dijous, 9 d’octubre de 2008

Relats conjunts, Cavall


Com cada dia, en Roc va arribar a casa després de l'institut. La parada de l'autobús no era lluny del mas on vivia amb els seus pares, les seves germanes petites i el seu avi patern. La seva era una família de llarga tradició camperola, i la masia havia passat de pares a fills generació rere generació. Mentre passava per fora el tancat, mirava la gran casa que algun dia seria seva, amb els estables, el corral i totes aquelles hectàrees de terreny dedicat a la vinya. Aquell dia, però, tot semblava tenir un color diferent.

La seva mare li tenia el dinar a taula, i va passar com una exhalació pel menjador de casa, va engolir els dos plats pràcticament sense dir res, va acabar i se'n va anar, sense menjar postre, dient que no, ja sortint per la porta, a la fruita que la seva mare li oferia. Estava nerviós, es comportava de manera estranya, però tots a casa eren conscients que l'adolescència és una època complicada. Ningú no hi va donar més importància, però per en Roc aquell era un dia diferent. Va sortir de la casa i va encaminar els seus passos cap el corral.

Milers d'imatges li venien al cap. Les gallines, els seus companys de classe, els conills, els cotxes, els abeuradors, les faldilles curtes, el pinso, la ciutat... No ho volia tot allò, no es volia quedar entre animals i pudors tota la vida, no volia ser només una baula més d'aquella cadena infinita. El seu desig era marxar a la ciutat, viure la vida, i tant aviat com pogués ho faria. Però no ho podia dir als seus pares, ells no l'entendrien. Els seus companys es reien d'ell, no volia ser més aquell noi de poble, aquell pagerol, ho odiava. Sempre es ficaven amb ell, però això canviaria. Els demostraria que podia ser com ells, que no ets d'allà on neixes, sinó del lloc on decideixes ser.

Al corral no va trobar cap lloc prou resguardat, necessitava amagar-se. Va anar cap els estables i va entrar en el compartiment separat on s'allotjava el seu cavall preferit, un animal preciós i altiu anomenat Chronos, nom que ell mateix li havia posat. Es va asseure sobre un grapat de palla i va treure de la butxaca la bosseta amb pols marronosa. Tal com havia vist fer als seus companys, va agafar-ne una mica amb el dit índex, i per uns instants, s'ho va mirar, gairebé amb ràbia. Volia demostrar que era com ells. S'ho va portar al nariu, i va aspirar amb força. Passats uns segons, li va semblar que no n'hi hauria prou, i va repetir l'operació un cop més.

Es va quedar assegut on era, mirant el seu cavall. Sabia que el MDMA trigaria una mica a fer efecte, però abans del que es pensava es va començar a sentir malament, una mica marejat. Les pupil·les se li van dilatar i la realitat se li començava a distorsionar. Mirava el seu cavall, i veia com es deformava, creixia, s'elevava i les potes cada cop se li engruixien més. En Roc romania assegut, amb els braços caiguts als costats. No entenia com, però sense articular paraula, el seu cavall s'hi comunicava, es sentia molt a prop seu, i l'animal li deia que no estava fent bé, que allò que feia no era propi d'ell, i que no havia d'assemblar-se a ningú que fes aquelles coses. En Roc assentia en silenci davant el sermó silenciós d'en Chronos, i no podia fer altra cosa que donar-li la raó.

El seu avi el va trobar inconscient al cap d'unes hores, allà a l'estable. Tots es van preocupar molt per ell, però en Roc no va confessar mai què havia fet. Tampoc no va caldre. Sabia que havia estat la primera i la darrera vegada que ho faria.


Aquesta és la darrera proposta de Relats conjunts! Participeu-hi!!

25 comentaris:

  1. Ostres Xexu una història de cap a peus molt ben narrada. Em preguntava com t'ho faries lligar per a que aparegués la imatge deformada del cavall (tot i que no havia de ser necessàriament així) i ho has lligat de conya!

    Ara mateix tinc uns 5 minutets i intentaré fer alguna coseta d'aquesta nova proposta de relats.

    Salut!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat moltíssim!!!!
    Les sensacions d'en Roc -tan comprensibles, per altre part- el que fa, per voler ser "com els altres", la deformació del cavall... el seu preferit, just al costat del qual ha anat a trobar un racó on amagar-se... i, sobre tot, la decissió final!!

    ResponElimina
  3. Una lliçó del què no hem de fer per sentir-nos millor. La narració i la descripció, genial.
    M'ha agradat molt, i sobretot com has creat la història amb el cavall, doncs al principi no semblava pas com aniria, ni es veia a venir. Felicitats!!!

    ResponElimina
  4. Acceptar la individualitat pròpia i característica és un llarg aprenentatge. M'ha agradat molt com has lligat el relat amb la imatge i com has retratat aquesta inquietud del Roc de voler ser com els altres: et felicito!

    ResponElimina
  5. M'hi he enganxat, no sabia com ho lligaries tot. Molt ben trobat!! Quin drama però, la primera vegada que et fots alguna cosa al cos i que sigui el cavall qui et fot la bronca!!

    ResponElimina
  6. M'has ben sorprès XeXu!!! M'agrada molt la història, crec que està molt ben narrada i que amaga molts missatges.

    M'ha agradat molt la frase: "No ets d'allà on neixes, sinó del lloc que decideixes ser" Crec que és ben certa!

