dissabte, 5 d’abril de 2008

Sacrificar ideals

Converses nocturnes entre tres amics, un local petit, amb bona música de fons i begudes amb alcohol, però no gaire. Companyia agradable, abandonats per altres companys i parelles, gaudint d'un vespre plegats. Parlem sobre la vida, sobre gent que no hi és, i sobre el futur.

I t'adones que comences a defensar una postura que mai hauries cregut que defensaries. 'Jo mai intentaria aconseguir una feina en la que no pogués ser jo mateix, i m'obliguessin a canviar el meu estil'. Sona idealista, oi? Sempre ho havia pensat això, de la mateixa manera que deia que no voldria entrar en un bar o discoteca on em posessin pegues per com vaig vestit. Però era jo el que defensava la postura contrària. Alguna cosa ha canviat, és això fer-se gran?

M'agrada anar a la feina còmode, a gust amb la roba que em fa sentir bé. Per ara ho he pogut fer, ningú no critica com vesteixes o si portes els cabells d'una o altra manera. Però tot això s'acabarà. Jo sabia que això s'acabaria algun dia, sabia que tard o d'hora hauria de portar camises, pantalons de vestir, corbata... però ho veus lluny i ho posposes tant com pots. Crec que ja ho he posposat prou. Per què no ara? Tinc 30 anys, no m'hauria de sentir afortunat de no haver-me hagut de vestir correctament fins ara?

Ja per les entrevistes que he fet m'he hagut de comprar roba i em vaig tallar una cueta de cabell que portava. No et pots presentar de qualsevol manera a aquestes entrevistes. I més val que m'hi acostumi. Si m'agafen en alguna feina de les que ara busco, no només canviarà el rumb de la meva carrera, sinó moltes altres coses, i una d'elles, és l'estil de vestir, i l'aparença. No he canviat tant, no dic que hi estigui d'acord, tant de bo no fos així. Però si has de trobar-te amb gent i convèncer-los d'alguna cosa, més val que comencis entrant pels ulls, amb una bona aparença i un somriure. Ser fals? Seguiré sent jo mateix, però el protocol s'ha de seguir, que per això hi és. La meva idea no ha canviat, però de vegades hem de sacrificar els ideals. Sé el que vull, i sé que per aconseguir-ho he de canviar. Tard o d'hora havia de ser. El moment és ara.

33 comentaris:

  1. Tots tenim un preu però no fa gaire em vaig permetre el luxe de dir al meu cap:
    si no ho ha aconseguit la meva mare, que et fa pensar que ho faràs tu.

    ResponElimina
  2. Hi ha ideals de molts tipus, xexu, alguns d'intocables i d'altres no tan importants. Vestir d'una manera determinada a la feina, no és canviar, ni sucumbir, és roba de feina, res més. Els importants són els que no s'han de canviar. Potser fer-se gran és adonar-se d'això, del que val la pena defensar, del que no cal, del que pots estalviar-te de dir i del que no has de deixar de dir mai.

    La feina només és feina. Si hi fas bones amistats, jo n'he fet gairebé sempre, millor, però a vegades no se'n poden fer perquè no trobes ningú que tingui els teus ideals. Però pots portar-t'hi bé, com a companys de feina i quan plegues, seguir sent tu, amb la roba que més t'agradi i amb les persones que vulguis estar.

    ResponElimina
  3. La roba que portis a la feina hauria de ser això, la roba de feina, res més. No crec que un treballador d'una benzinera BP hagi perdut els ideals perquè vagi a treballar amb uniforme. L'important és que la corbata, la camisa i els pantalons no t'enterboleixin la vista.

