diumenge, 26 d’octubre de 2008

Sempre ens quedarà jugar

Fa uns dies, la Instints em va fer recordar un petit detall de fa molt temps, d'aquells que es queden perduts per la memòria, i ja li vaig relatar a mode de comentari. Ara m'agradaria deixar-ho aquí escrit, perquè és d'aquelles coses que potser m'agradarà recuperar algun cop, i aquest blog em serveix de magatzem de records.

Al seu post, que es diu 'El club', parla de comunicació entre parelles, i de maneres que a ella no li agraden. Les seves paraules em van fer pensar que fa uns quants anys, quan treballava de cambrer en un restaurant per fer diners durant l'estiu, vaig sentir una cosa que em va agradar molt. Hi havia una parella d'avis que venien un cop per setmana, sempre el mateix dia, i sempre els donàvem la mateixa taula, que per mi era la d'ells. Eren força grans, i els recordo una mica castigats per la vida. Tot i així, se'ls veia desperts i espavilats.

A força de servir-los plats, vaig observar que es passaven els sopars jugant a jocs de paraules. No recordo massa bé de què anaven els jocs, però sé que em va sobtar. La mestressa, que també ho veia, i que els coneixia de feia temps, els va acabar preguntant per què jugaven. L'home, rialler, ens va explicar que feia tant temps que anaven junts que ja no tenien res nou per explicar-se, i que així es distreien.

M'agradaria recordar perfectament les seves paraules, però malauradament no és així. De totes maneres, em va agradar aquesta resposta, i vist després dels anys passats, encara m'agrada més. El temps fa que les parelles esdevinguin un de sol, però sempre cal trobar al·licients a la vida, encara que sigui a través de la competició.

29 comentaris:

  1. Aquest post em fa pensar. Sempre que veig una parella de vellets no puc evitar mirar-me'ls i pensar si un dia jo i la meva parella arribarem a ser com ells. És lògic que quan portes anys i panys amb la mateixa persona, esdevinguis sent un de sol, com dius tu. Perquè la confiança, la bona entesa i el temps fan que un ho sàpiga tot de l'altre. I estic segura que aquesta parella, igual que tenien el joc de paraules per a l'hora de menjar al restaurant, tenien un altre entreteniment per a un altre moment determinat. I aquests petits detalls fan que una parella sigui estable i confident. I entenc que aquest tipus de parelles tenen una gran complicitat i ganes d'estimar-se dia rere dia, perquè ja se sap que la monotonia és molt dolenta i que quan a un ja no el sorprenen, si no hi ha amor, pot acabar amb la relació.
    Jo admiro molt a la gent gran per ser sàvia i per la seva experiència i això que has explicat, a banda de ser una lliçó d'amor, n'és una de gran saviesa.

    ResponElimina
  2. veure una parella d'avis a la taula del restaurant, passejant agafats de la mà o seient junts a un vagó del metro sempre m'ha despertat tendressa. m'agrada.
    suposo que, per uns moments, el cervell et fa viajar en el temps veien-te amb la parella fent coses semblants. m'agrada.

    ResponElimina
  3. Un bon detall, sempre s'ha de saber trobar alguna cosa per sorprendre a la parella i allunyar la perillosa rutina.

    ResponElimina
  4. Segur que cal esdevenir un sol?
    Que tal si ens quedem en una individualitat compartida? ;)

    Molt maco això dels avis.Sobretot, no perdem la imaginació, ni l'humor, peti el que peti!!!

    ResponElimina
  5. Saber que hi ha avis així és el que no em fa perdre l'esperança, malgrat no saber si arribaré a vella i encara menys acompanyada.

    ResponElimina
  6. m'agrada molt el que dius que es tornen un de sol.
    Quan veig una parella d'avis junts em desprén molta tendresa. Pensar que es coneixen tant i que encara s'estimen és molt reconfortant.
    I buscar formes de comunicar-se quan ja t'ho has dit tot és preciós (encara que també m'agrada pensar que sempre queden coses per dir-se)

    ResponElimina
  7. Jo, que ja us porto uns quants anys d'avantatge, sí que m'hi veig (tot i que no se sap mai quina sorpresa et pot donar la vida) continuar fent camí junts i vellets l'un al costat de l'altre. Saber-ho tot de l'altre? Impossible. Mai no se sap tot. Ni tampoc d'un mateix. Més aviat m'apunto a la individualitat compartida de la Montser. Malgrat això jugar no deixa de ser una bona idea. Potser per això estaven tan eixerits.

