc aquella estranya virtut que fa que tot i anar amb paraigua, em mulli de mitja cuixa en avall… I la motxilla sencera! Sort que aguanta força abans de penetrar l'aigua, que sinó m'enduria cada disgust!

    Salut!

    ResponElimina
  17. jo sempre portava una caixeta metàl·lica amb la marihuana ben desada.

    ResponElimina
  18. UF!! Jo també m'he sentit molt identificada amb aquesta història. Primer, perquè jo també portava la motxilla fins a dalt: colors, papers i blocs per dibuixar, pinzells, llibres, diccionaris, carpetes, llibretes, estoigs, etc... El meu germà també és com jo: porta una mà d'un maniquí, i una pistola de joguina (i té 18 anys, pobret...). I segon, perquè jo tampoc suporto els paraigües. No en tinc, ni en vull tenir. Em sembla un invent ridícul i, en el fons, poc útil perquè si portes la motxilla com les que deia, ben carregada fins a dalt, se t'acaba mullant tot igual, i les sabates també. És un invent que no serveix per a res! Fora paraigües, visca la pluja!

    ResponElimina
  19. Ara mateix plou i si hagués de sortir de casa, agafaria el paraigua, fins que potser algun dia prefereixi banyar-me, però ara per ara, m'agrada el meu cos eixut, hehe

    Salut!

    ResponElimina
  20. Ai, no puc evitar tornar a entrar aquí per explicar que ahir, a Barcelona, li vaig fer llegir aquest article a ma germana i es petava de riure perquè es sentia totalment identificada :-))

    I afegir que això de portar unes piles de repost pel walkman (jo no en tinc d'mp3 o 4 o aquestes modernitats, si el walkman em va genial!!) ahir em va funcionar: El Barça jugava a les 8 del vespre i a les 8.03, cami de l'Estació de Renfe, va fer pip pip i es van acabar les piles!!... vaig obrir la bossa les vaig canviar i varem poder gaudir d'una nova victòria que, gràcies a la del Racing a València ens permet ser LÍDERS!!

    Ah!... a tot això, començava a ploure, però no varem obrir els paraigües, és clar :-))
    (jo sí que l'utilitzo quan plou bastant, eh? no sóc tan radical jaja)

    Tals que et milloris!! :-)

    Bon dia!!!! :-))

    ResponElimina
  21. llegint m'ha vingut a la memòria on em vaig deixar el paraigües. A mi tampoc m'agrada, però quan plou tant a vegades cal portar-lo, i després passa el que passa, si no hi estàs acostumat te'l deixes a tot arreu.

    ResponElimina
  22. Com a tothom, no m'agrada els paraigues, però potser per coses de l'edat ja no em puc mullar com feia abans. Avui ens hem fet els valents i hem tret la Bruna sota la pluja perque corres per la platja i per veure el mar picat com estava, i al tornar a casa de dret a una dutxa calenta i secar-nos bé (això si, avui plovia molt i fa fresca)
    No m'agraden els paraigues ºperò la pluja ja no em perdona els ossos.

    ResponElimina
  23. Ja veig que no sóc l'únic que els té mania als paraigües. I és que no hi ha manera, com algú destaca, potser arribes amb el cap sec, però les cames acaben xopes igual, i els peus també, és clar. I si portes una bossa, és ella o tu. Continua plovent, i jo continuo igual. Em pregunto quan apareixeran els primers símptomes. Per cert, ara pensava que quan érem petits hi havia separació de gènere pel que fa als paraigües, no? Els nens els portaven sempre negres i les nenes de colors. Algú se'n recorda d'això, o m'ho estic inventant. És una cosa que ara és molt més flexible, em sembla. Moltes gràcies a totes i tots que heu passat per aquí i heu deixat la vostra aportació.

    Gatot, segur que ens fa falta un ruixat? Serà per ruixats aquests dies!

    Bajo, de cam manera, ni petits ni grans. Passo. Jo també n'havia perdut alguns de petit, però qui no, oi?

