dimarts, 26 d’agost de 2008

Petit

Deixeu-me que avui parli una mica del meu jo blogaire, i de com em sento en aquest món virtual. Ara ja fa un any i mig que em moc per la blogosfera, encara que m'he quedat limitat, per pròpia voluntat, a llegir i comentar blogs de parla catalana, en qualsevol dels seus dialectes. M'hi sento còmode, i estic molt enganxat a moltes i molts blogaires que segueixo diàriament, i tinc la sort de tenir una clientela nombrosa que em seguiu i em feu la deferència de comentar els meus escrits, molts cops, millorant de llarg el que jo mateix he escrit, cosa que he d'agrair.

Quan un comentarista nou arriba al blog, sempre em sorprèn i corro a mirar d'on ha sortit, i si té un blog propi per tafanejar. Malgrat els comentaris i els molts posts que porto escrits, em segueixo sentint algú molt petit que escriu les seves bajanades de forma anònima, per si algú les vol llegir, però sobretot, per mi mateix, per tenir-ne constància, per donar sortida a algunes preocupacions, pors, i d'altres cabòries. Potser ja no és com al principi, que explicava molt més de la meva vida quotidiana, però tot evoluciona, i el fet de que hi hagi gent que conec que em llegeix, sense que jo ho hagi triat així, ha condicionat que hagi optat per escriure de manera diferent.

Com deia, encara avui vaig descobrint nous blogs interessants, i afegint-los a la meva llista, que no és precisament curta. M'agradaria saber què pensa algú que rep un comentari meu per primera vegada. Recordo els primers comentaris que vaig rebre de gent que no coneixia, i gairebé em vaig espantar i tot. La primera en arribar a mi va ser la iruNa, fet que no oblidaré. Posteriorment, una llarga corrua de gent ha anat passant i deixant algun comentari, però sempre m'he sentit com un nen amb sabates noves, en especial quan apareixia de sobte per casa meva gent que jo tenia en un pedestal, amb blogs consagrats i moltíssims seguidors. Per citar noms, encara que en diria molts més, gairebé caic de cul a terra quan vaig veure com a comentaristes en Gatot, l'AnnaTarambana, la Déjà, la Joana... Em feia vergonya, com aquests cracks de la catosfera passaven per casa a dir-hi la seva, no me'n sabia avenir.

Segurament la majoria de gent que m'ha vingut a veure ha estat perquè hi anava jo abans, però no buscava res, només gaudir de la lectura dels seus blogs, i com dic, se'm posaven els ulls com plats quan veia un d'aquells noms als comentaris. I encara em passa, la veritat, perquè hi ha gent molt gran per la catosfera. Em pregunto si algú ha pensat això de mi algun cop, si en veure un comentari meu s'ha quedat ben parat i sense saber reaccionar. No em considero ningú, ni que aquest blog sigui res de l'altre món, però n'estic orgullós, perquè és meu, i perquè escric el que penso i el que em surt. Un espai petit i humil, un blog d'estar per casa, però d'alguna manera, m'agradaria saber com em veu la gent des de fora, encara que el que senti no m'acabi d'agradar del tot.

40 comentaris:

  1. Jo sincerament, no en podria dir res dolent d'aquest blog, la teva maduresa i la humanitat que despertes, les teves expressions m'arriben a recordar a algú molt proper com jo mateix. Crec que mai oblides als primers que apareixen i quan algú nou et comenta et fa sentir especial, com dius un nen... De vegades no es tria que gent que et coneix entri i sí que condiciona... però XeXu, ets un desl cracks de la Blogesfera :) i els que has anomenat també... i tu dius que per tu ells són persones que admires i et fa gràcia que entrin al teu bloc, per mi ho és que algú amb tant popularitat, humilitat i molts etc hi entri al meu, em causes respecte, això si i persones com tu s'admiren, tu i molts d'altres qu entren al blog i hi deixen part del seu encant i retrat :) així doncs gràcies a tu per entrar al meu blog i a la resta que et llegeix i hi entra :)avui m'he allargat molt ho sento!

    ResponElimina
  2. Quin article tan maco!

    És ben cert que s'agraeixen moltissim les visites i els comentaris. Fins a tal punt que sense ells, un blog no és un blog.

    Si miro de recordar un dels primers noms que va venir al meu dues vegades seguides (des que m'hi vaig posar amb més constància) em ve al cap immediatament Asco de pavo... és el primer nom que penso.

    I ara té el seu blog aturat però, de tant en tant hi entro i li deixo una salutació... penso que potser un dia el voldrà rependre i li agradarà veure que no m'he oblidat dels seus primers comentaris :-)

    ResponElimina
  3. És un procés llarg, sobretot al principi quan no sabia que era fer ping i quan en certa manera em feia vergonya dir que havia fet un blog. Anava escrivint poquet i tenia algun comentari dels dos que sabien que el tenia. Al cap del temps n'aprens i aprens a moure't, a descobrir i a deixar-te seduir per gent que diu coses i a deixar comentaris.
    I realment fa molta il·lusió quan un dia als comentaris hi trobes gent com en Xexu.

    ResponElimina
  4. jo sempre em sorprenc quan veig en els comentaris noms que no conec i adreces de blocs que desconeixo. és fascinant: ser anònim i conegut a la vegada. i és un plaer trobar sempre els teus comentaris :)

    ResponElimina
  5. hola,
    jo de fet, fa molt poquet que em moc per aqui i encara no sé com hi vaig venir a parar.
    En primer lloc crec que a qui ha d'agradar per sobre de tot el que hi escriu i com i quan hi escriu, és un mateix. Les raons són tant diverses i diferents que, si més no jo, considero no sóc ningú per jutjar. Em limito a llegir i a voltes endevino que no vol dir que encerti, que es diuen coses entre línies. I t'agradaria comentar-ho però no ho fas, i t'explico el per què. He sentit que els blogs són un cercle força tancat d'amics i coneguts que un bon dia decideixen explicarse les coses d'aquesta forma, és una manera més d'estar en contacte.I suposo que això provoca el que tú dius de limitar un xic el que escrius.
    En el meu cas ha estat diferent, Jo no coneixia personalment ningú i em vaig anar ficant blog a blog, mica en mica. En alguns he trovat dos bons amics (un de mesos i l'altre ja força gran i "atrotinat" com diu ell, a qui conec ja personalment), en d'altres provoques indiferencia total, en d'altres comprensió i estimació i tendressa per a mi això és el que importa.
    Em sorprèn quan arriva algú nou a casa meva i de seguit vaig a veure la seva. Desprès el temps ja marcarà la continuitat o no.
    Tú no ets dels que em comentes sovint però cada un és com és i s'ha d'acceptar, d'altres com striper, sempre és el primer en comentarme i això m'agrada molt i em fa sentir molt propera a ell. I de la forma que sóc, segur que si em necesita sortiria corrents per estar al seu costat si calguès...
    El que deia i acabo, com jo no conec ningú poder em permeto la llibertat d'expresar-me obertament i sense "miraments" tot i que també forma part del meu tarannà.
    Que m'agrada que em comentis?si.
    Que m'agrada el que escrius?si.
    Però confeso obertament que en el teu cas i en d'altres com el Jordi, no deixo gaires comentaris per no "ficarme" enmitg de cap amistat, allò de "hi ara que diu aquesta"... ja m'entens i si no, és que m'he explicat MOLT malament.
    Petons dolços a cau d'orella.

    ResponElimina
  6. t'agraeixo molt que haguem pogut simbiotitzar-nos alguna vegada, xexu;

    jo de crac no en tinc res... ni en vull tenir; suposo que, com moltes altres persones, en algun moment vaig descobrir que els blogs podien ser una forma de comunicar-se, i em va agradar aquest canal...

    ni sé res, més que ningú altre, ni deixo de tenir vergonya cada cop que publico o comento... el poc que pugui saber ho he après de la generositat dels altres i, si en tinc ocasió, el poc que sé ho explico...

    m'honora i m'engreixa l'ego que m'esmentis, company, i espero poder-te seguir llegint força temps.

    em va sorprendre que en una ocasió comencessis a comentar-me dient-me "senyor"... potser algun dia m'explicaràs els motius... pero per mi, si algú ha de mirar des de sota a l'altre, sóc jo

    petons i llepades!

