dijous, 25 de setembre de 2008

Llegats

Hi ha molts blogs que em fan pensar i que em fan venir ganes d'escriure sobre un tema que he llegit en un post. Aquest cop ha estat a casa de la PetitaCriatura, que parlava de llegats. Efectivament, com ella diu, no cal que una persona mori perquè ens deixi alguna cosa en herència. Sóc de l'opinió que tothom que es creua a la nostra vida ens aporta alguna cosa o altra, bona o dolenta. Ens creem la nostra manera d'entendre el món en funció de totes les nostres influències, i el primer exemple el tenim amb la família. Quantes vegades ens descobrim actuant com el pare o la mare, i ens agrada o no, però ens adonem que ho fem. Genètica? En part, però segurament és més la influència que ens han fet.

Després, totes les relacions socials que tenim ens condicionen, ja des de ben petits. Què dir de les males companyies, de les bones influències i totes aquestes coses que diuen les mames, però que no estan mancades de sentit? En funció de qui ens envoltem, ens tornarem d'una manera o d'una altra, i s'ha de tenir molta voluntat per saber defugir aquelles persones que no ens convenen. El sol fet de saber que no ens convenen, ja és tot un què.

I què dir també de les relacions que tenim? Ens marquen moltíssim i hi ha llasts que arrosseguem d'unes a altres. Alguns aprenentatges són bons, i ens ajuden a no cometre els mateixos errors, i alguns valors ens seran molt útils, però d'altres fan que canviem la nostra manera de funcionar, com la desconfiança o la gelosia, que sens dubte ha estat el llegat d'algú, que bé se'l podria haver quedat per ell.

En definitiva, i per no allargar-me, de tothom rebem alguna cosa, que acabarà formant el que som, com un collage de totes les persones que s'han creuat en la nostra vida. Si ens faltés algú, ens faltaria una part de nosaltres. Les virtuts, els defectes, tot el que tenim ens pot venir d'altres persones en forma de llegat, de manera voluntària o involuntària, però som el que hem après, i el que encara ens falta per aprendre.

28 comentaris:

  1. "i s'ha de tenir molta voluntat per saber defugir aquelles persones que no ens convenen. El sol fet de saber que no ens convenen, ja és tot un què."

    Del teu escrit XeXu cito aquesta frase en primer lloc...Perquè fer-ho és sortir d'un rol que a vegades adoptem o ens otorguen sense adonar-nos-en, i després desmarcar-se'n és difícil, però hem de triar pel nostre bé. Aquests trencaments són moments costa amunt, sí.

    D'altra banda, quan parles de la desconfiança o gelosia...Sí, són llegats que algú realment es podria quedar per a ell. Però penso, i parlo des del meu cas, que són llegats que rebem de l'estil afectiu dels nostres pares i del vincle que establim amb ells de petits i adolescents. Si som una persona que no confiem en nosaltres, la gelosia té molts números d'aparèixer, simplement per la por a perdre. I fa mal, sobretot quan la reps, perquè tu et consideres una persona absolutament fidel, i fidel a uns principis. Un cop vaig sentir que quan es produeix una infidelitat o una ruptura per una tercera persona, el gelós diu: "ho veus?"; però el que no sap és que la seva mateixa conducta ha portat a aquesta situació, probablement. Hem de tenir més cura del que tenim quan ho tenim, perquè ´si el que fem és preocupar-nos per no perdre-ho en excés, no ho gaudim i ho acabem perdent igual.

    Me n'estic anant una mica el fil principal del teu post, perdó.

    Estic d'acord en que cada persona que ens creuem ens aporta en major o menor mesura. També sense saber com ens trobem imitant frases o gestos d'algú, que alhora algú imitarà de nosaltres. Si escolteu atentament ho veureu. També veureu que hi ha persones més influenciables i persones més impermeables.

    Cada persona és un tros de mirall on ens reflectim.

    Ho deixo aquí però és que el teu post dóna molt a que parlar, eh..! Us he de felicitar, blocaires, pels posts de qualitat. Ara mateix venia del bloc de la gatet amb turbo i és un plaer llegir-vos (i jo em sento més receptiu últimament també :) ).

    Salut.

