dijous, 11 d’octubre de 2007

Les coses clares

Com és de difícil, de vegades, encarar certs temes. En el nostre cap, les coses sempre estan claríssimes (bé, no, claríssimes tampoc...), ens estructurem unes idees, un discurs, però a l'hora de la veritat, tot això serveix de ben poc, i acabem improvitzant. I quan acabes penses que t'has deixat de dir tal cosa, o tal altra, i és un desastre, perquè haguessis pogut encarar la conversa per moltes bandes, exposar un munt d'arguments que prèviament havies construït, però res, que t'has quedat amb els més fàcils i banals, perquè o bé eren més senzills de recordar, o bé són tan evidents que qualsevol els hagués pogut fer servir.

La nostra ment es satura. No sé si això es pot aprendre, a saber estructurar el discurs per dir tot el que es vol dir, i quan cal dir-ho. No és aprendre's una parrafada de memòria, cal ser flexible en l'oratòria, i sobretot, saber escoltar per respondre de la millor manera possible. Però tot i així, el més probable és que acabem donant mil voltes a temes tangencials abans de començar el tema objectiu. I és que costa, i ens cal fer temps, aplanar el terreny, i no ens adonem que de vegades emboliquem encara més la troca.

La comunicació verbal no és fàcil. Molt més senzill amagar-se, per exemple, darrera una pantalla.

12 comentaris:

  1. Buf! un gran tema XeXu... la oratòria, o l'habilitat d'expressar-se de forma oral, és això: una habilitat!! si bé no és una virtud (cosa que tindriem crua els que no la posseïm) es tracta de quelcom que es pot aprendre, a través de la seva pràctica i exercici. I tot i així crec que sempre ens quedaria alguna cosa al tinter per dir...
    Per aquest motiu jo sempre he pensat que se'm dona millor escriure que parlar, perquè la escriptura permet instants de reflexió abans de trobar les paraules adients per expressar el que desitgem. I perquè en l'escriptura tant sols estas tu i el paper en blanc, és un discurs monodireccional (malgrat les paraules vagin dirigides a algú en concret), no hi ha la presència física de l'altre i per tant no s'ha de fer l'exercici d'escoltar.
    Amb tot això no vull dir que escriure sigui ni pitjor ni millor que parlar, (és evident que és molt més enriquidora una conversa cara a cara que el monòleg d'unes paraules en solitud) però per comunicar certs temes que són d'especial dificultat a vegades és una bona opció recórrer al paper i a les paraules escrites. Jo a vegades ho he fet i m'ha ajudat. (sempre i quan hi hagi un intercanvi d'impressions posterior amb la persona que ha llegit el que has escrit)
    De totes maneres entenc perfectament aquesta sensació que descrius... ja que a tots, en més o menys mesura, ens ha passat això de dir: "ostres, hagués pogut dir-li això i allò, o així o aixà..." però mira, la vida no es pot programar, no ens podem cenyir a un discurs hieràtic prèviament dissenyat... i les converses són com la vida.. hem d'aprendre a ser flexibles i a trobar-nos còmodes a través de la improvització. No et martiritzis, les coses van com van i sempre hi ha més oportunitats per comunicar!
    una abraçada matinera!!!

    ResponElimina
  2. ...ja ho he tornat a fer, m'he passat tres pobles amb l'extensió del comentari... (és que ara l'he vist publicat i m'he espantat) perdó!!! ;)

    ResponElimina
  3. El arguments no fan canviar el fet. No sé de que va, però arriba a un punt que els arguments, les explicacions... deixen de tenir importància. El fet és el que és i no hi donis més voltes.

    ResponElimina
  4. En una conversa oral, de vegades no ens surten les paraules adequades per explicar el que volem dir, no és un monòleg, parlem amb algú, i això fa que hagis d'anar canviant la estructura mental que tenies del que has de dir. Improvitzem, com has dit.
    I sempre queda algo sense dir.
    Per això és important escollir bé les paraules.
    Comunicar-te a través de la pantalla és més fàcil quan has pogut preparar el que vols dir i estructurar-ho bé.
    Si no ho has fet per qualsevol motiu, el teu interlocutor només pot llegir-te, sense saber el to que fas servir o l'expressió de la teva cara i potser no enten amb claredat el que volies expressar.

    A qui no li ha passat trobar-se que no era allò el que volia dir?

    Bon pont! (...i bon post!)

