diumenge, 27 de gener de 2008

Poders

El poder corromp. I no parlo del poder dels polítics, o dels grans empresaris que maneguen grans quantitats de diners i de persones. Parlo d'uns nivells més domèstics, a petita escala. Qui té poder, poder real, és normal que l'utilitzi, i sembla inevitable que es pugui creure per sobre de la resta. Però per què la gent es deixa dominar tan ràpidament per aquest bé adquirit? Tant bon punt algú rep els galons, es creu amb dret de trepitjar els altres, de passar-los al davant, de poder parlar als que fins llavors eren iguals d'una altra manera, amb superioritat, amb sorna. Ho trobo una manca de respecte. Però passa. No m'agrada. No vull ser així. Si mai arribo a tenir algun càrrec, no vull explotar el meu poder. És això possible? Es pot resistir la temptació d'imposar la nostra via gràcies als poders que ens han atorgat? Espero que si. Crec que aprofitar-se del poder és directament proporcional al malestar que generes a la gent que t'envolta. Hi ha persones amb els fums molt pujats. A mi m'agradaria mantenir la humilitat, tenir els peus a terra. Crec que de vegades se m'endevinen trets de veterà, però no vull que passi d'aquí.

22 comentaris:

  1. com disfruto jugant al monopoly !!! ... salut

    ResponElimina
  2. El poder no és dolent en ell mateix, sinó en com s'exerceix. O és que si tinguessis el poder de fer feliç a algú no ho faries?

    ResponElimina
  3. Fa com tot Xexu, depèn de com es faci servir, es pot tenir poder i exercir-lo sense trepitjar ningú.

    una abraçada!

    (m'ha fotut molta gràcia això de veterà... que si tu ets veterà, què sóc jo? jejeje)

    ResponElimina
  4. A la capçalera del meu blog tinc la frase "Les persones grans mai no et fan sentir petit" i crec que és exactament així. El poder corromp sovint, però principalment als qui els seu8 càrrec o poder els ve massa gran. Als que són prou capaços i prou grans no necessiten aprofitar-se del poder ni fer sentir malament a ningú. És la prova del foc de la categoria personal que un té.

    ResponElimina
  5. Saps, si tu ets humil, si tu valores les coses i tens el cap al teu lloc, no seràs mai així, els qui axafen i són uns sobrats és perquè realment necessiten sentir-se per sobre, a on porta això? jo no voldria amics així, segur que tu no ets així!

    ResponElimina
  6. clar, com que no ho hem provat, no ho podem saber. A mi segurament, el poder em corrompria, sóc fàcil de corrompre (em sembla...)

    ResponElimina
  7. Uf, no sé, el poder demana poder. Em sembla que jo seria fàcilment corrompible :P

    ResponElimina
  8. Ni els poderosos ho son tant ni els no poderosos tant poc, potser és qüstió de creure en nosaltres mateixos sigui quina sigui la quota de poder que poseim

    ResponElimina
  9. El que descrius és el poder mal utilitzat. El poder en sí és necessari per la correcta organització de les coses, cal una certa jerarquia perquè la vida funcioni, calen unes normes de convivència perquè no esdevingui el caos. Però sovint les persones que exerceixen aquest poder pequen de ser excessivament autoritàries i imposen les seves lleis sense tenir en compte els altres. Aquest abús de poder, aquest trepitjar al subordinat és el que corroeix el sistema organitzatiu. I si em permets tirar-te alguna floreta crec que tu no seràs mai així per més poder que tinguis, perquè això no és qüestió de galons sinó de personalitat i respecte. Està a les nostres mans el saber utilitzar l'experiència correctament!
    una abraçada!

    ResponElimina
  10. Un tema difícil, ja que si mai has tingut poder, per molt que diguis que a tu no et passaria no ho pots saber mai. Tot i així, crec que el fet de tenir o no poder es lo de menys, crec que això va en funció de la persona, m'explico, hi ha gent que no te poder, però es comporta com si fos superior a tu, sense ser-ho, i et miren per sobre l'hombro, aquests si que no els voldria veure a dalt de tot.

    ResponElimina
  11. A mi de vegades també em venen aquests pensaments.. Què passarà si mai sóc jefa d'algú, o tinc algun càrrec? Seré implacable i dura, segur, perquè tanta exigència amb un mateix ha de sortir per alguna banda...

    Salut!

    ResponElimina
  12. Això van amb els caràcters.
    però què és el poder?

    ResponElimina
  13. El poder corromp, sempre i a tothom, en qualsevol nivell. Suposo que és propi dels humans, si tenim poder, ens aprofitem, intentem aconseguir més i tenir un estatus per mantenir. Un petó.

    ResponElimina
  14. En alguns casos crec que sí corromp, però en altres no, sempre quedarà gent com tu, o com jo.
    Salut!

    ResponElimina
  15. La paraula clau, Xexu, és humilitat. En som po d'humils, en general, però en el dia a dia un ja és d'una determinada manera i d'acord , s'ha de tenir una mica d'ambició, però la justa per viure amb equilibri.
    Ni el poder ni els diners et dónen la felicitat. Troba-la en tu, i sobretot guarda temps i espais perquè mai més el temps i l'espai són els mateixos. Omple'ls a mesura que els tinguis per disfrutar.
    ;)

    ResponElimina
  16. La humilitat crec que és un do que la majoria de "jefecillos" han perdut pel camí... És llàstima perquè com bé dius, això genera un malestar i una incomoditat innecessàries. Si els jefes fossin una mica més persones, es rendiria molt més, segur!