    ResponElimina
  2. Com sempre, crec que l'has clavat, tot i tenir persones que no ens convenen, n'aprenem, de tot n'aprenem, de la caiguda, de la paraulota, del mal, d'observar i tot això ens ho ensenya cada un dels qui passa per la nostra vida. I sí... hi ha coses que altres se les podrien haver quedat per ells, què hi farem, però els 7 pecats estan a les nostres vides...

    ResponElimina
  3. És ben cert tot el que dius i la veritat és que aquest tema dona molt de sí. Jo sempre he pensat que sóm el que vivim.
    Els éssers humans sóm socials per naturalesa i és inevitable que ens exercim influències els uns als altres.
    Crec que una de les tasques més difícils d'aquesta vida és construir-se a un mateix. I en aquesta construcció és on, primerament, hi intervé la família, que és l'encarregada d'impregnar-nos dels seus valors morals i conductuals. Llavors arriben els amics, les colles, les parelles... i de mica en mica vas descobrint que existeixen diferents maneres de pensar i entendre el món.
    Segons les experiències que has viscut amb les persones properes i no tant properes et vas fent una idea de com és la gent i el món que ens envolta, i llavors inconscientment adoptes una posició envers la resta de persones i l'entorn.
    Aquells que han tingut experiències desafortunades normalment tendeixen a ser més tancats, agressius i desconfiats (per generalitzar molt) i en canvi aquells que han viscut experiències gratificants tendiran a ser més positius.
    Saber el que ens convé o no és una tasca important i complicada. Solen ser les persones més properes les que ens avisen de les males companyies, i això moltes vegades desencadena l'efecte contrari. Veure-ho per un mateix és un signe de maduresa, de tenir les coses clares, de no ser excessivament influenciable. Aprendre a discernir sobre allò que està bé i allò que no és també un dels aprenentatges de la vida més importants.
    Bé, ara no sé si me n'he anat molt del tema... la qüestió és que la gent amb qui ens creuem sempre ens deixa algun llegat, alguna petja... i ens brinda la oportunitat d'aprendre i construir-nos com a persones!
    També ho podriem extrapolar aquí, als blogs. Com tu mateix has dit a l'inici d'aquest post, moltes vegades els escrits de les persones que llegim ens inspiren per escriure alguna cosa, ens conviden a reflexionar... i hi ha blogs i persones que ens ensenyen moltíssimes coses i dels quals en podem aprendre molt. D'això es tracta la vida no?
    Un post molt interessant!!
    una abraçada!

    ResponElimina
  4. La veritat és que tot i de tothom se n'aprèn, algunes vegades coses bones i altres de dolentes. Potser també ens haurien de preguntar quin és el nostre llegat, amb que influïm nosaltres a la resta i procurar que sigui una cosa bona, per petita que sigui.

    ResponElimina
  5. Metafòricament diria allò de "los dos marranos que duermen en el mismo colchón se vuelven de la misma condición" Això ho pots aplicar a la parella.. però en general, ve a ser el mateix... Possiblement la gent amb la que t'envoltes és similar a tu....Per això ens agrada estar amb aquesta gent, perque comparteixes coses... bones i dolentes! I de tot i de tothom se n'apren.... Tenim però la capacitat de deixar de costat allò que no ens convè! Jo no crec en allò de les males influències... Jo crec que cadascú pot triar... i sap ben be el que li convè..... ? Tot i que aqui juga molt l'educació que hem rebut... i si de ben petits l'entorn de certes persones és "borrascòs", el camí a seguir possiblment també ho serà!

    ResponElimina
  6. Sempre he pensat que seria molt interessant veure'ns per un forat del pany, o bé amb un vídeo del què ha estat el nostre camí fins ara. Segurament seríem més conscients de qui som i ens coneixeríem una mica més. Les comparacions amb els pares, són odioses, però passa moltíssim i sempre diem que no ho farem mai, fins el dia que t'hi trobes, i llavors ai las!!! No sé si és genètic o cultural (podríem allargar-nos tal i com parlen els ambientalistes), però està clar que de tot i de tots en treiem alguna cosa que ens va formant, per bo o dolent que hagi estat.
    També, una altra cosa que dius, lo de les persnes si ens convenen o no. A vegades és tant difícil des de dins veure si aquella persona et convé (ja sigui relació o amistat)que tardes temps en adnar-te, i potser ja és tard perquè no has estat capaç de preveure-ho. Això sense tenir en compte si les amistats més properes t'ho diuen o no si et convé, però pot passar a l'inrevés no? que ningú hi tingui confiança i a tu mai t'hagi fallat. És una mica complex tot plegat.
    Aix que m'he enrollat una micona... m'ha agradat el post!!!
    Petonets!!