    ResponElimina
  5. Tens raó, amb això de la pantalla. Jo, a través d'una pantalla, he dit moltes coses que sé que no m'hagués atrevit a dir cara a cara. Per què? Suposo que no veus la reacció de l'altre. Però, tot i això, em sento una mica poruga. És molt fàcil, dir les coses sense mirar l'altre. I, no ens n'oblidem, si no t'agrada com sona, sempre ho pots esborrar...

    ResponElimina
  6. XeXu, no sé si he captat bé el missatge, només et puc dir que a mi de vegades em passa una cosa similar amb el tema d'estructurar i després deixar-ho anar. El cas és que dins del meu caparró tot és clar, nítid i a més a més sona de puta mare, i a l'hora de sortir per la boca sóc incapaç de transmetre exactament allò que volia dir, em sembla que em quedo curta, o que no he triat prou bé les paraules.

    Altres dies em sembla que he nascut per l'oratòria, que tinc un do per parlar i que ho podria fer de qualsevol tema i amb qualsevol persona, que l'acabaria convencent de qualsevol cosa...però això només passa de tant en tant (que no sigui un tema hormonal o algo així)

    ResponElimina
  7. Amagar-se darrera de la pantalla és molt senzill perquè dius el que tens pensat, com quan t'estructures una futura conversa, però sense la interrupció de l'interlocutor, que és el que fa que tot lo que t'has preparat trontolli.
    Jo soc del parer de no preparar-me les converses, tenir les coses clares, i la conversa tal com surti. A veure, és inevitable que quan tens pendent una conversa important li donis mil tombs, però per experiència, contra més m'he preparat pitjor m'ha sortit, perquè quan tens la conversa molt ben preparada, el mínim canvi et fa perdre i posar-te encara més nerviós. De vegades és díficil parlar de les coses importants, i ens parem en les coses banals per comoditat, vergonya o el que sigui.

    Lo millor és parlar tal i com raja.

    Molt bon post, i ja veus que dona molt per comentar.

    ResponElimina
  8. Jo tinc tendència a sentir-me intimidada quan em trobo cara a cara amb les persones en una situació compromesa, no sóc d'aquells que tenen un posat segur i convincent, encara que siguin un sac de nervis en aquell instant. Em saturo i molt, sobretot em poso molt vermella i començo a tossir sense raó aparent.

    però amagar-se darrere la pantalla no és la solució tampoc, malgrat que la idea és temptadora. les relacions esdevenen més fredes i ens distanciem els uns dels altres, quan encara que sigui difícil hauríem d'acostumar-nos a afrontar el temor a la presència de l'altre. Un dels avantatges de la societat abans de tenir ordinadors i telèfons, és que per dir determinades coses només hi havia una solució: tenir-los ben posats i vomitar-ho tot daavnt l'altra persona, és a dir, teníem l'obligació de dur a terme l'enfrontament físic. I si ens entrebancàvem o ens deixàvem coses per dir mala sort, no som màquines perfectes. Però ara, com diu la Lluna, en un segon pitgem el "Supr" i tot és més senzill.

    ResponElimina
  9. El món de la comunicació és una de les meves grans passions, i això que dius ens passa a tots i totes. Es pot practicar, no pateixis, és qüestió d'aprendre a parlar i a no deixar-te influenciar per el discurs d'altri tant com per oblidar el que tu volies... Ja em començo a embolicar jo!
    No sé, una de les primeres claus que vaig llegir en un llibre (l'illa dels cinc fars) era que havíem de tenir clar el missatge que volíem transmetre, i diguéssim el que diguéssim que sempre fossin arguments per aquell missatge. Ara ho inento posar en pràctica, ja et diré el què!

    ResponElimina
  10. Ei gent, com sempre, moltíssimes gràcies pels vostres comentaris i per ser-hi. Em trec el barret una vegada i una altra, perquè em deixeu bocavadat amb el que dieu. Sou genials!

    iruNa, quin tros de comentari! Primer de tot et contesto el segon que has fet, que val per tothom, això és casa vostra i us podeu esplaiar tant com volgueu, a mi m'encanta que ho feu, així que res de disculpes, que ha estat molt benvingut.

    Pel que dius, completament d'acord, és clar, i mira, el que sí que et diré és que jo també he escrit alguna vegada a algú abans de parlar-hi, per tenir una visió clara del tema, i després es comenta la jugada. Trobo que és una bona cosa i ajuda. Encara que, com dius, el cara a cara és enriquidor, i no només això, sinó que t'obliga a posar les cartes sobre la taula i a fer servir tot el llenguatge del que disposes, sobretot el corporal, que de vegades diu més que les paraules. Això és poc menys que un repte.