    ResponElimina
  4. la roba és. tal com han dit, l'uniforme. Una bata blanca, un mono de mecànic o una americana i corbata. De totes maneres en fer-nos grans si que anem modificant els ideals. És el que té anar adquirint experiència. I si no aprenem res i per tant no canviem amb els anys es que anem malament!
    No és tant greu!
    :-D

    ResponElimina
  5. Bé, per començar diria que a les entrevistes de feina sempre s'ha d'anar una mica més arreglat que per la feina en si. De fet, sinó recordo malament diuen que s'ha d'anar com si volguéssis accedir a una feina un pèl superior a l'ofertada, però sense ser gaire més.
    Diria allò que diuen que una cosa és la roba de "feina" i l'altre els ideals, però el tipus de roba no deixa de ser un símbol i en una de les poques coses que crec en aquesta vida és en els símbols.
    No sé, de tota manera, busques una feina en la que hagis de canviar molt la manera de vestir? No sé, no crec

    ResponElimina
  6. Qué més dóna la roba que ensenyes? una corbata t'estreny el coll (i és d'allò més incómoda, tot sigui dit!), però no el pensament. El teu somriure, les teves paraules i la confiança en tú mateix... això és el que realment et vesteix. Espero que trobis allò que cerques. Pensa que no hi ha una 2ª oportunitat per donar una 1ª bona impressió. MOLTA SORT!

    Uueisss, i enhorabona pel blog :o)

    ResponElimina
  7. doncs nosaltres estavem parlant precisament d´aquest tema amb gent de la meva feina. tots ells van amb bata blanca o uniforme ja que es del sector salut, pero jo de moment no hi vaig i la veritat es que em sentiria incòmoda si me l´hagués de posar...ja que sempre en les feines de treball social he vestit rollo informal. però soc conscient que en depen de quins llocs on cerques feina i a l´hora de fer entrevistes intentes donar una imatge que potser totalment tampoc es certa. el que compta es que treballis a gust a posteriori.

    per altra banda tb penso que en les entrevistes de feina no seleccionen als que mes saben, sino als que millor s´expresen o tenen un bon dia. sort.

    lo de la roba...es relatiu. seràs igualment tu mateix.....

    aina

    ResponElimina
  8. Tu ets tu, i deixa't de romanços, a veure si em foràs enlaire tota una mitja vida volen fer entendre als nens i posant-me d'exmple amb mil bajanades a sobre, que el que un és es porta dins, no pas a fora, home , ja tant tant... Tu ets així i la disfressa no et canviarà...Ptns, duguis el que duguis...

    ResponElimina
  9. És per això que les feines que dius que ara busques, jo no les voldria per mi... Mai se sap, un dia potser opinaré el contrari, com ara tu dius que defenses la postura contrària a la que fins ara havies tingut. Però jo, de moment, i mentre pugui, passo. I que consti que a mi m'agraden molt les camises (sense anar més lluny, avui dissabte, i sol al laboratori, en porto una de ben maca... perquè mai se sap quan i on trobaràs l'amor de la teva vida... jeje...).

    Apali, salut!

    ResponElimina
  10. em entrat a saludar i a xafardejar una mica

    salutacions des de Reus

    ResponElimina
  11. Quan vaig entrar a la feina on sóc ara, ma mare el primer que em va dir va ser: Nena, a comprar roba, que així com vas no hi pots anar!
    Molta gent m'havia dit sempre que si m'arreglés una mica més estaria guapíssima, prò sempre m'havia fet mandra. Em vaig deixar enredar per ma mare i tinc roba de feina que només em poso per anar a treballar i roba de carrer que em poso normalment i a vegades també per la feina... No he vestit mai seguint un estil únic i ara, amb tot plegat, encara menys. Prò m'han educat per no pensar en com vesteix una persona: és igual si porta texans o americana i corbata, mentre no vagi brut.

    Aquests problemes d'imatge em preocupen sobretot per ma germana: si t'entra una rastafiorix amb les rastes fins a la cintura i plena de pírcings, t'importarà una merda si és la millor de la seva promoció o si té tal i tal títol... Ella ho sap i no pensa canviar. Creu que no val la pena.
    Jo, com alguns de per aquí dalt, considero que transigir amb segons quines coses, no és negar-se un mateix. Prò quan sento a algun amic que a la feina li fan tapar l'arrecada de l'orella amb un esparadrap, m'indigno!!!


    Per cert, senyor, us demano si us plau que passeu per l'habitació dels mals endreços... Hi trobareu quelcom per a vós!