    ResponElimina
  7. Jo crec que ets gran, xexu. I de fet, trobo a faltar els teus comentaris quan no hi són. Amb això ja pots imaginar com de proper i estimat és el teu jo blogger.

    N'hi ha que no som tan prolífics comentant, però que sàpigues que això no vol dir que no et llegim i seguim. A mi m'encanta tot el que expliques, la teva naturalitat, senzillesa i sinceritat. Així que t'agraeixo el primer comentari que vas deixar al meu blog, perquè així em vas permetre descobrir el teu.

    :-*

    ResponElimina
  8. Sincerament no sé si per primera vegada vas venir tu o si vaig venir jo... però m'és igual. Ara ja no puc deixar de passar per aquí, de llegir-te, de comentar-te, d'esperar trobar-te a casa (que quan no hi deixes petja sàpigues que et poso falta jejeje)...
    A mi m'agrades, sinò de què vindria per aquí. I ja ho saps... som capris nen!
    Un petonàs Senyor petit :**

    ResponElimina
  9. Quin post!!! mare meva... M'ha encantat. Ens demanes la visió que tenim de tu i del teu blog, però jo no puc ser imparcial XeXu!!! ho sento.. jeje. Saps que per mi sempre seràs TU, no podràs ser mai "un més" dins la blogosfera... i no saps el somriure que se m'ha dibuixat a la cara quan he vist el meu nom! Deixa'm dir-te que per mi és un honor que em tinguis en tant bona consideració perquè, malgrat haver-te introduït al món de la blogosfera més tard que jo, has pujat com l'escuma i ara el teu blog ja no és petit.... és gran, molt gran! I si tens tants lectors és perquè te'ls has guanyat, perquè a través dels teus escrits i comentaris has captat l'atenció de blogaires que han intuït l'existència d'una persona interessant al darrera aquest blog. I una de les moltes coses que et fa especial i gran és precisament aquesta humilitat que tens. Ets autèntic XeXu, el que desprenen les teves paraules és honestedat, senzillesa, sinceritat, coherència... Em sembla que puc parlar amb coneixement de causa perquè et conec quasi des que vas "nèixer". T'he vist crèixer, t'he vist donar els primers passos insegurs per aquest món, he trobat els teus primers comentaris a blogs desconeguts i he vist com de mica en mica t'has anat creant el teu propi camí i t'has anat envoltant de la teva pròpia gent. He vist amb orgull, i des de la sombra, com t'anaves fent gran. I sé que ets una gran persona, un gran amic dels teus amics, un gran conseller... sé que tens un gran cor i una gran capacitat d'estimar i de donar sense demanar res a canvi. Com vols ser petit? jeje
    T'admiro, des de sempre t'he admirat i per mi has sigut un punt de referència important. I no parlo només d'aquest blog i dels teus escrits, parlo de la persona que hi ha al darrera. Sempre m'ha meravellat la teva capacitat per raonar les coses, per ser conseqüent amb tu mateix, per seguir els teus propis ideals, per ser fidel a les teves conviccions. Ets una persona sencera, una gran persona de cap a peus... feta d'una peça, una peça sòlida. I en moments en els que personalment m'he sentit fragmentada i terriblement estúpida, pensar en tu m'ha ajudat a tirar endavant al creure que és possible ser millor.
    No sé quina reacció produeixen els teus comentaris als blogs d'altres persones, només sé que per mi... un post sense cap comentari teu és un post incomplert, i t'ho dic de tot cor. Ara que si em demanes la opinió que crec que té la resta de la gent, penso que ets un dels grans XeXu... encara que no t'ho vulguis creure. (que en part ja està bé que no t'ho creguis eh?! jeje) M'agraden les sensacions que descrius... l'emoció de rebre un comentari d'algú que no coneixes, la vergonya de publicar, el sentir-te insignificant dins aquest món.... Crec que tots els blogaires sentim el mateix, siguem grans o petits, tinguem molts comentaris o pocs. Tots sóm persones més o menys anònimes que ens agrada escriure i comunicar-nos a través d'aquest mitjà. Llavors els factors temps, dedicació i ganes juguen un paper important, determinant la freqüència de publicacions, el número de blogs per visitar, els comentaris a deixar... i tot aquest engranatge, juntament amb la destresa, la imaginació i la genialitat de cada un, determinen la projecció dins la blogosfera. Però jo crec que tothom és especial, que tothom té alguna cosa interessant per dir... però no es pot ser a tot arreu i he de reconèixer que no puc arribar ni a la meitat de blogs pels que navegues tu i segurament això fa que tu coneguis molt millor aquest món que no pas jo. Jo em quedo amb els de sempre, que sóc molt fidel... I bé, per acabar deixa'm dir-te, des dels meus humils batecs del tEmps: enhorabona per tot!!! I et diria més coses però crec que ja m'he extès prou... és que m'ho has posat massa bé per xerrar!!! jeje
    una abraçada molt gran (com tu.. jeje) i endavant XeXu, que ho estàs fent molt bé!!!
    (no sé si és el comentari més llarg que t'he deixat mai!)

    ResponElimina
  10. t'estàs posant nostàlgic xexu? ja veus com fas saltar el sentiments dels qui t'aprecien per aquí.
    cuida'ls bé i cuida't tu també.

    ResponElimina
  11. Vinga va, com que dius que t'agrada deixarem un comentari... ;) tot i que crec que aquest post el podriem signar tots els que tenim un blog, tant ele grans com els petits! I tu, tu segueix al teu rotllo que t'esta quedant pulidet pulidet

    ResponElimina
  12. Hola Xexu! És la primera vegada que t'escric, però no la primera vegada que et llegeixo. M'agrada com escrius i dius coses força interessants. Admiro la gran quantitat de comentaris que tens. Això vol dir alguna cosa, no? Una abraçada

    ResponElimina
  13. XeXu com ja t'he explicat algun cop, jo vaig arribar a ca teva seguint el deixant d'Onix, que sempre parlava meravelles de tu.
    Això em va encuriosir i vaig començar a ser un habitual del teu blog.
    Sé que t'he comentat molt poc a canvi de fer-me rumiar molt sobre moltes de les coses que expliques.
    Vergonya per no saber si estaré a l'alçada al fer un comentari...


    I tu, tu has tingut la santa paciència de venir a casa...
    I no puc més que somriure recordant els teus primers comentaris respecte a que no entenies la poesia... ;¬)

    Buf, company! Jo escric com escric morint-me d'enveja per no saber escriure com tu, els que cites i molts més...

    Els teus post sempre tenen força de l'introspecció i la meditació.
    Maduresa i força.

    Jo, personalment, penso... crec... estic convençut que, haver-te trobat és una sort. Un regal.

    I trobar els teus comentaris a casa un plaer, que m'omple d'agraïment.

    moltes gràcies...
    :¬)

    ResponElimina
  14. T'ho repetiré altra vegada, com si tots els comentaristes que em precedeixen en aquest bloc no t'ho haguessin dit mai, però és igual. Tu formes part també dels grans, ets per a molts (almenys parlo per mi) una veu de l'experiència blocaire. Vaig quedar sorpresa quan vaig saber que no portaves gaire dins aquest univers, només uns mesos abans que jo. Però arribes al cor i a la ment dels que et llegim, si no no passaríem per aquí. I l'allau de comentaris de cada post i les boniques paraules que et dediquem en els posts demostren alguna cosa. Que arribes. Que em fas sentir còmode i identificada en el que escrius. Que quan ho fas, en comptes de llegir-te tinc la sensació de tenir-te davant. Que molts cops em fas pensar (massa, fins i tot!) i que en molts aspectes has arribat a desenmascarar alguna cosa de mi que no sabia. Ets dels grans, xexu, no ets petit. Pensa si no, per exemple, per què ets un dels blocs finalistes a c@ts. Per convencions? Això en aquest univers virtual no fa falta. és perquè ho mereixes. I a més com a bloc reflexiu i sentiment! és que no cal dir res més.

