dilluns, 6 d’octubre de 2008

La caiguda

Fins i tot els castells donen motius per pensar. Sigui allà o en qualsevol lloc, hi ha persones que són incontestables, que se'ls valora pel que són i pel que han estat, per un bagatge estel·lar que els ha donat la confiança de tothom, i sembla que, per temps que passi, són pilars que no es poden enderrocar, que no tenen escletxes ni fractures.

Aquesta confiança es torna cega, i el més probable és que et culpin a tu si t'atreveixes a posar en dubte la vàlua d'un puntal, o ja no tant, sinó que simplement consideres que està passant el seu moment, i que ja no és un abanderat. Costa d'entendre que algú que està al cim potser ja no és el que era, i la gent no s'ho creu, insisteixen que no pot ser culpa seva, i que has de set tu que no ho fas bé. I el problema que pots tenir és que els acabis creient.

No per notar-ho abans s'ha d'estar equivocat, i si a sobre no ets l'únic que ho nota, això dóna més força als teus arguments. Tot i així, i ha gent que no canvia d'opinió fins que les coses, o les persones, cauen pel seu propi pes. Ja s'ho trobaran.

35 comentaris:

  1. tot el que puja ha de baixar, llei de vida, bé de la gravetat :P

    colta! no em tornis a deixar mai més un comentari com el de les fotos, eeeh? tu has vist les fotasses que tens penjades dels gats?? les has vist bé? doncs, au! "jastà" tot dit.

    un petó!

    ResponElimina
  2. i si el mateix puntal no se n'adona que està fallant, per la seva inacció tot pot acabar d'anar-se'n a fer punyetes.

    ResponElimina
  3. Ai!!! Volia dir quelcom semblant al que ha dit en Jordi...
    El puntal no s'adona ell mateix que pot estar fallant?

    De fet, són situacions que es donen a tots els àmbits de la vida i són molt complicades... Jo segur que seria més covarda i callaria... no sé.

    ResponElimina
  4. Ara ho has dit, començant pel final, les coses i fins i tot les persones i les creençes cauen pel seu propi pes, tot es fica al lloc, tot es deixa entreveure, tot s'acaba veient, fins i tot la bona fe que no havies cregut. Però saps què seria extraordinari en aquest punt? que la persona que sap que ha estat al cim i que el tenen allí, se n'adonés, tot un acte de valentia i sinceritat. Per cert, el teu comentari no té paraules, amb les teves paraules, has demostrat el què ets :) moltes gràcies XeXu.

    ResponElimina
  5. Ve a ser com el que devia passar amb el Colós de Rodas. Si les bases se li esquerden sota els seus peus, al final no queden ni Colós ni bases.

    Com que em fa mandra obrir un blog, però tampoc vull ser un anònim, signaré com a "Rengla Immortal".

    Et sembla bé?

    ResponElimina
  6. Com costen els canvis! Hi ha persones a qui els costen molt i molt. Suposo que bàsicament és això. No se'n volen adonar. Però espero q ue se n'adonin abans que la caiguda sigui massa forta.

    ResponElimina
  7. Per cert, crec que quan he escrit "Com que em fa mandra" he comès un error gramatical, però el meu corrector no l'acaba de veure. Si algú me'l pogués corregir l'hi agrairia molt.

    L'anònim d'abans.

    ResponElimina
  8. Les caigudes a vegades són inevitables, però hi ha moltes maneres de caure i una de les millors és fer-ho amb dignitat.

    Ja ho han comentat per aquí dalt, si el puntal se n'adona sempre és a temps a cedir el seu lloc, a retirar-se abans que la cosa esdevingui insostenible i acabi petant.
    És com quan la canalla està apunt d'arribar al cim del castell i es fa enrera perquè no ho veu clar... reconec que fa ràbia haver de desmuntar un castell però crec que és millor això que no una caiguda no? (i ja et dic que no hi entenc de castells i ara potser tu em tiraràs els plats pel cap)

    Però si aquest puntal no se n'adona i sou els de baix els que ho veieu... és difícil dir alguna cosa sense ser mirat amb menyspreu o sense ser jutjat, les de baix sempre han estat posicions difícils (què t'he de dir oi?), però d'altra banda són la base de la construcció i són indispensables, així és que teniu tot el dret de donar la vostra opinió.

    A vegades resulta molt còmode viure de la glòria del passat i molt difícil acceptar que el temps tot ho canvia i que tard o d'hora arriba el que s'anomena "recanvi generacional".