    ResponElimina
  8. Ho vaig llegir al blog d'Instints i em va agradar i m'ha tornat a agradar llegir-ho ara :-)

    Els meus pares, tenien el costum de fer una partideta de cartes els caps de setmana (dissabtes i diumenges) entre ells, després de dinar...

    Ostres!!! jajaja... acabo de tenir una idea genial, Xexu, aquí al teu blog... AVUI ÉS L'ANIVERSARI DE MA MARE!!... 75!!...

    Bé, segueixo... doncs aquell moment (les partides eren llargues,havien de lograr 1.500 punts, un joc que li deien "pinacle") que anava a veries rondes i anotaven els tantejos i tal... doncs era "el seu moment" :-))

    M'encantava veure'ls!! I si per alguna cosa no la podien fer, s'empipaven, eh?... "Què no fem la partida, avui?" :-)))

    Suposo que l'apariència dels avis que tu has explicat seria molt semblant.

    (Mon pare era molt més gran que ma mare, es duien molts anys)

    ResponElimina
  9. Suposo que amb el temps les complicitats es van entreteixint amb puntades més i més fines...

    ResponElimina
  10. I malgrat que ells consideren que ja no tenen res més a dir-se (que segur s'equivoquen), encara volen estar junts. Ho suportariem això els de la nostra generació?

    ResponElimina
  11. No tinc experiència en relacions llargues, però tinc la dels avis i la dels pares i sempre els vaig veure molta complicitat, diria que mai es van avorrir junts. Sobretot els avis, feien autèntica enveja!

    ResponElimina
  12. Les parelles de padrins que de vegades veig pel carrer, donats de la mà, o fent-se un petó, sempre m'ha fet molta gràcia, tendresa, com a l'òscar.

    Segur que devien ser entranyables, i havien aconseguit arribar i superar aquell pun on a molts la fatiga i el tedi els vencen…

    Salut!

    ResponElimina
  13. a mi també em fa pensar aquest escrit. Em fa pensar en la importància que li donem al llenguatge verbal a l'hora de comunicar-nos i etsablir relacions.
    Segons com, sembla que sempre haguem d'estar parlant o sinó ens sentim incòmodes. I a mi, de vegades el que em resulta incòmode és haver d'estar parlant sempre.
    Hi ha moltes més formes de comunicar-te amb la gent, i sobretot amb la parella. Els silencis compartits també poden ser molt bons. I per damunt de tot les ganes d'estar junts, i ser com una sola persona, tinguis o no res a dir-te, és molt bonic. Està bé la forma que van trobar aquest parell d'avis per entretenir-se jugant amb les paraules, i és molt bonic que tinguéssin ganes d'estar junts, compartint les seves vides.

    ResponElimina
  14. cal aprendre a compartir les estones fent de tot, jugant, parlant, fins i tot, estant sols.

    ResponElimina
  15. Jo sóc un creient en l'amor per sempre, al llegir el post de l'instints, vaig pensar de seguida que el què deia d'anar a dormir i parlar amb la seva parella era el millor moment del dia... molta gent ha parlat sobre el tema... surt a molts llocs i fins i tot cançons... i saps? això que comentes del joc de paraules, és una forma de lluitar per la relació i que no sigui una monòtonia... bon post :)

    ResponElimina
  16. M'has fet pensar en els meus avis... eren una parella molt unida i es passaven les tardes jugant al "chinchon" (no sé com s'escriu), que és un joc de cartes. Llavors no ho sabia veure, però amb el temps i des que ja no estan entre nosaltres, me n'he adonat de la importància que aquelles estones de joc tenien en la seva relació.
    Sense cap mena de dubte és un post molt entrenyable, que desperta un bri d'esperança a favor de l'amor.
    I els meus pares, de tant en tant, també agafen jocs de taula i es passen les tardes del diumenge jugant... i a mi em fa gràcia i els dic que semblen dos avis, però sé que en el fons aquesta imatge em dona seguretat perquè em demostra la solidesa del seu matrimoni i m'ajuda a creure que és possible compartir la vida amb algú i arribar-se a estimar tant.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  17. jo de gran, vull ser com ells!! m'ha agradat molt el post, i merci per fer-me publicitat jejeje.

