dimarts, 3 de juny de 2008

Data de caducitat

No m'agrada la gent que parlen de crisis dels 3 anys, dels 5, dels 10. No m'agrada la gent que parla fredament sobre això, que estan tan segurs que l'amor s'acaba, que té data de caducitat. I encara és pitjor si et diuen que després d'un temps amb algú, es necessita un canvi. Segurament sé que tenen raó. Segurament penso que no hi ha res etern, però em nego a creure-ho, m'ho nego a mi mateix. Per això no m'agraden aquells que s'entesten en recordar-m'ho. No es pot viure pensant en el que vindrà en aquest sentit. Si es fa, no hi ha manera d'aprofitar el temps i ser feliç. Però per mi encara és pitjor saber que és igual el que faci, com em comporti o si sóc la millor persona del món. Tant si com no, l'amor s'acabarà i ens haurem de separar. De que serveix el camí si el final és el mateix? Val la pena resignar-se o és millor seguir pensant que es pot ser diferent, que es pot anar a contra-corrent, i que podrem estimar tota la vida de la mateixa manera? M'agrada sentir-me diferent, però el rebuig a unes idees tan clares com les de certa gent em fan adonar-me de les meves pors.

29 comentaris:

  1. Jo crec que tots hauriem d'intentar passar una mica més de les nostres pors i buscar la manera de disfrutar al màxim del que tenim davant. Si vivim pensant en que vindrà alguna cosa pitjor, és pràcticament impossible que exprimim al 100% el dia a dia. Per molt que costi, s'ha d'intentar! :)

    (reflexió de primera hora xexu! Té mèrit eh!? xD)

    apa, petons! ^^

    ResponElimina
  2. No pots començar una relació pensant se s'acabarà ,però tampoc pretendre que sempre sigui igual. Però que canvii no vol dir que a pitjor

    ResponElimina
  3. De lo meu se'n diu tenir morru i escriure al blog durant les classes, però aquest post s'ho mereix.
    Jo penso que l'amor s'acaba. Més que res, suposo que la recent crisi dels meus pares, que si es separen, que si no es separen, m'ha fet caure aquells esquemes de l'amor per sempre, i tal i qual.
    Però, acàs no és això un alicient per a viure més intensament el dia a dia? Com diu la Mireia, no és pas sa començar una relació pensant que s'acabarà, però, com ja t'he dit, a mi últimament això de l'amor etern em costa una mica...
    Tot i així, pensar que una relació pot ser per sempre i que no s'acabarà és molt maco, i per somiar una mica ningú s'ha mort, no? ;)

    Per cert, l'últim poema que has comentat, per sort, no està basat en experiència pròpia (que no tot el que escric em passa, encara que sigui així la majoria de les vegades!) En general, a les poesies que parlen estrictament de mi, de coses que em passen, que penso o m'han passat, a les etiquetes hi posa Wanda

    Un petó!

    ResponElimina
  4. Tant com parlar-ne fredament… Almenys per la meva part l'evidència no es pot negar, i tendeixo a pensar sempre en el final de les coses quan tot just comencen, sense poder anar més enllà de pensar "és el que hi ha". Pues muy bien, a gaudir-ne i a intentar que duri, perquè hoy es siempre todavía, Machado dixit.



    Salut!

    ResponElimina
  5. Potser el problema és que ens fixem i ens capfiquem en el final i ens oblidem del camí.

    El final és això, s'acaba l'amor, s'acaba l'escola, s'acaba una etapa, ... s'acaba i prou.

    Però tot el que has viscut fins aquest final, tot això és el que val, el final no té importància.

    ResponElimina
  6. Deia en Capri "l'amor se'n va però ella es queda"... vaaaaaa Xexu, somriu! que és una broma!!!


    Per mi l'amor no caduca, no s'acaba, sí que canvia, evoluciona, muta... a mesura que ho fem nosaltres. És l'enamorament el que passa, es desfà mica en mica, però ja ho ha de fer, sinó ens tornaríem bojos del tot.
    T'explico un "secret". Els meus pares farà 37 anys que es van casar, després d'estar-ne festejant 5, 42 anys junts i s'estimen. Estic acotumada a veure'ls abraçats, fent-se petons, discutint, perdre la paciència i tornar-la a trobar... I sé que no ho han tingut gens fàcil.
    Avui, a quarts de 8, he entrat a la seva habitació per deixa-los una nota, no volia despertar-los... estaven ben abraçats.
    L'amor no s'acaba, si de debó hi és, creix.