    Bé, no sé si me n'he anat molt per les branques o si he interpretat malament el post... perdona si ha estat així!
    una abraçada i amuuuunt!!!

    ResponElimina
  9. Ai Xexu, no saps pas com t'entenc, en la meva feina, que n'hi arriba a haver de vaques sagrades, i tu veus que de sagrades no en tenen res, que l'arròs ja està passat...fins que cauen pel seu propi pes...Ja t'ho vaig dir un dia, jo penso, i això em dóna confiança, que el temps, acaba posant tothom al seu lloc.

    Petons maco!!!!

    ResponElimina
  10. No puc fer res més que donar-te tota la raó.

    ResponElimina
  11. Tent tota la raó. Però resulta tan humà no veure quan et passa el moment!

    ResponElimina
  12. I tant que s'ho trobaran... El més trist és quan t'acabes creient les seves benes dels ulls.

    ResponElimina
  13. Tens tota la raó del món... Per sort jo fa temps que no em trobo algú així, pero tranquil, que no vas errat: Caurà pel seu propi pes.

    ResponElimina
  14. Quan les velles glòries comencen a ser més velles que no pas glòries, malament rai! Sobretot si encara es pensen que són més glòries que velles. Prò si ens posem en el seu lloc veurem que ha de ser molt dur i molt frustrant adonar-se que el teu temps ha passat. I després, a més, ho has de reconèixer... I si te n'adones quan tothom al teu voltant fa temps que ho ha vist, a sobre ha de ser molt vergonyós...

    No ho sé... A mi em fa molta peneta... Sobretot quan es tracta de gent gran. De sobte tot el que t'envolta ha canviat i no saps ben bé què està passant ni quin és el teu lloc.

    Em sembla que me n'he anat molt del camí que tu seguies... I... em sap greu això que dius, perquè tinc la sensació que tot plegat t'ha fet força mal.

    Petonets, bunik, i bona setmana!

    ResponElimina
  15. Molt interessant el post Xexu. Curiosament (o potser no tant curiosament) aquestes són unes reflexions que també em passen molt sovint pel cap.
    Si vols el dia que et vegi amb la bena al ulls t'aviso ...

    ResponElimina
  16. Hola Xexu!
    Avui és la meva primera visita al teu bloc... Volia agrair-te les paraules que em vas deixar al bloc. Thank youuuu!
    Ja aniré passant per aquí i així te coneixeré més...

    I el què dius, jo no sé si parles dels castellers, jo no hi entenc, però si parles de la vida en general... crec com el què ja et diuen, de vegades les persones necessiten creure en aquests pilars, en els líders. Ens costa canviar. Reconeixer que calen coses noves, perquè els canvis fan por de coses que han de venir desconegudes i que ens pensem sempre (com sóm) que seran pitjors. Per això sovint ens afarrem. Potser no és que la confiança sigui cega, però la por al canvi li fa semblar.

    Una salutació!!!!!

    ResponElimina
  17. una amiga m'ho deia fa poc, les coses acaben caient pel seu propi pes. Deu ser veritat doncs!

    ResponElimina
  18. Cadascú tenim el nostre moment en el que fem. Així és la vida, hi ha dates de caducitat i saber-les veure i acceptar demostra gran valentia.

    ResponElimina
  19. Et vaig llegir ahir, però no et vaig comentar. A vegades no trobo les paraules...

    Aquest matí, anant cap al metro, les he trobades, i ara veig que molt semblants al que diu el carquinyol, i és que penso que una de les coses que crec que ha de costar més de fer-se gran és assumir els canvis i encara més acceptar-los.

    I potser un senyal d'intel·ligència és saber passar a 2n terme, on de ben segur sempre pots ser respectat, però deixant la 1a línia als joves.

    ResponElimina
  20. Com més amunt s'arriba més forta la castanya si caus. Jo penso que els que no s'adonen de que cauen, pitjor per ells, pendràn més mal. Així que tu tranquil Xexu que com bé dius tot cau pel seu propi pes.
    Un petonet.

    ResponElimina
  21. Quan la realitat va en contra, costa molt acceptar-la. El problema és quan la comparsa d'aquesta realitat no ajuda. És dur veure que s'entra en decadència, però és de molta mala llet tirar-te en cara que qui vol mal ets tu, que al cap i a la fi seràs el relleu del tema, amb tots els altres…

    Saluts!