    I cada vegada li he trobat més sentit al títol del teu bloc. per mi va més enllà d'una frase feta, si t'ho mires des d'un altre punt de vista. Per mi sempre has estat un punt de referència dins la blogosfera com he dit abans, però per les poques coses que se de tu, fora també. I amb la teva maduresa, els comentaris, la teva visió del món, els teus pensaments i consells, ets dolç i amable alhora, em sento acotxada dins el llit, embolcallada amb un conjunt de consells i bones paraules que protegeixen i m'acompanyen en les meves reflexions nocturnes, quan repasso el dia, què he fet, què he llegit...

    A part, també ets un referent per a mi per la teva vocació, perquè comparteixo aquest esperit científic, perquè m'encanta que hi diguis la teva quan m'embolico amb la ciència i que em corregeixis si és necessari (sí, m'encanta que hi fiquis cullerada, no deixis de fer-ho mai!), perquè per mi ets la veu de l'experiència. I et conec poc, massa poc! Però no cal tota una vida ni cinquanta hores al teu costat perquè arribis a transmetre'm totes aquestes coses.

    L'altre dia em comentaves que feia un any que ens seguíem mútuament pel bloc. Jo tenia una altra sensació, que aquest any s'havia multiplicat per cinc, per deu. Doncs millor, perquè si només fa un any, en tenim molts més per endavant. Feliç primer aniversari blocaire compartit ^^

    ResponElimina
  15. No vull repetir totes les coses que ja han dit els altres perquè, de fet, tampoc no fa tan temps que corro per aquí. Només vull repetir una cosa per constatar-ho: ets un dels més grans, petit! ;)

    Tinc molt mala memòria i no sabria dir-te quin va ser el teu primer comentari al meu bloc (ni el teu ni el de ningú, no et pensis!). El que sí que et puc dir és què vaig sentir quan vaig rebre el teu primer comentari al bloc: gairebé vaig tenir un cobriment de cor de la sorpresa!!! Em va fer moltíssima il·lusió!! T'havia anat estar llegint durant un temps abans de començar a comentar, per allò de la vergonya de ficar-te on no et demanen que comentava la menta fresca. Des de fora, a vegades, hi ha aquesta sensació de «grup tancat»... Fins que un dia et vaig confessar que em sentia molt identificada amb les coses que expliques, amb els sentiments i les sensacions que descrius... Va ser a partir d'aquell moment que et vaig sentir més... a prop?

    I els teus comentaris... Em complau dir que els teus comentaris són sempre bons comentaris, comentaris profunds, plens de contingut, que demostren que has llegit de tot cor el post «de dalt» i no només fas una passada ràpida per quedar bé. Com diuen per aquí dalt, sense el teu comentari, els nostres posts no són complets! I ets un dels que rellegeixo més de dues vegades. Per això sempre intento recordar d'escriure aquestes dues X majúscules amb tota la cura del món, perquè ets un XXL de la catosfera, xaval!!!

    ...i ara explica'ns-ho!! Com tens el cos, després de totes aquestes... torretes enormes plenes de floretes!!

    Petonets i somriures, petit, perquè ets un crack!!

    ResponElimina
  16. Bé Xexu jo també et vull alguna coseta. Et llegeixo sempre, i m'agrada el que dius, i em fas pensar. Tu com d'altres escrius coses que s'han de llegir a poc a poc. Jo ho faig per costum al matí, quan tinc la neurona fresca després del son reparador, assaborint el cafè amb llet i fent una reflexió lenta sobre allò de què parles. Gràcies pel que dius.

    ps. Avui tindràs l'autoestima pels núvols, no?

    ResponElimina
  17. No recordo tampoc quin va ser lo meu primer comentari al teu blog, ni sé on te vaig trobar. Però sé que ja al principi, amb el que vaig llegir, em va fer posar-te a la llista de favorits, sabia que tornaria a entrar.
    Fa molta il·lusió vore com un dia entra algú que no coneixes de res, i que ha trobat el teu blog ves a saber per on. I més il·lusió fa quan veus que aquella persona torna una vegada i una altra a llegir i deixar algun comentari.
    Costa escriure sabent que hi ha algú que ens llegeix, no volem quedar malament ni defraudar als que ens llegeixen. I jo a tu, t'imagino així. Has tingut durant el dia algun pensament d'una cosa que voldries compartir, però no saps com fer-ho de la millor manera possible. Quan arribes a casa et poses davant l'ordinador i vas pensant com descriuràs el que volies dir. No vols fer-ho de qualsevol manera, i ho fas a poc a poc, triant les paraules i expressant-te lo millor que pots intentant no mostrar-te del tot. I quan acabes somrius, per què saps que t'ha quedat bé. I quan veus la reacció de la gent, que en part ja esperaves, te poses content perquè has aconseguit el que volies, arribar a la gent.

    ResponElimina
  18. Oooh sembla que per fi aquesta connexió de ***** em deixa publicar el comentari! Argh, vaig intenta-ho ahir a la nit, però res, tu...

    Per sort vaig guardar el comentari en un bloc de notes i ara l'enganxo:

    Hola XeXu!

    Doncs crec que en el nostre cas qui va fer d'enllaç involuntari va ser la Núr. Jo et vaig veure linkat al seu bloc i en alguns comentaris que li deixaves però crec que vas ser tu qui va escriure'm primer un comentari. Estic molt content de la troballa! Em sento a gust llegint al teu bloc, se'm fa proper, tan pel que he llegit fins ara com per la manera com ho escrius, ho dic ben de debò. Per mi sempre és agradable quan incorporo algú nou a la meva llista de blocs interessants. D'ençà que sóc aquí a blogspot que em moc més que abans, i això m'ha dut a conèixer més blocaires. I la veritat és que val la pena.

    Hi ha qui diu que el bloc ha de ser totalment anònim per a descarregar sense miraments ni pors o contencions...Jo he estat incapaç de fer això...Finalment he acabat posant foto i posant el meu nom alternat amb el "pseudònim". Ara ja m'està bé. Sempre estic a temps de crear-ne un altre no si ho vull? jeje.

    Per a mi el bloc és un espai on escriure el que sento i opino i ara que cada cop tinc més feedback per part vostra, ja no podria viure'n sense. M'agrada compartir-ho.

    És un jardinet a regar, del que hem de tenir cura...Un bon exercici per a la vida quotidiana :)

    Salut XeXu!

    aleixitus.

    Pd- crec que la Núr es fa una mica d'embolic amb tantes X entre XeXu i Xitus, no t'ho sembla? ;)

    ResponElimina
  19. Ostres, Xexu!! quins comentaris!! si fins i tot a mí m'han arribat...

    bé, jo només diré que tot el que la gent opina sobre tu és ben cert. Jo que el conec personalment us diré que en xexu és un amic i en majúscules, d'aquells que saps que el tens per tot, a qualsevol hora i en qualsevol moment i que es fa estimar!!.I que ets transparent, tant a la vida "real" com a la "virtual", jej

    Ara em ve al cap la imatge d'una nit, a un bar de la rambla del raval on en GG, tu i jo parlavem i jo anotava al mòbil temes per escriure a la teva fillola. Te'n recordes??

    bé, segueix així en el sentit més ampli de la paraula

    raquel

    ResponElimina
  20. ahh, i és cert que no ets gaire alt però de petit res, ehh!!!

    raquel

    ResponElimina
  21. Caure de cul? Jajajaja! Nom em facis riure!