    Molt he estimat i molt estimo encara.
    Ho dic content i fins un poc sorprès
    de tant d'amor que tot ho clarifica.
    Molt he estimat i estimaré molt més
    sense cap llei de mirament ni traves
    que m'escatimin el fondo plaer
    que molta gent dirà incomprensible.
    Ho dic content: molt he estimat i molt
    he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
    Des de l'altura clara d'aquest cos
    que em fa de tornaveu o de resposta
    quan el desig reclama plenituds,
    des de la intensitat d'una mirada
    o bé des de l'escuma d'un sol bes,
    proclamo el meu amor, el legitimo.
    Miquel Martí i Pol.

    ResponElimina
  7. i que me'n dius de la crisi abans de començar? això és de bojos!
    de crisi en crisi... sembla el joc de l'oca.

    ResponElimina
  8. 1. Ets humà.
    2. La resta també ho som.
    3. No pots canviar el que sents.
    4. Continua endanvant, no hi ha altre camí.
    5. Tornar al punt 1.

    ResponElimina
  9. Jo no diria mai que l'amor s'acaba. Per a mi no. L'amor no s'acaba. L'amor canvia, això sí. L'amor té moments bons i moments no tant bons. Si volem que continui, podem fer que continui. Podem resoldre moltes coses i sortie-ne reforçats. No hi ha gaires problemes irresolubels (alguns sí, però pocs).

    Si erns fem la idea que tot serà com els primer s anys, Pot se r que ho deixem córres al primer entrebanc, si acceptem que hi ha canvis i els dirigima amb gràcia cap allà on volem, cada temps és un temps diferent i així no hi ha avorriment. Èpoques, moments... la vida és canvi. Jo he disfrutat molt dels meus canvis, de les nostres ètaqpes diferents. Jo sempre he cregut que cadascú, cada parella pot inventar-se (bé més o menys) la relació i l'amor a la seva manera. Espero que toinguis molta sort, Xexu. Crec que te la mereixes. Sempre trobo que ets molt dolç.

    ResponElimina
  10. Estic molt d'acord amb la mireia. Les relacions que comencen pensant que s'acabaran no poden anar bé. I si és veritat que no estimes de la mateixa manera però no vol dir que sigui dolent. En el meu cas, jo crec que estimo millor (no més) que al principi.

    I m'encanta el que diu l'skorbuto. Si s'acaba, s'acaba, l'important és el que hagis après durant el camí. Mira! com la cançó Itaca de ll.llach.

    ResponElimina
  11. podrem estimar tota la vida de la mateixa manera?

    Tot la vida sí, però de la mateixa manera no.

    "tot flueix, res està quiet". Al nostre voltant les coses van canviant, de manera que l'amor, per perdurar, s'ha d'adaptar i per tant canviar.

    Però independentment del que pensem cadascun de nosaltres, l'amor s'ha de viure com si hagués de ser etern, perquè sinó... no funciona.

    O no?

    ResponElimina
  12. Potser si que s'acaba, i segur que d'aquí a cent anys tots calbs. I que? cada dia que passa ja no tornarà, i si el passes amb la persona que t'estimes aquell dia, serà el millor del món. La resta... brindis al Sol.
    Les crisi ja arribaran, i la majoria es superen. Res com una bona reconciliació... ;-)

    ResponElimina
  13. les crisis s'inventen perquè algú t'ajudi a superar-les. i punt. però només fa falta algú que et digui que la vida s'ha de viure. i prou.

    ResponElimina
  14. mira, jo crec que si troves una persona i vols (voleu) que tot tiri endavan malgrat els entrebancs, te'n (us en)sortiràs.
    jo sempre he lluitat per això, el problema es que cap de les dues parelles que he tingut s'ho merexien però això es altre tema, a por ello flannagan!!i no t'escoltis la gent que son les seves de pors i no les teves, petó.

    ResponElimina
  15. no m'he plantejat mai si s'ha d'acabar o no, miro endavant cada dia, i les coses canvien però al meu costat hi tinc algú, no estic sol i segueixo

    ResponElimina
  16. Saps, a mi també em passa em nego a pensar com altres ho fan, jo de vegades penso q donaria el què fos per ser com els meus avis, que s'estimaven i van estar tota la vida junts, acceptant-se l'un a l'altre. El món ha canviat Xexu, però hem de creure en algunes coses sense esperar-ho, com tu dius i un dia ja es veurà... Salut nano.

    ResponElimina
  17. Ni en broma. No me creo que se acabe el amor. El problema es el de siempre, nos cuesta vencer los miedos y disfrutar del presente y nos inventamos fechas de caducidad para todo aquello que representa un compromiso. El amor evoluciona y cambia pero ahí está su magia en saber disfrutar de ese carácter poliédrico. Felicidades por todos los comentarios.
    Besos mil a todos los que andan enamorados o piensan en estarlo próximamente.