    ResponElimina
  22. Em venen al cap totes les vaques sagrades que et vas trobant en el món...

    ResponElimina
  23. de vegades ets dalt del cim, de vegades ets a baix de tot, de vegades a mig camí.. i com diu elur: tot el que puja baixa. sempre, sempre sempre.

    estels mes grans han caigut i cauran.

    ResponElimina
  24. De vegades, a més, la roca es converteix en un mur contra el que no pots avançar, no?

    Hem de confiar que tard o d'hora tot acaba al seu lloc i els mites acaben caient.

    ResponElimina
  25. M'està pasant una cosa a la feina que aquest ost li va clavada!!!!!!!

    Totohom té el seu moment, el seu "cim" i quan les coses comencen a no anar bé... ai... i.. és igual. Que la vida és complicada i acceptar el que et dóna no és fàcil.

    ResponElimina
  26. Doncs segueix amb els teus arguments! Com molt bé dius, ja s'ho trobaran. Ningú et podrà dir que no vas avisar ;)

    petó!

    ResponElimina
  27. La gent es cega amb molta facilitat. El pitjor és quan ets tu contra tots i ningú et fa cas perquè arriba un moment que dubtes tu mateix fins i tot de la teva propia teoria, idea, creença, el que sigui. Algun cop m'he trobat en un cas així i el millor, pel que he vist, és deixar els arguments de banda i donar temps al temps, que al final tard o d'hora, si vas ben encaminat, t'acaba donant la raó, encara que molta gent no t'ho reconeixerà.

    ResponElimina
  28. els moments són per tots, i compte, les caigudes, també!

    ResponElimina
  29. XeXu un post molt interessant. Hi ha persones que s'han convertit en símbols i els símbols...Són símbols!! "Para lo bueno y para lo malo". La confiança cega que dius tu és la que treu racionalitat al procés de renovació. Precisament perquè és cega i no deixa veure. Hi ha a qui li agrada ser cec, és més còmode.

    ResponElimina
  30. Xexu, diuen que el temps acaba posant-ho tot i tothom al seu lloc... :)

    ResponElimina
  31. No sé si he acabat d'entendre bé el que has escrit, però em sembla que va per aquí: tothom té el seu moment, i quan algú ha arribat el més amunt que es pot arribar, el millor que pot fer és plantar-se. Una retirada a temps, com en solen dir... perquè et recordin en el teu esplendor. A les persones el que se'ns queda al cap, per bé o per mal, és "el finit" (el darrer que has fet, l'últim assoliment, l'última paraula, o la darrera pífia) No es pot manar ni manegar en tot moment perquè siguis tot un personatge: "Si busques l'ésser no et quedis amb el ser."

    ResponElimina
  32. No confiava gaire que aquelles paraules de 'el temps tot ho posa al seu lloc' focin certes...Però veig que sí, que tenien raó, que com deia el meu avi "en haver acabat, contarem".

    ResponElimina
  33. Moltes gràcies a tots i totes que heu passat i comentat aquest post. No sé si em vaig acabar d'explicar bé, perquè volia fer incidència en que l'altra gent no veien la caiguda, no que les persones-pilar no la veiessin. Ells potser la veuen, però no s'ho volen creure. Som-hi!

    Elur, tot té el seu moment, però també s'acaba, d'això n'hem de ser conscients. Ah, i et faré comentaris de les teves fotos sempre que m'agradin tant com les llàgrimes de rosada. Les fotos dels gatets que tinc penjades a la barra lateral no són meves, ni estan fetes amb la digital. Ja m'agradaria, però no me les havia atribuït, eh?

    Jordi, segurament sí que se n'adona, però és difícil assumir-ho, suposo.

    Assumpta, la qüestió no és callar o no, la qüestió és adonar-se'n. I jo no me n'he adonat perquè sigui més espavilat que els altres, sinó perquè ho noto perfectament, i no perquè hagi d'ocupar el seu lloc, això no passarà mai. Ho notem els qui ho patim. Els altres no, és clar.

    Cesc, el puntal que ha inspirat el post crec que se'n va adonar fa un temps, però fins i tot a ell la gent ha aconseguit convèncer-lo de que és incombustible. Però parlant en general, diria que el que comentes seria ideal, que tothom sabés retirar-se a temps i quan toca. Jo espero saber-ho veure quan em toqui.