    Ets una persona única, amb una gran sensibilitat i amb el do de fer arribar els teus sentiments fent ballar paraules.

    Per mi és un honor que em comentis. Quegent nova entri al meu blocem fa sentir bé. No sempre els puc seguir la pista i sovint, encara que la segueixi no comento, perquè a vegades tens la sensació que no "pertanys" a un lloc i que molestes. Percepcions, plenes de prejudicis, suposo.

    M'agrada passar per aquí, em smebla entendre i si no t'entenc em sembla "sentir" una cosa semlant a la que vols transmetre. És un plaer, llegir-te! :*

    ResponElimina
  22. M'ha agradat molt aquest post. Malgrat la meva poca vida encara en la blogosfera, crec que el podria subscriure pràcticament tot: cada cop que penjo un post, tinc la sensació de vergonya; cada cop que rebo un comentari, una alegria, cada cop que tinc una visita per primera vegada, una emoció i un anar a veure qui es. Hi ha alguns/unes blocaires que admiro molt i cada cop que em comenten gairebé em puja la sang a les galtes, perquè han vingut i em comenten. En fi... Tantes i tantes coses, sensacions, emocions. És molt gratificant tot això.
    Pel que fa al xexu, què vols que et digui. M'encanten els teus posts, el que dius, com ho dius, la teva manera d'escriure, la teva correcció: en les formes i lingüística, la teva discreció,... Si, xexu, tu et sentiràs petit, però jo et veig gran. A més et veig equilibrat, madur, equànim,... Vols més encara? Crec que no cal. Ja saps què vull dir.
    Felicitats per aquest any i mig, segueix així i petons!

    ResponElimina
  23. No tinc per costum contestar els comentaris abans de tenir a punt el següent post, però aquest cop hauré de fer una excepció i anar-ho fent, perquè el que m'esteu dient... uf, m'esteu deixant sense paraules, no esperava una resposta així, però el vostre caliu em té amb un somriure ximplet des que vaig llegir els primers comentaris, que a hores d'ara ja no són pocs. Moltes gràcies, de veritat, no sabeu com m'anima tenir una resposta tan positiva, però gairebé tinc por de decebre-us.

    Gràcies Cesc, amb tu sempre hem tingut bon feeling, i més d'un cop m'he sentit identificat amb els teus escrits, per això m'agrada passar per les teves cases i veure què t'expliques, tot i que en una d'elles sovint em quedo sense saber què dir. I no seràs tu el que té pocs comentaris, què déu n'hi do la gent que et segueix! Això vol dir alguna cosa, oi?

    Gràcies Assumpta, m'agrada rebre resposta de gent que no és tan habitual, o que fa menys que ens hem descobert. És especial la gent que ens fa els primers comentaris, crec que és difícil d'oblidar, i com deia, i crec que coincideixes, guardo un molt bon records d'aquells primers comentaris, i encara tinc molt bona relació amb la iruNa, la meva primera comentarista.

    Gràcies Jordi, soci. Tu vas arribar a mi encara no sé com, però ràpidament et vas convertir en un referent, i sempre espero els teus comentaris, tot i saber que comentes a dotzenes de blogs, i que el meu és un més de tants que visites, m'agrada la visió que hi poses, i és d'aquells comentaris que són necessaris per poder donar un post per tancat. I que dir de casa teva que no sàpigues ja. Cada dia hi faig peregrinatge, i si no comento més, com em passa amb altres bèsties de la catosfera, és perquè no em surt res digne del post en qüestió.

    Gràcies Aina. També és un plaer quan passes per casa i dius la teva. Tu ets un dels ancestres de la catosfera que queden (no per edat, sinó per veterania, no te m'enfadis!), i la teva manera de comunicar m'ha fascinat des del moment que vaig caure a m i t j a n i t. La gent amb tant bagatge em mereixen un respecte, i per tu el tinc tot, em sento afortunat de poder ser un dels teus comentaristes habituals.

    Gràcies Menta. Saps una cosa, em sembla que vas mal fixada, almenys pel que a mi respecta, i suposo que per molts dels que trobaràs per aquí. La catosfera no és cap conjunt d'amiguets, almenys a priori. Tots els comentaris que veus en el meu blog, a excepció de dos o tres que comenten esporàdicament, són de gent que he conegut aquí, visitant els seus blogs i ells passant per casa. S'estableixen vincles, i és que no puc evitar sentir apreci per la gent que és habitual, com tu mateixa dius, i potser ens diem coses maques, però ja et dic que a priori, no hi havia coneixença. Així que en cap cas els teus comentaris seran entesos com una intromissió, al contrari, tinc la sort d'estar content de tota la gent que em comenta, ja que tothom és molt correcte i respectuós en el meu espai, i tothom és molt ben rebut, i si s'estableixen diàlegs entre comentaristes com de vegades ha passat, millor que millor, més gaudeixo jo. Fa temps em comentaven que s'estava còmode a casa meva, i espero que tu t'acabis sentint així també. I pel que fa a comentar-te a tu, faig el que puc, que llegeixo molts blogs, però sempre passo pel teu, i si no dic res, és perquè no sé què dir, quan se m'acudeix alguna cosa coherent, sempre la dic.

    Gràcies Gatot, encara que no t'ho sembli, i t'honora que no et sentis així, et considero un referent, i no tinc necessitat de fer la pilota a ningú, si no ho pensés no t'ho diria. Si té inclòs en una petita llista amb unes altres bèsties com les que dic, que estic segur que et mereixen la mateixa opinió que a mi, és per alguna cosa. Les teves paraules m'alegren, però tu sempre estaràs per sobre, per veterania, per seguidors (i sobretot seguidores!), per sensibilitat, per moltes coses. Reconec que no sempre he estat pendent del que deies per falta de temps i per donar preferència a altres, però llegir-te val la pena, i sempre t'he tingut en compte, i també espero poder-te seguir molt de temps. Recordo un post teu en que deies que tots tenim data de caducitat, va ser l'època en que es van retirar Ònix, Pd40 i Williams (cracks megacracks!!), i em va marcar que tu diguessis allò, en vaig fer un post i tot. Te'n recordes? (del teu post vull dir, del meu no). Ah, i que et digués senyor seria per respecte, de ben segur, aquestes coses ja les faig jo, no pas per edat ni per res que se li assembli.

    Gràcies GranCriatura. Com pots comprovar, tu i d'altres de per aquí, jo no em regeixo per les lleis de comentar els que em comenten a mi. Jo comento els blogs que m'agraden (carai, i n'hi ha una pila!!), encara que els seus propietaris no deixin mai constància a casa meva, i sense saber si passen o no, perquè no miro mai les estadístiques. El teu blog m'encanta, i m'encanta perquè em té enganxat i quan veig que tens un post, hi vaig corrent. I si de vegades no dic res, és perquè encara entenc menys coses que de costum, i per dir una animalada, me l'estalvio. Ei, però si ho vols, et faig el parte, tipus: 'avui no he entès res'.

    Gràcies Elur. Tu també ets de les que portes molt de temps fent acte de presència per aquí, i tornant per veure la meva resposta, i recomentant, i... i m'encanta. Saber que llegiràs la resposta i si convé, tornaràs a dir la teva és genial. No sé com vam arribar l'un a l'altre, potser a través de la Llum, la blogaire anteriorment coneguda com a Lluna i més anteriorment com a Estranya. Però hi ha tant és, jo tampoc no concebeixo el món blogaire sense passar per Nòmades, i si no et comento de vegades, com ja t'he dit allà, és perquè no puc dir res, em quedo sense paraules, o de vegades, perquè les paraules no són teves, sinó manllevades, i el que vull jo en anar cap allà és llegir-te a tu. Assumeixo les faltes que em poses, t'ho hauré de compensar d'alguna altra manera, capri.