    ResponElimina
  12. Jo em recullo el cabell i duc uniforme a la feina, que em queda fatal i amb el que no em sento a gust. És roba de feina.
    El mateix penso si has de dur roba de vestir i no és el teu estil, és un uniforme, una disfressa si vols, que tal com acaba el teu horari te'l treus. Seguirem sent nosaltres mateixos, només que durant unes hores tenim una imatge diferent.
    El més fotut és haver-te de tallar una cueta o treure't piercings per qui en porti, per exemple, això no canvia quan surts de la feina.
    Potser fer-se gran és saber diferenciar el que és realment important i el que no ho és tant.
    I l'important és no canviar per dins.
    No crec que sacrifiquem un ideal tampoc, diria que més aviat ens adaptem al que demanen les circumstàncies.

    ResponElimina
  13. jo els dissabtes vaig mig despentinada i sns maquillar (fins les 16h més o menys) :P. Tens 30 anys? si sembles d la meva quinta!!

    ResponElimina
  14. Si que ens fem grans si i t'adones que abans havies estat en una banda, ara en una altra... el temps passa i algunes coses canvien, salut Xexu!

    ResponElimina
  15. Bé, no crec que t'hagis de prendre el fet de ficar-te certa roba per la feina com a un sacrifici d'ideals. Hem de saber distingir entre la nostra vida i la feina, i si a la feina s'ha d'anar disfressat, doncs si va! Que hi farem, per això ens paguen. El que si que t'hauria de preocupar, es que si tot aquest món que t'envolta a la feina en va envaint la vida privada...Si un dia te'n vas a prendre alguna cosa amb els amics amb corbata, aquell dia si que t'has de preocupar.

    ResponElimina
  16. La roba de feina, és la roba de feina; tan se val si és un mono de mecànic, una bata de metge o corbata i vestit... allò important està na mica més amagat . La roba canvia, els pentinats també però allò important es que et sentis a gust amb el que fas i com ho fas

    ResponElimina
  17. No crec que pel fet d'haver d'anar encorbatat a la feina perdis els teus ideals XeXu. I em sembla que això tu ho tens força clar. Però sí que entenc la reflexió que fas. Els anys passen i les circumstàncies que ens envolten canvien. Hem d'aprendre a adaptar-nos a cada moment i a les seves necessitats. Fer-se gran és tornar-se flexible i relativitzar els pensaments, és adonar-se de la complexitat de les situacions i veure que no tot és tant idílic com creiem quan erem més joves. No estic parlant de conformis-me però sí que hi ha una certa acomodació, un cedir part de les nostres conviccions més fermes per poder sobreviure en un món que ens demana moltes coses en les que a priori no hi estariem d'acord. No et preocupis XeXu, el que expliques és normal i no crec que aquesta possible nova feina que se't pot presentar et canviï tant. Agafa-ho com a una nova experiència, com a una nova etapa. Intenta descobrir-te a tu mateix en aquest nou paper que et toca desenvolupar. Qui sap, potser t'agrada i tot!!
    A més, una cosa és la feina i una altra molt diferent és el temps d'oci.
    Vinga, ànims i a tirar endavant! de ben segur que tot això serà per bé!!
    una abraçada i espero que ben aviat ens puguis dir que ja tens feina!!

    ResponElimina
  18. Estic d'acord amb tu, en el fet que arriba un punt en la teva carrera que una bona primera impresió pot fer que la feina te l'enduguis tu i no un altre...

    I això no vol dir que la persona en si canvii. Però també penso que això s'ha de donar a partir d'un punt en el qual, penso, tu et trobes ara.

    Jo, que encara no he començat gaire en el món laboral, no sé com anirà però, vaja, el mon del teatre és molt diferent a tots els altres...

    ResponElimina
  19. No t'estressis per això, com tothom t'ha anat comentant, no per canviar de disfressa necessàriament has de canviar l'actuació. T'adeqües a les necessitats del moment sense que per això s'esquincin les cortines del temple, mira-t'ho així.

    Ànims!