    ResponElimina
  18. T'entenc perfectament, però jo he decidit viure l'avui per l'avui i punt. És l'única manera...

    ResponElimina
  19. Toti que amb els anys m'he tornat molt cínica amb aquest tema, en el fons crec que hi ha amors que duren tota la vida, simplement que aquest amor amb el temps es converteix amb altres coses i no en aquella passió desenfrenada del principi.
    Jo he conegut grans amors, que no són la majoria però n'hi ha. Això ajuda a creure. Fins i tot crec que totes les històries d'amor que s'acaben, si de debò hi ha hagut amor, sempre queda alguna cosa.
    T'he deixat la resposta sobre el que em demanaves de la novel·la El perfum al post del meu blog, als comentaris ;)
    Ànims!

    ResponElimina
  20. Potser tampoc és genial estimar tota la vida de la mateixa manera, no? (que això no vol dir estimar més o menys intensament, no pas, sinó estimar... diferent) Hi pot haver altres maneres d'estimar increïblement satisfactòries i que potser no t'has arribat a plantejar mai, però que si deixes que les coses segueixin el seu curs potser acaben apareixent...

    L'amor no s'acaba mai, crec. Persones que s'ha estimat no deixen mai d'estimar-se del tot, és impossible, no som tant mutants. Encara que se separin, alguna cosa sempre quedarà, que sovint queda camuflada pel desig de no voler tenir aquests sentiments. Si en ocasions així fins i tot subsisteix l'amor, què no és capaç d'aguantar??

    Una abraçada enorme maco!!!

    ResponElimina
  21. Que complicat! és evident que molts amors estan condemants al fracàs o acabr-se, potser perquè només havien de ser amb tu momentaniament però per què no creure que pot durar. En tot cas l'amor no s'acaba perquè si, s'acaba peruqè tu el deixes morir.
    Molta gent no accepta els cnavis en la vida, el fet de madurar, d'evolucionar. Les situacins canvien i tu canvies i per tant l'amor que sents per una persona pot mutar, però no necessariament morir.
    Jo crec que pot durar si hi poses de la teva part. M'encanta el que ha escrit l'Elur, a casa meva passa el mateix, els meus pares són inseperables i s'estimen i estan sempre junts!

    ResponElimina
  22. No, no val la pena resignar-se pensant en que s'acabarà, no ho vull pensar. Si penséssim així ja no començariem res. En molts casos l'amor s'acaba, en molts altres no, canvia, evoluciona, però segueix viu. Està clar que veure ruptures al voltant i sentir la gent que parla clarament de dates de caducitat fa por. Però s'ha de posar de la nostra part, que duri requereix un esforç i una atenció, i també és evident que hi ha coses que no tenen sol·lució.
    Jo crec que l'amor pot durar, sovint veig matrimonis grans que porten tota una vida junts i segueixen estimant-se.
    No sé què passarà en un futur, el que sé és que després de dotze anys junts, i malgrat les nostres diferències, èpoques millors i èpoques pitjors, ell encara és el meu millor amic.

    ResponElimina
  23. L'amor NO s'acaba, l'amor només canvia de forma i de color... i això serà si TÚ vols.

    Ja sé que el meu commentari sembla estrany i contradictori perquè estic "ensucrada" amb el noi del gomets, però una cosa no treu l'altra! No té perquè. Jo segueixo estimant a les persones que han fet una part del seu camí al meu costat (el que he eliminat és la passió, i amb això tampoc dic que deixi d'existir) per dedicar-me a algú que "per a mí" és molt millor (i maaaai gosaria comparar, que cada persona és un mon!)

    No permetis que ningú et tregui de disfrutar el moment!! O és que no hi ha parelles que duren 50 anys (si, ja ho sé que son d'una altra generació, però son persones, nooo?) Com deien en aquell anunci
    "Si funciona, per què canviar-ho?"

    Molta sort en tot allò que et vingui!!!

    ResponElimina
  24. avui, m'he "sampat" un flam que havia caducat ahir ... salut

    ResponElimina
  25. Estimar tota la vida, sí. De la mateixa manera, no. Canviem tots i canviem la nostra manera de fer i d'estimar, però podem continuar estimant. B7s.

    ResponElimina
  26. Ei, avui em doneu feina a contestar, quins comentaris! Moltíssimes gràcies per ser-hi, i donar-me mil i una visions de les coses, que m'ajuden a créixer i a entendre una mica millor aquest món. A veure si us puc contestar ni que sigui a uns quants, que ja és tard.