    ResponElimina
  18. M'agrada aquest post.
    Es cert, sempre hem de trobar alguna cosa que ens faci despertar.... qui diu paraules, diu altres invents...
    Tenia uns amics, que varen tenir que anar a un conciliador matrimonial... (al final no va servir de res, perque es varen divorciar), però els feia jugar i inventar coses, per tal de recuperar la comunicació... Els feia escriure paperets en caixetes per la casa, i al vespre, fer un punt de trobada i comentar els desitjos de cadascú....
    La comunicació sense dubte és molt important, desprès ve tot el demés.

    ResponElimina
  19. Mira-te'l ell que murri! Perquè una parella funcioni fan falta moltes coses, però n'hi ha una d'essencial, com va voler ensenyar aquest senyor: el bon humor! Per cert, sempre m'he preguntat qui és el patró del bon humor. Algú ho sap? Haurien de canonitzar algú, trobo.

    ResponElimina
  20. Iaaaix q bonic Xexu. Parlant dels calaixos de la memòria... m'has fet recordar els meus avis. Ells passaven el temps explicant la seva història,i recordant-la plegats. Em dèien que la vida en parella és sempre un estira i arronsa i que cedir, de vegades, és estimar. Recordo que es feien molts petons, i que solien dir: pels anys i panys de la guerra, en què besar-se era prohibit...! Sempre he desitjat quelcom semblant. Tan de bó i arribi, tan de bó i arribem tots!

    ResponElimina
  21. q maco. Jo soc juganera d mena i crec q mai hauriem d deixar d jugar. Els jocs no son nomes pels nens. Em sembla precios que 2 avis cada setmana, un dia, vagin al mateix restaurant i passin una estona agrdable i divertida junts. Jocs de paraules, ademes, fa mantenir la ment desperta. Bravo per ells.

    ResponElimina
  22. Jo vull que la meva vida tingui un final com aquest: jugant :)

    ResponElimina
  23. Ai... els teus posts son tan macos... i jo que estic sentimentaloide que acabo de veure "El Club de los Poetas Muertos"...

    Tens raó. Sempre ens quedarà jugar :)

    ResponElimina
  24. Sobretot és maco quan el cap hi acompanya. No perdre les facultats i tenir ganes d'improvisar, de descobrir i sobretot de caminar junts.
    Ets observador de mena eh? Xexu...M'agrada!

    ResponElimina
  25. Que maco pensar que malgrat tot encara queden ganes de jugar...la complicitat és la millor carta.

    ResponElimina
  26. Moltes gràcies a tots els que heu passat per casa i heu deixat un comentari. La veritat és que m'agradava aquest record, i de seguida vaig tenir ganes de fer-ne un post quan la Instints m'ho va recordar. I res, que aquí es queda, per recuperar-lo quan vulgui. Gràcies a tots, de veritat.

    Guspira, és una lliçó que hauríem d'aprendre. Les generacions posteriors tenim una mica menys de paciència, i les parelles es fan i es desfan a molta velocitat. I potser sona molt antic, o utòpic, però jo no ho vull això. Jo vull estar amb algú que em duri per sempre, i arribar a ser una parella de vellets i que algú algun dia parli de nosaltres en un blog, i ens posi com a exemple. Fa un temps, crec que tu encara no hi eres, per aquí es va parlar de l'efimeritat de les relacions, i que tot s'acaba. Jo defensava que l'amor pot durar per sempre, però no trobava exemples, no em va venir al cap aquesta història, però recordar-la ara m'ha deixat més bon cos.

    Òscar, jo crec que és una bona meta vital, poder arribar a aquestes edats amb la mateixa salut sentimental que mostren aquestes parelles. Jo desitjo que em passi això.

    Carquinyoli, la rutina mata moltes parelles. Però no creus que en l'actualitat hi ha tantes possibles coses a fer, que si no sabem innovar és perquè no volem?

