Relats conjunts, el somni

Veig un món que no m'agrada, un món de presses i de pocs valors. Un món que dista molt de la realitat, però que em fa por que esdevingui algun dia. Hi ha màquines, màquines que mai s'han inventat, i algunes d'elles serveixen per portar uns éssers semblants a nosaltres dins. Són realment com nosaltres, però n'hi ha molts, massa, és com un malson. Es mouen tots en ramats, semblen inconscients, però parlen, es comuniquen. Però el més estrany és que es fan mal, no s'estimen. Percebo tensió, baralles, em venen paraules al cap que mai han estat concebudes al nostre món. Guerres? Només de pensar-hi se m'encongeix l'ànima. Fam? Misèria? Munts de paraules em torturen la ment, sense entendre-les sé que no són bones, fan mal.

És recurrent. Les imatges canvien, difonen, però sempre són d'aquest món inventat, cruel, salvatge. El cel és gris, hi ha sequera i cada cop hi fa més calor. És una terra erma sense animals, els meus estimats animals, amb poca vegetació. La natura és morta. El buit que sento no me'l pot omplir ni la dolça melodia que surt de la meva flauta, i que cada cop sona més trista. Ells ho noten, les bèsties que em segueixen saben que al seu senyor li passa quelcom.

Aquesta nit però, el somni ha resultat pitjor que mai. He vist Aris, la meva senyora, deessa de la natura i creadora de totes les criatures vives, barrejada entre la multitud, entre aquells éssers infectes, com si fos una més d'ells. Vestida amb robes grises, amb una andròmina a la cara, sobre els ulls, dos vidres enganxats per un palet, i amb els cabells recollits, els seus cabells que sempre llueix lliures. Una visió pertorbadora, un malson qui sap si premonitori. Quant de temps podré seguir veien la meva estimada senyora com ara la veig, feliç, nua, esplèndida? Quant de temps podrà seguir creant natura i tenint cura de les seves creacions? Tinc por.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts!