dijous, 24 de juliol de 2008

Només vaig caure jo...

Fa uns dies aquest post de la Núria em va portar records d'infantesa, de fa moltíssim temps. Des de sempre m'ha agradat llegir, així que no és estrany que recordi diverses anècdotes relacionades amb llibres. Avui en vull compartir una d'aquelles que, vist al cap d'un temps, és d'aquells moments que vam fer el ridícul, i que encara ara ens fan morir de vergonya.

A l'escola ens feien comprar llibres i els llegíem tots junts a classe, cadascú llegia un fragment en veu alta, i els altres seguien. En aquella ocasió llegíem El pastís caigut del cel, d'en Gianni Rodari. Com que ja sabíem d'un any a l'altre els llibres que tocarien, jo me'l vaig llegir durant l'estiu. El vaig trobar força avorrit, francament, i això que se suposava que ens havia de fer molt riure. Només un petit detall em va fer gracia, em va arrencar una rialla.

Quan el vam llegir a classe, l'opinió dels companys semblava coincidir amb la meva. El llibre no valia res. Però jo sabia quan venia aquell trosset més divertit, aquell que m'havia fet gràcia. Pensava que, com a mínim, quan això sortís, riuríem una mica, perquè la classe estava adormida. I el dia que va tocar, jo ja estava preparat. Per alguna força còsmica que desconec, es va donar la casualitat que aquell fragment em va tocar llegir-lo a mi, i intuïa que no em podria aguantar el riure. Vaig llegir, i en passar per allà, vaig haver de parar una mica perquè se m'estava a punt d'escapar la rialla, però vaig poder comprovar que tots els meus companys continuaven impassibles, que no semblava fer gràcia a ningú més que a mi. Va ser un silenci incòmode, d'aquells en els que se sent algun estossec, ja m'enteneu.

És d'aquells moments que et sents un ximple i un poca-substància. Us semblarà poca cosa, però va ser una decepció personal per un xiquet d'aquella edat. Potser la primera d'una llarga carrera de ridículs, dels quals ja he parlat alguna vegada per aquí, però els altres, ja són una altra història.

19 comentaris:

  1. Ara no ens faràs llegir el llibre per tal de saber què era el que feia gràcia no???? Va prometo que riure!

    (un dia explicaré el meu primer contacte amb l'informatica...però encara no estic preparat)

    ResponElimina
  2. Hola Xexu,
    Ja m'he posat al dia!
    La foto anterior molt aconseguida. M'agrada!
    En quant al sentit del ridícul m'has fet recordar un cop a l'escola que llegíem en rotllana, de peu, un fragment cadascú. Una noi molt tímida va quedar enmig d'una bassa...de nerviosa que estava i i recordo no haver rigut. Vaig pensar que es debia sentir molt malament.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Això passa, dius aquest tros fa gràcia i resulta que a la gent no li en fa i et quedes amb una cara... i clar en aquella edat encara fa més cosa perquè t'ho prens més a pit, com bé dius amb el temps anem fent altres tipus "d'actes" que no surten com voldriem però quan ets més petit aquestes coses queden.

    ResponElimina
  4. Ai XeXu, m'has fet riure! només d'imaginar la teva cara... pobret!
    Però els teus amics t'haguéssin pogut acompanyar en la rialla no? me catxis... Està bé recordar aquests moments amb un somriure, malgrat en aquell instant allò signifiqués un trauma infantil! Pensa que tots en tenim!
    una abraçada!

    ResponElimina
  5. ...i el paster dins la pastera fa una pasta de primera... després d'aquesta frase vaig haver de sortir de classe per què no podia parar de riure.

    ResponElimina
  6. dels ridículs ... m'agrada el "culs" ... la resta ... ni fu ni fa ... salut

    ResponElimina
  7. Està bé això d'explicar records. Tots en tenm i de tota mena. Però em sembla molt sa i divertit de compartir-los

    ResponElimina
  8. A cadascú ens fan gràcia coses diferents, és raro l'humor, no?
    I de fer el ridícul... si jo te contés... a la meua família ja no me deixen contar acudits, i això que jo intento fer-ho bé.

    ResponElimina
  9. De petita quan em passava això que expliques no pensava mai que feia el ridícul, simplement no entenia com els altres podien ser tant capsdesuro, quan una cosa feia riure, feia riure per tothom, era evident!

    ResponElimina
  10. Aaaaix Xexu, alternatives: potser és que el llibre era tan avorrit que ningú n'estava pendent... no? o poster és que quan el vas llegir per primer cop el que estaves tip eres tú i et va fer gràcia qualsevol tonteria?
    _ no t'ha passat mai que estas tan agobiat que esclates a riure per una xorrada? mmm... :o)

    ...de tota manera és bonic que encara ho recordis. Et fa simpàtic que ens expliquis aquests petits retalls de la teva vida, oooh shiiii!

    ResponElimina
  11. Giannni Rodari... decepcionant. A mi me'l van recomanar perquè com a mestra blablablablabla... i em va deixar ben freda!

    Pensa que potser tu tens una ment privilegiada perquè ets l'únic que vas captar part de l'humor del llibre... ho dic perconsolar-te... :S

    ResponElimina
  12. hihihi! Aix, pobreta criatura! A mi el que em passa és que tinc un riure molt escandalós. Sempre l'he tingut. I quan alguna cosa em fa molta molta gràcia i se m'escapa la gran riallada, sovint es fa el silenci durant uns segons i llavors la gent comença a riure de la meva riallada... Sóc una lloca...