    No puc iru, no puc contestar aquest comentari. Escriuria pàgines i pàgines d'agraïment, però no puc, és massa per mi. Espero que no et sàpiga greu, però no poder contestar-te no és que siguis menys que els altres, al contrari, és que no tinc paraules per dir tot el que hauria de dir no m'hi veig amb cor. Me l'imprimeixo, de veritat, me l'imprimeixo i me'l llegiré sempre que estigui baix de moral. No puc dir res més, només GRÀCIES, i :)

    Gràcies Estrip, al que li salten els sentiments és a mi, que entre tots m'esteu deixant ben tovet. He rebut una resposta que m'ha deixat... no sé ni com definir-ho.

    Gràcies Clint, segurament molts ens sentim petits, i els nostres lectors ens fan grans. És difícil creure's gran, i crec que si això passa, ja has perdut gran part de l'encant que puguis tenir. A mi no crec que em passi ja a aquestes alçades de la vida, ni als blogs ni fora, però suposo que en gran part això és el que em fa tenir els peus a terra.

    Gràcies Marta. Sé qui ets, la teva filla em té informat de les evolucions del teu blog, i de les del Salvador, i jo quan hi penso passo per les vostres cases, però la veritat és que em fa certa vergonya dir alguna cosa. Però jo crec que amb un parell de vegades més que fem la mona plegats (la de pasqua, no confonguem), la confiança ja arribarà a altres nivells. Un petó.

    Gràcies Barbollaire. Les teves paraules són desmesurades i no em mereixo els elogis que sempre em dediques. L'únic motiu pel qual tu no estàs a la llista que he postat, massa curta, per cert, és perquè relaciono la teva arribada a casa meva amb els Relats Conjunts, que eren cosa de l'Ònix, ben cert. És una relació d'idees ben estúpida, que amb els RC arriba gent que només tindràs en aquestes ocasions, però et considero un referent absolut de la catosfera, tant en vers com en prosa. Amb tu m'he forçat a llegir poesia, i tot i que em costa entendre-la, quan em fas despertar alguna llumeta a l'interior amb les teves paraules, sempre intento dir la meva. D'altres em quedo sense saber què dir, és natural, no tinc aquesta sensibilitat que tu transpires. I les teves Cambres Buides m'encanten, gaudeixo molt amb la teva manera d'explicar les coses. Com ja he dit a la PetitaCriatura, no segueixo la gent perquè em facin comentaris, o els faig a qui me'n fan. És clar que de vegades es torna la visita, és una qüestió de cortesia, però els blogs que segueixo de manera regular, és perquè m'agraden, i tant em fa si el seu amo ve a casa i comenta, que sempre és d'agrair, però és que gaudeixo de la bona lectura, i molts me la proporcioneu. Per últim, no vull que em parlis d'estar a l'alçada o no. Els teus comentaris en aquesta casa són sempre rebuts amb un somriure, i amb molt de respecte. Potser jo tinc l'atreviment amb un llistó massa baix i m'atreveixo a dir bajanades a llocs que no toquen, però això és una cosa que mai et passa a tu. Rebre un comentari teu, com de l'altra gent que citava, i tants altres, és un honor.

    Gràcies Laieta, petita d'edat, però no d'enteniment. Què dir-te amb el que em comentes? Doncs que t'agraeixo molt les paraules que em dediques, i que estic content d'haver fet un camí paral·lel al teu, que haguem caminat junts des de fa tant temps. Qui diu que el jovent no ens pot ensenyar res? Amb tu aprenc sempre, i ja no només amb els teus posts, que sovint expliquen coses molt interessants, sinó també amb els comentaris que em fas molts cops, que em despullen i em fan veure les coses des d'una perspectiva que ni jo ni els altres ens hem atrevit a contemplar. M'alegro que puguis aprendre alguna cosa de la meva experiència, ja sigui blogaire, vital o laboral, encara que és molt pretensiós per part meva pensar que puc ensenyar alguna cosa de profit a algú com tu. Exemple del que et deia de la teva gran visió és això que comentes del sentit del títol del meu blog. Això si que seria ser molt cregut si hagués posat el títol per aquest motiu, però si hi ha algú que pensa el que tu dius, tu mateixa, això em fa molt feliç, és tan poètic i tan acollidor, que em fa sentir molt bé que algú es pugui sentir tapat i protegit després de llegir alguna parrafada meva. Per cert, pocs cops recordo haver hagut de corregir-te, com a molt amb allò de l'àcid pirúvic, i no és que estigués malament, però és que piruvat m'encanta! Es nota que et documentes bé quan escrius alguna cosa.

    Gràcies Núr. Si hi hagués algun grup tancat entre els meus comentaristes, que no és el cas, tu en formaries part sens dubte. Tampoc recordo quan vam començar-nos a creuar comentaris (però t'ho podria mirar), però què més dóna el temps que faci, quan trobo un blog que m'agrada m'hi enganxo de seguida, i intento sentir-m'hi còmode. Crec que tenim maneres semblants d'entendre les coses, i per això ens sentim força identificats l'un amb l'altre, i això m'agrada, perquè és aquesta màgia de no conèixer-se, però de semblar que si que ens coneixem, i de fa molt de temps. Dona, els meus comentaris no sempre són tan lluïts, jo mateix me n'adono, però això si, els posts me'ls llegeixo de dalt a baix (no vegis el temps que em treu tot plegat, però què t'he de dir...), i si algun m'arriba, no puc deixar-lo sense un comentari sincer i meditat. De vegades foto rotllos, però em quedo molt a gust dient la meva, i espero no molestar a ningú. I em preguntes com em queda el cos? Doncs et confessaré, entre amics, que no és que tingui l'ego a tope, d'alguna manera sento el pes de la responsabilitat de tanta gent que segueix el que dic, i una mica de por de decebre.

    Gràcies Marta C. El blog que comparteixes és un puntal per mi, ja li deia al Jordi, a veure si t'animes a escriure més sovint. T'agraeixo el que em dius, i t'asseguro que sempre rebo les teves aparicions amb un somriure, no m'imaginava que em llegies sempre, no sé per què tenia la idea de que en Jordi et feia de RSS, que t'avisava quan hi havia alguna cosa decent. I pel que fa a l'autoestima, doncs com li deia a la Núr, més que això, sento responsabilitat perquè el que escric arriba a una quanta gent, i no sé com puc influir.

    Gràcies Bajoqueta. Encertes en part en el teu diagnòstic del procés d'un post meu. Normalment m'inspiro de situacions quotidianes, coses que veig, que em passen, o que passen a gent que m'envolta. De sobte sé que una cosa l'escriuré, i començo a fer el post mentalment, per això m'agrada caminar per la ciutat, molts cops vaig construint posts mentre camino. Em ve un principi i crec que és bo, i a partir d'aquí, desenvolupo la idea. Després, quan tinc l'oportunitat, em poso a escriure, i és clar que hi ha coses que m'estalvio, i algunes que no les puc dir, però intento sempre ser el màxim de sincer possible, i ser tant 'jo mateix' com puc, i a fe que ho aconsegueixo. Sempre desitjo tenir molts comentaris, però no em plantejo si un post arribarà o no, això ja ho direu vosaltres. I el que si que és cert, és que el post me'l miro bé abans de publicar-lo, m'agrada polir-los i mimar-los, de tal manera que quan publico n'estic ben convençut, crec que expressa el que vull dir, i està escrit amb correcció, és clar. I després ja no és cosa meva, sou vosaltres els que dieu si us agrada o no, si us arriba o no, o si és una autèntica merda. I no creguis, posts que eren molt evidents per mi, ningú no els ha entès, i no he arribat a ningú realment amb el que volia expressar.

