divendres, 18 de juliol de 2008

Push/Pull

Aquests dies he après que, quan pretens ajudar a algú, no és el mateix empènyer per darrera que estirar per davant. L'objectiu sembla ser el mateix, la direcció és manté, però d'alguna manera, l'efecte que s'aconsegueix pot ser del tot diferent. Podríem dir que empènyer algú costa, has de fer força, però sobretot evites que aquella persona caigui enrere. Segurament no la mouràs si ella no fa un pas abans. En canvi, si l'estires per davant, potser fas massa força i l'obligues a moure's més ràpid del que pot. I això no és bo. Córrer massa mai ha estat una cosa assenyada, a menys que siguis corredor de 100 metres llisos.

Potser tinc menys paciència de la que creia. De vegades he estirat molt i ha funcionat. Situacions, circumstàncies... però no persones. No persones amb segons quines situacions o circumstàncies. Arribar al punt de fer mal, de pressionar de tal manera que la persona s'ofegui, que el ritme que imprimeixes sigui excessiu... això no es pot permetre. Com deia al principi, si pretens ajudar a algú, no es pot estirar més del que l'altre està preparat per assumir. He fet mal, ho sento.

27 comentaris:

  1. De vegades volem ajudar algú i no sabem com fer-ho, sempre tendim a fer-ho de la manera que a nosaltres ens agradaria o que creiem que és millor, ens costa veure les situacions des d'un altre punt de vista. De tota manera, estic segura que si l'has ajudat i ho has fet amb bona intenció, segur que aquesta persona t'està agraïda.

    ResponElimina
  2. tens tota la raó xexu. Però a vegades també cal vigilar que un no s'acostumi a que l'empenyin. També s'ha de saber dir prou. Però això seria un altre post, no?

    ResponElimina
  3. estic totalment d´acord amb la boira. ara bé, suposo que ajudar algú tb. significa que aquesta persona vulgui èsser ajudada. no se.. i els ritmes suposo que els marca la persona que necessita aquest ajut, encara que de vegades sempre volem que les coses vagin tant i tant ràpid.. no sé. coses meves

    una abraçada ben forta. gràcies xexu.

    ResponElimina
  4. Estirar, empènyer... això és com amb les portes, que tot i llegir com van, tot i saber què hi posa i com s'ha de fer, estiro quan s'hauria d'apretar i apreto quan hauria d'estirar... a vegades, però, també l'encerto.
    I, ja se sap estimat Xexu, que qui remena portes a vegades s'hi enganxa algun dit...

    Imprimir un ritme excessiu potser no està bé, però tampoc penso que ho estigui, que qui rebi l'excés de pressió no digui res fins que li dolgui.

    Una abraçada, Xexu i anima't!

    ResponElimina
  5. Un gran post XeXu!!! M'ha agradat molt la metàfora que fas sobre el tema, però deixa'm donar el meu particular punt de vista... Jo sempre he cregut que per ajudar a una persona no cal empènyer-la per darrera ni estirar-la per davant perquè corres el risc de marcar tu el ritme i no respectar prou el seu propi procés, que és únic i només el pot fer ell. Crec que ajudar a una persona és caminar al seu costat, és seguir els seus passos, és aturar-te si ella no pot continuar, és agafar-la si cau i donar-li la mà per aixecar-se. Penso que el més important és transmetre a la persona la nostra confiança i la certesa de que se'n sortirà, assegurar-nos que sap que ens té al seu costat incondicionalment.
    Reconèixer que t'has equivocat demostra la teva humiltat i la voluntat de millorar, cosa molt important en una persona. I demanar disculpes d'aquesta manera (tot i no especificar a qui van dirigides, cosa que tampoc vindria al cas suposo) diu molt de tu ja que el perdó és un dels sentiments més difícils d'acceptar i de reconèixer davant dels altres.
    Buf, i ja callo... que em sembla que m'he enrotllat massa!
    una abraçada!!!

    ResponElimina
  6. Uf com t'entenc en aquest post! Saps què és el que més m'agrada? que demanes perdó, que ho has vist, te n'has adonat, si ho fas, si intentes ajudar i t'adones que pot ser has forçat ets un bon amic, de vegades no és fàcil deixar-nos ajudar, ho dic per mi mateix, però suposo que hi ha moltes maneres, i segur que a ki tu has volgut ajudar ho agrairà. A cuidar-se molt!