    ResponElimina
  20. La vida (els anys i les experiències) ens fan descobrir que entre el blanc i el negre, hi ha tota una gamma de grisos: ens ho podem prendre com una traició o com una gradació de continuïtat. La roba, com tantes altres coses, és un símbol i som nosaltres qui acabem donant-li un pes concret, pel que depèn de nosaltres mateixos com pot afectar-nos o no aquesta simbologia i tota la càrrega associada i/o que li associem.

    ResponElimina
  21. Mai podem dir d'esta aigua no ne beuré... però això no ens ha de fer ser una altra persona, sinó com ha dit algú adaptar-se a la nova situació. I la roba no és res més que això, el cervell és el que importa :)

    ResponElimina
  22. Jo conec molta gent que vesteix camisa corbata i americana per treballar exclusivament, en diuen roba de feiuna o disfressa de feina i no s'hi posen pedres al fetge. Es canvien quan acabaen de treballar i això no els ha canviat ni gens ni mica. Potser si que fer-se gran és això, en el sentit de veure que les coses no són blanques o negre s sinó que hi ha molts clors possibles entre mig.

    ResponElimina
  23. el mono de treball no importa gens. Ara els cabells, pensa que després de la feina els continues portant. I ara ja es pot portar de tot, des de rastes, cuetes, monyos....
    Bé si ja te l'has tallada, ja no hi pots fer res, ja tornarà a créixer.

    salut!

    ResponElimina
  24. Jo n'he portat corbata molt de temps a la feina, però a la fi són tot collonades. Si treballes en un taller has de portar mono, peça de roba que no faràs servir per estar per casa, si ets en un lloc on hi ha una certa normativa en la vestimenta, doncs ho portes i prou, que d'això no s'ha mort ningú.

    Això sí, vaig tenir una conversa amb un client que es queixava d'un criu que portava arrecada, li vaig fer veure que tenia un empleat que anava begut conduïnt la furgoneta, que valorés que era pitjor per la seva empresa; el noi va seguir portant arrecada i l'altre el van treure del volant.

    ResponElimina
  25. si que ens ho pensem, a vegades ja tinc pensaments que dic: ostres semblen paraules de la meva iaia això!! ens fem grans..

    ResponElimina
  26. Tens raó, en determinades feines, la manera de vestir i la impressió que es dóna és important i això no significa que s'hagi de canviar la manera de pensar. El vestir pot ser una eina més del treball.

    ResponElimina
  27. Gràcies a tots i totes per les vostres aportacions. Veig que hi ha una idea molt unànime amb la que jo no havia comptat, i que m'anima a fer el pas endavant. Com sempre, conèixer les opinions de tanta gent ajuda a veure les coses una mica més clares. Gràcies a tots.

    Jordi, això li vas dir al teu cap? Ets el meu ídol, tio!

    Rita, exposes molt clara la diferència entre la feina i la resta, i com hauré d'anar fent amb la majoria de comentaris, t'he de donar la raó. Espero que els ideals importants, aquells que no s'han de canviar, els pugui conservar sempre.

    Marta Cebrian, benvinguda a Bona Nit i Tapa't, encantat de tenir-te per aquí. No ho crec, no m'enterboliran res, tant poc com m'agraden, estaria desitjat treure-me les.

    Dan, la meva bata de laboratori està tan bruta que ningú no pensaria que és un uniforme... Però bé, estic d'acord que les coses canvien amb l'edat i ens anem adaptant, però si m'ho pogués estalviar, no dubtis que ho faria.

    Tirai, les feines que busco farien que canvies la manera de vestir totalment, però seria això, roba de feina i prou, perquè a les meves estones lliures ja sé com m'agrada vestir. Molt interessant això de que a les entrevistes cal anar un xic més ben vestit del que requereix la feina en si. No ho sabia. Si és així, no m'agafaran segur.

    Siberieee, benvinguda a casa meva, t'he de dir que el teu comentari m'ha semblat brillant, i que me l'hauria d'imprimir i penjar en algun lloc visible per llegir-ho cada dia. Moltes gràcies. De fet, la frase aquesta de que no hi ha una segona oportunitat per causar una primera bona impressió m'ha agradat molt i voldria posar-la al blog, allà dalt on ara hi tinc una altra. Me la deixes?