    Jo en tinc uns quants de llegats, alguns me'ls intento treure perquè el què han fet ha estat perjudicar-me, així que millor que n'agafi d'altres jejeje.

    ResponElimina
  7. Per cert, i espero no actuar com els meus pares en segons quines coses!!

    ResponElimina
  8. M'agrada, m'agrada molt. Els llegats són un trencadís enorme. Felicitats again

    ResponElimina
  9. aix, com m'agraden aquests posts tan teus! :)

    Jo no vull aprofundir gaire, perquè em liaré a donar les gràcies des d'aquí a tots aquells que m'han aportat les coses més maques i tampoc no caldria —en tot cas ho faria al meu bloc, no al teu, pobret!—, així que senzillament faré la brometa i diré que els amics, quan coneixen els meus pares, el que diuen és: «Sí, físicament t'assemblaràs a ton pare, prò el caràcter aquest que tens és de ta mare clavat!» Al principi em feia ràbia, prò ara em fa molta gràcia! Són aquelles coses que amb el temps veus amb altres ulls...

    Somriures i, altre cop, gran post!

    ResponElimina
  10. just avui he llençat els quatre llegats que m'havien quedat d'algú que... en fi, d'algú.
    Som esponges, després però cal triar el que ens quedem i què llencem, sinó malament rai.
    Aisss... tinc un vespre espès...
    un petó, maco!

    ResponElimina
  11. Els llegats...hauria d'haver una possibilitat de renúncia com en el cas de les herències. Hi ha persones que ens deixen petjades molt bones, però n'hi ha que ens marquen negativament per sempre. Si es dona el cas, que la persona que t'ha marcat negativament és molt important dins la teva vida, un familiar molt proper per exemple, llavors que has de fer?
    Estaria bé poder fer un reset, borrar tot el disc dur i tornar-nos a fer com nosaltres voldriem ser, i només quedar-nos amb tot lo bó que em anat aprenent al llarg dels anys.

    ResponElimina
  12. I els que només coneixem, des dels blogs, a mi m'han donat ales (sense compresa ni redbull)

    Això m'ha enriquit la vida, encara que molts se me'n foten...

    ResponElimina
  13. Totalment d'acord, Xexu, que ens quedem coses de tothom d'una maenra o altra, volent o sense voler, fins i tot, el que diu la Zel, dels amics dels blocs.

    ResponElimina
  14. l'entorn! grans debats hi han sobre dues persones clonades en entorns diferents. Quin aspecte prevaldrà més, els gens, la predisposició? o l'entorn el lloc on visquis, creixis, t'enamoris i t'envelleixis?

    ResponElimina
  15. Tant físicament com de caràcter diuen que sóc pastadeta al meu pare (jo mateixa m’ho reconec bastant... i ja m’agrada)... però al llarg del temps he anat rebent molts llegats d’aquests perquè, a més, jo crec que sóc una persona bastant influenciable. Ja ho deia Ortega y Gasset amb allò de “yo soy yo y mi circunstancia” i jo interpreto “les meves circumstàncies” com tots aquests llegats de la gent que ha passat per la nostra vida.

    Però tots en rebem i en deixem, és com un “trànsit” constant, per tant volia dir que m’ha agradat moltíssim la intervenció de la Mireia quan ha dit “Potser també ens hauríem de preguntar quin és el nostre llegat, amb que influïm nosaltres a la resta i procurar que sigui una cosa bona, per petita que sigui.”

    ResponElimina
  16. Un post magnífic, xexu, dels teus! Reflexiu, madur, ben escrit i millor explicat.
    No diré gairebé res perquè diria el que ja ha dit tothom. Tots tenim una herència genètica, d'hàbits i de costums, però també ens fem pels que anem trobant.
    El secret potser és saber triar amb qui fer els camins que ens depara la vida i, sobretot, ser receptius, ser esponges i anar xuclant de tot i de tothom. Anar amb els ulls ben oberts i les orelles i anar xuclant tot el que poguem.
    Per descomptat, la blogosfera és un mitjà més i molt enriquidor.
    Al final m'he allargat, catxis! ;-)
    Si m'ho permets, t'envio un petó, m'encanta com ets!

