dimarts, 14 d’octubre de 2008

Passen, tanmateix

Et vaig conèixer a la universitat, i poc temps després vam anar a fer un primer cafè. De seguida semblava que ens coneixíem de feia molt temps. Parlaves molt, i jo t'escoltava sense saber massa què dir, però és que s'està nerviós les primeres vegades. I li vam agafar el gustet a això de quedar, i aviat va haver-hi més cafès i més trobades. Però el nerviosisme no marxava, i els nervis començaven a parlar per si sols. I un dia em vas voler acariciar la cara, i no et vaig entendre. Convençut, vaig abraçar-te, i a tu et va agradar, encara que no se t'havia passat pel cap. Ja era massa tard per tornar enrere.

I va venir un primer petó, barrejat amb esquivades, seguit de molts altres i molta felicitat. I va venir el no estar segurs del que estàvem fent i el quedar com a amics, potser per descobrir que no en volíem ser d'amics, i les llargues converses d'amagat, i el trobar-nos a faltar. Eren temps estranys i de descobrir moltes coses.

La nostra separació, després d'una època molt intensa, semblava molt traumàtica, i no ho va ser. No vam aconseguir mai separar-nos, però no podia ser. I com és ben sabut, les coses que no poden ser sempre ens acaben enganxant. Ara només puc pensar en aquelles èpoques amb nostàlgia, i amb un somriure als llavis, perquè hi ha situacions i hi ha experiències que mai ens podem penedir d'haver viscut. No sé si les coses passen perquè passen o perquè han de passar. Però no m'importa.

28 comentaris:

  1. Jo crec que passen i el més important és viure-les intensament. El record del que "no pot ser" ha de despertar un somriure,d'acord que a vegades pot tenir un gust"agre-dolç"...però la vida té aquest mateix sabor i no per això deixem d'assaborir-la i viure-la intensament.
    Avui sóc la primeraaaaaa
    Bona tarde Xexu i Felicitats de nou...per TOT! ;)

    ResponElimina
  2. sovint sobren les preguntes! què deuen tenir els amors d'universitat que marquen tant?

    ResponElimina
  3. Però el bonic i el que està bé, és mirar-ho ara amb el pas del temps i dir que no te'n arrepenteixes, haver sobreviscut a allò i acceptar que no podia ser i dir, doncs he anat fent, tot i que allò formarà part de tu i la teva història, i està bé oi recordar-ho amb un somriure... per què no? i jo crec que sí, les coses passen perquè han de passar, perquè així ho marca el camí que seguim...

    ResponElimina
  4. Osti XeXu, el que expliques fa posar els pèls de punta, precises detalls molt bonics, que són els que quan la cosa "no pot ser", quan ens vénen amb força ens carreguen de nostàlgia. Entenc que estar amb algú és "teixir vida" de forma particularment intensa, i obrim el cor de manera espontània.

    ResponElimina
  5. Les històries que no poden ser sempre són les més especials, però precisament per això, perquè no han estat.
    Recordar-ho amb un somriure, com jo he fet ara, recordant els meus "no pot ser" és bonic si ja no fa mal.
    Un petó, amic XeXu!

    ResponElimina
  6. Osti, crec que és important que ho recordis amb bon record, doncs no totes les experiències (malauradament) acaben així. Estic d'acord amb lo que dius de que les històries que no són per sempre són les més especials, igual és perquè no t'han arribat a fer tant de mal, no?
    Bonic post!

    ResponElimina
  7. Potser és cosa de l'ATZAR... coneixes la cançó de Noa i Serrat?

    ResponElimina
  8. El que fot és quan et trobes embabacat pensant en el podia haver sigut i no va ser i encara ho enyores i ho desitges malgrat els anys, i de co, sommies petons que semblen certs....

    ResponElimina
  9. Sempre millor penedir-se d'allò que s'ha fet que d'allò que no s'ha fet. Gràcies a pensar així he obtingut bonics regals de la vida.

    ResponElimina
  10. Fos el que fos, llegint-ho sona molt maco...
    Jo crec que les coses passen perquè passen...

    ResponElimina
  11. Fem un brindis pels bonics moments del passat que ens recorden que hem estat feliços i hem estimat molt!!!

    Txin Txin!!!!

    ResponElimina
  12. L'important és que passin... què seria la vida sense això ?

    ResponElimina
  13. És una història molt bonica. Mai no ens hem de penedir de cap història bonica, encara que no pugui ser. Qui sap si les que no poden ser són precisament les que tenen més màgia...

    ResponElimina
  14. T´he llegit per casualitat i se m´ha caigut la bava amb tanta tendresa. Almenys pots dir que has viscut aquests moments...