    Assumpta, però tu no portes una motxilla, tu portes un trolei d'aquells per anar de viatge! Ja veig que, com jo, sempre surts amb tota la casa. Ta germana, a la que saludo des d'aquí (ja m'agrada que em portis lectors, hehehe), sí que en sap. Els paraigües a casa, home, o a la botiga, perquè ja et dic que ni en tinc. Però això de les piles de recanvi que portes està molt bé, ja que és la típica cosa que se t'acaba en el pitjor moment. I ahir t'haguessis perdut un altre bon espectacle, estem imparables! Què li va passar a l'Eto'o que no va marcar? Que a Camerun no plou mai o què? De totes maneres, et recomano que et compris un mp3 amb ràdio ben petitó. També hauràs de portar piles de recanvi, però tot és redueix molt de tamany, i així podràs portar altres coses a la bossa.

    Elur, que mirin com vulguin. De mi no deuen pensar això, perquè tampoc no dec fer cara de felicitat quan vaig sota la pluja. Deuen pensar "pobre xaval, es deu haver deixat el paraigües a casa". Innocents... Jo si plou molt em poso sota cobert fins que amaina. Com que sempre porto el llibre amb mi, ja tinc distracció.

    Rita, permanent gratis!!

    Menxu, si jo treballés on tu, hauria estat el primer a arribar a casa, no m'hauria hagut d'esperar a que obrissin la porta del lavabo.

    Mireia, els que porteu ulleres teniu un problema amb la pluja, és cert. Jo per ara no n'he de dur, i dono gràcies. Però bé, ja veig que apures al màxim sense fer servir l'eina, i només quan els ulls et perillen obres el paraigües. I escolta, jo vaig amb el llibre a tot arreu. Fa tant temps que no vaig al cine que no sé si me l'emportaria, suposo que si hi vaig directament des de casa no, però si vinc de la feina o d'on sigui, segur que serà amb mi. Els malalts de llibres és el que tenim. I no saps mai quan tocarà una mala pel·lícula!

    iruNa, jo el trobo tremendament incòmode, traient la utilitat dubtosa que pugui tenir, i naturalment, fa molta mandra carregar-lo, ja et dic que ja el vaig carregar prou temps. No tinc resposta, però mira, a mi no em pot passar això de portar-lo a la mà i no obrir-lo, i la veritat és que la gent tampoc no s'estranya tant de veure que no en porto. Ningú no es preocupa d'això. Suposo que si el portes a la mà és diferent. És com quan de vegades porto una jaqueta i la porto al braç Llavors dic que tinc fred, però no me la poso, i llavors la gent si que s'estranya, però és que no m'agrada estar dins dels llocs amb jaqueta. Si tinc fred pel carrer si que me la poso, eh, no estic tan boig.

    Jordi, com a mínim una visereta, o alguna cosa així, no?

    Cesc, jo em mullo tant si plou com si neva. No pot estar diluviant tot el dia, oi? Doncs quan amaina una mica és moment de desplaçar-se.

    Carme, ja veig que mai és tard per fer un nou amic.

    ÀnimaAlada, fas com quan t'ho deia la mama, no? "Nena, agafa el paraigües!", però després no el feies servir per res. Em sembla recordar que jo feia això abans de passar-me molts anys amb l'andròmina aquesta a la motxilla. Així que potser no és un trauma i em ve de més lluny.

    Carquinyoli, si inventes una cosa que t'aïlli de la pluja completament i sigui còmode, et faràs d'or. Perquè els impermeables també tenen tela de com en són d'incòmodes.

    Josep Lluís, jo també, ara mateix torno del carrer de mullar-me una estona. Benvingut al meu blog.

    Tals, t'has rendit! Ho trobo fatal.

    Musa, la motxilla t'ha d'aguantar que ha de protegir la teva nova màquina (ara ja no recordo si la tens o l'has de tenir). L'impermeable el trobo força agobiant jo, i no es veu massa gent gran que en porti, oi?

