dimecres, 26 de març de 2008

Empatia

Sovint em fixo que estic molt d'acord amb algun altre blogaire, o que el que explica sembla un fragment de la meva pròpia vida. Coincidències, paral·lelismes, un alt grau d'identificació. Quan això et passa amb algú concret, pots pensar que teniu personalitats o situacions vitals molt semblants, i que no és estrany que coincidiu. Però quan veus que et sents identificat amb diverses o moltes persones, ja és per començar a dubtar.

Cal pensar que el perfil de blogaires que corren per la nostra petita porció de blogosfera té trets en comú en molts casos. Ens envoltem només de gent que s'assembla a nosaltres, en edat, professió o regió geogràfica, per posar exemples? Potser en part, però si ho miro, veig que també segueixo gent que no s'assemblen de res els uns amb els altres. Que ho fa, doncs, que molts cops els senti tan propers? És aquesta empatia de sentir-se identificat amb les causes alienes, que ens empeny a donar suport quan cal, o a riure dels acudits? Potser ho hauríem de mirar pel sentit contrari.

Potser tenir un blog és buscar alguna cosa, necessitat de comprensió, necessitat de trobar altres persones que ens entenguin, que ens ajudin, i com sovint diem, que no ens jutgin, perquè estan totalment receptives als nostres escrits. Potser ens cal trobar iguals, trobar aquestes coincidències per saber que no estem sols, que hi ha altra gent amb una mateixa manera de viure. Ens sentim com a casa, trobem persones amb les que congeniem i ens sentim identificats, i això ens anima a seguir escrivint. Però no és que aquella o aquelles persones s'assemblin a nosaltres, és la nostra necessitat de trobar punts en comú.

34 comentaris:

  1. Deu els cria i ells s'ajunten?
    :D

    ResponElimina
  2. Veig que ahir vem pensar en el mateix tema, xexu, tot i que la teva reflexió és força més elaborada. Bàsicament, suposo que ens agrada trobar-nos-hi bé amb la gent que ens envolta i en el cas de la blogosfera, segurament també, i si trobem persones amb les que hi coincidim ens sentim a gust.

    ResponElimina
  3. Has tocat un tema molt interessant i complicat. Però crec que la resposta és tant senzilla o tant complicada com la vulguem fer nosaltres. Que tenim en comú? Doncs que ens agrada escriure i ens agrada llegir, això ja es un punt molt important, compartim una afició i això ens uneix. De fet passa en molts altres aspectes de la vida. No és qüestió d'edat, zona, etc...és qüestió d'afició. I com en tot, sempre hi ha algú que et cau millor i algú que et cau pitjor, com a la vida. La vida paral·lela de la blogosfera.

    ResponElimina
  4. estic totalment d'accord amb tu sobretot amb l'ultim paragraf. Per altre banda penso q si sents empatia molts cops tb es pq cada un ja forma part d'un microtroçet del teu cor, oi?oi?oi? :P

    ResponElimina
  5. Es creen lligams curiosos a través de la blogoesfera...i que no faltin!

    ResponElimina
  6. Tens raó, tenir un blog dóma més sentit a la teva vida. És un plaer tornar a llegir-te

    ResponElimina
  7. Una, que és molt complicadeta (o que s'ho creu) va decidir que escriure un blog, a banda de tot això que dieu, l'ajudaria a trobar-se una mica a ella mateixa...
    Però resulta que com que no se què vull (a l'edat que tinc!!) tampoc no se ben bé cap a on vull que vagi el blog. Aiii!!!

    ResponElimina
  8. uix, és que si digués alguna cosa seria repetir paraula per paraula el teu últim paràgraf...

    Tot comença perquè t'agrada escriure, tens ganes d'explicar coses i de conèixer gent, d'alguna manera. I és fantàstic que no et jutgin, que no sàpiguen com vas actuar ahir o abans d'ahir. I després, quan ja hi estàs ficat, de petites coincidències de vegades en fas grans monuments i no saps ben bé per què. Simplement ho vols creure, encara que potser no sigui del tot cert. Busques alguna cosa, com tu dius...