    ResponElimina
  17. Començo dient que has escrit amb molt de seny i que estic d'acord amb el que dius. Jo penso que les persones que es creuen en el nostre camí, ho fan perquè ens han de deixar alguna cosa seva: sabiduria, experiència, tendresa... I penso, que tant de les persones que ens creuem com de les que ens apartem, aprenem alguna cosa. Que fem camí amb les que més ens aporten, les que més ens ensenyen i les que més ens omplen. I penso que també és bo observar de tant en tant el camí que no volem fer. M'explico, ahir mateix, una persona que treballa amb mi va contestar, al meu parer, molt malament a una altra persona. Ho va fer a prop meu i jo, vaig observar aquella persona i vaig pensar: jo no vull ser així i si per una d'aquelles mai m'hi tornés, espero tenir algú amb dos dits de seny que sàpiga foter-me un bon clatellot. En fi, que volia dir que del dolent, del que no ens agrada ni veure ni seguir, també n'aprenem...

    ResponElimina
  18. Estic d'acord amb el que dius i també amb el que diu en xitus. Tothom ens aporta en la nostra globalitat de la vida, però l'important és saber reconèixer qui no ens convé i defugir-lo o defugir-la.

    ResponElimina
  19. Sobretot "el que encara ens falta per aprendre". Malament rai si ens aturem: cal anar sempre endavant amb els ulls i l'enteniment ben oberts. Una reflexió interessant de debò. Un petó.

    ResponElimina
  20. llegat rima amb llepat i bé ... és una sensació que ... salut

    ResponElimina
  21. (Xexu... que t'has equivocat de peli... son els mateixos protagonistes, però la que jo dic al blog és anterior :-))) Molt bon cap de setmana!!!)

    ResponElimina
  22. Cada petita acció, o millor dit interacció ens canvia. I, en som tan poc conscients, mai tenim temps de parar a pensar tot el què hem ap`res.

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies a tots els que heu passat per aquí i heu ampliat el post amb els vostres comentaris. Un cop més, quan em poso a menjar-me el cap, sempre apareixeu vosaltres i em gireu la truita del dret i del revés, i em feu veure les múltiples visions que una idea té. Gràcies, gràcies de veritat. Sou màgics.

    Xitus, amb tu per aquí no sé com m'atreveixo a parlar de temes així, i si a sobre fas el primer comentari, el més probable és que la gent et llegeixi a tu i passin del que jo dic. Gràcies per un comentari tan complet, m'encanta quan la gent s'ho pren seriosament. Som-hi. Saber que alguna cosa o algú no ens convé és feina difícil, i és probable que ens haguem d'emportar alguna patacada abans de descobrir-ho. Pel que fa a la gelosia i la desconfiança, per posar els exemples que jo mateix vaig citar, jo crec que tinc clar d'on em venen, i no és dels meus pares, que sempre han confiat amb mi perquè els donava tota la confiança necessària. Una relació anterior m'ho va ensenyar, jo no podia fer res que l'altra persona ja estava sospitant i queixant-se, i això se'm va encomanar, i mira que ella em donava molts meus motius que jo per estar gelós. Suposo que un mateix llegat ens pot venir d'un cantó o altre, i mira jo crec que aquest el tinc clar, i és difícil treure-me'l de sobre. Canviant de tema, això que dius de fer servir expressions d'algú jo ja fa temps que ho tinc observat. Quan una persona comença a dir una cosa molt, allò que diem que se li ha enganxat, segur que ho ha agafat d'algú (a mi m'ha passat també). De vegades pots veure-hi coses sospitoses aquí i tot, pot ser que algú passi molt temps amb algú altre, i potser no hauria, i ho descobreixes justament per expressions que fa servir. Ah, i això de que hi ha gent més permeable que altres donaria per un post sencer, mira, et podries animar a fer-lo, què hi dius? Posts per encàrrec, això ja és l'hòstia.