    Vanity, benvingut al Bona nit!

    LluNa, així m'agrada, fent apologia dels refredats! Ets dels meus, trobo que són poc útils els paraigües, t'acabes mullant igual. Evita que se't mulli el cap i una mica el tórax. Però si portes motxilla, com dius, o tu o ella. I ja no t'explico això de compartir paraigües. Quan algú m'ho diu potser poso el cap a sota un moment, però quan veig que llavors ens mullem els dos, li dic a l'altra persona que es tapi ella, que si no, sortim perdent els dos, millor que es salvi un. Ei, molt fort això que porta el teu gemà a la motxilla! Em feu sentir molt bé, no sóc l'únic que està tarat...

    Home Tacte, dient això se'm passen pel cap diverses bromes de caire sexual, però no les faré. Ja veig que tu ets de les covardes dels paraigües. Va, per ser tu, no t'ho tindré en compte.

    Estrip, potser a altres països és diferent, però aquí, com que ens plou poquets dies (això d'aquesta setmana no recordo haver-ho vist mai...), treure el paraigües és una cosa tan puntual que és una de les coses que més es perden. Qui no n'ha perdut algun? Veus, jo fa molt temps que no en perdo cap, estic de sort.

    Martí, que jo sigui un inconscient no vol dir que no ens haguem de cuidar. Jo també em canvio de roba quan arribo a casa, i intento no mantenir-me moll innecessàriament. Els meus ossos massegats de fer castells no m'ho perdonaran això, en un futur.

    ResponElimina
  24. M'agrada aquella pluja fina, que va mullant a poc a poc, mentre camines per un ambient gris-plom, més net i humit, i també m'agrada aquella pluja gruixuda que cau sobre teu i et fa acotar el cap i mirar els bassals. Com hi ha dies per tot, també hi ha pluges per cada moment i estat d'ànim, només cal caminar-hi per sota i sentir-la... (tot i que potser després les conseqüències no ens agradin tant, hehe).

    ResponElimina
  25. si,si

    sempre és millor una capelina de l'estil "Capitán Pescanova"...

    Ara bé, quant plou, tant és, perquè la pluja acaba calant fins al moll de l'os, portis el que portis.

    ResponElimina
  26. ah, doncs a mi sí que m'agrada anar amb paraigües, la brúixola i el paraigües són elements imprescindibles de bruixoleta...per si cal sortir volant.
    En tinc un de petit plegable, d'aquells que si plou de veritat se't giren i no serveixen de res, i de vegades el deixo al bolso i com no pesa, el passejo sense ni adonar-me'n, els dies de sol (posats a passejar... pesa menys que un llibre ;-)).

    ResponElimina
  27. aquesta setmana he perdut dos paraigues,.. és a dir, els agafo i me'ls deixo, per tant, m'acabo mullant.
    si no tens pressa o no has d'anar a un lloc per algúin motiu, mullar-se pot ser una delícia.

    ResponElimina
  28. La motxilla d'un escolar és un sac de sorpreses, ja ho crec. Ni t'explico el que he arribat a treure de les motxilles dels meus fills... A ells els encanta el paraigües, perquè és una novetat (i ara encara que portem una temporadeta que Déu n'hi do). Jo el detesto, sobretot quan deixa de plore i està xop: no saps on posar-lo i t'ho mulla tot. Però tampoc no m'agrada que em caigui la pluja al damunt. Haurien d'inventar els paraigües d'un sol ús, però això no seria ni ecològic ni sostenible. O sigui, que a continuar igual i a pregar perquè plogui de nit. Bona setmana, malgrat les pluges anunciades ;))

    ResponElimina
  29. a mi tampoc m'agraden però en porto un al cotxe!

    ResponElimina
  30. I un "xubasquero"???
    Mira que a vegades per anar xop s'agafa unes galipandries......
    Però vaja, sarna con gusto no pica... oi???
    Doncs res, tu... fora paraigües!
    A mi em passa això amb el rellotge!!!!
    Petons passats per aigua!