    Aina, t'anava a dir que a la bata blanca t'hi acostumaries de seguida, però m'adono que això també m'ho podria aplicar a mi mateix, així que sense voler, em dones una alegria. Espero que si trobo alguna cosa, tot i el canvi d'estil, m'hi sentiré ben a gust.

    Zel, espero que la disfressa no em canvii, hi ha temes pels que puc transigir. Per altres no.

    Yeral, espero que mai no perdis aquestes ganes de seguir sent tu mateix. Tant de bo segueixis endavant i tinguis molta sort en aquest camp. Però fixa-t'hi que quan siguis un científic famós i hagis de fer una conferència davant d'experts, caldrà que t'arreglis una mica més que pel dia a dia, quan alliçonis els teus esbirros. No deixa de ser el mateix.

    Doncs molt benvingut, Té la mà.

    Núr, s'ha de saber diferenciar la roba, igual que cal ser flexible i no jutjar sempre per l'aparença. Jo crec que molta gent és conscient de que s'ha de tenir en compte el que la persona pot aportar més que com va vestida, però no saps mai quan et trobaràs un estirat d'aquests que només per la cara que fas ja deixaran de fer-te cas. Per això espero que ta germana tingui molta sort, és lloable que es vulgui mantenir fidel al seu estil, esperem que això no li porti problemes.

    Terra, és una total adaptació a les circumstàncies, i després de llegir els vostres comentaris començo a veure-ho simplement com la roba de feina, un uniforme, una disfressa que cal portar unes hores al dia. M'heu obert els ulls en molts sentits.

    Déjà, com m'he de sentir amb això que dius, és bo semblar de la teva quinta? Em feies més jove?

    Sense fer soroll, anem canviant, però per dins no tant. Perdre l'essència no és bo, i com diuen per aquí, la manera de vestir és només una carcassa, i la persona està dins, immutable (esperem).

    Boira, tens tota la raó, si cal disfressar-se, doncs què hi farem. Ara que, si algun dia surto amb els amics vestit com em demanen a la feina, llavors si que em preocuparé, de fet, ja deixaré dit que si mai ho faig, que em fotin un parell de mastegots i m'enviïn a casa a canviar-me.

    Mireia, suposo que et pots sentir a gust fent el que fas tot i que la situació requereixi més elegància de la que estàs acostumat. Si ho aconsegueixo ja t'ho diré.

    Carai iruNa, per ser que ets joveneta sembla que tens les coses clares pel que fa a fer-se gran. Ser flexible i relativitzar? Si, tens molta raó. Les coses importants es mantenen. Si s'ha de canviar la manera de vestir, doncs es canvia. Ja deia al post que sabia que algun dia arribaria això. Potser és que encara em veig jove i m'he enfrontat a la realitat quan no m'ho esperava, o és que estic tan ben acostumat que ara se'm fa una muntanya, però ja és hora que certes coses em deixin de preocupar, que total no n'hi ha per tant. M'imagines escrivint els posts amb corbata? Jo no, per escriure aquí me la trauré!

    Neopoeta, és injust això d'endur-se una feina per l'aparença i no per les qualitats, però és ben cert. Si s'ha de jugar a jocs de grans, juguem. I després ja es veurà.

    Musa, quina gràcia, m'has fet sentir com un transformista ara. Canviaré de personatge per unes hores, però com aquells que fan imitacions, quan acaba la jornada laboral deixen de ser Montilles i Maragalls, i són ells mateixos.

    Samain, la roba per mi no ha tingut mai massa importància, i si ara li'n dono és perquè hauria de vestir d'una determinada manera que no he considerat mai. No sé la importància que li donaré a això després, però si que sé que segur que a tot ens acostumem més ràpid del que pensem.

    Bajoqueta, adaptació a l'ambient, això ho fan els animals des de fa mooooooooolt de temps. No hem de poder nosaltres??

