diumenge, 20 de gener de 2008

Quasi com aquell dissabte

Un dia que ha de ser perfecte no comença amb males cares. No comença amb preguntes per saber què li passa a l'altre. No hi té lloc el silenci, el mirar a l'infinit, i encara menys, els plors. Que aquesta vida no és fàcil, ja ho sabem. Que hi ha situacions amb les que no es pot jugar, també. Però un dia que ha de ser perfecte, només pot ser d'una manera: perfecte.

Potser no ho ha estat, però i què? De vegades pensem que una situació se'ns escapa de les mans, i la solució pot estar molt més propera del que pensem. Un gest, un detall, el que sigui, et torna el somriure, i llavors no saps què és el que t'ha mantingut a baix, no entens què et passava, per què tenies tanta por a desfer la cara groga, si justament és allà on vols estar i amb qui vols estar.

De sobte ha sonat això:



T'he mirat als ulls i he vist la felicitat. Hem cantat plegats, i en aquell moment no existia res més. Llavors he sabut que en aquesta vida no cal gran cosa per ser l'home més feliç del món. Ho he estat, simplement. I no tinc ni massa diners, ni gaires possessions, ni un futur assegurat. Però hi eres tu, i somreies. Creieu-me, no cal res més.

Després d'una estoneta la veu m'ha dit més coses a cau d'orella, i t'he tornat a mirar als ulls i he llegit els teus sentiments. I el que sonava no sé si tenia sentit o no, però si per mi en té, tampoc no necessito més.

M'he confitat ses mans
per si és vere que t'he d'esperar
i he cremat els alcohols
i m'he engatat de lletugues i líquens i flors.
I he superat sa son
i he pogut rebossar-me d'arròs,
he fet es berenar
amb campanes i molsa i focs artificials.

25 comentaris:

  1. Feliç dia company, per què serà que últimament Antònia Font va planant per les nostres vides?

    ResponElimina
  2. Ostres, mira que a mi no m'agrada gaire Antònia Font, però aquest post em sembla genial, de debò, són sentiments que imagino que molts hem tingut i és maco trobar aquestes paraules també en els altres, Un beset!!

    ResponElimina
  3. Llegint el post et veia somriure per sota el nas! jejeje :P
    Aquests petits moments de felicitat haurien de durar més oi?

    ResponElimina
  4. Molt bonic! Clar que no tots els dies poden ser perfectes, però potser hem d'aspirar a que en siguin, No? I trobo que ens expliques molt bé com no ha de començar un dia perfecte.

    ResponElimina
  5. M'encanta Antònia Font! De vegades, un dia sembla que no és pugui arreglar...ja el dones tot per perdut, però no, un petit detall, una mirada, una cançó el pot convertir en un dia perfecte.

    M'ha agradat molt el post.

    ResponElimina
  6. M'alegro que gràcies a un petit detall com una cançó puguis haver estat (o pugui ser, en qualsevol moment l'home més feliç del món). A mí em passa... Estic atontat, trist, decaigut i de sobte sona "Lo que me dice tu boca" de'n Ruibal, o "Felicidad" de La Cabra Mecànica, un "Blue in Green" del Miles Davis o aquest "Viure sense tu" i ja en tinc prou... Què més dir... Si a més hi havia algú (ell o ella) que et mirava i sentia Alguna cosa, com tu... Encara millor... Guas, guas. Bis gleich!

    ResponElimina
  7. (Jeje... Xexu, despert a aquestes hores, com jo, eh??!). Ja he vist el comentari... Ja no té res a fer. Ara ni que vingui de genolls. Demà (com a molt tard, demà passat) t'envio la "mandanga buena".

    - Hola senyor... Vengo a venderle droga, cosa fina... pa usté y su marido a ver si se le empi...

    Visca La Hora Chanante, Muchachada Nui, l'Estanislau i els Antonia...!

    ResponElimina
  8. Aquesta cançó fa mal. Joder si sí.

    ResponElimina
  9. les cançons i les olors, fonts de sentiments subtils...

    ResponElimina
  10. quina enveja, enveja sana. Necessito un cançó, ho he vist clar!

    salut!

    ResponElimina
  11. un post precios. Es tant dificil d'explicar quan sents aixó i tant maco d sentir...gaudeix-ho!

    ResponElimina
  12. Aquells que necessiten dur a terme grans projectes, incrementar més i més el que tenen sense aturar-se mai... és perquè no saben somriure. Ni cantar. Ni observar. Ni gaudir. Ni viure.

    Un post magnífic, creu-me, perquè simplement l'has escrit tu amb les sensacions que has tingut, no pas amb els tòpics. Aviat si en puc escriure jo un de semblant algun dia!! Però haurà d'arribar sol...

    ResponElimina
  13. diumenge ??? ... coi, si avui som dimarts !!! ... salut

    ResponElimina
  14. a vegades no ens adonem del que tenim, només són reterets i plors iparaules lletges quan veiem que el que teniem era molt, molt més del que ens pensavem..llavors, després no és el moment, el moment és abans de fer els retrets,és llavors quan estem situats en el abans quan em de gaudir i ser feliços.
    No és poc el que tenim és molt....

    ResponElimina
  15. Ostres, que bonic el post, i quanta vida, m'agraden ells quan canten i m'agrada el que escrius aquí. petons.

    ResponElimina
  16. Preciós noi, no puc dir res més...Els meus predecessors ho han dit tot!
    Bon post!

    ResponElimina
  17. Són els millors moments, en el que et desfàs quan te n'adones que un sol somriure és com haver pogut tocar les estrelles!

    Realment preciós...

    ResponElimina
  18. Cal dir que sempre arribo a misses dites, i que ja ho han dit tot els companys que han comentat abans que jo.
    Però, no em vull oblidar de dir-te que aquest post m'ha encantat, tal i com a la resta de companys.

    Salut!

    ResponElimina
  19. Ho sento gent. Havia escrit una resposta personalitzada per tots els vostres comentaris, però la connexió ha decidit no deixar-me que la publiqui, i ha desaparegut. Ara no la tornaré a escriure, però no puc deixar d'agrair-vos el munt de paraules agradables que m'heu dedicat. És un post escrit amb el cor a la mà, i és 100% jo. M'alegro que us hagi agradat, moltíssimes gràcies a totes i tots.

    ResponElimina
  20. Arribo tard, com sempre ultimament... i això em fa molta ràbia, però bé.. què hi farem. No per això deixaré de comentar-te!
    M'ha agradat molt aquest post, sobretot la idea de que un dia perfecte pot començar de la pitjor manera. La vida dona mil voltes, nosaltres ens entestem a planejar-la i ella ens diu que "na-nai"... que ella va per on vol.
    Els sentiments que descrius són preciosos, de veritat. Crec que no fa falta res més si tens això!
    una abraçada molt gran!
    Ah, per cert... Antonia Font no és sang de la meva devoció però aquesta cançó, al costat d'un post tant magnífic, m'ha agradat molt!
    una abraçada!

    ResponElimina
  21. Xexu, l'has clavat: per moments, em semblava que retrataves algun dia meu, amb mal rotllos estúpids que es poden desfer (afortunadament!) amb qualsevol detall minúscul.

    Gràcies per posar paraules a moments que tots hem passat

    ResponElimina
  22. uf els antònia són brutals..
    a mi m'agrada s'astronauta rimador.. xD

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies també a les que heu comentat més tard, no me'n puc estar d'agrair-vos-ho, com tampoc de donar la benvinguda a vosaltres dues, Laianna i Kena al meu espai, espero que ens veurem sovint.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.