    ResponElimina
  9. reflexiu total eh!

    potser és que hi ha "grocs" al teu entorn. Acabo de veure un teoria sobre els grocs de l'Albert Espinosa força interessant, a veure si serà això?

    ResponElimina
  10. Jo penso que això és molt perquè llegim el que realment volem llegir, i no el que algú està expressant. Tenim tendència a pensar que tot és com nosaltres, però no tothom passa per les mateixes coses que nosaltres.

    De la mateixa manera que dues persones davant d'un quadre abstracte hi veuran dues coses diferents, depenent del que tinguin al cap i del seu caràcter, també crec que dues persones poden llegir i interpretar un mateix post de dues maneres completament diferents, completament diferent del que qui ho va escriure volia deixar anar, i que, a sobre, tots s'hi sentin identificats.

    I ja m'allargo massa, però podria fer un comentari mida post (si aquest no ho és ja).

    ResponElimina
  11. D'entrada la majoria de blocaires ja tenim en comú algunes coses:

    Ens agrada llegir i escriure com diu la boira, però també, compartir i reflexonar i anar lligant converses sobre temes que a vegades a la vida quotidiana no es parlen gaire.

    I per aquesta raó.. ara és quan hauria a de copiar també i una vegada més el teu darrer paràgraf.

    Necessitat de trobar punts en comú i afegiria també que no són ben bé els mateixos punts en comú que acostumem a trobar amb la gent que ens relacionem en la vida de cada dia.

    ResponElimina
  12. Anava a dir que la Rita de l'Illa Roja feia una reflexió semblant i veig que ja ho ha vist...Serà la primavera que us entela l'ànima? ;-)

    ResponElimina
  13. Fet i fotut no som tan diferents entre nosaltres Xexu... ens deu faltar originalitat?

    A vegades és perquè trobem expressat d'una manera perfecta allò que per nosaltres és quasi impossible d'explicar.

    Vaig a investigar la teoria dels grocs que diu l'Estrip... :P

    ResponElimina
  14. Fa estona que busco les paraules per escriure aquest comentari i no les trobo. Fas una gran reflexió XeXu... i poc em queda a afegir que no hagis dit ja. Crec que sí, que tots busquem sentir-nos identificats amb les lectures dels altres blogs i necessitem saber que hi ha gent que ens enten. L'empatia és una qualitat que abunda per la blogosfera, o si més no en el nostre petit cercle "familiar". Veiem el que volem veure, llegim el que volem llegir i relacionem cada paraula amb la nostra experiència. Penso que és totalment normal que passi ja que el blog és un espai limitat que només deixa entreveue una petita part de la persona que s'hi amaga al darrera.
    No he pogut evitar relacionar el que expliques amb el meu últim post i és que crec que en el fons les nostres reflexions van dirigides allà mateix: parlar sobre el fenòmen dels blogs i sobretot, sobre l'efecte que tenen en les nostres vides. Crec que aquí, a través d'aquesta empatia i de paraules properes i compartides, ens trobem a nosaltres mateixos.
    És normal que et sentis identificat amb molts escrits (encara que els autors siguin en essència molt diferents), perquè segurament al llegir un escrit tenim tendència a quedar-nos amb allò que ha conectat amb el que ens passa, sentim o pensem.
    Sigui com sigui, la qüestió és que la blogosfera és un món que té vida pròpia, una vida especial, diferent i única que va teixint una red de relacions màgiques. Jo estic molt contenta de formar-ne part, i crec que tu i la gran majoria també!
    Perdona per divagar sense dir res... és una de les coses que tenen els blogs! jeje
    una abraçada!!!

    ResponElimina
  15. Pot ser si Xexu, jo crec que tots escrivim i trobes a molts diferents a tu però també a molts semblants, els que no t'interessen ni els recordes suposo, però tots necessitem ànimes bessones ni que siguin per escrit. Per cert a qui diuen que tens coses semblants? salut crack!

    ResponElimina
  16. A mi també em passa, jo em sento molt propera amb alguns dels blocaires i fins i tot he compartit.