    Rengla immortal, no sé si saps de què parles, però l'has clavat força. De colosos podríem parlar, i alguns esquerden les bases més que d'altres. I per cert, jo tampoc no sé trobar l'error de la frase.

    Carme, dir 'la caiguda' és una exageració, una metàfora per entendre que les persones hi ha un moment que van de baixada, per molt que hagis pujat. I al final, a tot arreu o te n'adones, o te n'adonen de que t'ha arribat l'hora.

    iruNa, crec que la teva interpretació del post és força bona. L'únic problema és el que deia més amunt, que no volia dir que aquestes persones s'aferrin a la seva posició, més aviat em referia a que les altres els veuen sempre així, i el dia que cometen un error i es posen en evidència, hi ha sorpresa genera. El recanvi generacional hi ha de ser, i crec que tots ho entenem això. En el cas concret, els que ens adonem d'aquestes carències no som els que l'hem de substituir, sinó els que ho patim. Ah, i pel que fa al tema de la canalla que comentes, és clar que és millor que no caigui el castell i que es pugui desmuntar, però per la posició que jo estic fa igual de mal que la canalla acabi la feina com que no. Ja són dalt, i s'ha de desmuntar tot perquè ens quedem descansats. Es triga gairebé el mateix a carregar-lo i descarregar-lo correctament, que si arriben dalt i decideixen baixar sense passar. I els castells són més el temps que triguen a fer-se que el pes. Si cauen, els de la meva posició quedem alleujats abans, i no solem prendre mal, però no és desitjable, és clar.

    Zel, m'agrada l'expressió vaca sagrada! No hi vaig pensar quan escrivia el post. Sí, sí, les vaques sagrades s'enquisten al seu lloc, però sobretot és per la gent que els segueix considerant així. Però això que dius de que el temps posa a tothom al seu lloc jo ho entenc més per la gent que no s'ho mereix. Aquests sí que s'ho mereixen, però arriba un moment que se'ls passa l'arròs, coom tu mateixa dius.

    Llum, t'ho agraeixo.

    Dan, sí, és clar, tenim certa tendència a autoenganyar-nos, oi?

    Carme F, crec que és inevitable que pensis que ets tu mateix el culpable, i que una vaca sagrada no cau així com així. He comprovat que la gent no et pren seriosament, i a força d'insistir i insistir obtens algun 'però és seriós tot això que dius?'.

    Neo, si jo no vull que caigui, pobre, però tampoc no vull que ens perjudiqui als altres. És una dicotomia una mica estranya.

    Núr, està clar que és millor deixar estar el que sigui i donar pas als següents quan encara estàs a dalt de tot que quan ja estàs en plena decadència. Tampoc és el cas del que parlava. Es tracta d'algú que fa encara moltes coses bé, però ha començat a fer-ne de malament, que abans no feia, i la gent no s'adona d'això. I per la persona ha de ser dur adonar-se'n, i sobretot, que li facin notar. No, no te n'has anat gaire del tema, i tampoc no és que em faci mal... o si, però no el tipus de mal que penses.

    Àlvar, quant temps! Em sembla que m'hauries d'explicar una mica el comentari, perquè crec que no t'entenc massa. Penses que estic en hores baixes? Si és així, i tant que agrairé que m'ho diguis.

    Nits, sigues molt benvinguda al blog, m'alegro que t'hagis passat. S'han dit moltes coses, però em sembla que com ho dius tu cap, ja que aquest era el propòsit del post, parlar de la gent que idolatra a d'altres, més que dels ídols en si. Tens tota la raó, hi ha gent que necessita aferrar-se als valors segurs, i no poden entendre que les coses canvien, i que tot passa. Sembla que hi ha gent insubstituïble, i no és així.

    Estrip, és clar que és veritat, fes-li cas a la teva amiga.

    Carquinyoli, si portéssim la data de caducitat impresa en algun lloc tot seria més senzill, i causaria menys traumes, oi?

    Rita, és una molt bona visió aquesta. No cal desaparèixer, no cal fer-se fonedís, simplement passant a un segon terme i aportar l'experiència pots ser de gran ajuda, més que si t'aferres a la poltrona. Gràcies per tornar per comentar, després de pensar-hi una mica.

    Anna, potser això que dius no s'escau en aquest cas, ja que és massa fort, i no parlo d'una persona que s'ho tingui cregut ni res. Simplement comença a anar cap a baix, i a la gent del voltant li costa assumir-ho.