    ResponElimina
  7. Em sap greu, prò crec que discrepo força de l'opinió general. Amb la idea que més coincideixo és amb la de l'Aina, quan diu que a vegades aquesta persona no vol ser ajudada. Hi ha gent que no vol ser ajudada (ni empesa ni estirada) perquè no s'adona que necessita ajuda. I n'hi ha que se n'adonen, prò que igualment no accepten l'ajuda. Pots estirar o empènyer tant com vulguis, prò ells no es mouran, romandran quiets, i quan vegin que defalleixes, tindran els sants collons/ovaris de retreure't que has defallit.

    Trobo que és una actitud molt lletja rebre ajuda per part d'algú que te l'ofereix de l'única manera que pot i de l'única manera que coneix i dir-li que t'ha pressionat massa o que t'ha fet mal. Aquesta persona, és a dir tu, has fet el que bonament has pogut. Si no ho has fet millor, és perquè potser no en saps o potser perquè l'altra persona no ho ha sabut valorar.

    buff... ara m'has fet emprenyar!
    Prò és maco que siguis capaç d'adonar-te que no en saps prou i que et disculpis i t'aturis.

    ...aix, XeXu, que no ho sé! i que és tard! nanit! :)

    ResponElimina
  8. Jo no crec que sigui falta de paciència prquè si t'has oferit a ajudar és perquè t'ha sortit de tu i ho fas de gust. El problema és que n'hi ha que no es deixen ajudar ni voler tirar endavant. Aleshores et ve com una impotència..., perquè en aquests casos què fas? Però quan dones un cop de mà i l'altra s'ensurt, només això ja fa que la vida valgui la pena ;)

    ResponElimina
  9. T'has plantejat presentar-te al concurs de l'home més forçut del món?
    A vegades el nostre estusiasme ens porta a pensar que tothom s'ha d'estusiasmar de la mateixa manera, però nosaltres ja anem per la tercera pantalla i la resta tot just controla els comandaments.

    ResponElimina
  10. A mi m'ha passat això algunes vegades. El propi entusiasme et porta a creure que tothom és com tu i que a tothom li van bé les mateixes coses. Però no és així. Està bé reconèixer-ho, però et continua quedant una mica de mal gust a la boca.

    ResponElimina
  11. Aix, a mi també m'ha passat, això. Empenyent, estirant, essent empesa i essent estirada. Notes que t'apreten, o que has apretat massa, però de vegades són aquests detalls els que provoquen la reacció… i la desitjada fugida endavant (sempre m'ha agradat aquesta locució :)).

    ResponElimina
  12. Què difícil és saber la justa mesura en que s'ha d'empenyer o estirar!!

    Però el que jo el que veig aquí és un gran desig d'ajudar, fins al punt que el propi entusiasme ha fet sobrepassar una mica el que la pròpia persona ajudada podia assumir.

    No passa res. Res. Segur que aquesta persona ho entendrà.

    Torna a provar-ho, amb la mateixa bona intenció, però amb una miqueta menys d'intensitat. De moment. I ja veuràs com, poc a poc, podràs anar pujant "el nivell"

    ResponElimina
  13. una vegada, xexu, amb tota la bona voluntat del món vaig voler ajudar a un cec a creuar un carrer. El vaig agafar del braç i li vaig dir: va que no vé ningú!!!

    Em va aturar. Em va dir: "ja saps si vull ajuda?". Després va notar que jo estava avergonyit i em va dir que era molt més fàcil fer saber que hi ets i esperar. Quan va veure que l'havia escoltat, em va dir: "vols que t'ensenyi a ajudar-me?"

    Primer pregunta-m'ho i si et dic que si... no m'agafis del braç: donam el teu perquè m'agafi jo...

    No sé si et servirà l'exemple, ni si sempre és aplicable... jo a vegades tampoc me'n surto; i no sempre qui ens sembla que necessita ajut, necessita el nostre.

    petons i llepades!

    ResponElimina
  14. Hola he caigut aquí sense adonar-me i he llegit el teu post i m´ha agradat doncs dius molta veritat, ara bé, en la vida com en tot s´ha de provar si no, no saps, s´ha d´experimentar si no, no pots opinar, així que dóna per bo el que has fet doncs això t´ajuda a millorar.
    ostres per ser la primera vegada, quin rotllo t´he fotut, ho sento.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  15. Ei, potser li hauries de donar la mà en lloc d' empenyar...és una qüestió logística. Anims ets molt valent

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies a tots els que heu donat la vostra opinió al respecte d'aquest post. Hi ha respostes de tots els gustos, això sempre és positiu.

    Boira, pensat amb més calma, suposo que tendim a fer el que a nosaltres ens serviria, o el que ens agradaria que fessin per nosaltres en una situació similar. Però això no vol dir que serveixi per l'altra persona igual, és clar.