    Gràcies Xitus. Hauré d'agrair a la Núr també que ens hagi fet trobar, perquè he de dir que tot i ser dels darrers blogs que he començat a seguir, gaudeixo molt del que escrius i com ho escrius, per no parlar de la correcció lingüística, que com d'altres coses que fas, és envejable. Jo segueixo sent de l'opinió que una mica d'anonimat no fa mal a ningú, mentre vagis de cara i no l'utilitzis per fer merder. Ara hi ha força gent que conec que em llegeixen, alguns perquè els ho vaig dir jo en el seu moment, altres perquè m'han trobat i s'hi han enganxat. Però aquests que dic, no són habituals dels blogs i no solen deixar constància del seu pas, a part de quan te'ls trobes i et recorden una i altra vegada que et llegeixen. Ahir justament un paio al que tinc força estimació, però que no he triat que em llegeixi, em va fer un comentari que em va fer gràcia, alguna cosa com: 'doncs mira, m'estic enganxant al teu blog, i dius coses molt interessants i profundes, potser hauré de deixar de tenir converses banals i lamentables amb tu i parlar de coses més serioses'. Bé, a mi em va fer gràcia en el moment, perquè el paio és peculiar i no diries que tingui sortides així. Res, que m'enrotllo jo mateix, que és un plaer tenir-te per aquí, i que em sembla que els dos estem igual d'enganxats als blogs, i que duri!

    Gràcies Rach, tu si que saps com treure'm els colors. Venint de tu, m'arriba molt al fons. Em coneixes i m'has vist de totes les maneres possibles, i si encara penses això de mi, és que t'ho creus de debò, i jo content que n'estic. En GG i tu sou de les persones més importants de la meva vida, i si no estic per vosaltres, per qui he d'estar? Vosaltres si que sou amics en majúscules, home! Que ou un parell de sols amb les vostres explosions nuclears i tot! I com vols que oblidi aquella nit, i tantes d'altres? Moments com aquell no s'obliden, com recordo com em cuidàveu quan tenia la clavícula trencada i va començar aquest blog. Gràcies per tot Raquel, per tot, per aquests comentaris, però especialment per totes les coses que has fet per mi, que mai podré tornar-te prou.

    Gràcies AnnaTarambana. Amb tu no m'he atrevit mai a prendre'm confiances perquè sempre m'has fet molt respecte, t'he tingut allà dalt, i sempre t'he posat com a exemple de blog carismàtic i dels grans de la catosfera. Mira, sempre m'has causat aquesta impressió. Així que no t'estranyi si t'incloc a la llista de gent que citava, i t'asseguro que quan vas deixar-te caure per casa era allò de 'ep, d'en peus que hi ha la Tarambana'. Tot i així, he tingut l'atreviment de comentar-te sempre que tinc alguna cosa a dir, i és molt sovint, ja que gaudeixo amb la lectura dels teus posts, i com em passa amb altres, és igual si tu em comentes o no, jo continuo perquè és un plaer llegir-te. Tot i així, t'agraeixo molt les coses que em dius, que venint de tu són molt especials per mi. Ah, et diré un secret, m'ha fet moltíssima il·lusió que m'enllacessis, de veritat, que no t'ho creuràs, però vaig fer un bot d'alegria. I ara em sento avergonyit i una mica trunyo per reconèixer-ho, però és així, i tu ets gran entre els grans, i jo em segueixo i seguiré sentint petit al costat de bèsties com tu.

    Gràcies Rita. Ja no fa tan poc temps que corres per aquí, però com has vist, i estic segur que de vegades se't fa gran, ja comptes amb una clientela fidel i entregada, entre els que estic content de comptar-m'hi. Tens una manera d'explicar les coses que enganxa, i això es nota. T'agraeixo molt el que dius de mi, uf, un cop més penso que exagereu molt, que hom fa el que pot i escriu el que li surt, i si agrada, doncs perfecte, però en principi, al que ha d'agradar és a mi. I com veus, encara que quan vas arribar jo ja hi era, tinc els mateixos dubtes que un que acaba de començar, amb la sort de comptar amb uns lectors meravellosos que m'aporteu la visió d'allà on jo no arribo, a part d'unes lectures que m'entusiasmen. Si sentir-se petit, com deia moooooooolt més amunt, és la clau per mantenir els peus a terra, siguem petits, no?

    ResponElimina
  24. Hola Xexu! No sé si em recordes, però fa un temps et vaig fer saber que et seguia. I la veritat és que des que et vaig descobrir que et llegeixo cada dia (a no ser que estigui incomunicada, és clar!). El fet és que sóc una seguidora habitual del teu blog, des del primer moment em va agradar com escrivies i què escrivies, tant, que des d'aquell primer moment et vaig enllaçar, bé, això tu, ja ho saps. El fet és que mai et deixo comentaris i realment no sé per què. Suposo que des del primer moment també he tingut aquesta estranya sensació de no pertànyer a aquest lloc, o dit d'una altra manera, no estar a la teva alçada. I suposo que per vergonya o prejudicis, no ho sé, mai t'he comentat... Eeeei, però que quedi clar que et llegeixo tots els dies, eh? ;-)
    Bé, simplement volia dir-te que m'agrada el teu blog, m'encisa com escrius i m'interessa el que dius.

    Un petonàs!

    ResponElimina
  25. tu sí que ets GRAN, tiuuu.... hahaha! M'he distret llegint l'article, eh? Jo no sóc gens constant amb el meu de blog, però sempre s'agraeix veure que gent com tu de tant en tant passa i deixa un comentari que anima a seguir publicant les meves parides. Enhorabona, xexu... en volem més!

    ResponElimina
  26. la veritat és que sempre fa il·lusió veure que algú passa pel blog i deixa un comentari, i el que tenim un blog poc visitat suposo que encara ens en fa més. o potser no: una visita sempre és una visita.

    ResponElimina
  27. Por de decebre'ns? Per què ens hauries de decebre? Si no és que per culpa d'un cop de vent se't gira el cervell i et converteixes en una altra persona, no crec que arribis a decebre'ns mai! Segurament, de vegades tens la sensació que estàs amb menys ganes o menys inspirat, que el post no dóna tot el que tu voldries, prò això ens passa a tots i si no et sap greu que li passi a la gent que comentes, no has de patir per si ens decebràs a nosaltres o no! Tots entenem que a vegades no ens sentim 100% per escriure o comunicar alguna cosa, ens costa més expressar-nos i ens fem embolics, prò és la gràcia de tot això, oi?

    I sí, entre el Xitus i el XeXu em porten de cap, prò és que tantes X... hahahaha! Hòstia, ara se me n'ha anat! Res, que algun cop sí que us he confós i m'he fet un embolic entre els comentaris d'un i altre, prò ves! Sóc una mica desastre amb segons quines coses!

    Petonassos, guapíssim!

    ResponElimina
  28. No recordo, en el meu cas, qui va trobar primer a qui, en el cas dels nostres blogs però sí que puc dir que des que forma part del meu llistat d'enllaços és un dels que més llegeixo i o m'agrada passejar per saber dels temes que comentes, siguin del tipus que siguin i sempre interessants. I em sap greu no haver-te seguit des dels teus inicis, tot i que a vegades miro entrades antigues, ja que segur que m'he perdut o se m'han passat per alt post molt bons ;)

    ResponElimina
  29. Xexu, un post molt bo. Encara que fa massa temps que no deixava cap comentari, no he deixat de llegir-te. A mi també m'emociona trobar els vostres comentaris al meu blog. Em dona força per seguir escribint. :)

    ResponElimina
  30. Jo fa poc que et conec, i la veritat és que m'agrada molt com escrius. El fet que tinguis tants comentaris, alguna senyal és, tant malament no ho fas i per mi ets molt bon escriptor i arribes a transmetre el que tu escrius d'una manera que jo per exemple, veig que em costa.
    Em va sorprendre rebre el teu comentari, perquè sincerament, al veure el teu blog i comentar-te per primera vegada, vaig pensar que tenies molta feina a respondre la gran llista de blogs i si mai et passessis pel meu blog, no ho sé, segurament no hi diries res, perquè mira tampoc és un blog que tingui grans escrits.
    Però el què sí que em va provocar va ser il·lusió, perquè sabia que m'estava comentant algú que és conegut dins d'aquest món, algú que de tonto no en té res. Així que, només em queda agraïr-te les teves aportacions i aprenentatges que ens fas fer.
    I no paris!!! jejeje.

