Fa uns dies
aquest post de la Núria em va portar records d'infantesa, de fa moltíssim temps. Des de sempre m'ha agradat llegir, així que no és estrany que recordi diverses anècdotes relacionades amb llibres. Avui en vull compartir una d'aquelles que, vist al cap d'un temps, és d'aquells moments que vam fer el ridícul, i que encara ara ens fan morir de vergonya.
A l'escola ens feien comprar llibres i els llegíem tots junts a classe, cadascú llegia un fragment en veu alta, i els altres seguien. En aquella ocasió llegíem
El pastís caigut del cel, d'en Gianni Rodari. Com que ja sabíem d'un any a l'altre els llibres que tocarien, jo me'l vaig llegir durant l'estiu. El vaig trobar força avorrit, francament, i això que se suposava que ens havia de fer molt riure. Només un petit detall em va fer gracia, em va arrencar una rialla.
Quan el vam llegir a classe, l'opinió dels companys semblava coincidir amb la meva. El llibre no valia res. Però jo sabia quan venia aquell trosset més divertit, aquell que m'havia fet gràcia. Pensava que, com a mínim, quan això sortís, riuríem una mica, perquè la classe estava adormida. I el dia que va tocar, jo ja estava preparat. Per alguna força còsmica que desconec, es va donar la casualitat que aquell fragment em va tocar llegir-lo a mi, i intuïa que no em podria aguantar el riure. Vaig llegir, i en passar per allà, vaig haver de parar una mica perquè se m'estava a punt d'escapar la rialla, però vaig poder comprovar que tots els meus companys continuaven impassibles, que no semblava fer gràcia a ningú més que a mi. Va ser un silenci incòmode, d'aquells en els que se sent algun estossec, ja m'enteneu.
És d'aquells moments que et sents un ximple i un poca-substància. Us semblarà poca cosa, però va ser una decepció personal per un xiquet d'aquella edat. Potser la primera d'una llarga carrera de ridículs, dels quals ja he parlat alguna vegada per aquí, però els altres, ja són una altra història.