    Grapa, és clar que s'ha d'esprémer el que vingui, però em resulta força inevitable pensar en le futur.

    Mireia, sóc conscient que les relacions evolucionen, i això ho hauré de dir moltes vegades al llarg de la resposta a aquests comentaris, però del que em queixava és de la gent que s'ho pren tan fredament com: 'quan se m'acabin les ganes o la paciència, doncs bon vent i barca nova, i a una altra cosa' Els que no creuen en l'amor i saben que s'acabarà. Vull creure que no totes les relacions acaben, i que hi ha gent que estima de veritat i que se sap contraposar a les crisis.

    Neo, que l'amor s'acaba ja ho sé, es pot acabar. Però s'acaba en tots els casos. No hi ha amors que perduren? Aquest és el meu dilema. Jo espero que el meu sigui així, més ben dit, m'espanta que pugui no ser-ho.
    És bo de saber això de 'Wanda' ara ja m'hi fixaré.

    Musa, si he de fer cas a les meves experiències, és clar, l'amor s'acaba. Però algun dia s'ha de trobar algú que es quedi, no?

    Skorbuto, tens raó amb que el camí és important, però hi ha camins que no són de roses precisament, i això no vol dir que no s'estimi. Pensar en el final no s'hauria de fer, però la idea que un bon dia es pot acabar, perquè si, i que potser t'agafa per sorpresa i tot, a mi m'aterra, que vols que et digui...

    Elur, per què no em fas els posts tu? Podries fer-me de 'negre'. Com vols que et respongui? El teu és d'aquells comentaris que els copiaria i esborraria el post per posar-los allà. Ja conec l'evolució de l'amor, i amb la història que expliques dels teus pares em dius el que volia sentir: és possible! Felicita'ls de part meva, me n'alegro molt per ells i per tu. Segur que tu desitges estar així a la seva edat, eh? Jo també. Ah, i gràcies pel poema.

    Estrip, de crisis n'hi ha per tots els gustos. Algú s'ha aturat a quantificar i posar data als moments bons?

    Bajoqueta, que metòdica! Continuaré endavant, però això és un bucle perillós, eh?

    Amiga Carme, creu-me que sóc conscient que tot evoluciona, i que cada relació passa per moments que van provocant canvis, i que saber-se adaptar és el que fa que la relació continuï. No es perd l'amor, només canvia. El que passa és que la meva por és trobar-me un bon dia amb un 'ja no t'estimo'. Només de pensar-ho m'esgarrifo. Per això el que comentava és que no m'agrada la gent que s'ho pren a la lleugera: 'doncs si ja no és el que vull, bon vent i barca nova'. S'ha de saber estar en cada moment. Ara, també et diré que s'enyora molt l'estat dels primers temps, i és molt dur adonar-se que ja ha passat.

    Silenci, no és començar pensant que s'acabarà, sinó pensant que pot acabar-se. Ja sé que sempre pot passar, però no vull que em passi, vull que l'amor, en la forma evolutiva pertinent, em duri per sempre. Demano molt, però per demanar que no quedi.

    Txari, m'encanta la frase del final, així que me l'apropiaré pel blog, no et sembla malament, oi? Ja et pagaré el copyright amb uns Martinis. Tens tota la veritat, l'amor s'ha de viure així, és l'única manera de que funcioni.

    Dan, parla la veu de l'experiència, oi? M'ha agradat això de que si passes el dia amb la persona que estimes, serà el millor dia del món. I tant, no es poden pas desaprofitar, els dies.

    aina, em passa amb aquest comentari el que em passa de vegades amb els teus posts, em quedo sense saber què dir, tu ja ho dius tot.

    ResponElimina
  27. Continuem:

    Menta fresca, no sé si són les seves o les meves pors, però els sento parlar molt despreocupadament, i a mi no em senta bé, hi ha coses que preferiria no sentir.

    Jordi, suposo que aquesta és la manera, caminar al costat d'aquella persona i fer camí junts, esperant que el camí dels dos no es separi.

    Cesc, em costa ser el diferent, l'ingenu. Hi ha coses que si les dius, et miren com si fossis una pobreta ànima que no sap com va el món.

    Moni, gràcies a tu per comentar. Ja sé que l'amor canvia, però també sé que s'acaba. La pregunta és: és inevitable que s'acabi? Sembla que pels vostres comentaris, la resposta és: NO.

    El tacte, crec que els meus escrits demostren que jo visc força en el futur. M'agrada anticipar-me als esdeveniments, que m'agafin preparat, però hi ha coses que no es poden preveure ni preparar. Sé que no és la manera, però no ho puc evitar.