    Cesc, els 7 pecats? No sé tu, però això que l'Església anomena pecats jo els practico cada dia tots ells, diverses vegades. Potser estàs d'acord amb mi que som una mena de collage de tot el que ens anem trobant, a part de tenir la nostra pròpia personalitat, que seria com la columna vertebral, i tot el que la gent ens posa serien com els guarniments d'un arbre de nadal, i ja sabem que d'arbres de nadal n'hi ha de més macos que altres.

    iruNa, la pròpia construcció no és possible sense la resta del món, ja que com bé dius, l'ésser humà, a diferència dels animals, ho és precisament per la participació d'altres éssers humans. Si no seria un animal amb aptituds, però sense coneixement. Això fa que sigui molt important el modelatge, que tot el que anem absorbint ens sigui d'una utilitat, i és clar que en cada etapa de la vida un cert col·lectiu de gent hi juga papers decisius. És normal que tinguem moltes semblances de conducta amb la família, perquè és quan som petits justament que som més absorbents. Això es nota molt, però també es pot canviar molt en funció de qui ens trobem una mica més grandets. Si ens envoltem de gent amb famílies similars a la nostra, és probable que no ens torcem mai, però si per contra ens ajuntem amb gent problemàtica, ens acabarem tornant com ells. Un dels problemes, sense perdre de vista el que dius tu sobre tenir bones o males experiències, és l'obligació d'agradar els altres a certes edats. Si no ets d'una manera, no t'accepten, i potser t'has de forçar a ser com no ets, i ho acabaràs sent. O potser t'adonaràs de la ximpleria que estàs fent i tornaràs enrere. Pel que fa a saber per un mateix el que està bé i el que no, crec que també s'aprèn, i per això hem de confiar inicialment en la gent que ens vol bé, encara qeu sigui difícil de veure, i que pugui causar efecte contrari. Deixar-nos guiar, no és dolent, però hem de saber per qui. I finalment, la vida virtual no deixa de ser part de nosaltres també, per alguns més que per altres. És normal aprendre-hi, no?

    Mireia, tens raó, si pensem en el post i amb que tots penseu igual, hauríem de mirar que el nostre llegat fos el millor possible, intentar transmetre les coses bones que hem après, i no les dolentes, que per molt que ens les haguem menjat d'algú altre, no tenim per què putejar algú més, oi?

    Eli, dintre de la parella és normal que s'acabin tornant un mix del que ambdós eren en un principi. Les hores junts, les coses viscudes tenen dos efectes. O ens allunyen i ens separem, o ens apropen i acabarem sent molt semblants a una única persona amb dos cors. Ara bé, tu mateixa et rebats això de que tenim capacitat d'allunyar-nos del que no ens convé. Evidentment, quan som petits això costa molt, i potser la caguem tant que no ens podem redreçar. Però de més grans, segurament podrem fugir del que no ens ha agradat de més petits, tenim la capacitat de no caure en certes coses, però en altres no hi podem fer res. Potser pensem que el que fem no és res de l'altre món i ens ficarem en problemes, tot i que ens avisin. Mira el consum de coca, la corrupció, per no parlar de les relacions personals destructives. Són coses que es solen tenir de més grans, i la gent no se'n pot escapar quan hi cau.

    Instints, tenim certa tendència a no voler semblar-nos als nostres pares, i no tenim en compte que en gran part, som com som per ells. En alguns casos això pot ser dolent, però també ens hauríem de fixar en les coses bones, no? El mateix passa amb la gent que ens envolta. Per experiència sé que quan els amics propers et diuen que algú o alguna cosa no et convé, tenen motius per fer-ho, i de vegades nosaltres estem molt cecs i no ho sabem veure, i encara ens molesta que ens ho diguin. No sé per què en algunes ocasions ens aferrem al que pensem, i no escoltem els altres, quan sabem de sobres que ho fan pel nostre bé. Ah, i si aprens a treure't de sobre els llegats que no t'agraden, ja em diràs com ho fas, que alguns jo bé els regalava!

    Moni, un trencadís? Em sembla que no t'entenc. Però gràcies per les paraules.

    Núr, m'encanta que siguis tan positiva, de veritat, ets de les úniques que penses en agrair el que has rebut, més que en queixar-te per les coses que no t'agraden, i això diu molt de tu, m'agrada aquest esperit. Jo encara no aguanto que em diguin que m'assemblo físicament al meu pare, suposo que és perquè deu ser veritat.