    ResponElimina
  17. Vols dir que quan saltem de blog en blog no ens quedem només amb aquells amb qui tenim afinitat ( jo crec que bàsicament de pensament i/o d'aficions). Aquells que estan molt allunyats dels nostres interessos hi passem una vegada però no hi repetim

    ResponElimina
  18. Et contestes tu mateix en el ultim parraf. De tota manera crec que ens passa a tots una mica, no?

    Quan estem amb gent molt diferent acabes per sentir-te sol, com un bitxo raro, i al trobar gent amb la que ens sentim a prop de pensaments, sentiments, aficcions.... No ens sentim gens sols i és una sensació molt gratificant.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  19. Suposo que tots els qui acabem perdent-nos en aquest món tenim algunes coses en comú, la veritat és que sembla que poc a poc es vagin creant diverses "comunitats" de bloggers que fan pinya i es segueixen mútuament. Potser tot això té quelcom de fenòmen sociològic, o psicològic, algú ho hauria d'estudiar i a vore si en traiem l'entrellat ^^ un petó!

    ResponElimina
  20. No sé massa què busquem, però és possible que a cada blog que ens agrada hi trobem una mica de nosaltres mateixos. Segurament podríem dir allò de diga'm quins blogs llegeixes i et diré qui ets.

    ResponElimina
  21. Fa uns anys vaig llegir que a la Net la gent es comunica per punts en comú, afinitats i cada vegada veig que és més cert.

    ResponElimina
  22. Jo crec que el que ens empeny a escriure és un cúmul de coses: per un costat, les ganes de fer-nos entendre o mostrar una part de nosaltres, llavors també la necessitat de dir certes coses... i com molt bé dius, aquesta empatia, aquesta capacitat de posar-nos al lloc de l'altre i dir-li el que ens agradaria que ens diguessin a nosaltres, donar-li ànims, o regalar-li un somriure simplement.
    Penso que escriure al propi blog de vegades és un diàleg amb un mateix, però que exposem als altres.
    Un petó Xexu, cada vegada m'agrada més com escrius :)

    ResponElimina
  23. Passeges i t'atures en aquells llocs que et criden l'atenció, en aquells paisatges que t'agraden, en aquells moments que t'emocionen, i tant és si estàs passejant pel bosc, per la ciutat, o per l'espai virtual.

    ResponElimina
  24. mirem els blocs que ens semblen interessants o ens fan riure, i aquests pertanyen a persones semblants. com quan fas amics.

    de tipus de blocs hi ha molts jo em moc pels personals i els polítics, són perfils de bloc molt marcats i molt diferents tb!

    besets!!!!

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a tothom. M'alegro que l'hagueu trobat un tema interessant, a mi m'ho sembla, perquè les xarxes entre blogaires cada cop em sorprenen més.

    Mossèn, com no, curiós.

    Dan, això sembla, vam ser creats i aquí hem anat a petar, ens busquem.

    Rita, quan vaig comentar al teu blog no vaig voler dir que acabava d'escriure sobre una cosa similar perquè no m'agrada fer propaganda. Esperava que si et passaves per casa ja veuries el post i deixaries algun comentari, gràcies. Si trobem persones amb les que coincidim estem a gust, però la meva pregunta era: realment coincidim, o som nosaltres que busquem coincidències desesperadament?

    Boira, està clar que ja partim d'una base en la que tenim algunes coses en comú, això ja ho deia. Aquí a tots ens agrada escriure i tafanejar una mica. Després és normal que trobem afinitats amb uns i amb altres no, però et diré el mateix que a la Rita, aquestes afinitats són de vegades forçades per la necessitat de trobar-les, o realment les persones amb les que ens portem bé a la blogosfera podrien esdevenir amics nostres fora d'aquesta?

    Déjà, sembla que el darrer paràgraf ha agradat força, o és el que més gent destaca. Jo crec que si que la gent d'aquest món virtual acaba formant un trosset de nosaltres, tinc tanta estimació a alguna gent que de vegades m'adono que comento com ho faria a algú que conec de fa molt temps, amb una confiança que no sé si és pròpia d'aquesta relació, i espero no ofendre ningú.

    La Reusenca, que no faltin, no, que hi ha gent maca a tot arreu.