    Tots tenim reminicències del nostre passat i històries familiars que ens condicionen, però està a les nostres mans canviar-ho si ho volem.

    A vegades ens passem la vida esforçant-nos per fer precisament el contrari del que ens han ensenyat perquè creiem que d'aquesta manera trobarem la nostra pròpia identitat, però no ens adonem que allò que sóm realment és tot el que reneguem.

    Sovint busquem grans aventures i desvaloritzem el que sempre hem tingut a l'abast de les nostres mans, amb la falsa creença de que les coses com més difícils millor.

    Sovint actuem anant en contra de nosaltres mateixos només per la por a ser diferents quan en realitat no hi ha ningú que sigui igual.
    I també sovint la vida ens dona missatges que si sabem escoltar ens ajuden a encaminar-nos cap a la recerca del que s'anomena "felicitat".

    A vegades la veu de la consciència es manifesta de les formes més curioses oi? ;)
    Una abraçada i felicitats!

    ResponElimina
  7. Sí, a la llarga sempre és el temps qui ens dóna seny...

    Bon relat

    ResponElimina
  8. Molt ben retratat el protagonista, sí senyor.
    Ah, jo també vull un cavall com aquest per als mals moments.

    ResponElimina
  9. Hola xexu! Escolta, és un relat molt bo! En certa manera, m'he sentit una mica identificada amb el Roc, perquè jo sempre sóc també d'experimentar les coses aixi, encara que això de les drogues ja fa molt que no ho toco massa...
    Bé, en fi, és igual, que m'ha agradat molt, felicitats i fins la pròxima!

    ResponElimina
  10. però tu estudies per fer el bé oi? ara m'has deixat preocupat amb aquests coneixements!

    ResponElimina
  11. Els teus relats sempre tenen aquest punt d'intriga, aquest toc magistral de no saber com acabarà tot plegat, de voler llegir fins al final... molt bo, de veritat! Durant l'adolescència, la pressió social, la por a les crítiques i el "voler ser com ells", l'afany de sentir-se integrat... tot plegat pot fer molt de mal. I ho has plasmat a la perfecció.

    Per cert, no ets d'allà on neixes, sinó del lloc on decideixes ser... Això de que tu quan trobes una frase que t'agrada demanes posar-la al bloc... aquesta hauria de tenir un lloc preferent! És genial (ai... i acabo de veure que la iruNa ja te l'ha remarcada,... doncs res, doble èmfasi apa!)

    hahah ostres i ara acabo de recordar una canço de Lax'n'Busto... Trepitja fort, Roc sigues més valent del
    que he estat jo. Dibuixa`ls-hi un somriure que ningú et podrà dir no,
    cavalcaràs la vida com un cavall de
    cartró trepitja fort, no tinguis por... etc
    Que segurament ja la coneixes però que amb això del nom del noi i que hi surt el cavall, i el fet de voler ser un mateix me l'has fet recordar!

    Abraçades!

    ResponElimina
  12. Bona història, molt ben pensada, la veritat que cada història què fas té una realitat radera o resulta diferent, per això m'agraden. Almenys li ha servit per a saber que no hi tornaria oi...

    ResponElimina
  13. Noi, amb un relat com aquest podríem explicar mil coses profitoses a molta gent. Em trec el barret, la barretina, el jersei i...res més, tu ja m'entens...

    ResponElimina
  14. Ei, et vaig deixar un comentari ahir!
    Bé, deia que m'havia agradat molt i que tenia un molt bon missatge. Ets ben especial, noi!
    Bona nit!

    ResponElimina
  15. M'ha agradat molt la teva narració. Molt a l'estil dels escrits llargs que surten a la revista que porta precisament aquest nom, CAVALL FORT. Els la podries enviar!!!

    Per si t'hi animes: www.cavallfort.net

    Per cert, me la deixes fer servir pels meus alumnes de català de 6è???

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies a tots per passar i deixar els vostres comentaris. Em va sortir una mica llarg aquest cop, però almenys els que l'heu llegit, us ha agradat. Gràcies a tots.

    ResponElimina
  17. Molt bona la història, t'ho has fet venir molt bé per lligar-ho amb el cavall. Felicitats, pel relat i pel c@ats :)

    ResponElimina
  18. tu et tindries que dedicar a escriure....

    ResponElimina
  19. XeXu, no aprenc mai.
    Però sort que no ho faig i primer penjo la meva aportació i després llegeixo les altres, que si no...

    És un relat magnific de fons i forma...

    Gràcies per haver-ho escrit i penjat i compartit i...

    ;¬)
    (això te mèrit i no les 6 línies que he fet jo...)

    ResponElimina
  20. Molt bé Xexu,és un bon relat, ben narrat una bona història. Et felicito, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
  21. gracies, el teu relat m'agradat moltissim es bonic i bo

    ResponElimina
  22. Uf! L'adolescència, les pors, els malsestars, les hormones, la rebel·lió! No hi voldria pas tornar! Per sort, en Roc, pot sortir-se'n!
    M'adhereixo als comentaris: Molt bona història, amb moral i tot!

    ResponElimina
  23. tres dies TRES, tancada allà dins! ha sigut horrible!!! mai més un trancaclosques com aquest!
    confeso que tot i haber llegit avans de quedar tancada allà dins, el teu relat que no vaig poder deixar fins al final, no et pensava dir res fins que em vinguessis a treure :-(
    per cert, no saps l'estona que fa que intento deixar el comentari, que has canviat?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.