    Elur, carai, no voldria haver posat el dit a la llaga. Però amb el que t'he de donar la raó és amb això de que som esponges, és d'aquestes coses que, quan algú comenta, m'adono que hauria d'haver posat en el post, i que sense aquest símil no queda tancat del tot. Sort en tinc de comentaristes com tu, que m'ho feu veure. Quedar-se unes coses o altres no sé si es pot triar, com no entenc per què unes coses se'ns arrelen i altres no. Espero que el vespre espès no hagi tingut continuació.

    Boira, si es pogués fer això que dius, les persones serien massa semblants i es perdria la gràcia, i jo no podria escriure posts com aquests. És difícil el cas que planteges, perquè crec que hi ha llegats que s'arrelen i conformen la nostra personalitat. Suposo que hem de ser capaços de minimitzar-los si realment no ens agraden, i saber controlar la part de nosaltres que ens acosta a aquella persona propera, saber dir no i posar els collons sobre la taula per plantar-nos quan ens hi acostem perillosament. No sé si es pot fer, però com a mínim, si que podem pensar molt en el que fem i si ens agrada o no, per tal d'intentar corregir errors.

    Zel, això recordo haver parlat a casa teva, els que se t'enfotin d'això és que no tenen blog o no estan en aquest món. Jo penso com tu i ho saps bé. Caure en aquesta comunitat virtual és una de les grans coses que m'ha passat en els darrers anys, i per això m'enganxa tant, perquè m'aporta una sèrie de coses que no sabia que faltaven a la meva vida, però ara que les tinc, no sé què faria sense elles.

    Carme, volent o sense voler, exactament. Crec que també hem parlat alguna vegada de l'admiració -la memòria ja em falla-, i sempre dic que quan trobo una persona que m'impacta per tenir una virtut que sobresurt, intento tenir-la a prop i aprendre tot el que puc. La qüestió és intentar ser millor persona. I les característiques que se'ns enganxen involuntàriament... doncs ja saps, potser són les més difícils de treure'ns de sobre. Ei, i això val per aquí dins com per fora, és clar.

    Estrip, saps molt tu d'aquests temes per no tenir cap relació amb el ram... algun dia ens hauràs d'explicar alguna cosa. En la meva opinió, la genètica només és capaç de marcar unes tendències. Posem-nos en el cas del càncer, que diries que conductualment no té res a veure. Hi ha gent predisposada per genètica, perquè té alguna mutació específica, i si no es cuiden, desenvoluparan la malaltia amb molta més probabilitat que una persona sana. Però res és matemàtic, i per molta predisposició, una persona pot prendre totes les precaucions, i viure tota la vida de meravella, o el cas contrari, pot morir als 20 anys d'un accident de moto, i llavors quina importància té que tingués predisposició al càncer? Potser l'entorn l'ha induït a ser un temerari damunt la moto. O potser tenia gens que el predisposen a la temeritat. Com veus, podria estar hores i hores, i línies i línies parlant del tema. Per no embolicar-nos, com deia, crec que els gens predisposen, però que l'entorn és el que condiciona la personalitat, i no és el mateix que algú amb gens 'normals' creixi a un barri marginal, que un individu amb gens de predisposició a la violència creixi en un convent de clausura.

    Assumpta, aquests dos l'Ortega i en Gasset, sabien el que es deien. Ei, que és broma, una broma fàcil. És una frase molt certa, la nostra circumstància condiciona qui som, i és una manera molt poètica (personalment m'agrada molt fer servir la paraula circumstància, ja ho notaràs) de dir que som una barreja de gens i entorn. I l'entorn és el que ens dona els llegats, com tu dius. I més cert encara que els llegats són fluids, i que passen a través nostre d'algunes persones fins a unes altres. En el camp familiar és evident, però en els nostres cercles d'amistat, de feina, d'aficions, també. Per tant, com ja he dit a la Mireia, caldria que miréssim què transmetem als altres, però és tan difícil. És una de les coses que, si fem un gran esforç per fer bé, no ens deixaran viure. Segurament intentem transmetre a un fill els nostres millors valors, però per posar un exemple, segurament hereti també la nostra mala gaita si la tenim.

