dilluns, 19 de novembre de 2007

Contents a mitges

Mai no he tingut por d'enfrontar-me a cap castell. He anat acceptant els reptes a mesura que es presentaven, confiant en mi mateix, i segurament, amb una temeritat només pròpia d'aquells que acabaran assolint allò que es proposen. Si que he tingut sensació d'incertesa, un pis més, gent de poca confiança al voltant... La idea de no saber com acabaràs un castell hi és, però mai no m'ha fet enrera. I això és el que m'ha portat aquest any, després d'haver sofert un trencament de clavícula, a posar-me sota el castell objectiu de la colla.

Vaig patir, ho reconec, no val la pena mentir i dir que el vaig fer sense problemes. Vaig treballar molt i em sentia força malament, però no vaig prendre consciència de com de malament estava fins que vaig intentar avisar l'homenot de sobre meu de que canvies el pes d'una cama a l'altra. El crit que em va sortir em va demostrar que allò no anava bé. Si pocs segons després el castell no hagués caigut, sé que hagués pogut arribar a patir molt. I no és un desig, naturalment sempre és un desastre que caigui, i prefereixo patir jo però que el castell es descarregui. Va quedar en carregat, així que és per estar-ne content a mitges, però satisfets per haver recuperat un nivell que se'ns negava des de fa dos anys.

I jo estic bé, jo i tots, només tenim cops. Reconec que vaig patir, però encara que s'hagués descarregat, a hores d'ara estaria igual de bé, i més content. Tinc el tórax i el coll adolorits, però i què? Qui no els tindria si hagués tingut un pes aparent de dues tones sobre l'espatlla dreta durant una estona. Els castells no són tant perillosos com això, per molt que digui i per molt que alguns ens ho vulguis fer creure, i ens hi posem perquè volem, no ens hi obliga ningú. D'altres fan caiguda lliure o pugen a vehicles que van a més de 300 km/h, oi? Però d'aquests ningú diu res, millor parlar dels castells, que són un símbol, i a veure si així, de retruc, debilitem la tradició una mica...

13 comentaris:

  1. No m'estranya que estiguis adolorit...Jo crec que no em podria ni moure...
    Estàs satisfet a mitges, vau poder-lo carregar i prou, però segur que seguint treballant amb les ganes que hi poses i que segur que també posen els teus companys, anireu assolint poc a poc nous reptes que sortiran bé.

    S'hauria de valorar els castells com la tradició tan arrelada a la nostra terra que són. Impressionants.
    Bona nit!

    ResponElimina
  2. Jo seria absolutament incapaç de posar-me a fer castells... però he de reconèixer que mirar-los com pugen i com baixen, i escoltar com sona la gralla em posa la pell de gallina i les llàgrimes als ulls. Per més vegades que els vegi, sempre em passa el mateix. Sou molt valents!

    ResponElimina
  3. És normal que estiguis content a mitges perquè com a grup no vau aconseguir descarregar el castell i a nivell personal vas patir molt i això no aporta masses satisfaccions... però jo et diria una cosa, estigues content del tot!! Surt per un moment de la teva vivència i pensa en els que estaven allà mirant el castell, en l'emoció que segur que vau aconseguir fer sentir a tota la plaça quan per fi l'enxaneta va aixecar la mà. Entenc que no va ser un castell complet, però va ser un repte assolit i pel que expliques feia temps que s'us resistia... així és que enhorabona i a seguir treballant!!!
    Ah! i això d'atacar la tradició dels castells.... qui cony té la indecència de fer-ho?? escolta, que si convé tu em dius qui són i com que tinc un parell d'amics sicilians, se'ls hi trenquen les cames i ja està eh!? hahaha...
    Els castells són un símbol, són tradició, són art... dacord que els castellers sou molt bèsties i temeraris, però no em comparis anar a 300k/h (que no té cap mena de sentit) amb fer castells!
    En fi, que espero que et recuperis aviat dels cops i les magulladures!!
    una abraçada!

    ResponElimina
  4. Buf, jo sempre he admirat els castellers. A casa meva n'hi han hagut 2 i jo no he sigut mai capaç ni de plantejar-m'ho. M'encanta la cultura popular, però prefereixo ballar gitanes que fer castells, la veritat. Sóc una cagada!! Només de veure el patiment que comporten em faig enrere i prefereixo ensenyar la cuixa que patir d'aquestes maneres... Però de veritat que us admiro!! ;)

    ResponElimina
  5. Xexu, com a dona de casteller, t'haig de dir que pateixo molt. Ara bé, l'esforç i el parell que qllons que hi poseu, mereix una gran ovació.

    Passa pel meu bloc, avui... jejejeje (casualitats)

    ResponElimina
  6. Doncs ara no se si t'he de felicitar a mitges...Que coi! Et felicito a totes! Sempre he admirat molt la gent que fa castells. Espero que ja estiguis més recuperat.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Jo també estic content a mitges, no vaig ni celebrar el castell. Per sort, jo no estava patint i tenia corda per estona. Després ja estava adolorit però de l'acumulació de castells, i sobretot del intent desmuntat del dos de vuit amb folre.
    Ens veiem!!

