Obert per vacances

Ara que s'acaba el juliol (amb regust de maig), ara que molts blogaires posaran el cartell de tancat, ara que molts podran llevar-se més tard, que gaudiran de la platja o la muntanya, segons els gustos, ara que passaran més temps amb la família i els amics, que aprofitaran per desconnectar d'ordinador. Ara que per unes setmanes deixaran de pensar en oficines, informes, reunions i telèfons sonant sense parar. Ara que és temps de pensar en un mateix i en el món real, jo poso el cartell d'obert per vacances, perquè no em mouré d'aquí, i seguiré treballant tot l'estiu. D'alguna manera m'he de distreure, no? Això si, comencem bé el mes, no fos cas, i passem el cap de setmana fora, que alguna llicència ens hem de prendre per no parar bojos.

El gat suïcida

Tinc un problema. L'angelet que surt a la foto, que és una monada de gat i molt intel·ligent, ens ha sortit rebel. Fa un mes que tinc per casa en Bamboo i el seu germà Blog, i la veritat és que s'han fet estimar i encara se'm cau la bava amb ells. No han fet massa destrosses, però ja es coneixen el seu territori a la perfecció, i com a bons gats que són, són curiosos a més no poder. A casa tenim un balconet petit a l'habitació. Des del primer dia hem temut que poguessin caure per allà, i es tracta d'un cinquè pis. Vam instal·lar-hi una reixa de manera que no passessin entre els barrots, però que poguessin mirar a baix amb llibertat. Sabíem que tard o d'hora pujarien la reixa i arribarien a dalt de la barana, era qüestió de temps. Doncs aquest moment ha arribat. El primer cop que en Bamboo va pujar (el Blog és més prudent), va ser fa un parell de nits, després d'un ensurt. El gat estava cagat de por, miolant sobre la barana, però no sabria dir qui dels dos tenia més por. Amb un moviment ràpid vaig poder engrapar-lo i entrar-lo a casa d'una revolada. El cor m'anava a cent, em vaig posar tan nerviós que em va costar dormir. Però en Bamboo no ha agafat por, ell és molt valent i ara sap que pot pujar, així que li ha agafat el gust. Al llarg del dia hem evitat que pugés, però ara fa una estona m'ha donat per buscar-lo, i m'ha tornat a fer un salt el cor en veure'l sobre la barana, sense agafar-se a la reixa ni res. He tornat a fer el mateix que l'altre dia, però un dia d'aquests m'agafa un cobriment de cor si això continua. No sé què podem fer perquè el gat no pugi, o que li agafi por a l'alçada. Encara és petit i es pot desequilibrar en qualsevol moment, i de cinc pisos ni els gats cauen de peu... Alguna idea?


Un petit afegit per il·lustrar el post, em sap greu no haver-hi pensat abans. La cançó bona no seria, però té la seva gràcia, no?

Només vaig caure jo...

Fa uns dies aquest post de la Núria em va portar records d'infantesa, de fa moltíssim temps. Des de sempre m'ha agradat llegir, així que no és estrany que recordi diverses anècdotes relacionades amb llibres. Avui en vull compartir una d'aquelles que, vist al cap d'un temps, és d'aquells moments que vam fer el ridícul, i que encara ara ens fan morir de vergonya.

A l'escola ens feien comprar llibres i els llegíem tots junts a classe, cadascú llegia un fragment en veu alta, i els altres seguien. En aquella ocasió llegíem El pastís caigut del cel, d'en Gianni Rodari. Com que ja sabíem d'un any a l'altre els llibres que tocarien, jo me'l vaig llegir durant l'estiu. El vaig trobar força avorrit, francament, i això que se suposava que ens havia de fer molt riure. Només un petit detall em va fer gracia, em va arrencar una rialla.

Quan el vam llegir a classe, l'opinió dels companys semblava coincidir amb la meva. El llibre no valia res. Però jo sabia quan venia aquell trosset més divertit, aquell que m'havia fet gràcia. Pensava que, com a mínim, quan això sortís, riuríem una mica, perquè la classe estava adormida. I el dia que va tocar, jo ja estava preparat. Per alguna força còsmica que desconec, es va donar la casualitat que aquell fragment em va tocar llegir-lo a mi, i intuïa que no em podria aguantar el riure. Vaig llegir, i en passar per allà, vaig haver de parar una mica perquè se m'estava a punt d'escapar la rialla, però vaig poder comprovar que tots els meus companys continuaven impassibles, que no semblava fer gràcia a ningú més que a mi. Va ser un silenci incòmode, d'aquells en els que se sent algun estossec, ja m'enteneu.