    ResponElimina
  31. pertanyo al teu club: paraigües, no gràcies!
    en cas de diluvi universal, si tots els animals de l'arca n'agafen, potser llavors em decidiré!

    ResponElimina
  32. Jo estic amb l'òscar. Paraigües no, gràcies. Quan en portin els elefants, llavors l'agafaré jo.
    Amb el bonic que és mullar-se, hombreeeeeeeee!!!

    A més, jo penso que si plou, és pq ens hem de mullar, i si no, que li diguin a un veí meu, malcarat i "saldo", pobre, que ahir el va despertar una gotera q li queia sobre el front... juas!!!

    ResponElimina
  33. s'ha de reconéixer que son una andrómina i que quan més la necessites no la duus a sobre...
    jo avans d'agafar-ne un per si de cas, m'he comprat un barret horrible (m'es ben igual) i el duc plegat a la butxaca, talment com si fos una d'aquelles guiris que volten per Barna.

    ResponElimina
  34. Ara me sento malament per portar paraigües, si fem una estadística per sobre la majoria no porten. L'hauré de deixar a casa no sigue cas que algú me mire mal... jajaja.
    Podem obrir una altra linea de debat: tema botes d'aigua, a la meua època se'n deien "katiusques". No sé si eren una marca o que. Ressaves perquè plogués per poder-te-les posar, no? Bueno si no porteu paraigües suposo que botes d'aigua tampoc, no? Jo ara no ne porto però de menuda era xulo portar-les.

    ResponElimina
  35. Jo sóc igual. Ara en porto un al cotxe, perquè algun any, ha caigut com a regal per reis. Però allà està...
    Alguna altra funció han de tenir els balconets no?

    ResponElimina
  36. Ah, a mi també m'agrada mullar-me, de tant en tant, sentir la pluja freda sobre el rostre...

    Es tan gratificant!

    ResponElimina
  37. Per no parlar d'aquesta nova i detestable moda dels paraigües individuals mida familiar. Familiar de família nombrosa. Molt nombrosa. Que són massa grans, hosti!

    ResponElimina
  38. Jo tampoc no sóc massa de paraigües,m'estimo més passar per sota dels balcons i mullar-me de tant en tant; però reconec que l'altre dia vaig tenir una passejada força divertida amb la meva neboda de vuit anys, aixoplugades sota un paraigua, mullant-nos els peus i els camals dels pantalons, esquivant bassals d'aigua i arriscant-nos a quedar més xopes per culpa dels automobilistes que no pensen que quan plou poden esquitxar a la gent que va per les voreres... però això ja és un altre tema.

    ResponElimina
  39. En el meu cas, depèn força de si em ve de gust obrir-lo o no. Hi ha dies que m'encanta mullar-me, i dies que no suporto la pluja damunt del meu cap. Però sempre el porto a la bossa, i així puc decidir si en faig ús.

    ResponElimina
  40. et pots creure que no tenim cap, es a dir: CAP paraigües a casa??? jaja i no sera per que siguin cars.. que al mercat n´hi ha i per dos euros!! i men vaig adonar l´altre dia quant plovia... que trist... jajaja. ara veig que vaig massa amb cotxe...

    salut

    ResponElimina
  41. Seguim:

    Manuscrits, així que tu també ets dels que ens agrada mullar-nos. Les conseqüències són dolentes, però com que només agafem un parell de refredats l'any, i els agafaríem igualment, crec que compensa el fet de no anar carregant un paraigües.

    Ballarinadeplom, benvinguda a Bona nit, espero trobar-te per aquí sovint. Ni capelines ni res, si com tu dius, acabem mullats de dalt a baix igualment. I anar com el Capità Pescanova pel carrer... no sé jo...

