dilluns, 5 de novembre de 2007

Que no passi més temps

No puc entendre com he deixat que el temps passés sense fer res per evitar-ho. Mesos i mesos sense saber de tu, quan era molt fàcil trucar-te, buscar-te, escriure't, veure't. Però no hem fet res, ni jo, ni tu, ni cap dels altres. No hi ha excuses, la petita no n'és pas una. Algú podria pensar que t'havíem perdut, però jo no. Perquè sempre estàs en els meus pensaments, i per incomunicats que estem, sempre acabes venint a la meva ment, per alguna raó o una altra.

I de sobte rebo una trucada. Vols fer un cafè? Em poso nerviós i tot! Quant temps fa que no et veig? I sé que em poso davant teu, gairebé tremolant, i tinc ganes d'explicar-t'ho tot. I ho faig, perquè per temps que passi, continues sent un pilar i explicar-te les coses em tranquil·litza. I m'escoltes, i fas servir paraules justes. En boca teva, tot té sentit i tot sembla molt fàcil. I em torno a preguntar com deixo que ens distanciem.

Perquè em trobes al cap dels dies i el primer que fas és preguntar-me per allò que et vaig explicar, i somrius i em dius el que no espero, no em tractes de boig, m'animes, m'encoratges, i les teves paraules altra cop encertades, em deixen flotant. I no m'ho crec. Serà veritat que no estic tan boig? Si tu m'ho dius... El somriure que em dediques em diu el que t'importo, i en aquesta vida poc més es pot demanar que tenir amics com tu. No deixaré que tornis a marxar. Em cals. Ens cals.

19 comentaris:

  1. Quin post més maco. Ja t'ho havia dit altres vegades, i ara t'ho torno a dir, tens molta sort de tenir amics així, i ells tenen molta sort de tenir-te com amic.

    ResponElimina
  2. La vida sense aquests cafès seria molt aburrida... ;)

    ResponElimina
  3. :) a vegades aquestes coses passen, el contacte es mig perd, malgrat el pensament no el deixi acabar de perdre, i tot d'una un o altre fa un pas i tot torna a estar en equilibri... fins la pròxima.

    Un post preciós!!

    un petó!

    ResponElimina
  4. Això és el millor de la vida, els amics que t'entenen, que t'escolten, que recorden tot el que els vas dir i amb qui totes les coses són fàcils i tot suma. No ens els podem deixar perdre.

    ResponElimina
  5. m'ha fet gràcia i tot això que dius de posar-te nerviós davant la trucada, ens passa a tots em sembla, és com aquell nerviosisme d'emoció guai, que et fa un botet el cor i tot oi? Doncs: guai!

    ResponElimina
  6. No s'ha de perdre mai el contacte amb els amics, a mi em va passar ja fa bastants anys, tens amics i amigues fent BUP i COU i després hem perdut el contacte. Només conservo un amic des dels 14 anys, i encara que no ens veiem ni parlem massa quan ens trobem és com si no hagués passat el temps.

    És molt maco el que expliques, que t'hagis posat nerviós i tot, i que valoris tant el que t'ha dit. Anava a dir "el que ella t'ha dit" però rellegint el teu post he vist que no dius si és una noia, però mira, és el primer que he pensat...
    Dóna gust tenir bons amics oi?

    ResponElimina
  7. Que maco el post!! Estic molt d'acord en què no hem de deixar perdre les persones que de veritat ens importen. Suposo que a ens passa a tots això que sense voler, anem perdent el contacte amb persones amb qui en un moment o altre havíem estat molt properes, simplement perquè els camins a la vida se separen i a vegades és difícil seguir veient-nos amb freqüència...

    Avui, sense anar més lluny, és el meu aniversari, i he rebut missatges i trucades d'amics que m'estimo amb bogeria, i que fa temps que no veig, però mira, se n'han recordat i m'han fet completament feliç saber que han pensat en mi, per temps que faci que no anem a fer aquesta cosa tan simple com és prendre un cafè.

    ResponElimina
  8. és molt maco el que has escrit, és molt fàcil identificar-s'hi, jo m'he vist reflectida en les teves paraules potser perquè moltíssimes vegades m'he vist distanciada del que tu anomenes "pilars" i la distància sempre acaba posant temps pel mig i dificultats, però vaja, sempre són allà, com tu has dit ^^ un petonàs!!

    ResponElimina
  9. Molt encertades les paraules! Ara m'has fet recordar que haig de cuidar més als meus amics. :))))

    Salut!

    ResponElimina
  10. Que bonic això que escrius XeXu... a vegades les circumstàncies i el dia a dia fa que el temps es converteixi en un enemic per conservar les amistats... però el més important és adonar-se que mai és massa tard per fer un cafè i per recuperar aquell encant que fa una amistat especial. Perquè de ben segur que tots dos heu mantingut viu a dins vostre aquest sentiment, encara que hagi estat en solitud. Enhorabona i endavant, a recuperar el temps perdut!!!