    Estrip, un altre post del que s'ha parat i debatut molt. Parlem de dependència, i això no és mai desitjable. Jo penso que una empenteta ajuda a qualsevol. Però tenim músculs i ossos per moure'ns per nosaltres mateixos. No ens hem d'atrofiar.

    Aina, de coses teves res, una visió molt encertada, de totes totes. Saber sincronitzar les dues persones en una situació així trobo que és pràcticament una missió impossible. D'aquí venen els problemes.

    Elur, crec que no ens adonem de les coses que ens fan mal fins que no estem altre cop pel terra. Llavors analitzem la situació i prenem consciència de què ens ha afectat, i llavors potser és massa tard. De totes maneres, no serà que en aquesta ocasió no m'avisessin, però no ho he sabut veure fins força tard, i ara és quan m'adono d'on han sortit tantes discussions.

    iruNa, a mi no em costa demanar perdó quan m'he equivocat, encara que hi haurà gent que dirà que si que em costa, però això és relatiu, és clar. Caminar al costat d'una persona és la millor manera d'ajudar-la, en això estem d'acord, però llavors entra l'egoisme intrínsec de les persones. Tu sempre em mires amb bons ulls, cosa que t'agraeixo, però no sóc més ni menys que ningú, sóc una persona qualsevol, ni de bon tros més bo, i espero que no massa dolent, amb les meves neures i les meves conviccions, que de vegades em porten problemes, i no sóc cap santet que es vegi capaç d'actuar sempre altruístament, per molt que de vegades ho hagi cregut. Sóc humà, tinc les meves necessitats, i em preocupo més de mi del que mai havia pensat que feia. Aquesta és la realitat.

    Cesc, el primer pas és precisament que la persona es vulgui deixar ajudar. Quan això ja està, falta que l'ajuda que rep sigui la que necessita, i els 'ajudants' s'han d'adaptar a aquesta necessitat, i no al revés. Aquí estan els errors i el que fa que hom pensi que fa molt, però en no ser en la direcció que toca, serveixi de poc o de menys del que hauria de servir.

    Núr, podria escriure't 15 posts per respondre el teu comentari, que en ser el primer que descrepa, m'ha agradat molt. Podria coincidir amb tu en moltes coses, i no negaré que puc haver pensat com tu en alguns moments, però bé, l'experiència et diu que potser cal ser humil i reconèixer que no has fet bé, que si bé l'esforç es valora, no era en la direcció que tocava. Imagina't que vols arribar a una persona que et necessita. És a l'altra habitació, i tu vas cap allà. Hi ha una porta entreoberta, però tu decideixes arribar-hi a través de la paret. comences a donar cops de cap, puntades de peu, cops de puny, el que sigui. No te'n surts i comences a agafar mobiliari per obrir un forat per on passar. fas tot el que està al teu abast per passar a l'altre cantó, t'hi esforces molt, però no tens unes eines que et permetin passar. Mentrestant, l'altre, que sap que intentes anar-hi, s'espera. Valora el teu interès, veu que fas esforços. Però no seria més fàcil passar per la porta? Espero que no et sembli una metàfora massa estúpida. És la primera que se m'ha acudit.

    Caterina, de les teves paraules se'n podrien derivar molts posts, també. Reconec la impotència que se sent en veure que en aparença no ajudes l'altre, però és que el que serviria per tu potser no serveix per aquesta persona. I després està que quan ho aconsegueixes, els nivells d'endorfina se't disparen. Però no és això una manera d'alimentar el propi ego? He ajudat una persona, i ara està feliç, que bo que sóc! No se suposa que ho fèiem desinteressadament per ajudar l'altre? Hi ha un equilibri entre ajudar i el benestar que això ens provoca? Quin fet és el protagonista de la situació?

    Marta, riute'n del Hamilton i del Raikkonen (o com carai s'escrigui). Sembla ser que a ràpid no em guanya ningú (i no pensem malament, si us plau), però bé, són tot prespectives.

    Si Fada, quan t'adones que el que feies amb tot el convenciment no era el que calia a aquella persona, sinó el que t'hagués calgut a tu, se't queda força mal cos.

    Musa, reacció hi ha segur, però potser la fugida que aconsegueixes no és endavant, per això cal fer les coses bé. Ara, com saber quines estan bé i quines no... que tinc pinta d'omniscient, jo?

    Assumpta, et dono la benvinguda al meu blog, i t'agraeixo molt el teu comentari que és dels més assenyats i constructius que m'han fet. El teu segon paràgraf em reconforta molt. S'intentarà, sempre intento fer-ho millor, però aquí ja hi juguen les capacitats de cadascú. Quan no se'n sap més, no hi ha res a fer.