És d'aquells moments que et sents un ximple i un poca-substància. Us semblarà poca cosa, però va ser una decepció personal per un xiquet d'aquella edat. Potser la primera d'una llarga carrera de ridículs, dels quals ja he parlat alguna vegada per aquí, però els altres, ja són una altra història.

Fotos nocturnes

Aquest cap de setmana vaig acompanyar un amic a fer fotos nocturnes. Ell s'ha aficionat molt a la fotografia i té una bona càmera. Va aprendre a fer fotos de nit, i volia provar-ho. Trípode i càmera en mà, vam anar fins els espigons que estan entre les platges de Nova Icària i Bogatell. Ell va fer unes fotografies molt bones de la platja, les torres bessones i de la lluna. Jo mentrestant, amb la meva càmera digital de pa sucat amb oli, fent el making off, i jugant amb les llums. Una distracció com una altra. Encara que no ho sembli, són les llums del passeig marítim, però cadascú hi pot veure el que vulgui.

Push/Pull

Aquests dies he après que, quan pretens ajudar a algú, no és el mateix empènyer per darrera que estirar per davant. L'objectiu sembla ser el mateix, la direcció és manté, però d'alguna manera, l'efecte que s'aconsegueix pot ser del tot diferent. Podríem dir que empènyer algú costa, has de fer força, però sobretot evites que aquella persona caigui enrere. Segurament no la mouràs si ella no fa un pas abans. En canvi, si l'estires per davant, potser fas massa força i l'obligues a moure's més ràpid del que pot. I això no és bo. Córrer massa mai ha estat una cosa assenyada, a menys que siguis corredor de 100 metres llisos.

Potser tinc menys paciència de la que creia. De vegades he estirat molt i ha funcionat. Situacions, circumstàncies... però no persones. No persones amb segons quines situacions o circumstàncies. Arribar al punt de fer mal, de pressionar de tal manera que la persona s'ofegui, que el ritme que imprimeixes sigui excessiu... això no es pot permetre. Com deia al principi, si pretens ajudar a algú, no es pot estirar més del que l'altre està preparat per assumir. He fet mal, ho sento.

Que s'acaba el temps!

Si mireu el dia en que ens trobem, descobrireu que ja hem arribat a la meitat de juliol. No us dic res de nou, és clar, però el que vull destacar en aquest post és que queden només dues setmanes perquè es tanqui el període de propostes de blogs a c@ts. En el mes i mig que portem hem rebut moltíssimes visites, molts de vosaltres heu participat, i hi ha al voltant d'uns 250 blogs diferents proposats en alguna categoria. A mi em sembla fantàstic. Aprofito per agrair a tothom que d'alguna manera o altra n'ha fet difusió, i naturalment, a tots els que desinteressadament heu proposat els blogs que més us agraden. Encara en volem més, volem arribar més lluny, i encara queden dies. Tots aquells que esteu dubtant, afanyeu-vos a proposar els vostres candidats, que el 31 de juliol deixarem de comptar. Esperem les vostres propostes, quantes més n'hi hagi, més fiables seran els resultats finals. Així que us convido a fer una volteta pel blog, mirar els proposats i fer les vostres pròpies apostes. A què espereu, que s'acaba el temps!!

Quina paciència!

Sovint vaig en cotxe amb un amic, especialment a les actuacions de castells. Com que no sabem mai on anem, solem fer servir un aparell de GPS que ell té connectat al mòbil. L'andròmina aquesta a mi em fa molta gràcia, primer per com parla, ja que ell el té posat amb la veu d'una noia que és força agradable. Però després, perquè no li fem massa cas. El volem per saber on és el punt exacte on hem d'anar, però tot conductor té les seves pròpies maneres de sortir dels llocs habituals, que no sempre són les mateixes que proposa l'aparell. Cert que per Barcelona es perd una mica, ja que perd el senyal tot sovint, però si proposa una ruta, potser serà per alguna cosa...