    Montse, mentre el cap rutlli, humor i bon rotllo fins la fi. I escolta, considero que són maneres de parlar això de ser un sol o individualitat compartida. Jo sóc un ferm partidari de la individualitat, però ja se sap, arriba un moment que ets qui més sap de la teva parella i viceversa, i tot i que mai podreu esdevenir una única persona, de vegades ho sembla, per la gran complicitat i enteniment que hi ha en les dues parts.

    Elur, per mi també és una al·lenada d'esperança. No crec que arribi a massa vell, però acompanyat espero que sí. I segur que tu també, i a més edat que jo també!

    Rits, probablement sempre queden coses per dir-se, però imagina't, un parell de jubilats, que es passen el dia a casa, comparteixen cada moment, fan les mateixes coses... potser arriba un moment que les poques coses que caldria parlar, ja es donen per enteses, i surten soles. És això de ser un de sol, o com deien per aquí dalt, la individualitat compartida.

    Carme, llegint com parles de l'amor i el sentiment que poses en totes les paraules, jo també et veig arribant a velleta amb el teu estimat al costat. Però el millor de tot és que sempre tindreu coses a parlar, vosaltres sí, perquè tu continuaràs en aquesta finestra al món que és internet, i això dóna per molt. Ei, i jo que et llegeixi, eh?

    Assumpta, que em persegueixes? Sabent que vas llegint els meus comentaris pel món m'ho hauré de currar molt, per no quedar malament, a veure si em vindràs i em diràs " el comentari que vas deixar al blog de la ... el 22 de desembre era encertat però li faltava tocar el tema de ..., i a més tenia tres faltes d'ortografia", hahaha. Ara seriosament. La història que expliques és per si sola un bon post, així que et podries animar a escriure-la. És d'aquests detalls que et demostren quants vincles s'estableixen entre les persones que s'estimen. I per cert, on va anar a parar el post de felicitació per la teva mare, que va desaparèixer?

    Manuscrits, al final no cal parlar i la comunicació flueix amb mirades i amb poquetes paraules. Que maco quan s'arriba aquí, oi?

    Caterina, com ja he dit més amunt, em sembla que nosaltres tenim molta menys paciència, però és clar, després de tota una vida junts, ja tant se val tenir poc a dir-se. El problema és no tenir res a dir quan portes un parell d'anys -i sóc generós- amb algú.

    Rita, en aquests casos sempre prefereixo parlar d'admiració que d'enveja, encara que ja sé que no ho deies com una cosa negativa, però és que tal com funcionen les coses actualment, veure una parella en la que l'amor es palpa tot i el pas del temps, és un fet digne d'admiració.

    Musa, la fatiga i el tedi es poden combatre, és més, es pot fer que mai apareguin, però s'hi ha de posar voluntat i els dos han de fer els seus esforços perquè això passi. I de vegades no cal massa cosa, simplement ser original i espontani. Fàcil de dir, oi?

    La Bruixoleta, totalment d'acord amb tu amb això de que és una bajenada el parlar per parlar, també em resulta incòmode. He parlat de tantes coses aquí que el silenci i les persones que no el poden tolerar ja van tenir el seu lloc, moltes vegades que em comenteu em feu recordar posts antics que vaig fer, que ja en són uns quants. Justament, com dius, dins d'una parella el millor de tot és arribar a una simbiosi, a una complicitat tal que no calgui paraules, que amb mirades, amb gestos, amb expressions, ja es puguin entendre. Que sempre som a temps d'explicar les coses amb mil detalls, i xerrar durant hores i hores, però d'altres comunicacions complexes es resoldran amb qualsevol detall, perfectament entenedor pels dos.

    Jordi, cites un altre aspecte de la parella que ha de sortir sol, que és el fet d'estar plegats, però per una estona, sols amb nosaltres mateixos. Cadascú al seu món, però sabent que l'altre és al costat, i que en qualsevol moment es pot trencar l'aïllament.