    Maria Jesús, més sentit no sé, però que arriba a ser molt important, això t'ho asseguro.

    Silenci, benvinguda a casa meva. No pateixis que el teu blog s'anirà fent sol, mica en mica, tots ens sentim molt novells al principi. I ja veuràs com servirà per conèixer-te millor a tu i a altres, et sorprendrà.

    Molt bé Laia, expresses molt bé el que jo pretenia dir. A la que veiem que algú explica alguna cosa similar a nosaltres, de seguida ho fem venir tot bé per fer-ho passar per una situació idèntica a la nostra. Som un cas.


    Em sembla que ho deixo aquí, que m'estic adormint. Demà continuo contestant.

    ResponElimina
  26. Estrip, he hagut de mirar que era això dels 'grocs', però crec que això és més aplicable al món real. Segur que també n'hi ha per aquí, però el problema està en que potser són molts menys del que creiem.

    Si Llum, és ben bé això, de vegades llegim com volem, i adaptant cada frase a la nostra història. El símil del quadre abstracte és molt encertat, i un post ho podria ser molt d'abstracte, perquè de vegades ve directament del caparró d'algú, sense filtres per la comprensió, i tothom que el llegeixi el pot interpretar a la seva manera.

    Carme, amb la gent que ens trobem cada dia és més difícil trobar punts en comú perquè sabem molt bé la seva història, i sobretot, sabem què ens diferencia d'ells i elles. Aquí, no ens coneixem, només sabem les coses que cadascú vol explicar, i anem fent un mosaic amb tots els posts per fer-nos una idea. Tenim coses en comú, però per posar un exemple, jo puc dir que em sento sol, i tothom que se'n senti em dirà que m'entenc i que m'envien el seu suport, però potser jo ho dic perquè tinc un caràcter gregari malaltís i simplement avui no he pogut quedar amb ningú. Ho exagero, però tothom llegeix amb els seus propis ulls.

    Veí, aquí ja ens ho cuinem solets, sembla ser que hem pensat coses similars al mateix temps, és una sort haver pogut llegir les dues opinions. Primavera? Espera a que arribi el bon temps de debò...

    Elur, no val que diguis això, que tu ets capricorn! Tens raó, de vegades trobem el post que ens hagués agradat escriure, que sembla que explica a la perfecció el que voldríem dir. Però el tema està en si és així, o realment la necessitat d'escriure aquest post ens fa veure'l a tot arreu, perquè la majoria de vegades no serà una situació idèntica entre els dos autors.

    iruNa, dius el que comentava una miqueta més amunt, com que aquí ens mostrem només en part, és fàcil que descontextualitzant les coses ho puguem entendre a la nostra manera i pensar que aquella persona és la nostra ànima bessona. Aquest escrit té una retirada al teu, si, deu ser que és època de reflexions a nivell de la blogosfera. I encertes altre cop, també estic content de formar part d'aquest submón, d'aquesta xarxa d'interconnexions que és la nostra porció de blogosfera, i em sento molt estimat per tots els que em llegiu i sempre em feu sentir bé amb els vostres comentaris. M'agrada sentir-me integrat entre vosaltres.

    Sense fer soroll, jo tinc la impressió que tu i jo tenim força coses en comú, mira si no que tu estàs a tot arreu, sempre que vaig a comentar a algú, ja t'hi veig. No pot ser que et sentis identificat amb tothom. Suposo que si algú ja no t'agrada, ja passes d'ell o ella, però comentar a 50 blogs diferents, potser és simplement ganes de tafanejar, conèixer gent i tenir noves impressions. Ei, gens criticable, al contrari, llegir el que surt del cor de la gent és sempre enriquidor.

    Rosa, però tu parles d'aquells especials, aquells amb els que realment s'estableix una relació que potser transcendeix el blog.

    Mireia, va una mica a persones. Hi haurà qui només es quedarà amb qui li interessa, i altres com jo, que trobem interessant a molta gent perquè en tots i cadascun trobes alguna cosa que t'atreu, la manera d'escriure, el que explica, l'estètica... hi ha tantes coses...

