dimarts, 13 de novembre de 2007

Aquell primer cafè

De vegades recordo aquell primer cafè que vam fer sols, fa tant de temps... Estava tan nerviós! Ella prenia una aigua, i jo el meu etern tallat, company de tantes trobades. Semblava tan tranquil·la, tan confiada... després em va dir que d'això res, que tremolava per dins. Tan xerraire com sóc, o com puc ser, i aquell dia les paraules no em sortien, em limitava a escoltar-la encisat. Vaig tenir la impressió de que no estava a l'alçada, tantes ganes que tenia d'estar amb ella, i quan en tinc l'oportunitat, no sé ser jo mateix, tal i com ella m'havia conegut, i com he estat sempre. Però em va fer veure que no, que estar amb mi, sense saber per què, la feia sentir còmoda. La situació era estranya, cap dels dos no sabíem què esperàvem d'aquella trobada... o si, però no ho volíem reconèixer. Hi ha sentiments que de vegades val més guardar. Però això no vol dir que no hi siguin. Va ser tant sols un cafè. En acabar no me'n volia separar. Vam caminar una estona plegats, l'hagués acompanyat a casa, però em va dir que no, que ja ens havíem acostat prou. Va ser el primer dia de molts. Fa tant temps d'aquell cafè...

10 comentaris:

  1. Una història molt bonica, espero un altre post amb la continuació, no ets pots deixar així sense saber com acaba...

    ResponElimina
  2. Ostres, que bonic XeXu!! Es nota que està escrit amb sentiment... i és un sentiment madur però innocent, que floreix des de la consciència i la sorpresa. Segur que aquell primer cafè sempre quedarà guardat dins vostre... perquè va ser un moment intens i especial. Aquests instants són els que donen sentit a la vida, gaudeix-ne al màxim, que t'ho mereixes!!!!

    ResponElimina
  3. Doncs em fa s pensar també en un primer cafè meu. M'agrada com ho expliques. Espero, jo també una continuació.

    ResponElimina
  4. Jolin Xexu! Que romàntic aquest primer cafè! Aquests nervis dels que parles són increïbles. A mi m'encanten ;)

    ResponElimina
  5. Que maco Xexu! Són una passada aquests primers cafès, eh? Quan et tremolen les cames, la veu surt a "trompicones", les mans suen i les galtes envermelleixen...

    ResponElimina
  6. M'he pogut imaginar l'escena perfectament...com si veiés una pel·lícula. Es nota que va ser un dia especial i per molt temps que passi sempre ho recordaràs. Jo ho faria..
    M'ha agradat molt el post, sobretot la frase "en acabar no me'n volia separar". Són genials aquests moments... ;)
    M'està agafant un atac de romanticisme!!

    ResponElimina
  7. Com és que tantes relacions comencen amb un cafè? Si comencessin amb una cervesa no hi hauria tantes inhibicions! ;-) I un cafè encara et fot més nerviós en una primera trobada, almenys a mi que encara estic nerviosa pel tallat d'aquest matí!

    ResponElimina
  8. que maco!!!
    tens raó la primera veada és tan màgica que de vegaes voldries que tornés.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a tothom pels vostres comentaris. Avui no us comentaré individualment, però no podia deixar d'agrair-vos la vostra participació. No, no explicaré com acaba, només volia deixar constància d'aquell moment, aquell dia que vaig passar en tan bona companyia, i que mai oblidaré.

    Això si, Rosa, et dono la benvinguda a casa meva, espero que ens anirem veient.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.