    Rita, com ja he anat comentant, això de saber triar amb qui ens fem és relatiu, perquè no trobo que sigui una feina fàcil. Et posaré un exemple que se m'acudeix ara, les coneixences de la feina. Quan treballes et trobes una gent per obligació, i és probable que no t'obris amb ningú, perquè són companys de feina. Però potser trobes algú que creus que és especial i t'hi comences a fer, i amb el temps descobreixes que aquesta relació no et convé, perquè fora d'allà aquesta persona et porta més problemes que alegries. A la feina és un lloc on potser ens hem de comportar d'una manera que no som, i després venen sorpreses. Quan volem tirar enrere, ja és massa tard, i la persona en qüestió ens persegueix i no ens deixa fugir-ne, i a més, ens la trobem cada dia per força. Bé, que m'enrotllo, ja m'entens, no sempre és fàcil saber triar, i un cas així potser farà que desconfiem de qualsevol que se'ns apropi a la feina, aquest serà el nostre llegat. Ei, petó acceptat, i tant. Un per tu.

    Guspira, interessant visió aquesta de que si ens creuem és per alguna cosa. Seria maco que així fos, ho he pensat força cops, sobretot en el moment que m'he adonat que ja no podia aportar res més a una persona, de manera que era com si ja hagués acabat la meva tasca amb ella. També interessant l'altra part del comentari, aprenem dels que tenim a prop perquè volem, però també dels que tenim lluny perquè volem. Si alguna cosa no ens agrada la voldrem lluny, però haurem après a no ser d'aquesta manera. El que passa és que després ve el que per aquí anomenem hipocondria emocional, que tens un comportament remotament semblant i ja et penses que estàs actuant de la manera que no vols. Almenys a mi em passa.

    Té la mà Maria, doncs ja que hi ets podries llegir-te el post.

    Núria, saber distingir no és tan senzill. Ens aporten, però les coses que no ens agraden que hem tret d'algun lloc, no hem estat capaços de refusar-ho, se'ns ha arrelat i prou. Hi ha manera d'evitar-ho?

    Fada, endavant sempre, això segur. Sortosament, de la vida, mai no deixem d'aprendre, sempre ens pot tornar a sorprendre, i aquí està la gràcia.

    Mossèn, jo canvio algun 'llepat' per algun llegat. Mira, algun no, molts.

    Tarambana, és una d'aquestes coses que es fan inconscientment, com el respirar. Però para't a pensar què passaria si fóssim conscients de tot el que anem aprenent, no pararíem, és una cosa constant. Com tu dius, cada interacció amb algú és un nou aprenentatge, així que imagina't la feinada!

    ResponElimina
  24. Plenament d'acord, però jo ho entenc més com a que tot deixa petjada, més que no pas dir-ne llegat.

    ResponElimina
  25. "Sí, sens dubte, una persona no està feta, sinó que és FA, de tots els que estan al seu voltant, de cada persona-personeta-personatge en treu un mínim retall, que va guardant als racons de la memòria, deixant-hi la seva petja."

    Cóm m'ha agradat aquets post Xexuuu! M'ha fet pensar molt, i m'he recordat d'una cosa que vaig escriure fa temps i m'he posat a buscar-ho per casa (i això que ho tinc tot guardat en caixes per la mudança, jajaja!). Cuànta raó té la "Petita criatura"! tal vegada em dóni a mí per postejar sobre això? veeeus!! tú també en tens molta de raó ;p, heheheheee.(òstres, també rius en catalààà? això sííí que m'ha arribat!)

    ResponElimina
  26. aix, XeXu, gràcies! Això del positivisme i agrair les coses és una cosa que vaig aprendre de dues xiquetes fantàstiques.

    I en les coses negatives no cal pensar-hi gaire: n'aprens el que n'hagis d'aprendre i oblides el mal tràngol. No val la pena trencar-se gaire el cap en segons quines coses.

    I què té de dolent, ton pare, perquè no t'hi vulguis assemblar!?
    Jo sempre recordaré un comentari d'un amic de mon pare, quan jo tenia 17 o 18 anyets, i anava amb mon pare pel carrer. L'amic li va dir: «Coño, Enrique! Menos mal que es clavadita a ti, que si no pensaría que le pones los cuernos a tu mujer!» Em va semblar de tan mal gust...

    ResponElimina
  27. Molt maco aquest pots. M'ha agradat molt. I sí, sóc de les persones que opina igual que tu. Ets el que vius i les persones que t'envolten. I sí, què passa?eh?Cada dia m'assemblo més a ma mare... JAJAJAJAJA!!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.