dimarts, 1 d’abril de 2008

Relats conjunts, el somni


Veig un món que no m'agrada, un món de presses i de pocs valors. Un món que dista molt de la realitat, però que em fa por que esdevingui algun dia. Hi ha màquines, màquines que mai s'han inventat, i algunes d'elles serveixen per portar uns éssers semblants a nosaltres dins. Són realment com nosaltres, però n'hi ha molts, massa, és com un malson. Es mouen tots en ramats, semblen inconscients, però parlen, es comuniquen. Però el més estrany és que es fan mal, no s'estimen. Percebo tensió, baralles, em venen paraules al cap que mai han estat concebudes al nostre món. Guerres? Només de pensar-hi se m'encongeix l'ànima. Fam? Misèria? Munts de paraules em torturen la ment, sense entendre-les sé que no són bones, fan mal.

És recurrent. Les imatges canvien, difonen, però sempre són d'aquest món inventat, cruel, salvatge. El cel és gris, hi ha sequera i cada cop hi fa més calor. És una terra erma sense animals, els meus estimats animals, amb poca vegetació. La natura és morta. El buit que sento no me'l pot omplir ni la dolça melodia que surt de la meva flauta, i que cada cop sona més trista. Ells ho noten, les bèsties que em segueixen saben que al seu senyor li passa quelcom.

Aquesta nit però, el somni ha resultat pitjor que mai. He vist Aris, la meva senyora, deessa de la natura i creadora de totes les criatures vives, barrejada entre la multitud, entre aquells éssers infectes, com si fos una més d'ells. Vestida amb robes grises, amb una andròmina a la cara, sobre els ulls, dos vidres enganxats per un palet, i amb els cabells recollits, els seus cabells que sempre llueix lliures. Una visió pertorbadora, un malson qui sap si premonitori. Quant de temps podré seguir veien la meva estimada senyora com ara la veig, feliç, nua, esplèndida? Quant de temps podrà seguir creant natura i tenint cura de les seves creacions? Tinc por.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts!

26 comentaris:

  1. La visió del flautista que ens mira i ens renya.
    M'ha agradat.

    ResponElimina
  2. ... la naturalesa és molt sàbia...té la clau de tot plegat...

    ResponElimina
  3. Un escrit de premonició? Esperem que no. La natura és sàvia, però té límits.

    ResponElimina
  4. ens hi haurem d'anar acostumen, les deesses ja no van despullades. Ara elles també s'han de tapar les vergonyes!

    ResponElimina
  5. eps! vull dir "acostumant". quina vergonya!

    ResponElimina
  6. Molt bé el teu relat reflexiu! A vegade s imagino que la Terra farta de nosaltre un dia se'ns espolsarà i se'ns traurà de sobre. Té tante s maenre s de fer-ho! El que passa és que en cap sortim gens ben parats. Potser si la cuidéssim més bé.

    ResponElimina
  7. Ens estaria bé per talossos! El problema és que no només sortiríem nosaltres mal parats, sinó que tota la Terra patirà les conseqüències de la nostra ineptitud.

    És una premonició lletja i fosca, prò tan provable...

    ResponElimina
  8. Això de que "dista molt de la realitat"... quina realitat? Si anem fent la nostra, si acabem destruint la natura, els individus, la societat, a nosaltres mateixos; si poc a poc (o vertiginosament) ho anem transformant... no s'ha convertit això en la realitat? perquè aquest procés d'autodestrucció que els humans hem iniciat es pot frenar d'alguna manera, però mai podrem tornar enrere. O si? Només... si tot plegat fos un somni...

    ResponElimina
  9. Vaja,Xexu, tornem al passat per conéixer algú que preveia el present, bon acudit, noi, m'ha agradat molt...

    ResponElimina
  10. Ostres XeXu, quin mal rotllo noi!! Si tant sols fos un malson ens podríem despertar i tot tornaria a la calma d'aquest món d'amor i natura que descrius. El problema és que el malson és ja una realitat, la nostra realitat!
    Una mica pessimista però m'ha agradat molt aquesta visió que dones del món actual (bé, aquesta és la interpretació que n'he fet jo... suposo que no vaig errada no?)
    una abraçada!

    ResponElimina
  11. M'ha impactat eh nano... molt bon escrit, no esperava menys de tu tampoc, salut!

    ResponElimina
  12. El meu avi deia : Arribarà un dia que els homes seran tots folls però no se n'adonaran...Vols dir que ja no hi estem arribant?
    Un bon relat!

    ResponElimina
  13. Senyor Xexu... avui és la segona vegada que em trec el barret, i amb la mateixa admiració en què ho he fet la primera a cal Pd40.

    Un relat esplèndid!

    ResponElimina
  14. Una descripció d'una humanitat grisa, que camina a cops de rellotge i de màquines. Espero que sempre hi haurà algú que com la "Momo" no cedirà als "homes grisos". Felicitats!

    ResponElimina
  15. XeXu un relat esplendit, que fa reflexionar (bé això és norma de la teva casa).

    Jo, com elur, em trec el barret i faig una reverència...

    Gràcies company per aquest relat.
    ;¬)*

    ResponElimina
  16. Ai!!! si poguéssim aturar el món, quantes coses noves descobriríem!!

    ResponElimina
  17. hola!
    Doncs espero que encara hi siguem a temps, però la cosa pinta així oi? Per què ho hem fet tot tant malament?

    ResponElimina
  18. un relat senzillament precios xexu.potser entre tots ens estem carregant el millor d´aquest món.m´he endinsat en el teu relat i m´ha fet realment por de pensar que tot plegat podria arribar a succeir algun dia.. terra herma, sense animals, sense res....

    un relat precios
    aina

    ResponElimina
  19. Moltíssimes gràcies a tots els que heu deixat els vostres comentaris. La veritat és que pretenia recrear el nostre món actual des de la visió d'un ésser fantàstic que viu en un món idílic, un món anterior al nostre temps. Així que d'arribar-hi, ja hi hem arribat, però no siguem catastrofistes, que tenim un món preciós, i encara som a temps de salvar-lo. Gràcies a tots.

    ResponElimina
  20. Uf! Quin mal rotllo...Espero que aquesta premonició no es compleixi mai. Espero que tot hagi estat un somni...

    M'ha agradat el relat, m'ha agradat lo intens que l'has fet, i com d'un quadre que en principi a mi m'inspirava cert benestar, n'has extret una història tant contradictòria.

    Felicitats!

    ResponElimina
  21. Aplaudients, xexu, molt bon relat!

    ResponElimina
  22. Molt bon relat, encara que sigui una mica trist. Espero que l'Aris tingui pietat de les seves criatures i no es canvii de bàndol.
    Felicitats Xexu!!

    ResponElimina
  23. Molt clarivident aquest relat...i una mica premonitori de com va la humanitat, cap a on es dirigeix...
    Salut!

    ResponElimina
  24. Molt bo, m'agrada molt aquest relat. Tristement premonitori, o més aviat real, tot el que toquem ho fem malbé, som així de burros.

    Felicitats Xexu.

    ResponElimina
  25. no perdis l'esperança en John Connor...ell ho arreglarà! jejeje i si no, cony aprofitem el capdesetmana per el que pugui ser!

    Molt xulo el relat!

    ResponElimina
  26. Tan de bo la mare natura ens dóni una lliçò per a que la sapiguem valorar més.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.