    Anna, a la vida real jo no em sento sol, afortunadament tinc un grapat de gent que em dóna suport i que puc anomenar amics. Però he tingut la immensa sort de caure a la blogosfera i envoltar-me d'un munt de gent que em fa sentir de conya quan estic davant de l'ordinador, tant pels seus escrits com pel que em comenten quan jo publico.

    Tals, com passa a la vida, sembla que es formen grupets, oi? La gràcia és que algú pot pertànyer a més d'un grupet d'aquests, i ser un nexe d'unió, i el pont perquè altra gent pugui repartir-se entre altres comunitats. Potser no és el teu camp d'estudi, però el fet de conèixer aquestes xarxes sociològiques m'apassiona, i m'encantaria que tu en fessis un anàlisi, la teva opinió segurament seria molt enriquidora.

    Jordi, si han de dir qui som tu i jo pels blogs que llegim, tindran feina, nano, que en són una pila. Vol dir això que som molt complicats nosaltres dos?

    Home Núria, si no trobes cap punt en comú, suposo que ja no val la pena l'esforç, perquè en molta altra gent si que en trobaràs de semblances.

    LluNa, gràcies pel compliment. Com diem a vegades, escriure és com una teràpia, i ho fem per molts motius. Però el que acabo veient és que acaben sent més importants els comentaris, vull dir, captar la opinió de la gent, veure altres vessants i altres visions, que no pas l'escrit en si. des de dins és difícil veure certes coses. En canvi, la gent et sorprèn amb coses que ni t'haurien passat pel cap. Això no només és enriquidor, sinó que t'obre la ment, i només per això ja paga la pena estar per aquí.

    Samain, tens raó, però em pregunto si els paisatges de la blogosfera no són especialment atractius, i no ens criden l'atenció més del que ens la cridarien a fora.

    Mercè, mirem el que ens resulta interessant, però com deia més amunt, hi ha moltes coses que ens poden atreure d'un blog, i la temàtica que tracta només n'és una. Hi ha molta riquesa i molts autors diferents, i s'ha d'aprofitar.

    ResponElimina
  27. Potser és que en el fons les persones no som tan diferents...

    ResponElimina
  28. doncs jo vaig començar a escriure al blog en un moment que estaba bastant diguem-ne baixa de moral?¿ si, crec que bastant baixa de moral.

    llegeixo diferents blogs que m´ interesen, però crec que tots tenen quelcom de diferent, no ho se. res, que m´aniré passant pel fet que m´´ agrada com escrius

    salutacions

    aina

    ResponElimina
  29. ei aquí l'has clavat, és aquest efecte de fer pinya... un equip de futbol, un partit polític, els blocaires, com deia ERich From, aquesta necessitat de completarnos am les persones de unir-nos-hi,

    ResponElimina
  30. Ànimaalada, penso que de diferents en som un munt, i si mirem bé, ja les veiem aquestes diferències, però ens agrada més trobar semblances, és clar.

    Aina, sigues molt benvinguda a Bona Nit, espero que ens veiem sovint. Està bé llegir una mica de tot, però per diferents que siguin, sempre pots trobar punts en comú.

    Alls cuits, jo hi crec en aquesta necessitat, crec que busquem la pinya i els punts de coincidència. Tant és així, que de vegades els veiem on no n'hi ha.

    ResponElimina
  31. Em demanes concretament si "realment coincidim, o som nosaltres que busquem coincidències desesperadament?"... Més aviat penso que coincidim, amb uns, amb altres no tant, però no crec que busquem coincidències desesperadament.

    De tota manera penso que escribint tot és molt més teòric i per tant més senzill. M'explico: el que diem que fem i pensem, en general, acostuma a ser positiu, o bo, o favorable, i potser per això ens sembla que coincidim més i amb més gent. Una altra cosa seria veure'ns actuar, a tota hora i en diferents situacions. Potser aleshores ja no ens agradaríem tant. Ara no sé si m'he embolicat... :))

    ResponElimina
  32. totalment d'acord, i l'últim paràgraf antològic, que dius tu :)

    Busquem comprensió.

    aleix.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.