    ResponElimina
  11. uf quin post mes precios. Algunes coses s'escriuren amb els sentiments i aixo es nota tant que fa q passin d ser unes lletres a ser tendresa, amor, estima, amistad...

    ResponElimina
  12. No puc afegir res que no t'hagin dit. Molt maco, el post. I està bé tenir amics així. Suposo que perdre una mica el contacte és inevitable, però... bé, sempre que es pugui arreglar amb una trucada i un cafè, tot està bé :-)

    ResponElimina
  13. Ei, moltíssimes gràcies a tothom pels vostres comentaris, i per seguir llegint-me, encara que deixi passar més temps entre post i post. Ja n'aniran venint, ho prometo, i de moment puc seguir llegint tots els vostres blogs, encara que de vegades no comenti.

    Gràcies Boira. Sé que sóc afortunat per la gent que m'envolta, i naturalment que faig tot el que puc per ells, que s'ho mereixen tot!

    Trillina, un cafè en bona companyia no es pot refusar mai.

    Elur, aquest pas que dius és el que falta algunes vegades, i mira que és fàcil donar-lo, però per algun motiu o altre se'ns atravessa.

    Carme R, justament, una cosa que sempre em pot d'aquesta persona és que sempre recordo les coses que li he confiat, i s'interessa per com evolucionen. Em fa sentir molt bé això.

    Bluf, i tant! Jo gairebé perdo els papers quan vaig sentir la seva veu, quins nervis!

    No vas errada Terra, és una noia aquesta persona, però no pensem malament, és una amiga molt especial, però em podria haver passat igual amb un amic que fos igual d'especial, que també en tinc.

    Felicitats Georgi!!! No s'ha de deixar que el temps i l'espai ens separin de la gent que estimem, tot i que de vegades sembla inevitable, però amb una mica d'esforç per les dues parts es pot aconseguir, t'ho dic jo.

    Tals, és la gràcia de la gent que sents tant a prop, els pilars, que encara que faci temps que no els veus, segueixen tenint aquella importància per tu, i quan t'hi trobes, sembla que el temps no hagi passat. Amb aquesta noia em passa això.

    Txell, no ho dubtis, cuida'ls tant com puguis, que val la pena.

    iruNa, mai és tard per fer un cafè? És una frase que signes tu de totes totes, eh?
    És clar que no, mai és tard, i és com ja he dit per aquí, cal esforçar-s'hi una miqueta per les dues parts, i les postures es poden tornar a acostar. L'amistat no és tan fàcil de trencar.

    Déjà vie, es nota que ho he escrit des del sentiment? Perquè t'asseguro que si, quan coneixes una persona especial com aquesta noia, només pots dir coses bones d'ella, que et surten totalment de dins.

    Lluna, sortosament de moment es pot arreglar d'aquesta manera, espero que la vida no ens separi mai prou com per no poder trobar-nos o fer-ho molt de tant en tant.

    ResponElimina
  14. Ala!! m'anava a queixar perquè no m'havies contestat, però ara me n'adono de que el meu comentari no ha quedat enregistrat...

    Només deia alguna cosa com:

    "Un text molt bonic, secundo tot el que dius."

    ResponElimina
  15. Home Txari, com vols que no et contestés un comentari a tu?? No esperava menys de tu, sé que hi estàs d'acord, però a ella no és a la única que trobo a faltar darrerament...

    ResponElimina
  16. Aix, què maco... Aquesta mena d'amistats són les millors, les que saps que sempre hi seran encara que no les vegis. Ara, que veure-les sovint i cuidar-les mai està de més!!

    ResponElimina
  17. Esl dos segur que sou importants en la vida de l'altre, i no heu de distanciar-vos tant! Seguiu en contacte, truqueu-vos i que cafès com aquest siguin gairebé el pa de cada dia (o de cada setmana...).

    Els pilars són la base dels edificis, l'aguanten i no deixen que caigui, el mantenen viu i altiu. I amb aquesta amistat tan especial i forta que descrius, molt em temo que tenim catedrals per anys!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  18. Musa, espero que hi sigui sempre, ella i uns quants més... i pel que fa a veure'ns... tant de bo fos més sovint, dels amics no te'n canses.

    Laieta, els pilars són el que aguanten els edificis, i a mi també. Com sempre dic, tinc molta sort dels amics que tinc, sempre són allà quan els necessito, i per això a aquests, els més especials, els puc anomenar pilars, i potser em quedo curt. Una gran amistat = una catedral? M'agrada.

    ResponElimina
  19. Que bonic... És cert que de vegades deixem que persones molt importants se'ns allunyin, i per això l'alegria de recuperar-les és tan immensa! ;-)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.