dimarts, 15 de gener de 2008

El petó maldestre

L'altre dia una relació d'idees molt estranya, que encara no he pogut entendre, em va portar un record molt tendre. Baixava les escales de casa i em vaig quedar parat, a mig baixar. Una noia em va venir al cap, una noia amb la que vaig sortir fa un temps. Treballàvem junts, i mica en mica ens vam anar apropant. Xerràvem, fèiem sempre el cafè junts, ens enteníem. Jo no sortia amb ningú en aquell temps, i ella tampoc, així que el joc ens anava molt bé als dos, fins que van venir els mails, el quedar al vespre fora dels nostres ambients habituals, i el adonar-nos que alguna cosa ens estava passant, alguna cosa gran.

Però jo tenia un impediment. L'ombra de la meva EX era allargada, i jo no volia donar cap pas fins que no hagués parlat amb ella. Per què? No ho sé, no m'entenc, però necessitava tancar el passat abans de plantejar-me res més. Ja era molt clar que amb aquesta noia teníem una història per començar, i ja no podia esperar més. Vaig parlar amb la meva EX al migdia, i aquella mateixa nit quedava amb ella. Estava molt nerviós, no sabia què fer ni què dir. Sabia que era qüestió de temps, ja no hi havia barreres ni impediments. La vaig passar a buscar per casa seva, i vam anar a prendre alguna cosa. Caminàvem de costat, nerviosos, la tensió es palpava, sabíem que alguna cosa havia canviat. Quan érem a punt d'arribar al lloc en qüestió, sense saber com, em vaig aturar, em vaig girar cap a ella i li vaig plantar un petó als llavis, un petó nerviós, insegur, impulsiu, el petó més maldestre que recordo, més encara que no pas el meu primer.

Allà va començar una bonica història. Un mal petó, però dues persones que s'apreciaven molt i que van aprendre a estimar-se. Una història que es va acabar, però que em va deixar un bagatge de bons moments i d'aprendre moltes coses positives. De petons en va haver molts més, i de molt millors, és clar. Però aquell primer petó tan ingenu, tan infantil, és d'aquelles coses que paga la pena recordar.

18 comentaris:

  1. Un mal principi, pot donar pas, per tossuderia, a un joc d'aprenentatge conjunt meravellós. Tot anés així...

    ResponElimina
  2. oi, q maco, un petó maldreste!! pensa q aixi el recordaras potser d'una altre manera, seria un petó mes. ;)

    ResponElimina
  3. Aquests petons costen de fer però acostumen a tenir més significat que els altres.

    ResponElimina
  4. Aquests petons impulsius, maldestres, que no saps si has fet bé o malament... sobretot, els que més costen de fer, són els que més es recorden.
    Es fantàstic poder-los recordar així de bé.

    Salut!

    ResponElimina
  5. Sempre acostuma a passsar! No saps com fer-ho i et pares i pum! però són els millors en quan a records oi!

    ResponElimina
  6. si és un record tendre, jo amb el meu ex vaig començar amb un mal p-----! i després en van venir de molt bons! els millors!!

    ResponElimina
  7. Un petó maldestre... Quin gran adjectiu! Molt "gonic", de debó. Aquests records em vénen moltes vegades a mi al cap. Alguna cosa deus haver llegit al Bròquil, eh?

    Parlant de petons... a vegades, és taaaaant difícil el primer... i taaaaant fàcils els de després. Perquè serà que, tot i ser el pitjor, normalment, és el que més recordem?? Només perquè és el primer? No només. Crec que és per ser el primer i el que és ple papallones que volen per l'estòmag.

    (Per cert, demà miro d'enviar-te "lo" teu nanu...).

    Abraçadaaaaa...

    ResponElimina
  8. Oh, una història molt maca, aquesta del petó!

    ResponElimina
  9. bueno, i la història com segueix? A l'oficina? jejeje :P

    ResponElimina
  10. ostres petons maldestres... però n'hi ha d'altres? ;)
    M'has fet pensar en petó a la platja.

    ResponElimina
  11. Quina història més maca. Un petó així inesperat, impulsiu, amb aquells nervis que se't posen a la panxa...és genial! Tan se val que fos maldestre! Va ser dels que recordaràs sempre i això compta molt.

    ResponElimina
  12. Oh, quina història més tendra ^^ m'ha agradat molt això del petó maldestre, sempre hi ha oportunitats de anar-los millorant i cal tenir en compte que a vegades els nervis ens traicionen jeje un petonet!!

    ResponElimina
  13. Molt bonica i tendra la teva història del petó maldestre. Segur que va ser especial. Més especial que els altres, potser millors, però més "acostumats"

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies a tothom per passar per aquí i comentar. Més o menys tots coincidiu en dir que el que va fer especial aquell petó, va ser el fet que fos tan maldestre. Quan em va venir al cap la imatge l'altre dia, vaig saber que ho volia escriure, per la meva voluntat de deixar aquí escrits petits bocinets de la meva vida, per tenir algun lloc on venir-los a buscar si mai em falla la memòria.

    ResponElimina
  15. "[...] deixar aquí escrits petits bocinets de la meva vida, per tenir algun lloc on venir-los a buscar si mai em falla la memòria."

    Ja es tracta d'això, més o menys, i és una gran idea. També ho és tancar els propis "cercles", que si no no n'acabes mai de sortir.

    Salut!

    ResponElimina
  16. jeje... no parlaré del petó maldestre perquè ja se n'han dit moltes coses i arribo molt tard a comentar. Però m'he quedat amb una idea que m'ha agradat... el fet que necessitessis tancar una història per començar-ne una altra. Em sembla un fet significatiu i que diu molt de tu... diu que t'agrada fer les coses ben fetes, diu que vols dedicar totes les teves energies als nous projectes sense tenir traves del passat que t'impedeixin tirar endavant. M'ha agradat!
    una abraçada!
    (els records, i més si són agradables i tendres com el que expliques, sempre ens fan arrencar un somriure!)

    ResponElimina
  17. A partir de la paraula maldestre, he vingut a parar a aquest petita bonica història.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.