dissabte, 10 de novembre de 2007

La preciositat

Quina alegria que generen els nens petits! Els primers mesos de vida d'una personeta són tan especials que no es pot evitar que se't quedi cara de tonto mirant-los com fan monades. Avui hem anat a visitar la filla d'una bona amiga, que està a punt de complir sis mesos de vida, ja en vaig parlar en el seu moment quan va néixer. Ara feia temps que no la vèiem, i està preciosa, com ha crescut! Quina nena més maca, la nostra Jana. Que no es diu Jana, ja sabeu, però per nosaltres sempre es dirà així. Sóc dolent amb les semblances, no sé si retira a la mare o al pare, però que és moníssima no li treu ningú. I no, no tots els nadons són macos, hi estarem d'acord, oi? Però si veiéssiu la parella sabríeu que d'allà només en podia sortir una preciositat.

L'he tinguda als braços, força estona. És una nena que m'estimo, tinc moltes ganes de veure-la créixer. Em sentia maldestre, crec que mai m'havia atrevit a agafar una criatura d'aquesta edat, però la veritat és que no em veia tan estrany. Algú ha comentat que era l'última cosa que s'imaginava, veure en XeXu amb una criatura als braços. No ho he entès, no em fa gràcia que pensin això de mi. Que estic una mica boig ja ho sabem tots, però sempre he pensat que m'agradaria tenir fills. No sé si ja en vaig parlar algun dia, segur que sí, però tant és, perquè no m'importa tornar-ne a parlar. M'agradaria tenir fills, sí, no em fa res dir-ho. Si estaria preparat per tenir-ne ara, en cas de tenir l'oportunitat, no ho puc saber. Però en dies com avui, en que m'he vist amb una nena de mesos agafada, cada cop tinc més clar que això també ho vull per mi.

He fet moltíssimes fotos, no podia parar. Algunes són molt maques, i n'hi ha també de gracioses. M'encantaria compartir-ne alguna amb vosaltres, per exemple, alguna de les que m'han fet a mi amb la nena, però entendreu que no ho faci... És tan maca... Algun dia, me'n compraré una, algú em pot dir on en venen?

12 comentaris:

  1. És que els nens així petits (la majoria) són tan macos!

    A mi també em fa por agafar-los. Sembla que s'hagin d'anar a trencar. I si no l'agafo bé? I si...?

    Però, realment, tenir-los als braços és meravellós!

    ResponElimina
  2. Home, jo diria que ja saps com es fan els nens, no?? XeXu... que ja tenim una edat!! hahaha
    Realment són molt macos, i més quan són petits... i més quan són dels altres! Però saps? a mi no se'm fa estrany pensar en un XeXu papi... pel que et conec sé que tens una gran capacitat d'estimar i de sacrifici pels altres, per tant... crec sincerament que algun dia seràs un pare estupendo... divertit, alegre, responsable i entregat! que jo sé que et desvius per les persones que estimes... com no et desviuràs pel teu fill???

    ResponElimina
  3. Que puc dir? El post m'ha agradat molt. Aquest és un tema que a mi, sense poder evitar-ho sempre m'afecta, ja he parlat sobre el tema a gossades, i bé, és una espineta que tinc clavada. M'encantaria ser mare algun dia, crec que ho he de ser, sempre ho he sabut, és d'aquelles coses que tens clares des de sempre. Només llegint el teu post Xexu, ja es nota que seràs un gran pare, segur que t'arriba el moment quan menys t'ho esperis.

    Petons.

    ResponElimina
  4. Quin perill... homes amb instint paternal!!! jejeje :P

    ResponElimina
  5. L'agost passat vaig anar a conèixer la filla d'una amiga de la infància, quan la vaig tenir a coll i me la mirava se'm queia la bava...Fins i tot el pare de la criatura al veure'm em va dir "Compte, que això s'encomana!".
    Jo també ho vull per a mi, no m'ho vull perdre, però a vegades les coses no són fàcils...
    No sé si se sap quan estas preparat per ser pare o mare, però la naturalesa és molt sàvia i arribat el moment saps el que has de fer, m'ho deia la mare, el seu cos respon inconscientment a les necessitats de la seva nena.
    Com ja t'han dit, si fas el que sigui pels teus amics, què no faries pel teu fill? Segur que series un bon pare.
    Ma mare em deia que m'havien comprat a les rebaixes de juliol... però bé, tu ja saps com fabricar-ne un!

    ResponElimina
  6. Jo et puc dir d'on venen, vindrà del teu cor i del teu cos quan t'ho demani, hi un moment en que un /una es diu, ara!!!!! I vas amb totes les energies escampant feromones i tot el que toqui fins que... Abraçades d'una que ja en té dos i grandets.