    Tirai, jo crec que amb bons arguments hi pot haver un canvi d'idees de l'interlocutor, però és cert que fer canviar d'idea a una persona és molt difícil, perquè les nostres pròpies idees s'arrelen molt.

    Terra, tot això que dius també va molt lligat amb el llenguatge corporal. Llegint de la pantalla hi ha coses que es poden malentendre pels complements que no tenim, l'expressió de la cara, el to de veu, els moviments. És clar, t'has d'explicar molt bé per fer-te entendre, i mira que jo ho provo, dono mil voltes perquè quedi tot molt clar en els mails que envio, i tot i així, hi ha gent que no acaba d'entendre el que cal fer. Parlar cara a cara evita certs malentesos, però per contra és més difícil. Ja veus, una balança d'avantatges i desavantatges...

    Lluna, bé, està clar que quan et poses a escriure és més fàcil explicar coses, l'altre no et veu, i per tant, no et cohibeix. Però se li ha de fotre una mica de morro al tema, i de tant en tant, posar-se davant d'un altre i dir les coses clares.

    Bluf, quina gràcia, el que dius és completament cert. A dins el cap tot sona de conya, a que sí? Però després ho diem, i vés a saber com surt. De vegades és només una frase, que penses que la diràs i quedaràs de conya, però al contrari, et posa en evidència. Sembla que el nostre propi caparró es rigui de nosaltres. Ah, i aprofita els moments de lucidesa oratòria, que segur que duren poc. Jo encara espero que me'n vingui algun!

    Boira, jo reconec que molts cops m'imagino la conversa, i penso possibles respostes a possibles preguntes, però mira, no sempre. De vegades el que vaig a dir és tan complicat que penso "saps què, que sigui el que Déu vulgui". Això també és perquè tinc certa confiança en mi i sé que no em quedaré callat com un passarell, però bé, que a l'hora de la veritat tot surt com surt, oi?

    A veure, Laia, l'enfrontament físic que dius de vegades és necessari. Si tens un mínim de decència, hi ha coses que les dius a la cara, per molt que costin. Ara, tampoc penso que hi hagi un distanciament per comunicar-se rere una pantalla, jo m'escric mails amb alguns amics, i cadascun és un apropament més, i això que en alguns parlem de temes molt seriosos que ens afecten. Qualsevol tipus de comunicació és bona, ens fa persones, però és clar, no s'ha de perdre el costum del contacte físic, per molts enginys que tinguem.

    Carme, ja sé que tu en saps d'aquestes coses, i mira, crec que és un bon consell, encara que l'hagis tret d'un llibre. Ja és un punt de partida, saber què volem dir, i saber com defensar-ho. Els arguments han de donar voltes al que ens proposem comunicar.

    ResponElimina
  11. L'illa dels cinc fars, és una gran metàfora que ajuda a l'hora d'explicar-se. A mi també em va agradar.
    I crec que la práctica ho acaba resolen tot. La pràctica i el replantejament de les coses que no han anat bé.

    Carme

    ResponElimina
  12. Hola Xexu, acabo de trobar el teu post sobre oratòria i vau trobar un bon feedback sobre el tema. És interessant pel que expliques tu però també per les ganes amb què van respondre els teus lectors. Encara que ha plogut, m'agradaria afegir que heu de diferenciar l'oratòria d'una conversa i la de una presentació, un discurs... Millor no parlar d'oratòria en una conversa perquè podria portar alguns problemes, ja que la majoria de coses que serveixen en un discurs en una conversa no tant. El que dir a l'hora de la veritat no és el que comunica més. El més important és el que es diu sense paraules: gestos, mirada, to de la veu... Així que no us amoïneu per utilitzar una paraula concreta. I res de "tal com raja" com diu algú, molt perillós. Després te'n arrepenteixes. En una conversa el millor és escoltar però en aquestes converses tan apasionades com les que parleu és molt difícil poder estar per tot. Per tant, potser seria millor planificar-se sol "el que no dir".

    Si us voleu passar pel bloc podem intercanviar opinions sobre el tema. És molt recomanable llegir llibres d'oratòria o fer un curs. Ara bé, el que enriqueix i del que s'aprèn és intercanviar impressions de les experiències passades. Vosaltres ho heu aconseguit! Anim amb el bloc i fins aviat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.