dijous, 5 de juny de 2008

Bogeries de joventut

Tornant ahir d'un trajecte en tren em van venir a la memòria fets de fa molt de temps. Un somriure se'm va dibuixar a la cara en comprovar que de ben jove ja no hi tocava gaire. És clar que potser era llavors l'època de fer el boig.

Tenia una novieta que em va venir a visitar a Torredembarra, a l'estiu. Vam passar el dia per allà, crec que amb unes amigues seves també. Al tard, elles marxaven cap a Cubelles, on tenien un apartament i anaven a passar uns dies. Jo vaig preferir quedar-me a Torre, i vaig veure que a ella no li feia gràcia, devia esperar que marxaria amb elles. El cas és que els remordiments em van anar consumint amb el pas de les hores, fins que vaig decidir que hi havia d'anar. Al matí, ben d'hora, em vaig despertar i sabia que no podria tornar a dormir si no feia el que havia de fer. Així que vaig agafar quatre coses, i cap a l'estació.

Allà em van dir que per arribar a Cubelles havia de fer transbordament, i esperar no sé quanta estona. També hi havia l'opció d'anar fins a Vilanova i allà espavilar-me. I evidentment, vaig triar la segona, sabia que per molt que em costés arribar, trigaria menys que si m'esperava al tren que m'hi portava. Això és molt propi de mi, la impaciència en alguns casos em fa tirar pel dret. Vaig baixar a Vilanova, i vaig començar a caminar en direcció Cubelles, per la platja, com vaig poder. Hi ha un bon tros si vas a peu. Tard o d'hora arribaria, però vaig trigar una horeta ben bona, pujant, baixant, trobant camins, i fins i tot escalant en alguns casos. Tota una odissea per no haver esperat els trens. Ho recordo com una gesta, però en realitat és per mirar-me amb cara de 'aquest nano no té solució...'.

Finalment vaig arribar i encara dormien. Va ser tota una sorpresa, la noia es va quedar de pasta de moniato, però va anar bé, va ser un dia molt agradable, del qual en conservo fotos. Que jovenet que era... i què animal.

19 comentaris:

  1. i no es va fondre, després de saber per on havies arribat?

    ResponElimina
  2. Puc certificar que no exageres ni un gram. De Vilanova a Cubelles per la platja és una odissea. Llàstima que no coneixis el camí, que va per l'interior, allò és bufar i fer ampolles! Però no té l'encant de la costa... ni és tan romàntic. Ah! no pedis mai aquest punt de bogeria, és el que ens permet de seguir vius! Un petó.

    ResponElimina
  3. Jaja!! estàs com una xota, jo aquestes coses no les faria mai! Bé, jo... i tanta altra gent!! És preciós, però, que ho féssis.

    ResponElimina
  4. Jo també he fet coses d'aquestes, i no sempre per un home, i no em sembla gens malament, la veritat. Segur que a ulls d'ella vas guanyar molts punts i a sobre vas gaudir d'un paisatge fantàstic. :)

    ResponElimina
  5. un dia d'aquests n'explicaré una d'aquestes bogeries...

    ResponElimina
  6. No és per res, però no s'et va acudir d'agafar el primer tren cap a Cubelles? :)

    De totes maneres, si ho haguessis fet no hauries viscut l'aventura.

    Fa anys que hi passo per cubelles, els meus pares hi viuen (a l'interior, a Mas Trader) però els meus records de Cubelles tenen sabor a ciment, a diumenges lluny dels meus amics, i estius avorrits amb l'únic encant de la noia que em donava el pa a la fleca del poble.

    ResponElimina
  7. Home, animal no, eres jovenet i és el que toca, i que bonic que es facin aquestes coses...a mi, algunes encara em duren, i de joveneta, res de res...

    ResponElimina
  8. I quina energia!!!
    Si haguessis anat en tren ara no ho explicaries...
    Bona nit!

    ResponElimina
  9. Uuuffff! M'imaginava un final més desastrós. Allò de trucar i que obrís un manso de 2 m. i...

    ResponElimina
  10. Homeee! Aquesta bogeria és molt maca! N'hi ha tantes de joventut que sí que són animals!

    Per cert, el teu post anterior em va fer pensar en la cançó Ítaca del Llach i si entres al meu blog veuràs que hi ha una sorpresa.

    ResponElimina
  11. Ets de Torredembarra? Jo tinc un amic!
    Bon dia!

    ResponElimina
  12. M'encanten aquest tipus de bogeries... Et puc assegurar que n'estic fent un curs accelerat!

    ResponElimina
  13. bés esta el que bé acaba...pq suposo q després de la caminada va acabar bé no! jajaja

    que no se't passin les ganes de fer-ne de bogeries!

    ResponElimina
  14. Jovenet però amb idees clares eh! I a la noia se li deuria caure la baba... almenys a mi em passaria! Coi, que facin això per venir-te a veure...

    Encara que potser ara no siguis tan "animal" com dius, aquesta empenta i aquest sentiment l'has de conservar eh! Una abraçada!

    ResponElimina
  15. si senyor!! si ho fas per mi, et vinc a buskar a la platja!! jeje

    ResponElimina
  16. Moltíssimes gràcies a tots els que heu passat i heu deixat el vostre comentari a aquest record que em va venir.

    Elur, estava tan adormida que li va costar assimilar que era allà.

    Déjà, alguns més que altres.

    Fada, crec que si hagués conegut aquest camí de l'interior l'hagués fet servir. En aquell moment no ho veia com una gesta, només volia arribar.

    Txari, ja saps que faig moltes coses rares...

    Rita, l'aventura va valer la pena, però no recordo haver guanyat massa punts. Que en sou de complicades les dones!

    Jordi, estaré esperant, em farà gràcia saber-la.

    Skorbuto, no em volia esperar, si hagués volgut esperar ja hagués agafat el tren a Torredemnbarra.

    Zel, de joveneta res de res? Què vol dir això, no sona massa bé.

    Joana, tens tota la raó, i si no es pot explicar, quina gràcia té?

    Vilapou, moltes pel·lícules has vist... ara que, només d'imaginar-m'ho se'm posen els pèls de punta.

    Silenci, tens raó, el títol potser és enganyós, no volia dir aquelles bogeries dolentes, sinó aquestes coses que fem per joventut, per inconsciència, però sobretot per passió.

    Emily, benvinguda a Bona nit. No, no sóc de Torre. Estiuejava allà.

    Somiant la lluna..., si fas cursos de bogeria és que estàs enamorada... alguna cosa m'ensumava jo...

    Clint, va acabar bé perquè va ser un bon dia, però si et referies a sexe, t'asseguro que no, que érem molt jovenets. Tot i que alguna cosa vaig intentar...

    Laia, no és l'única bogeria que he fet de l'estil, i alguna cau de tant en tant. Hi ha coses que no canvien mai.

    Alls cuits, això s'avisa! On tens l'apartament tu?

    ResponElimina
  17. Ole nano, t'ho vas currar eh, però akestes coses recodar-les fan venir el somriure i dir mira com n'era de... eixerit... ei a Torre s'està molt bé :)les terres! m'ha agradat l'anecdota :)

    ResponElimina
  18. Jo, d'aquestes bogeries, crec que no n'he fet mai... Tinc els peus massa enganxats a terra! ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.