Però no, l'aparell constantment ha d'estar recalculant, ja que tirem per on ens sembla. Arriba un moment que em sap greu i tot per la pobra noia que amb la seva veu monòtona ens intenta ensenyar el camí. No cal dir que anem parlant amb ella (tot i que la majoria de vegades és per dir-li que calli ja), però ella no perd mai la compostura. Jo tinc la impressió que després d'haver passat de les indicacions 5 o 6 vegades, en qualsevol moment la noia pot deixar anar un "però vols fer-me cas d'una punyetera vegada!" o "t'he dit tres cops que giris a l'esquerra, capullo!". Però no s'enfada mai, té una paciència de sant!

Algun dia. Algun dia les maquinetes aquestes aniran amb inteligència artificial i ens fotran bronca si no fem cas de les indicacions. Ens faran anar ben rectes. De moment, ja està bé que no s'enfadi. El dia que el GPS ens contesti malament, serà el que em començaré a preocupar.

Dilema ètic

Avui em ve de gust plantejar un dilema ètic a arrel del llibre que estic llegint. No diré quin llibre és, perquè no m'agradaria espatllar-lo a algú que el vulgui llegir, i si algú el reconeix, que no en digui el títol tampoc. Aquí va:

Imagineu que sou un exsoldat amb poc ofici i benefici (al llibre es tracta d'un home, i jo explicaré la història així, però que cadascú l'adapti com vulgui). Per raons que no venen al cas, us veieu involucrats en un conflicte d'armament militar. Un grup de gent ha descobert que els fabricants d'un nou i revolucionari helicòpter tenen previst fer un atac terrorista per demostrar la vàlua de les noves màquines, com a esquer per a possibles compradors de la nova tecnologia. L'home que parla amb vosaltres us demana ajuda per desemmascarar l'operació. Però aquest home curiosament té una filla de la qual vosaltres us enamoreu, i com no pot ser d'altra manera, els dolents la segresten. Davant la impossibilitat de matar-vos per treure-us del mig (creieu-me, ja ho han intentat), us fan xantatge amb la noia. Si no feu vosaltres mateixos l'acte terrorista, mataran a la noia (i probablement a vosaltres, per què negar-ho).

I el dilema està servit. La noia l'acabeu de conèixer, per molt atrets que us sentiu per ella. Canviareu la seva vida per la de no se sap quants innocents que poden morir en l'atac terrorista? Qui us diu que els dolents mantindran la seva paraula? Sereu capaços de dur a terme l'atac a sang freda? A mi no em sembla una decisió tan trivial. No sé encara què passa al llibre, però sembla fàcil d'endevinar, oi? I vosaltres, què faríeu?

Simbiosi

Hi ha coses que saps que has de fer, que són una obligació, però que per algun motiu o altre, no hi ha manera de posar-t'hi. Per mandra, per falta de motivació, perquè has agafat ràbia a la tasca, o perquè el teu subconscient et diu que no val la pena. Saps que ho has de fer, però passen els dies i no t'hi poses, i això que si t'ho muntes bé, tens temps de sobres. Això et desanima. Intentes no pensar-hi, però ho portes dins, i per més que intentes fer veure que no t'importa, no t'ho treus del cap, però tampoc no fas res per canviar aquesta situació. Arribat el punt de la resignació, és molt complicat tirar enrere, però llavors trobes una persona que està en la teva mateixa situació, i entre els dos decidiu que us fareu pressió per tirar endavant el que cadascú té pendent. Tu m'obligues a fer la feina i jo t'obligo a tu. És un acord, una declaració d'intencions. Una simbiosi, els dos n'hem de sortir beneficiats. Aquestes són les paraules. Arribaran a algun lloc? Esperem que si. Segur que si. Entre dos les coses sempre són més fàcils.

Som dos més

A casa no hi ha hagut mai tant moviment. Des de fa uns dies vivim en el mateix espai més dels que en teoria hi cabríem, però com que un parell són ben petits, encara anem balders. Escric avui per presentar-vos els dos membres nous de la meva família. Com veieu, continuen els canvis. Són en Bamboo i en Blog.

S'assemblen molt, però no creieu, que ja comencem a diferenciar-los força. El Bamboo és més petitet, amb la cara més rodoneta, és molt intel·ligent, tranquil i molt golafre. És molt mimós, però res a veure amb el seu germà Blog, que està completament boig quan juga, però quan s'atura una estona li encanta deixar-se fer moixaines, i busca el contacte de seguida.

Són una monada. No havia tingut mai animalons així a casa, i porto perdent bava des del primer moment que van posar un peu a casa. És un post de presentacions. Ja us aniré explicant alguna que me'n facin, que quan s'hi posen...