    Sr. Gatot. Et parlaria de vostè perquè aquest comentari ho mereix. És un símil perfecte, i tant si serveix. No se m'haurien acudit a mi aquestes paraules, però exemplifiquen a la perfecció la situació (aquesta i tantes altres). Guanyaríem molt si preguntéssim més i no actuéssim sota el nostre criteri sempre. Sobretot quan hi ha la salut i integritat d'una altra persona pel mig. Moltes gràcies, és una anècdota per repetir, i si mai tinc l'ocasió d'aconsellar algú, espero que no et sàpiga greu que l'utilitzi, i si cal citaré les meves fonts.

    M.Teresa, benvinguda al meu blog, i ja que hi has caigut per casualitat, espero tornar-te a veure per aquí. Esperem que tinguis raó i que sigui cert això que diuen que dels errors s'aprèn. Ja ho veurem.

    Moni, si estiro una mà corro el risc de fer-li una estrebada que li faci mal, així que hauré de millorar aquesta logística.

    ResponElimina
  17. Doncs jo no ho veig així Xexu, sí que sabem què ens pot fer mal i què no; si més no què ens fa sentir malament i què en fa sentir bé... bé que ho notem mentre caiem, no cal topar amb el terra per adonar-nos que ens podem fer mal... llavors, el que hauríem de fer és aferrar-nos més fort a qui ens estira o apreta i dir-li: atura't, que sinó cauré(m).
    ...no em sé explicar prou bé, no tinc el cap gaire clar avui. Només sé que em rebenta que et carreguis tota la culpa tu i que em sap molt de greu que et sentis malament...

    una abraçada, maco!

    ResponElimina
  18. Xexu estas massa catxes..tota aquesta força que tens, cal que sàpigues canalitzar-la i controlar-la...que difícil que és ser un super heroi avui en dia!

    ResponElimina
  19. Estimada Elur. A mi també em dol pensar que tinc tota la culpa, però he de reconèixer que m'han avisat molts cops de la caiguda, i no n'he estat conscient fins que s'ha produït, o quan ja érem molt a prop. Per tant, potser no cal desitjar-me que ho passi malament, però si que reflexioni sobre el meu comportament, i sobre tantes altres coses. S'ha d'aprendre, i sobretot, confiar que en les edats que gastem podem seguir aprenent d'aquestes coses. Gràcies per ser-hi i per replicar-me, saber que el missatge arriba i torna és d'allò més especial.

    Clint, mira si és difícil que aquest estiu m'han dedicat un programa a TV3 i tot. Herois Quotidians, no ho he vist mai, però caldrà mirar-s'ho, no?

    ResponElimina
  20. Una reflexió ben encertada xexu. Si empentes des de darrera se't poden arrepenjar i llavors si t'apartes perquè no tens més força et pots sentir culpable, però si t'hi quedes potser caieu els dos, i d'això no es tracta. I per davant, crec que jo també he pecat d'haver estirat per davant. Al principi pot resultar estimulant per qui és estirat, fins i tot atractiu, però pot arribar un moment (i arriba) en que ja no pot més i ho percebi com un factor estressor. La diferència de ritmes s'ha fet evident. Seguir caminant junts si les nostres velocitats són distintes? Qui s'adapta a qui? Cedeixo jo o t'espaviles tu? O...Sens dubte que ara que t'he tafanejat no podré evitar tornar-hi. :)

    ResponElimina
  21. mmm... D'acord, potser sí que podries entrar per la porta. Prò, d'altra banda, aquesta persona que espera la teva ajuda asseguda dins l'habitació, mirant la porta oberta esperant que tu entris i tu el que estàs fent és intentar tirar la paret a terra perquè no veus la porta... Aquesta persona no et pot dir «Mira que'ts ruc! Per què no entres per la porta, que te l'he deixada oberta?».

    De totes maneres, una cosa és evident: hi ha maneres diverses d'ajudar i hi ha maneres diverses «d'esperar ajudar». Si el problema i la solució no encaixen per què s'ha d'adaptar només un? Per què aquesta persona, si realment vol la teva ajuda, és incapaç d'aixecar-se, anar fins a la porta, obrir-la del tot (i no deixar-la entreoberta) i treure el cap per dir-te «Si us plau, et necessito. Entra per la porta. Deixa la paret tranquil·la». Crec que tots necessitem una mica d'educació per aprendre a demanar ajuda. No és fàcil oferir-ne quan no saps on vas. Així que si tots aprenem a dir què ens passa, què volem, què esperem de l'altra persona, potser no aniríem tots tan perduts a l'hora d'allargar la mà a un amic.