    ResponElimina
  8. Mira-ho per la part positiva: vau poder carregar-lo i tens una experiència més per aprendre, tot i que hagi comportat dolor, però totes les coses tenen un preu i uns sacrificis i estic segura que el dia que l'aconseguiu te'n recordaràs de tot això i et senitràs orgullós.
    I això dels castells, no conec ningú a qui li deixin indiferent, a qui no li possin els pèls de gallina i l'emocionin. És una de les tradicions més maques, mostra el grup, la unió, la força, l'empenta, l'esforç. és una tradició preciosa!

    ResponElimina
  9. Encara recordo quan tenia setze anys i vaig anar a alguna trobada amb els Xiquets de Salt. Certament em van meravellar, i ara, quan veig a persones com tu que s'enfilen, que s'esforcen, que resisteixen el pes, els nervis, la calor, l'emoció, i vés a saber què més, no puc evitar seguir meravellant-me.

    El dolor marxarà, l'alegria d'haver tornat a aixecar el castell perdurarà i el moment en que el descarregueu brillarà! Ànims i endavant! (que no es perdin mai aquestes tradicions, què en seria de nosaltres?)

    ResponElimina
  10. CAram ets una caixa de sorpreses... fas castells? La trobo preciosa aquesta tradició... i la vestimenta amb aquells texans tan ajustadets mmmm

    salut!

    ResponElimina
  11. Ei, encara que no fos descarregat del tot, això de poder-lo carregar ja és una gran gesta! Així que felicitats!!! I ara, després de tants de dies, ja segur que no et fa mal res i et recordes del bon moment, veritat?

    ResponElimina
  12. me n'alegro que ja estiguis altre cop sota els castells! Molts ànims, que aviat els podreu descarregar tots!

    Contents a mitges però sempre amb el got mig ple eh!

    Un abraçada!

    ResponElimina
  13. Ei gent, moltes gràcies per seguir passant per aquí, tot i que jo darrerament estic més per casa vostra que per la meva pròpia. Agraeixo tots els vostres comentaris, i el suport, és clar.

    Terra, vam donar la campanada a darrera hora, així que fins la temporada que ve, res de res, però si que crec que hem establert una línia de treball, que si continua així, pot donar fruits.

    Carme R, valents no sé si seria la paraula, em venen al cap algunes altres que no són tan afalagadores, però en diré una que és negativa però no tant: temeraris.

    iruNa, tens raó, vam assolir un repte pel qual podem estar ben contents, i és clar que la gent de la plaça ho va valorar, però ens cal treballar més i millor, i potser en altres direccions. Pel que fa a atacs als castells... bé, algunes cadenes de televisió i d'altres medis de comunicació no ens tracten gaire bé, sobretot quan hi ha alguna mala notícia, i no cal dir el poder que poden tenir els mass media, sobretot quan estan manipulats.

    Trillina, en tot cas, a mi no em molesta pas que ensenyis la cuixa... és conya. Mai és tard, si t'ho repenses, segur que et faríem un raconet a la colla.

    Txell, saps que el teu home pertany a una colla molt amiga de la meva? Bé, amigues no sé si es pot dir, però que tenim força relació i sempre ens ajudem, segur. Ja el buscaré la propera vegada que hi actuem, segur que oportunitats no me'n faltaran.

    Gràcies per la felicitació, Boira, i si, ja vaig millor, mica en mica tots els mals han anat marxant, i ara no em queda res. Un mal de cap, però no crec que hi tingui res a veure...

    Home Tete, quan temps sense veure't per aquí! No et facis el xulo, home, ja veig que anaves sobrat, però no cal que m'ho refreguis per la cara, hehehe. A veure quan celebrem alguna gesta de veritat, que les coses es veuen d'una altra manera quan tothom arriba a terra pel seu propi peu.

    Tals, amb una cosa tens raó, això em suposa més experiència. Aquest és el meu tercer castell de nou, però em queda l'espineta de que només n'he pogut descarregar un dels tres. I també tens raó amb que són una tradició preciosa, m'alegro de saber que no només ens agraden als que en fem, sinó que els altres també us els mireu amb estimació.

    Carme F, el dolor ja està oblidat, però d'alguna manera en segueixo estant content a mitges. Descarregar-lo hagués estat millor. Ah, i si em permets una petita correcció, sense ànim d'ofendre, diré que són els Marrecs de Salt, no Xiquets. Més que res per si ho llegís algun Marrec, que no s'ho prendria bé.

    Però ^eMMa^, t'assabentes ara de que faig castells, si en parlo molt sovint!! I no creguis, jo vaig amb pantalons de pintor.

    Doncs Lluna, vols creure que a hores d'ara encara recordo més el mal moment. No vaig sortir content d'allà sota, i no se m'oblida, només penso en estar més en forma la propera vegada. Però bé, això si, mal ja no me'n fa, i vulguis que no, el castell el tenim al sac, i és currículum, per dir-ho d'alguna manera.

    Laia, de ganes no me'n falten, esperem que quan tornem la temporada que ve, seguim amb les piles carregades i amb ganes d'assolir nous reptes aviat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.