    Carme, d'aquí un temps jo seré un més d'aquesta gent que dius, però deixa que em preocupi ara per aquestes coses que són totalment noves per mi. Després, tot es torna bufar i fer ampolles.

    Skorbuto, molt benvingut a casa meva. Molt interessant aquesta anècdota que expliques. Això demostra que encara hi ha gent capaç de canviar, per més prejudicis que tinguin, i saber diferenciar quines són les coses importants de les que no.

    Emma, si és que ja tenim una edat, normal que cada cop anem tenint més pensaments d'aquells que fa un temps ens semblaven tan llunyans.

    Núria, molt ben vist aquest comentari final, efectivament, en feines com les que busco, la manera de vestir serà una eina més de treball, com altres que hauria de fer servir, que em servirà per aconseguir molt millor els objectius desitjats. I un cop s'acabi el dia, a ser un mateix.

    ResponElimina
  28. Estic amb l'Estrip. Una cosa és la roba de treballar i l'altra el teu aspecte físic. A mi, que a ningú se li acudeixi dir-me si m'haig de tallar o no els cabells o treure'm les arracades o portar-les (que quasi sempre en vaig sense). No es perd cap mena de credibilitat per portar una cueta o no, rastes o no, un piercing o dos o cap.
    Jo, aquestes coses no les entenc, de cap manera. La capacitat de dur a terme una feina es demostra treballant. I s'hauria d'exigir que es demostrés així.

    ResponElimina
  29. jajajajaj aki no hi ha res bó o dolent pro si, d la mva quinta és mes jove.

    ResponElimina
  30. No crec que sacrifiquis els teus ideals, perquè no treballaràs les 24 hores del dia. Hi haurà estones en les quals hauràs d'anar amb corbata.. i què? No passa res, i depèn del lloc on treballis és normal. malgrat tot, seguiràs sent tu (a no ser que et compris algun tipus de camisa i pantalons fets d'una fibra especial que absorbeixi pensaments, ideals i caràcter, és clar... cal fixar totes les premisses :P)

    seràs com una capseta on hi guardes els teus tresors. T'encanta, i saps que a dins hi ha una cosa molt i molt especial. Potser de vegades estarà tancada, però tu saps què hi ha a dins, i això fa que puguis percebre els petits tresors encara que no els vegis. I quan l'obris... ja no hi haurà res que en tapi la lluentor!! :D

    Així que una entrevista... hehehe com ens vas fer dubtar, amb allò de "tienes talento"! XD

    ResponElimina
  31. Mente els únics ideals que sacrifiquis siguin els de la roba, cap problema, no?

    és normal, t'has d'adaptar a la realitat que t'envolta.

    ResponElimina
  32. Elur, jo no dic que sigui just ni molt menys que hi estigui d'acord. Em vaig tallar la cueta perquè considerava que no quedava seriós. Ni era gran cosa ni li tenia un apreci especial, i a més, va ser decisió meva. Molt trist, si, però no deixa de ser una cosa més d'aquestes que diem de tenir certa aparença. Si me l'hagués estimat molt la cueta no me l'hauria tret, i que haguessin dit el que volguessin.

    Déjà, ja m'ho semblaves més jove per les fotos que et vaig mig veient. Quina envegeta.

    Laia, doncs si, parlava d'entrevistes de feina, i gairebé em va sorprendre que tu no ho veiessis clar, que ets tan visionària. Com ja ha quedat dit per aquí, la roba només serà una disfressa, i el que hi ha dins es mantindrà, amb això hi podeu comptar.

    Aquesta és la idea Tarambana, canviar per fora si cal, per poder guanyar-me les garrofes, i tenir uns calerons que em permetin no canviar per dins, és a dir, seguir vivint de la manera que m'agrada, envoltat de la gent que m'agrada.

    ResponElimina
  33. :p els meus sentiments són meus, el pensament és lliure, les paraules, són de tothom!!

    la frase: No la canviis, m'encanta la que hi ha al teu blog!! Ara, si la vols,és teva... espero q hagis tingut sort en això de la feina,i sinò, no pateixis, q en trobaràs una de millor.

    La vida dóna més d'una oportunitat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.