    Caterina, al principi tot semblen grans amors. Després la cosa canvia, però no té per què morir. Si creus en l'amor, si penses que pot perdurar, no siguis cínica, valora'l en la justa mesura. Almenys a mi, m'agradarà sentir que hi creus.

    Laia, l'evolució d'una relació porta a canvis, a viure-la de diferent manera, i això, és cert, no vol dir deixar d'estimar, sinó viure l'amor de maneres diferents. M'agrada pensar en aquesta seqüència, m'agradaria passar per tota ella, fins arribar a vellet amb la mateixa persona al costat i mirar enrere per veure tot el camí que hem fet plegats. Però perquè ens estimem, no perquè no hem tingut valor de separar-nos. Potser si que queda alguna cosa de totes les relacions, com a mínim, els records, i sortosament, passat el temps, crec que tendim a recordar les coses bones que ens van aportar.

    AnnaTarambana, el teu comentari és molt positiu, i és el que esperaria sentir. M'agrada la gent que ho viu d'aquesta manera, que és la manera que ho vull veure jo. Tinc ganes d'envellir amb una persona, mirar-la, i pensar que no podria estar enlloc més i amb ningú més. Suposo que a gent com tu o l'Elur, amb l'exemple de casa, us és fàcil creure més en l'amor. Jo si m'ho permeteu, em fixaré en els vostres exemples, que són els que em calen per creure-hi també.

    Terra, el teu és un missatge positiu també, sense deixar de banda una visió realista tampoc. Es pot acabar, però també podem trobar aquella persona que voldrem al nostre costat per sempre. Podem dir que si s'acaba, és que no era aquesta persona, oi? Et dono l'enhorabona per la teva relació, segur que us cuideu molt l'un a l'altre, i per això l'amor perdura.

    Sibe, l'evolució és bona, i les diferents fases d'una relació també ho són. Potser si que peco de fixar-me en les coses negatives que sento, i no em fixo tant en les relacions que duren i duren. Amb respostes com la teva, i la de molts dels que heu comentat, veig les coses d'una altra manera. Em meravella que persones desconegudes pugueu aportar tant i treure'm dubtes i pors. Cada cop que entres se sent una oloreta dolceta, de tan ensucrada que vens!!

    Mossèn, i tampoc no ha passat res dolent, oi?

    Fada, el teu comentari vindria a ser un resum perfecte de tot el que aquí s'ha dit, quina capacitat de síntesi! Com que em sembla un gran resum, l'enganxo aquí altre cop perquè sigui la darrera cosa escrita:

    Estimar tota la vida, sí. De la mateixa manera, no. Canviem tots i canviem la nostra manera de fer i d'estimar, però podem continuar estimant.

    ResponElimina
  28. VEUUUS!? Si és que ets un sooool! T'adones de quànta gent comenta els teus posts? Si es que et fas estimaaar!! Tens la consideració(per no dir:elsuperesforçdelavida!)de dedicar-nos quatre ratlles a tooots,i això diu molt de tú (però mooolt), perquè a tots els que et llegim ens regales un retall de Xexu (envasat al buit!)... cóm vols que aquesta persona deixi de sentir quelcom per tú?!!

    Em reitero: l'amor de veritat és per sempre. Jo vaig jurar que estimaria a un home fins al darrer dels meus dies, i així serà... i així és, perquè avui per avui és el meu millor amic! ambdós hem triat un altre camí; jo m'alegro de les seves fites assolides... i ell gaudeix veient-me somrient amb el noi dels gomets. No és això estimar?

    ResponElimina
  29. Tema complicat a primera vista, prò crec que tots ho teníem força clar, oi?

    M'ha agradat sobretot la idea que expressava la Laia que persona que has estimat no la deixaràs d'estimar mai... Evidentment que l'amor envers aquesta persona canviarà, prò la idea és que sempre et quedarà aquell regust dolcet d'haver-la estimat, independentment de com hagi acabat la història.

    ...l'amor no té data de caducitat, prò canvia. I canvia perquè les persones, com a individus, canviem. La gràcia és ser conscients que això ens passa a nosaltres i li passa a la nostra parella i, un cop tinguem això al cap, hem de voler seguir aquests canvis, perquè si no és allò tan típic que un dia et despertes i no coneixes la persona amb qui dorms. Les persones creixem i madurem i l'amor creix i madura amb nosaltres... o almenys «hauria de» créixer i madurar amb nosaltres.

    L'amor és com una planteta, que s'ha de cuidar, i hi ha gent que es pensa que l'amor és com una pedra que és allí i prou.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.