    ResponElimina
  31. Mira, la torna de la torna, jo vaig pensar això quan vas deixar el primer comentari a casa meva, em vaig sentir honorada i contenta, sempre tens algú al davant que t'has llegit molts cops i que et fa sentir bé, i al teu torn t'hi sents proper...

    M'encanta la teva gran sinceritat i la teva manera de transmetre less coses, gràcies per ser un dels amics que passen, de tot cor!

    ResponElimina
  32. Petit? Home, petits en som tots. Alguns molt més petits que tu encara.

    Per a mi sempre has estat un dels grans, amb tants comentaris, amb temes interessants, amb gent que sap comentar-los bé. Un dels meus blogs de referència, alcomençament i sempre. una abraçada.

    ResponElimina
  33. Les faltes estan compensades amb escreix Xexu!
    Quan sé que la mestressa o l'amo d'un bloc responen als comentaris, sempre, sempre, passo per llegir les seves respostes... i em sembla que això més o menys ho fem tots :)

    ResponElimina
  34. m'afalagues. és cert que quan portes molt de temps per aquests paratges (i jo ja fa tres anys i vuit mesos que vaig crear la m i t j a n i t), quan has tingut uns referents i uns companys de viatge que acaben desapareixent engolits per la xarxa, acabes una mica perdut. per això és una alenada d'aire fresc trobar blocs com el teu i comentaris com els que ens regales, i per això m'encanta trobar-los i llegir-los. així que acabo com cal: un plaer xexu :)

    ResponElimina
  35. Petit???
    I ara, per cadascú de nosaltres, el nostre blog pot ser petit, però com tu dius és nostre, un espai on s'explica les nostres inquietuts, cabories, alegries.... i moltes coses més. Un espai on es comparteixen coses virtualment...
    Jo vaig arribar al teu blog, per curiositat, igual que m'ha passat amb molts altres, i a través del blog de la Núr, un dia vaig veure un perfil d'una mena de tatoo i em va cridar l'atenció...
    Es cert, hi ha blogs que tenen molt de públic i molts seguidors... Això esta molt be, n'hi ha d'altres com el meu que tenen alguns seguidors, però molts menys.
    No sé, a mi em fa il·lusió veure que la gent escriu i em visita, però per altre costat, tampoc és un objectiu a complir... Per mi el blog, ve a ser un diari, tot i que igual que tu, també a vegades estic condicionada a escriure certes coses, perque hi ha gent del meu entorn laboral que em llegeix, i be, haig d'anar en compte.... en certs aspectes.
    Ja no és un blog anonim ni preten ser-ho.
    Tots els blogs tenen la seva pròpia identitat i això, per a mi, és realment el que compta. Podria dir, que hi ha blogs més "famosos" que altres, però no millors ni pitjors dels que no ho són.
    Crec que tu mostres una part de tu amb la teva escriptura, i amb això, ja has creat una identitat teva molt pròpia.
    Espero poder seguir-te molt de temps, i com no, et convido a venir al meu tantes vegades com vulguis, i a deixar-me la teva petjada!
    ;-)

    ResponElimina
  36. Gràcies Menta.
    DE RES XEXU.
    Saps una cosa, em sembla que vas mal fixada, almenys pel que a mi respecta, i suposo que per molts dels que trobaràs per aquí.
    La catosfera no és cap conjunt d'amiguets, almenys a priori. Tots els comentaris que veus en el meu blog, a excepció de dos o tres que comenten esporàdicament, són de gent que he conegut aquí, visitant els seus blogs i ells passant per casa. S'estableixen vincles, i és que no puc evitar sentir apreci per la gent que és habitual, com tu mateixa dius, i potser ens diem coses maques, però ja et dic que a priori, no hi havia coneixença.
    NO, NO VAIG MALFIXADA I AL REFERIRME A L'AMISTAT NO EM VOLIA REFERIR "AL CONJUNT D'AMIGUETS", XEXU, ÉS FORÇA DIFERENT, EM SEMBLA.

    Així que en cap cas els teus comentaris seran entesos com una intromissió, al contrari, tinc la sort d'estar content de tota la gent que em comenta, ja que tothom és molt correcte i respectuós en el meu espai, i tothom és molt ben rebut, i si s'estableixen diàlegs entre comentaristes com de vegades ha passat, millor que millor, més gaudeixo jo. Fa temps em comentaven que s'estava còmode a casa meva, i espero que tu t'acabis sentint així també.
    JO SEMPRE COMENTO ALLÀ ON EM SENTO COMODE I SEMPRE TORNO.

    I pel que fa a comentar-te a tu, faig el que puc, que llegeixo molts blogs, però sempre passo pel teu, i si no dic res, és perquè no sé què dir, quan se m'acudeix alguna cosa coherent, sempre la dic.

    SAPS? ENCARA QUE NO SIGUI COHERENT, A VOLTES UN SENZIL OH SIII...COM ACOSTUMA A DIR EN MOSSÈN, ÉS D'ALLÒ MÉS BEN REBUT

    És una mica el tema que tractas en el teu darrer post, sobre com pensem que som, com som en realitat i com ens veuen els altres, no troves?

    ResponElimina
  37. Continuem...

    Gràcies Guspira, si que me'n recordo de tu, és clar, però he de reconèixer que no he seguit massa la teva evolució, em sap molt greu. Com puc accedir al teu blog, des del teu perfil no es pot? Si passes per casa no vull que t'hi sentis malament ni fora de lloc. Aquí tothom és benvingut, i no s'ha de tenir vergonya d'exposar l'opinió, això mai. Pensa que quantes més visions hi ha d'un tema més enriquidor és parlar-ne, sobretot si hi ha visions diferents, i de vegades contraposades. T'animo a participar sempre que el tema t'interessi o t'agradi, i veuràs com de seguida et sentiràs més còmoda, tinc la sort de que em comenti una gent fantàstica, i per molt que sembli que som amiguets, la immensa majoria ens hem conegut aquí, i la relació que mantenim és només virtual, a través dels nostres blogs. I veuràs com arriba a unir això!

    Gràcies Eudald. La veritat és que no ens dones massa feina, tant de bo t'animessis a escriure més sovint, però en aquesta vida hi ha èpoques de tot, oi? Sempre que veig que has escrit passo per casa teva i m'agrada dir-hi la meva. T'agraeixo les paraules que em dediques, company.

    Gràcies Mireia. Els comentaris fan il·lusió, s'ha de reconèixer. Però això de vegades depèn també del marketing que et fas, si fas molts comentaris, molta gent et vindrà a veure. Però el més important és estar content amb el que fas, i gaudir fent-ho. A mi m'agrada passar per casa vostra, i quan parleu d'algun llibre interessant, sobretot si l'he llegit, m'encanta intercanviar impressions. I si no he llegit el llibre, de vegades fujo corrent, que si el vull llegir, prefereixo no tenir-ne massa referències, a part de la de la meva mare, que sempre m'encerta els gustos.

    Núr, quan parlava de decebre no em referia a tenir un mal dia, sinó a que totes les coses bones que m'heu dit i que penseu de mi es puguin esfondrar i que penseu que en realitat no n'hi ha per tant, que tampoc no val tant la pena seguir-me, que equivoqui el rumb, que em deixi vèncer per les tentacions i perdi l'essència que de vegades ja tinc por d'haver perdut. De totes maneres, t'agraeixo el que dius, m'animeu molt quan em dieu coses com aquestes. Aquest blog és alguna cosa gràcies als seus lectors, home, que sou lu milló que ni ha. Sssssshhhhhh, com si no ho haguessis vist. Ah, per cert, que a arrel dels comentaris d'aquest post m'he assabentat que diverses persones han arribat a mi a través del teu blog, et citen com a enllaç, així que també t'he d'agrair que m'enviïs clientela, hehehe.