    I si ajuntes la riallada escandalosa amb això de riure quan no riu ningú... Ja t'ho pots imaginar, oi??

    ResponElimina
  13. Xexu, et devia passar en petit, el que em passa en llegir el comentari de l'Anna Tarambana quan diu que no li va agradar gent i en canvi jo recordo amb un somriure alguna de les històries. Pot ser és que m'agrada l'absurd o els dobles sentits o fer volar la imaginació? No ho sé.

    ResponElimina
  14. Entre moltes coses que no entenc hi ha la de les lectures escolars. No se suposa que a l'escola haurien de motivar als alumnes a llegir? Doncs perquè fan llegir llibres, la majoria, tant dolents? Sort que jo ja llegia fora classe i sabia que hi havia llibres bons. Si tot el que hagués llegit fos les lectures escolars, ara no seria lectora, com la majoria de la població :S

    ResponElimina
  15. I què, jo em vaig fer pipí a sobre de nervis moltes vegades...i quan em van fer la visita durant les pràctiques de magisteri vaig haver de plegar als dos minuts que no recordava res del que m'havia preparat...tal li fa, en fem grans i aanem sumant experiències...
    Petonets!

    ResponElimina
  16. Gràcies a tots i a totes pels comentaris.

    Clint, esperaré pacientment el dia que ho expliquis, o és que només he de fer el ridícul jo?

    Joana, de situacions ridícules tots en passem de petits, suposo que això ens curteix.

    Cesc, com aquell anunci que diu 'estic aquí perquè vaig explicar un acudit, i ningú no va riure', amb aquella musiqueta.

    iruNa, tant com un trauma infantil tampoc, però em va fer gràcia, en llegir el post de la Núria em va venir al cap aquest record, i en aquells moments no recordava que el llibre en qüestió era del mateix autor del que ella parlava.

    Jordi, vas sortir de classe, o et van convidar a sortir de classe?

    Carai Mossèn, si m'ho pinteu així, jo també em quedo amb els culs, és clar, molt millor que el nom sencer, on va a parar.

    Carme, quan vaig començar al blog vaig pensar que era un bon lloc per anar deixant-hi records quan em vinguessin al cap, per allò de tenir algun lloc on anar-los a buscar, que mai se sap. Així ho vaig explicar en un post dels primers, i així ho he fet sempre que alguna cosa interessant (o no) m'ha vingut a la memòria.

    Bajo, jo ja no ho provo, que els expliquin els altres els acudits, si en saben tant.

    Marta, així m'agrada, per què pensar que estem equivocats, si els equivocats són tots els altres? Està claríssim, no sé com no em vaig aixecar i els vaig dir a tots 'però rieu, pallussos!'.

    Gràcies Siberieeeeeeee. Les alternatives que proposes em semblen més que plausibles les dues, i no excloents. L'altra opció és que jo fos un capullo integral, però aquesta la descartem, no? ;) Uf, i això de riure quan estàs fins els... em passa constantment a la feina, avui mateix, i no cal dir res, mires el company amb cara desdibuixada, veus que la seva està igual, i els dos us partiu de riure.

    Tarambana, ja m'ho penso que és per consolar-me, de ment privilegiada... em sembla que poc. I del Rodari aquest jo recordo gratament el Contes per Telèfon, però de la resta ja veus que en sé poc, i el del pastís que deia, molt fluixet.

    Núr, tu ets d'aquestes que surten als programes de la tele, entre el públic, que sempre riuen a cor què vols i a destemps? Per fi t'hem trobat!

    Núria, el Contes per Telèfon a mi m'encantava de petit, era totalment de fantasia. Però no sé si n'he llegit prou com per destacar-ne l'autor. Per cert, que vaig deixar un comentari en aquell post teu que ha inspirat aquest, i no sé per què no va sortir.

    Caterina, crec que no et falta raó. Pocs llibres es salvaven dels que ens obligaven a llegir. Jo també vaig tenir sort de tenir uns pares molt lectors i aficionar-me a la biblioteca de l'escola des de ben petit, i gràcies a això, ara sóc un malalt de llibres.

    Zel, això dels ridículs és una rutina. El problema és més quan te'n recordes que quan el pateixes, ja que acaba sent una experiència que et servirà. Però quan te'n recordes després d'uns anys, almenys jo no puc evitar posar-me les mans al cap i pensar 'mare meva...'.

    ResponElimina
  17. Ei, no facis cas, moltes vegades, quan has de llegir llibres a classe i aquests no acaben d'animarse, possiblement el tros és divertit però la gent estava massa ensopida per escoltar. A mi que m'agrada molt llegir a classe ja em passava que desconectava si ja sabia de què anava o si no m'agradava o si mira, tenia el dia distret... jejeje...

    ResponElimina
  18. de les poques bretolades que he fet a la meva vida d'estudiant una va ser simular un esternut en mig d'una lectura més avorrida que les pàgines blanques.

    Jo intentava fer un esternut baixet, quasi com si em piqués el coll. Va ser l'esternut més sonor que he fet mai, em va entra el riure i vaig haver de sortir a corre-cuita de la classe.

    Avergonyit? una mica, però no tant.

    ResponElimina
  19. ...[mirada assassina, molt assassina].

    Jo no sóc d'aquestes que tu dius perquè tinc la decència de no anar de públic a la tele a interrompre els programes! L'Andreu Buenafuente no faria el comentari de «ai la senyora/noia que riu», a mi em faria fora de plató al cap de dos minuts de programa!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.