    Musa, en aquest cas no és que haguem de ser el relleu, simplement és que si una peça no funciona bé, el sistema no funciona. Ho hem comentat i ens miren malament, no s'ho creuen. D'això és del que parlava. Però imagina que 'aquell que vetlla per tu i tot t'ho consenteix' comença a anar de capa caiguda. També et costaria acceptar-ho.

    Manuscrits, n'hi ha a tot arreu, però realment volem ser vaques sagrades?

    Aina, però no crec que tot sigui fluctuant. Hi ha coses que baixen i ja no podran tornar a pujar.

    Rits, els mites cauen, però és que el temps no passa en debades per ningú.

    AnnaTarambana, el que narro al post passa en tots els àmbits de la vida, i és que com comentàvem per aquí, de vaques sagrades n'hi ha per tot, i a veure qui les fa baixar del pedestal.

    Yuna, ja fa temps que aviso, i no sóc jo sol, però fins ara no ens ha escoltat algú que pot posar-hi remei, encara que no és el que ens hauria d'escoltar tampoc.

    Caterina, no busco cap mena de reconeixement, al contrari, em sap greu ser el portador de tan males notícies. La persona de la que parlo era un puntal per mi també, i naturalment, he pensat més d'un cop que el que pot estar fallant sóc jo. Però hi ha massa proves, i cada cop més, de que no és cosa meva, i que tot està canviant. Espero que altra gent no trigui en adonar-se'n també.

    ÀnimaAlada, tots tenim els nostres moments, però això no vol dir que siguem considerats estrelles. N'hi ha que són especials i tenen un altre estatus, i quan s'acaba la seva època es nota més que els que som uns qualssevol.

    Xitus, com sempre, l'encertes. És flagrant la quantitat de gent que els encanta ser cecs, i que tanquen els ulls a qualsevol canvi, qualsevol cosa que suposi un relleu, perquè ja estan prou bé com estan. No ho entenc, la veritat. Sempre s'ha d'estar preparat i saber-se adaptar.

    Somiant..., com ja he dit per aquí, no espero que el temps posi aquesta persona al seu lloc, no es mereix cap castic, més aviat ha de rebre elogis. Només m'agradaria que la gent veiés que el temps passa per tots, i no només pels que no aporten tant.

    Caram Sibe, et poses molt filosòfica, eh? Això que dius ho hauríem de saber fer tots i no és tan fàcil. Jo no sé si a aquesta persona li queda molt o poc, sé que encara fa part de la feina molt bé, però una altra part ha començat a fer-la molt malament. No s'adona que abans ho feia de conya, i es pensa que continua igual, però el pitjor és que tots els altres et miren estranyats si dius que ja no és el que era. I és que no és fàcil tirar un mite per terra.

    El tacte, el teu avi sabia el que es deia, i jo entenc més aquest comentari després de llegir el teu darrer post. El temps ho cura tot, diuen, però com deia una amiga blogaire, el que fa el temps és regalar-te una temporada perquè arreglis tot el que està malament. Segur que ella ho deia millor, ara que no veig escrit. Què hi farem.

    ResponElimina
  34. No ho sé, Xexu, suposo que hi ha gent per tot, pel que alguns sí que voldran ser vaques sagrades i d'altres que s'ho trobaran, però quan el mateix temps, que tot ho posa a lloc, fa que la vaca sigui conscient de que és sagrada, quan tothom s'ho repeteix, pot acabar creient-s'ho, acomodant-se en aquesta nova dimensió i llavors és quan la visió de la realitat, la percepció de tot allò que l'envolta, pot distorsionar-se. I si bé el temps té la darrera paraula, mentre que no caigui pel seu propi pes, es pot ferir als del costat. El mateix temps que tot ho col.loca a on ha d'estar, pot fer que l'acció sigui més llarga o més curta, així que aquest període pot ser també la causa de que els que són a dalt facin més o menys enrenou als del seu voltant (i seguint els termes emprats, als de sota, tot i que no personalment no m'agraden les estructures verticals i prefereixo les horitzontals per parlar de relacions humanes)...

    ResponElimina
  35. cullons... ja m'has desmuntat el comentari :P
    Ja sé que no te les havies atribuït, però al ser per aquí vaig suposar que eren teves, vès.
    I no em crec que no les poguessis fer igual de bé o fins i tot més!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.