    Gràcies Caterina. Ja que parlava d'enllaços al comentari de dalt, estic gairebé segur de que vaig arribar a tu a través de la Carme Rosanas, i perquè el nom del teu blog em va fer gràcia. Quina gran troballa! La veritat és que m'agrada saber que és recíproc, perquè gaudeixo molt en el teu espai, i aprenc moltes coses. De vegades tractes temes que se m'escapen una mica, però és lògic, el meu espectre cultural té un límit, no arribo a tot. Ah, i a més, m'encanta llegir el blog d'una mallorquina, que penso que no en segueixo cap altre, ara no voldria equivocar-me!

    Gràcies Somiant. La veritat és que tant de bo escrivissis més sovint, perquè trobo a faltar els teus escrits. M'hi vaig enganxar de mala manera i ara només ens en regales en comptagotes, no hi ha dret. Ja saps que faig conya, la situació de cadascú marca les ganes i els ànims d'escriure, però no és broma que m'encanta com escrius i que espero llegir-te més ben aviat. Ah, i gràcies per passar per casa, encara que sigui de manera invisible.

    Gràcies Instints. El problema que tinc és que sóc una mica bocamoll en termes de blogs (pels secrets sóc una tomba), i si el que llegeixo em fa venir alguna cosa al cap, doncs la dic. Si no se m'acudeix res, doncs, un altre dia serà. I això de que no acabes de saber expressar algunes coses ho diràs tu, jo m'ho passo bé llegint el que escrius, i això ja és prou. Que et comenti jo tampoc no és cap gran cosa, però si m'hi vols, em seguiràs tenint per allà, que ja et tinc fitxada al lector i sé quan publiques (ja ho saps, coses del gran germà). Ah, i t'he de dir que m'encanta el nom del teu blog. He de reconèixer que l'havia vist en alguns llocs, i si no vaig venir abans és perquè de blogs per llegir no me'n falten, i de vegades tinc les paranoies de que no n'he de buscar de nous. Nous vull dir per mi, que tu ets més veterana que jo!

    Gràcies Zel, m'agrada llegir el que em dius i m'alegro que t'agradi casa meva. Si en el seu moment et va sorprendre el meu comentari (ei, que d'això ja ha plogut força, eh), ara hauria de ser jo el que estigués content i agraït de rebre't i tenir comentaris teus, que ho estic, però el que vull dir és que l''Ara mateix' és una referència de la catosfera, i com a mostra la gran quantitat de gent que t'ha proposat a c@ts. No m'agrada parlar del tema fora de lloc, però és que el teu cas és el més flagrant. Ah, i per sinceritat i manera de transmetre les teves, que ets canyera, canyera, però no sé per què em sembla que darrerament t'has moderat una mica. És només una impressió?

    Gràcies Carme, amiga i sòcia. Més petits que jo n'hi ha pocs, que sóc força baixet, això per davant de tot. Però si una cosa m'ha agradat molt del teu comentari és que destaquis la gent que em comenta, perquè a mi em té el cor robat això, i parlo de qualitat, no de quantitat, evidentment. Com millora qualsevol post amb uns bons comentaristes! De vegades caldria fer un resum dels comentaris més destacats, i arxivar-lo grapadet amb el post, de manera que quedaria ben rodó. Fa temps que ens seguim tu i jo... tenir-nos de referència? Millor anem a mitges, no?

    Elur, passar per veure si ens han contestat si que ho fem, almenys jo sí. Ara, recomentar amb encert ja és una altra cosa, i m'agraden les teves tornades.

    Aina, m'he trobat una cosa que m'agradaria que m'aclarissis, encara que justament no és el teu cas, però em sembla que alguns dinosaures de la catosfera (ens sentit carinyós) són poc receptius a les noves fornades de blogaires. Ara qui més qui menys té blog, i estava de gran moda quan jo vaig començar, però no haver començat als inicis no ens hauria de restar punts, no? O si? Com deia, no és pas el teu cas, ja que atens amablement a tothom que passa per casa teva, i jo que me n'alegro. Amb el temps que porto jo per aquí també he vist caure gent, i també m'he sentit perdut de vegades, però això acaba demostrant que si seguim endavant és per nosaltres, si hi ha gent que se'n cansa, no hem de marxar amb ells ni dir que no és el que era. Seguirem resistint, no?

    Gràcies Eli. Quan parlava de blogs grans o petits no em referia a que uns siguin millor que d'altres, i per Déu, no se m'acudiria dir que el meu blog és millor que qualsevol altre! És justament el que dius tu, potser és més famós, però això no hi fa res. Els comentaris sempre són benvinguts i agraïts, però com deia més amunt, la qualitat és molt més important que la quantitat, i jo tinc sort en aquest aspecte, encara que també tinc sort en la quantitat , així que les dues coses combinades són l'hòstia. Ah, i això d'estar condicionat amb el que escrius... jo he après a no prestar-hi atenció. Si cada post que faig pensés en la gent que conec que el llegirà (els que jo no he triat que ho sàpiguen, però ho saben), em posaria malalt. Així que a tancar els ulls, a apretar el cul, i post cap a fora!

    Menta, no sé si ens acabem d'entendre amb això de les amistats i els amiguets. Dir amiguets no era una forma de burla, sempre ho dic així. I si que hi ha un parell o tres d'amics AMICS que em comenten, però la resta són tots d'aquí dels blogs, alguns fa molt temps que ens seguim, i ja tenim força confiança. Amb altres no ens coneixem de tant, i l'anem construint. Jo espero que sempre que vinguis t'hi trobis còmoda, i pots tornar els cops que et faci falta, per això no pateixis. Que jo també passo per casa teva cada dia, però normalment m'agrada escriure una mica més que l'amic Mossèn.

    ResponElimina
  38. doncs jo vaig començar escribint.. encara no se ben be perque, i no hi havia mai comentaris als meus post. un dia algu per casualitats de la vida suposo s´hi va passar.. i em va fer il.lu, que vols que et digui... he de dir també que no coneixeia gens aixo del mon de la catosfera.... però. de totes maneres hi ha blocs que vaig seguint quant puc, quant em ve de gust.. i el mes curios de tot, quant fa temps que no escrius algu pregunta: pero que pasa?? es ben curios això, però bonic al fi i alcap. feia dies que no pasaba per aqui. records

    ResponElimina
  39. Home... això sí que no m'ho has d'agrair a mi! No és que et tracti amb preferència en cap moment (enllaços o marques estranyes), crec jo! Potser la gent entra al bloc gràcies als comentaris que em fas tu a mi, amb la qual cosa el mèrit continua sent teu, xatín!

    ResponElimina
  40. Vaig arribar aquí cercant una frase sàvia d'un tal "Dandemis"... i em vaig quedar per sempre. Per què? doncs perquè et saps fer estimar Xexu. Jo era una tortugueta descreguda de l'ésser humà i de la noblesa de les persones. A voltes la vida ens ho fa passar molt malament, i a mí (com a tots!) me les va fer passar crúes, els senyals del meu cos m'ho recorden cada dia. Per això fa 4 anys vaig decidir que mai més em tornaría a enamorar, i era feliiiç, però sabent a què renunciava. Una bona nit vaig anar a caure aquí, i llegint-llegint em vaig quedar encisada amb les teves paraules, i vaig tornar a confiar en la puresa dels homes... i a obrir la meva ment. I des d'aquell vespre sóc més feliç encara (si cap!) i m'he tornat a ensucrar, oooh shshiiii. Si m'acabo casant amb el noi dels gomets, qué és un home excepcional, et convidarem a les noces, jajaja! Àààààxieeesssss

    una abraçada ben forta! que res no et faci canviar... :o)

    pd: m'agrada que em diguis Sibe, ;p
    ...εïз

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.