    Cesc, jo també crec en l'amor per sempre, tot i que és difícil de trobar, oi? Però quan el trobes, s'ha de conservar, i cal regar-lo cada dia, com allò que diuen que és com una planta. Després de tants anys junts, els mecanismes per regar aquesta planta imagina com en poden ser de diversos. Però que hi hagi gent que en trobi, ens dóna esperança, oi?

    iruNa, ja ho he escrit més amunt, com dius tu, és una esperança que tenim de que l'amor pugui ser així, que pugui durar fins el final dels nostres dies. Però per això cal trobar la persona adient, oi? I com que et ve de família, no t'imagines les tardes de diumenge jugant a algun joc amb la persona que estimes? Així els diumenges no farien tant mal, oi?

    Instints, un post que per tu està repetit, és clar. I no és que sigui propaganda (que també), però igual que s'han de citar les fonts, també s'ha de dir qui t'inspira, no creus?

    Eli, el problema és que jugar està molt bé, però han de sortir d'un mateix les ganes i la motivació. Si el joc ve com una imposició, és igual la voluntat que hi posis, mai podrà servir com a font de complicitat i comunicació. I si una parella no funciona, no són jocs el que li calen, sinó replantejar-se si val la pena tenir disgustos, si compensa les coses bones que es puguin trobar.

    Fada, el bon humor ha d'estar sempre present, i els motius per riure. No sé pas si hi ha un patró del bon humor, però escolta, si no hi és, l'assignem nosaltres, no?

    Sibe, m'alegro d'haver-te fet recordar una història tan maca, la dels teus avis. T'asseguro que els meus no es portaven així, ja des que vaig tenir ús de raó. Una llàstima, perquè estic segur que viure l'amor dels avis ha de ser un exemple molt enriquidor per una persona. Així que jo de tu no patiria, si ho desitges, segur que el noi dels gomets i tu arribareu a iaios amb una molt bona salut sentimental.

    Déjà, que bé tenir-te de nou per aquí! Hi ha molts jocs que són per nens, però els grans tenim altres jocs, molts d'ells sense normes fixes, ens els inventem, els canviem com volem, i passen a ser un patrimoni nostre i dels nostres. Aquells jocs inventats que fa tan bo de jugar són els millors. Cal que sempre hi siguin. I les apostes? Petites juguesques amb premis simbòlics, però sempre amb bon humor? A mi m'encanten també.

    Yuna, un magnific final, però que trigui a arribar, no?

    Neo, pensa que tu ets del club dels poetes ben vius i molt prometedors. Riute'n dels de la pel·li!

    Joana, el cap sempre ha d'acompanyar, i tristament ja sabem que no sempre és així. Suposo que són les malalties i els transtorns el que fan que no es vegin més imatges tan entranyables com la que jo vaig viure. Una llàstima.

    Estrip, si estàs enamorat, jugues al que sigui!

    Moni, la complicitat és una de les millors coses que hi ha. Quan t'entens amb una persona amb un gest o una mirada, o amb dues paraules en dius cent, és que has arribat a un dels més alts graus d'intimitat que hi pot haver entre dues persones. I això no es paga amb res.

    ResponElimina
  27. Ostres!! Jejeje no et persegueixo, és que per casualitat coincidim a bastants blogs i com la història em va agradar molt, doncs la recordava :-)
    De faltes d'ortografia ja saps que no en fas jaja

    I la felicitació de la meva mare... ui!!
    La vas arribar a veure? És que la vaig fer des del despatx i no em va acabar de convèncer (allí només tenia una foto que era fotocopiada) i al vespre, a casa, ja era molt tard... no sabia si demanar-li permís per haver posat la foto jaja (de veritat, eh?) i... ostres, em van entrar dubtes i la vaig treure :-)

    ResponElimina
  28. Holes de nou, l'ordinador m'ha petat fent el comentari d'aquest post... bé, si veus que no surt... breument per si de cas: Que sempre hi ha coses a dir i temes per parlar. SEMPRE. Les persones evolucionem i madurem. La parella no hauria de deixar de comentar, opinar i parlar mai. Sempre hi ha coses que ens sorpendria. Mirar al voltant, escoltar, observar, opinar i veure com l'altre pot donar una versió o veure alguna cosa que se t'escapa. Competir, mai. Comunicarse i jugar, sí ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.