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Sé que és un tema complex i una mica desagradable, però m'ha agradat molt saber què en pensàveu.

    Mossèn, mentre només sigui al monopoli que et sents poderós, cap poblema.

    És clar Jordi, però no volia dir això, no parlem d'Herois. Parlava de la superioritat dels que tenen un càrrec, o uns galons, envers de la gent que els envolta. En aquest sentit, si que és problema de com s'exerceix, és clar.

    Tant de bo tinguessis raó Elur, però quan parlava de veterà no parlava d'edat, sinó d'antiguitat, i em referia que de vegades el temps que portes a un lloc fa que et creguis per sobre de gent que acaba d'entrar. I és que hi ha uns pipiolos una mica creguts...

    Carme R, m'encanta el teu comentari, i la frase aquesta també, ja l'havia vist al teu blog. De fet, ho he pensat molts cops, però no a aquest nivell que parlava, sinó amb què els que són realment bons en una cosa, mai no et fan sentir que tu ets dolent. T'ajuden i et donen suport, mentre que els que estan per sobre, però no hi arriben, per sentir-se millor són capaços d'enfonsar-te per tal de demostrar que són millors que tu.

    Sense fer soroll, un altre gran comentari, sou uns cracks. És cert que la gent que necessita reivindicar-se tota l'estona, encara que sigui a costa dels altres, no gaudeixen de massa simpaties. Esperem que sigui un tema, com dius tu, de saber mantenir el cap a lloc.

    No et deixis, Bluf..., que perdràs amistats.

    Tu tampoc et deixis Vier. Per cert, aprofito per donar-te la benvinguda a casa meva. Ja sé que vas comentar també el relat conjunt, però així ja quedes saludat.

    Mireia, creure en nosaltres mateixos està bé, independentment d'aquest tema. Però hi ha gent a la que se li pugen els fums i que es creuen superiors, i tots ho sabem.

    iruNa, poca cosa més puc afegir al que tu dius. La jerarquia és necessària, i hi estic d'acord, però més d'acord estic amb els teus comentaris sobre poder mal utilitzat i abús de poder. I gràcies per les floretes, però no sé jo...

    Boira, alguns són odiosos sense tenir cap mena de poder, ni estar cap graó per sobre. Aquests són els que no han d'escalar mai, són aquells que no els has de deixar guanyar mai a cap joc perquè no t'ho refreguin per la cara tota la vida. Però no deixa de ser un complex d'inferioritat, oi?

    Musa, ser massa exigent amb un mateix pot ser un problema pels subordinats. No és dolent en si mateix, perquè se'ls pot motivar molt, però també es pot malentendre, i semblar una persecució en tota regla.

    Estrip, parlo de poder atorgat, el que ens donen que fa que tinguem un grau superior a la resta de companys. Va a persones? Esperem que si, però no ho tinc tan clar.

    Tals, feia falta una opinió com la teva, era la que jo temia. No dic que tinguis més o menys raó que els altres, però és possible que qui més qui menys, s'aferri al nou estatus. És com allò de no voler treballar per menys diners dels que cobraves, o en un càrrec inferior, quan es canvia de feina.

    Uribetty, és que els científics som la polla, eh? No t'ho creguis, no. Fins que no es prova no es pot dir res.

    Joana, amb el que dius si que hi estic d'acord. Jo ja sé quines coses donen la felicitat, i no són els diners i el poder. Qui ho pensi s'equivoca, o té uns valors que no el portaran enlloc. Jo provo de ser humil, però no m'agradaria deixar de ser-ho. Tampoc no sé si arribaré enlloc en aquesta vida, però sé gaudir de les coses que importen de veritat.

    ResponElimina
  18. I tat que és possible exercir poder sense passar-se i mai trepitjant el límit. Passar de ser algú que mai ha tingut poder i de cop i volta tenir el món a les mans és un canvi brusc, però no tohom hi reacciona de la mateixa manera. Els que de per sí siguin d'esperit arrogant i que ja tinguin l'ego una mica alçat i per damunt dels altres ja s'endevina com seran. Però perfectament crec que podries assumir aquesta responsabilitat, només pel poc que pugui haver arribat a conèixer de tu a través dels teus escrits.

    Ningú hauria d'abusar del poder. Qui no el sap controlar, potser no és el més adequat per assumir-lo.

    ResponElimina
  19. Trillina, jo ja no em referia a 'jefecillos', o si, perquè pel fet d'estar per sobre dels altres, per poc que sigui, ja ho són. Els falta humilitat, però el meu dubte era si és una cosa associada al càrrec, o més aviat depèn de la persona.

    Tant de bo sigui com tu dius, Laia, que hi hagi gent capaç de demostrar que estan per sobre i fer-se respectar, però sense caure en la prepotència i el trepitjar els altres. La teva frase del final del comentari és brillant, me la deixes per penjar-la al blog?

    ResponElimina
  20. ei! ara mateix parlàvem a casa d'això, i ens ha agradat molt aquest post!

    besets!

    ResponElimina
  21. Com diu la boira hi ha gent que no té poder i ell mateix se l'agafa pel seu compte. Esta gent són els perillosos moltes vegades. A mi em treuen de quici, per què "sin comerlo ni beberlo" de vegades t'emportes mocs i desprès penses... no hi ha dret! si són com jo. Podria fer tota una novela de 300 pàgines, tinc dos a la feina que... més val no parlar que me poso de mala llet.
    És difícil el tema, cadascú està a una banda i posar-se al lloc dels altres de vegades. Però el més important crec que és que quan tenim el poder l'utilitzem intentant fer mal al mínim de persones.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.