    Bruixoleta, admiro que et demostris fan dels paraigües, a diferència de tots els altres. Ser sincera i no avergonyir-ten està molt bé. Ara, que em diguis que substitueixes el paraigües per un llibre... això mai! Hi ha una cosa que es diuen llibres de butxaca, que un dia t'ensenyaré, que ja veuràs com no pesen res.

    Quina gràcia Rits! Hi estem tan poc acostumats que és normal deixar-los per qualsevol lloc i oblidar-los. Però això és que no devia ploure massa, ja que si surts al carrer i et mulles, llavors recordes que el portaves. O potser no, qui sap, que jo també sóc molt despistat.

    Fada, jo sempre deia això de que plogui de nit. És clar, no és que tingui una afició malaltissa a caminar sota la pluja. Si plou de nit, millor, ja que cal que plogui, però no és necessari que ens mullem. Però si plou de dia, doncs m'hauré de mullar, ja que treure el paraigües no el trauré. I potser és cert que de petits ens agrada el paraigües, però ens n'acabem cansant. I és que és un rotllo!

    Clint, ho trobo bé, mentre el deixis allà.

    Ostres Eli, jo sense el rellotge no sóc ningú, si no en porto em sento despullat. És una cosa que no sé si m'acostumaria a no portar, però és que tampoc no li veig cap utilitat a desenganxar-me d'ell.

    Quedem així Òscar, jo també faig aquesta promesa. Si passa això que dius, traiem el paraigües, d'acord?

    Montse, bé, jo no crec que una força universal que ens obligui a mullar-nos quan plou, cadascú que faci el que vulgui, però amb l'Òscar farem això que dieu, quan els animals en portin, nosaltres també (però només en cas de diluvi, eh?).

    Menta, et poses el barret perquè no se't mullin les idees? Perquè és l'únic que et queda protegit, oi?

    Bajo, jo relaciono les botes d'aigua amb la canalla. Va haver un moment en que vaig deixar de portar-les, i no sé si és perquè em vaig fer més gran, o perquè van passar de moda. Tot i així, et dire que si mirem la utilitat, acompleixen molt més la seva funció que no pas el paraigües.

    Instints, així m'agrada, el cotxe és un bon lloc per amagar-lo, hahaha.

    Neo, però una mica només. Ja et dic que no és que sigui la meva afició, però ho prefereixo a portar paraigües.

    Modgi, benvingut a Bona nit! La veritat és que els paraigües així ocupen tota la vorera, però almenys fan la funció que toca, evitar que el seu portador es mulli. Ell, i tres o quatre més que passaven per allà. És el que es diu model carpa Movistar.

    Marta, això és fer trampes, tot és més divertit quan es fa amb una nena de vuit anys. Ostres, que malament ha sonat això, ja m'entens. La canalla fa que tot sigui fantàstic.

    Laia, que seriosa i què pràctica. Sempre tenir capacitat de reacció, Déu n'hi do.

    AINA, sort que ningú deu fer una estadística dels paraigües per persona que hi ha, si no, tu i jo baixaríem la mitja.

    ResponElimina
  42. Jajaja li diré a ma germana que ha estat saludada en un blog :-))`
    Mercè!! Miraaaaaaa!!

    Jo de joveneta tenia un paraigües en tons verds que quan estava plegat semblava un enciam, de veritat, eh? jajaja... jo li deia, obviament, "l'enciam".

    I les botes d'aigüa... uaaaaau, quan era petita m'encantaven!! Poc a poc submergia el peu al sot d'un arbre i era divertit no mullar-se els peus :-))

    ResponElimina
  43. JAJAJAJAJA!!!Au!!Vinga, vaaaa!!! Però si ara els fan de ben petitons i ben cucos que no fan nosa i sempre va bé per si de cas... Ainx, com es nota que no portes ulleres. A mi m'agrada la pluja. Fins i tot la tempesta però quan estic a caseta, jeje.

    ResponElimina
  44. jajajaaa! quants n'hi ha que pensem iguaaal!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.