    ResponElimina
  15. Deia un poeta... "todo pasa y todo queda..."
    ;*)

    ResponElimina
  16. Jo com la Rita, m'he trobat mirant per la finestra sense veure-hi res més que aquests "no pot ser", embadalida, amb un somriure als llavis. I què ho fa que d'alguns ni ens en recordem i d'algun altre el recordem amb nostàlgia si potser els vam viure amb la mateixa intensitat?

    ResponElimina
  17. Mare meva... El meu moment actual no em dóna records feliços pero... si, suposo que en algun moment els vaig tenir.

    Mare meva... Esque no tinc una bona època, perdona, però el post és preciós.

    ResponElimina
  18. M'encanta especialment el cop final: "però no m'importa"

    Molt bonic!

    ResponElimina
  19. Les coses, simplement, passen (tal com dius). Per més que ens entestem a que no passi allò que no hauria de passar, a vegades hi ha una força superior que ens empeny a que passin, l'atracció de lo prohibit n'és un clar exemple.
    Trobo molt bonic que puguis fer aquesta mirada enrera amb un somriure... de ben segur que recordes vivències plenes d'intensos moments de felicitat i també de patiment, i això forma part de la teva motxilla... i hem d'estar orgullosos de tot el que portem a l'esquena perquè sinó llavors és quan el pes de la seva càrrega ens dificulta el camí a seguir.
    Em sembla que tots, en algun moment o altre de la nostra vida, hem viscut una situació semblant... i per això aquest post desperta un somriure de nostàlgia i complicitat.
    una abraçada!!!

    ResponElimina
  20. No sé on, vaig llegir:
    "Casualitat, atzar, destí, coincidència universal?
    Sovint la veritable màgia és en l'absència de respostes."
    Com dius, quan les coses passen, el perquè no sempre importa...

    ResponElimina
  21. De les experiències se n'aprèn, però això no vol dir que tornariem a cagar-la, perquè la vida és el present i no el que se'n derivarà o a què ens portarà. Allò que és prohibit sempre ens atrau, i més quan ens ho prohibim nosaltres mateixos perquè "no ens convé".

    ResponElimina
  22. PD: m'agrada molt la nova frase de dalt a la dreta.

    ResponElimina
  23. Què bonic Xexuuu. Imagino, o potser recordo (no t'ho sabria dir ara) com et sents, perquè jo m'hi he trobat durant molts anys. Celebro que el teu record digui tan bonic i tan tendre.
    M'ha encantat el que dius: ..."les coses que no poden ser sempre ens acaben enganxant"
    (quina frase tan GRAAAAANN :o)!!).
    Tan de bó aquesta persona de la que parles pugui llegir-te i sentir-ho, i sentir-te, tan proper com tú ens ho fas arribar.
    UN PETONÀS!

    ResponElimina
  24. Un post molt tèndre. Curiosament estic passant una cosa similar, i com que la relació 'no pot ser', encara hi ha més màgia :)

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris. M'alegro que us hagi agradat, és un post molt especial per mi, de tant en tant necessito dir aquestes coses. Disculpeu-me que avui no us contesti individualment, ja que a molts de vosaltres no sabria què dir-vos. En tinc prou de saber que us ha arribat una mica del que sento. Gràcies altre cop.

    ResponElimina
  26. A veces pasan y es maravilloso. Me has hecho recordar un montón de cosas. Gràcies

    ResponElimina
  27. Ei, faig tard, ja ho sé... Però m'agradaria deixar petjada en aquest post perquè m'ha agradat i m'ha fet pensar en un altre post teu, el de "llegats".
    La història que expliques crec que és molt propera. A quanta gent li haurà passat? Molts cops tenim persones a la vora durant temps i temps i arriba un dia que de sobte una abraçada o una mirada et diuen que aquella persona és especial. I es comença a mirar amb uns altres ulls i a sentir petites esgarrifances a cada paraula pronunciada. Això és molt bonic com també ho és, recordar-ho de la manera que tu ho fas.
    La metàfora de la "motxilla" que fa esment la Iruna, l'he emprat molts cops i més que ho faré. Però en segons quins casos no m'agrada fer-ho perquè crec que hi ha coses que no han d'estar a la motxilla de les nostres càrregues i aquest, n'és un cas.
    El fet de conèixer aquesta persona que va ser important en un moment de la teva vida i ara, n'és un dels "records importants" (perdona, ho veig així, eh?)t'ha aportat experiència i sentiments bonics i t'ha fet créixer com a persona. Per això veig que les persones que ens trobem en el nostre camí són importants perquè ens aporten de la mateixa manera que nosaltres a elles. I prefereixo mirar-ho com si totes aquestes persones fossin l'adob que ens ajuda a créixer,que ens ajuda a fer créixer la nostra planta, que en definitiva som nosaltres a la vida. Prefereixo veure aquestes persones com l'adob que ens ajuda a ser millors persones...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.