    ResponElimina
  7. Seràs un gran pare, i un gran padrí i un gran tiet i un gran de tot. Sé d'on vénen, però no sé on en vènen. Si mai en tinc un, te'l deixaré perquè hi juguis.

    ResponElimina
  8. Xexu, els nens no es compren, es fan, i em sembla que ja has de saber com eh... només faltaria jaja! Mira, diguem que se t'està despertant l'instint paternal, a veure quan t'animes jeje un petonet!

    ResponElimina
  9. Totalment d'acord amb Zel. Jo (que també en tinc dos de molt grans) sempre dic que per a decidir-te t'hi has de llançar una mica. No es decideix pas racionalment sinó per il·lusió, per instint, per necessitat. M'agrada el teu post Xexu i m'agrada llegir aquestes coses de la mà d'un noi. A vegades els homes s'ho dissimulen tot això. Gràcies, m'ha fet il·lusió llegir-te.

    ResponElimina
  10. Xexu, m'ha agradat molt aquest escrit! A mi també m'encanten les criatures, però tan petites em fan por. Tan poquetes coses, i tan indefensos...

    De moment, cal esperar!

    ResponElimina
  11. Un post maco com sempre, però t'haig de dir que jo no tinc instint paternal. Els nens petits no produeixen en mi cap sensació, ni bona ni dolenta, segur que si el nen fos meu canviaria radicalment.

    ResponElimina
  12. Moltíssimes gràcies a tots per la vostra participació, sobretot aquests dies que estic una mica desaparegut, i em sap molt greu, ja intento anar fent comentaris, però no tinc tot el temps que voldria. Per això agraeixo molt que seguiu passant per aquí.

    Ah, per si algú encara té algun dubte, em penso que sí que sé d'on venen els nens, no cali fer tanta conyeta, no? De París, és clar, ja m'ho deia la meva mama...

    Lluna, la por de que se't trenquin hi és, però aquest cop no vaig dubtar ni un segon a agafar la nena, perquè em moria de ganes de tenir-la en braços. És la filla d'una de les meves millors amigues, i això ho supera tot.

    Gràcies iruNa, tu com sempre pujant-me la moral. Espero que si que seré un bon pare, no m'agradaria pas que de grans haguessin de dir que quin pare els va tocar...

    Boira, moltes gràcies a tu també. Ja vaig llegir a Gossades que tu també tens ganes de ser mare algun dia. Tot i conèixer els inconvenients que tens, no perdis l'esperança, perquè jo crec que si és el teu desig, ho aconseguiràs, és qüestió de temps i ganes. Com que de ganes no te'n falten, veurem què hi diu el temps.

    Què passa Trillina, que no en podem tenir?

    Terra, no crec que ningú en el seu moment no s'hagi preguntat si estava preparat o no per tenir fills, o ha tingut dubtes de si sabria. És clar, en el moment de tenir-los se't deuen passar tots els mals, és una responsabilitat tal, que t'obliga a desviure't per la criatura.

    Gràcies zel, m'ha agradat molt el teu comentari, si que és cert que has d'arribar al moment en que dius 'ara!', i llavors no importen els altres condicionals. Què bé tenir l'opinió d'algú amb experiència.

    Txaro, espero que t'animis a tenir-ne, ja saps que un 'Per cert...' a temps sempre és bo. I és clar que hi jugaré, i me l'estimaré tant com a la Jana.

    Tals, m'animaré segur, no ho dubtis, però ara és una mica difícil que pugui.

    Carme R, no em sorpren que pensis com la zel, i estic segur que jo pensaré com vosaltres quan sigui pare, de fet, ja ho penso, que si vols tenir canalla, més val que no miris com estan les coses, llança-t'hi i punt. Jo no m'amago d'aquests temes, penso que els temps aquells de 'els nens no ploren' ja haurien d'anar passant. No m'importa parlar de coses que sempre es relacionen amb les dones, o és que els homes no les pensen aquestes coses? Hauries d'haver vist com se li queia la baba al pare de la criatura...

    Gràcies Txell. Sí que semblen indefensos, però per això estem nosaltres, per cuidar-los. Anima't dona!

    Rankor, segur que et canviaria la visió si el nen fos teu. A mi se'm cau la baba amb la nena aquesta, i els nens em fan gràcia, però tampoc diria que tinc un instint paternal de veure'ls i posar-me a plorar. Si n'arribo a tenir, ja ploraré prou, ja. Però d'alegria.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.