    ResponElimina
  22. Xitus, em sembla que a tu no cal que et digui res, el teu comentari exemplifica perfectament com m'he sentit, més bé del que jo he estat capaç d'expressar. M'he sentit tan reflectit en el teu comentari que l'he fet llegir a l'altra persona, i ha coincidit en que està molt bé. De totes maneres, que t'ho coneguis tan bé em deixa preocupat, perquè entenc la dificultat de passar per aquestes situacions. En qualsevol cas, gràcies per passar i per les teves paraules tan esclaridores, i molts ànims.

    Núr, ja veig que a tu no se't pot enxampar amb metàfores, ja que li has sabut donar la volta molt bé. Segurament no et falta raó, ja t'ho vull dir, però no em vull quedar amb la visió que es té des del nostre cantó, el teu i el meu, sinó que intento mirar-m'ho des del cantó de l'altre, i creu-me que les coses es veuen diferent. T'hi has de trobar. Ara bé, que tots hem d'aprendre a ajudar i deixar-nos ajudar, no t'ho discutiré, hi estic completament d'acord. Tenint en compte, a més, que cada situació és un món apart, amb les seves pròpies peculiaritats.

    ResponElimina
  23. ho vaig posar un dia a nòmades...

    "No camines delante de mi,
    porque no podría seguirte.
    No camines detrás de mi,
    porque podría perderte.
    No camines debajo de mi,
    porque podría pisarte.
    No camines encima de mi,
    porque podría sentir que me pesas.
    Camina a mi lado, porque somos iguales."
    Jorge Bucay

    ResponElimina
  24. Vaig passar molt mesos intentant estirar una persona fins que ho vaig deixar córrer. Després em va fer sentir culpable amb retrets freqüents perquè l'havia deixada d'estirar. Jo li vaig dir que intentaria ajudar-la com fos, que em digués la manera. I aquesta persona em va dir: «No em pot ajudar ni tu ni ningú perquè sempre seré així»...

    ...i jo vaig decidir no ficar-m'hi més fins que aquesta persona decidís que volia estar bé. No m'ho va dir mai. Prò em va continuar retraient que l'havia deixat de banda.

    És a dir que em van culpar per intentar entrar per la porta, tenint la porta tancada, i cridant-me des de dins l'habitació com n'era, de mala amiga.

    Entenc perfectament què vols dir, prò n'estic farta que sempre sigui culpa dels que estirem el fet de no saber estirar...

    ResponElimina
  25. Elur, vols creure que aquest escrit me'l va deixar a l'agenda a mode de dedicatòria una companya d'escola, ara fa moooooolts anys? Estava adaptat, i en català, però era aquest sens dubte, i no tenia ni idea que fos del Bucay, autor que no em desperta especial simpatia, per cert. Així que t'he d'agrair unes quantes coses en aquest comentari, que segueixis la conversa i responguis, que m'animis sempre d'aquesta manera, i que m'hagis despertat records de temps mooooolt passats. Gràcies de tot cor.

    Núr, els agraïments que feia a l'Elur te'ls faig extensius a tu també, gràcies per continuar la conversa, i encara amb aquesta força. Crec que m'he sentit una mica com tu, he vist que els meus esforços no anaven en lloc, i en defallir, fruit de la frustració, encara se m'ha entès malament i se m'ha retret. Però en certa manera continuo dient que si no ho veus des de l'altre cantó, cosa difícil, és complicat entendre l'altra persona i adonar-nos que per més esforços que fem, si són en una direcció equivocada, no serveixen per res, és energia que es perd inútilment. Ens sentim malament perquè creiem que l'altre no es deixa ajudar, i ens frustrem. Per l'altre els nostres esforços no han servit de gaire, així que també està malament. Tot i així, la seva voluntat és que ho seguim provant, perquè sap que ho intentem, i valora l'esforç, no vol que defallim perquè tard o d'hora trobarem la solució, la clau. I si això arriba a passar, crec que de moment, no ho sabem ni tu ni jo.

    ResponElimina
  26. :) ...en fi! més val que ho deixem aquí perquè tampoc no en traurem res en clar!

    ResponElimina
  27. Si aquesta persona sap que la vols ajudar, fijo que ni tan sols pensa que has fet mal fet. Sino que has actuat com millor has cregut poder ferho :D Mentres estiguis al seu costat, ja ajudes. Amb persones que tens confiança i estimes, no cal res més.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.